Joan Abellan

Joan Abellan (Barcelona, 1946) és dramaturg, assagista, director de teatre i professor de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

És guardonat en dues ocasions amb el Premi Nacional Ignasi Iglésias de Teatre per les obres Despertar glaçat de primavera (1983) i La ruta del salmó (1985), i amb el Premi Salvador Espriu de Teatre per Eclipsi (1986). Conjuntament amb Jaume Melendres escriu El collaret d’algues vermelles (1979), amb la qual obtenen els premis Ciutat de Granollers i Crítica Serra d’Or, i la novel·la La dona sense atributs (1990), que rep el premi Prudenci Bertrana.

Del 1995 al 2003 és el responsable del Departament d’Escenificació i Dramatúrgia de l’Institut del Teatre. La seva activitat entorn del fet teatral es complementa amb la publicació dels treballs La representació teatral (1983), Artaud i el teatre (1988), Boal conta Boal (2001) i Els Joglars. Espais (2002), i amb la col·laboració regular en diverses revistes especialitzades catalanes, espanyoles i estrangeres amb articles divulgatius, d’investigació i de crítica teatral.

És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Josep Miàs i Miàs per a l’AELC.
Fotografia del pòrtic cedida per l’autor.

Fotografia del pòrtic cedida per l'autor.

Castellano

Castellano

Joan Abellan (Barcelona, 1946) es dramaturgo, ensayista, director de teatro y profesor del Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

Es galardonado en dos ocasiones con el Premi Nacional Ignasi Iglésias de Teatre por las obras Despertar glaçat de primavera (1983) y La ruta del salmó (1985), y con el Premi Salvador Espriu de Teatre por Eclipsi (1986). Conjuntamente con Jaume Melendres escribe El collaret d’algues vermelles (1979), con la cual obtienen los premios Ciutat de Granollers y Crítica Serra d’Or, y la novela La dona sense atributs (1990), que recibe el premio Prudenci Bertrana.

Del 1995 al 2003 es el responsable del departamento de Escenificación y Dramaturgia del Institut del Teatre. Su actividad entorno del hecho teatral se complementa con la publicación de los trabajos La representació teatral (1983), Artaud i el teatre (1988), Boal conta Boal (2001) y Els Joglars. Espais (2002), y con la colaboración regular en diversas revistas especializadas catalanas, españolas y extranjeras con artículos divulgativos, de investigación y de crítica teatral.

Es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Josep Miàs i Miàs para la AELC.
Fotografía del pórtico cedida por el autor.

English

English

Joan Abellan (Barcelona, 1946) is a playwright, essayist, theatre director and a teacher at the Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

He was awarded on two occasions with the Premi Nacional Ignasi Iglésias de Teatre for the plays Despertar glaçat de primavera (1983) and La ruta del salmó (1985), and with the Premi Salvador Espriu de Teatre for Eclipsi (1986). Together with Jaume Melendres he wrote El collaret d’algues vermelles (1979), with which they obtained the awards Ciutat de Granollers and Crítica Serra d’Or, and the novel La dona sense atributs (1990), which received the Prudenci Bertrana.

Between 1995 and 2003 he was responible for the department of Staging and Dramaturgy at the Institut del Teatre. His activity on theatre is complemented by the essays La representació teatral (1983), Artaud i el teatre (1988), Boal conta Boal (2001) and Els Joglars. Espais (2002), and with regular collaboration in several Catalan, Spanish and international specialized magazines, with theatre reviews, critiques and researches.

He is an honorary member of AELC (Association of Catalan Language Writers).

Page by Josep Miàs i Miàs for the AELC.
Portic’s photograph given by the author.

Biografia

Joan Abellan i Mula neix l’estiu de 1946 a la barriada de Sants de Barcelona, fill de mare soltera en una família originària de Múrcia arribada a Barcelona abans de la guerra civil. Des de ben jove assisteix a diverses representacions teatrals a l’Orfeó de Sants, i de la mà de la seva àvia descobreix les sarsueles. D’aquesta combinació sorgeix probablement la seva fascinació precoç per l’espectacle.

El 1960, amb catorze anys i els estudis de Comerç acabats, comença a treballar en una botiga d’electrodomèstics del barri. Als setze entra a treballar a les oficines de la Nestlé, on al mateix temps participa en concursos literaris que organitza el club social de l’empresa i obté algun que altre premi —amb jurats on participen Josep M. Espinàs, Eduard Criado i F. Roda—. També col·labora en una revista literària ciclostilada iniciada en el mateix departament de comptabilitat on treballa, i amb els companys munten festivals de varietats i representacions teatrals amateurs d’autors com ara F. Dürrenmatt, F. García Lorca i V. Ruiz Iriarte, entre d’altres. És l’època de l’aparició del moviment de la Nova Cançó, i s’atreveix fins i tot a cantar en català, un fet que l’ajuda a prendre consciència de la seva deficient formació lingüística i a decidir-se a millorar-la des d’aleshores. També en aquells anys se li desperta l’interès per a tots els gèneres teatrals, i segueix els espectacles de l’escena barcelonina.

Durant el servei militar a Viella (Vall d’Aran), es relaciona amb universitaris molt polititzats que li obren els ulls a conceptes vitals, culturals i ideològics no gaire fàcils de descobrir en la vida quotidiana d’un jove administratiu, així que de retorn a Barcelona, el 1970, decideix deixar l’empresa i matricular-se a l’Institut del Teatre. És l’any que la promoció veterana de l’escola aconsegueix la destitució del director Guillermo Díaz Plaja i el substitueix Herman Bonnin que renova una part del professorat. Un context humà, artístic i històric excepcional que li va permetre trobar i emprendre el camí personal de treball i creació que l’ha caracteritzat.

El 1971 és guardonat amb el Premi Ciutat d’Olot de Teatre per l’obra Home tocant el flabiol damunt d’un núvol, que estrena al pati de l’Institut del Teatre el 1974, el mateix any en què entra a treballar com a docent a l’Escola Superior d’Art Dramàtic i al Conservatori Superior de Dansa de l’Institut. Dos anys després, el 1976, rep el Premi Joan Santamaria de Teatre per El bon samarità, càntir amunt, càntir avall, pensava que el cel guanyava i Déu se n’aprofitava o El Jardí de les Delícies, que va ser introduïda a la programació del Festival Grec de Barcelona del mateix any. Conjuntament amb Jaume Melendres, també professor de l’Institut del Teatre, escriu El collaret d’algues vermelles amb la qual obtenen els premis Ciutat de Granollers i Crítica Serra d’Or del 1979. Ja en la dècada de 1980 Joan Abellan és guardonat en dues ocasions amb el Premi Nacional Ignasi Iglésias de Teatre per les obres Despertar glaçat de primavera (1983) i La ruta del salmó (1985), i amb el Premi Salvador Espriu de Teatre del 1985 per Eclipsi (1986). La dona sense atributs (1990), la seva única novel·la —fruit d’una nova col·laboració amb Jaume Melendres—, rep el premi Prudenci Bertrana del 1990.

Des d’un inici interessat per la divulgació i la investigació teatral, Joan Abellan publica els estudis La representació teatral (1983) i Artaud i el teatre (1988). Al mateix temps col·labora regularment amb articles divulgatius, d’investigació i de crítica teatral en diverses revistes especialitzades catalanes, espanyoles i estrangeres, com ara CAU, Estudis Escènics, Serra d’Or, Pipirijaina, El Público —de la qual és coordinador a Catalunya del 1980 al 1993—, Papers del CDG, Guia del Ocio de Barcelona, Pausa, Tablas, Theatre d’Europe i la revista de la Asociación de Directores de Escena de España, entre d’altres, i en diverses obres col·lectives. També cal destacar la seva traducció al català de l’obra brechtiana Santa Joana dels Escorxadors (1976).

Del 1995 al 2003 és el responsable del Departament d’Escenificació i Dramatúrgia de l’Institut del Teatre. També ha publicat Boal conta Boal (2001), un llibre d’entrevistes a Augusto Boal, dramaturg, director de teatre i precursor del mètode teatral «Teatre de l’Oprimit», i Els Joglars. Espais (2002), publicat en ocasió del quarantè aniversari d’aquesta companyia.

Joan Abellan complementa la seva trajectòria entorn de la creació, la investigació i la pedagogia teatrals amb la direcció escènica d’una vintena d’obres, l’elaboració de guions audiovisuals i la participació en conferències, ponències i seminaris d’arreu.

Premis

  • Premi de Teatre Ciutat d’Olot (1971): Home tocant el flabiol damunt d’un núvol.
  • Premi Joan Santamaria de Teatre (1976): El bon samarità, càntir amunt, càntir avall, pensava que el cel guanyava i Déu se n’aprofitava o El Jardí de les Delícies.
  • Premi Ciutat de Granollers de Teatre (1979): El collaret d’algues vermelles [amb Jaume Melendres].
  • Premi Crítica Serra d’Or de Teatre (1979): El collaret d’algues vermelles [amb Jaume Melendres].
  • Premi Nacional Ignasi Iglésias de Teatre (1982): Despertar glaçat de primavera.
  • Premi Nacional Ignasi Iglésias de Teatre (1984): La ruta del salmó.
  • Premi Salvador Espriu de Teatre (1985): Eclipsi.
  • Premi Prudenci Bertrana de novel·la (1989): La dona sense atributs [ amb Jaume Melendres].

Articles de l’autor (Selecció)

  • «El quadern de direcció d’Otel·lo, de Shakespeare, establert per Konstanin Stanislavski», Estudis Escènics (Barcelona), núm. 22, març de 1983.
  • «L’escenografia de Fabià Puigserver», Estudis Escènics (Barcelona), núm. 24, gener de 1984.
  • «La vida dels objectes», Estudis Escènics (Barcelona), núm. 27, 1985.
  • «El ritus renovat», Actes del Congrés Internacional de Teatre de Barcelona. Barcelona: Abadia de Montserrat, vol. 2, 1985.
  • «El Teatre Lliure cumple 15 años: Teatre Lliure: imágenes de un espectador fiel», Cuadernos El Público (Madrid), núm. 10, 1986.
  • «Els Joglars 25 años y un día: Els Joglars: retrets i seduccions», Cuadernos El Público (Madrid), núm. 29, 1987.
  • «Els límits de la performance des de perspectives teatrals. Conversa amb Albert Vidal», Estudis Escènics (Barcelona), núm. 29, 1988.
  • «Una lucha pertinaz por la supervivencia», Escenarios de dos mundos. Inventario teatral de Iberoamérica. Madrid: Ministerio de Cultura, 1988.
  • «Escenografia catalana dels 80: El trasllat de miralls (consideracions sobre l’escenografia catalana dels vuitanta)», Estudis Escènics (Barcelona), núm. 31, 1990.
  • «Influencia europea nas literatures de Galeuzca», Galeuzca 1992 Pamplona), 1994.
  • «Llarg viatge a Liliput», Pausa. Petit Format (Barcelona), núm. 13, 1993.
  • «Sujeto y objeto de la crítica teatral», Revista Asociación de Directores de Escena de España (Madrid), núm. 43-44, 1995.
  • «L’educazione teatrale: Dalla gavetta all’università», Teatro in Europa (Milà), 1995.
  • «Quince años de puesta en escena española», Tablas, revista de artes escénicas (La Habana), 1995.
  • «El teatro menguante», Revista Asociación de Directores de Escena de España (Madrid), núm. 48-49, 1996.
  • «Fabià Puigserver, scenographe», Catàleg de l’exposició [Juntament amb altres autors] del Centre Georges Pompidou, Paris, 1995 / Cracovia, 1996.
  • «La ubicación de la tragedia en el espectáculo contemporáneo», Teatro Antzerki Revista de la Escuela Navarra de Teatro (Pamplona), març de 1997.
  • «La herencia teatral del siglo XX», Teatro Antzerki Revista de la Escuela Navarra de Teatro (Pamplona), núm. 18, maig de 2002.
  • «Augusto Boal, pasado y presente del teatro brasileño», Revista Asociación de Directores de Escena de España (Madrid), núm. 96, juliol-setembre de 2003.
  • «Els territoris socials de les arts escèniques», El Contemporani (Barcelona), núm. 31-32, gener-desembre de 2005.
  • «Dramatúrgia», Enciclopèdia de Barcelona. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2005.
  • «Yo soy un facilitador. Una trobada amb Robert Lépage», DDT. Documents de Dansa i Teatre (Barcelona), 2005.
  • «En aras del éxito», Anuario del Instituto Cervantes. Madrid: Instituto Cervantes, 2006.
  • «Els Joglars: la forja d’un vocabulari espacial propi», Pausa (Barcelona), 26 de març de 2007.
  • Vincles

    Comentaris d'obra

    «El Teatro del oprimido y otras prácticas políticas (1974), d’Augusto Boal, és una crida a crear un teatre alliberador, que esquerdi el mur de les coercions. Un teatre festiu que uneixi actors i espectadors i que els retorni als seus orígens participatius. Un teatre al servei dels oprimits, dels més desvalguts, que fusioni ètica i estètica per acomplir una funció eminentment social. La poètica teatral del teòric i director brasiler és testimoni i contestació d’un context determinat, el de la grapejada Amèrica Llatina, però no s’hi pot circumscriure, perquè el seu abast és universal. Ben mirat, per desemmandrir les parpelles, no aniria pas malament d’airejar l’escena europea, castigada per manipulacions, tiranies i corrupcions –potser més pulcres, però igualment fatídiques–, amb les revulsives pràctiques teatrals boalianes. […]

    Des d’una perspectiva divulgativa, Boal conta Boal, de Joan Abellan, s’acosta al pensament i la trajectòria de l’artífex del Teatre de l’Oprimit. Consta d’una introducció preliminar i d’una extensa entrevista, molt interessant, sobre l’evolució i la vigència dels seus plantejaments. En conjunt, el volum, resultat de la concessió a Boal del Premi d’Honor de l’Institut del Teatre del 1997, ofereix un retrat diàfan i apassionat de la seva significació com a teòric, pedagog i director teatral.»

    (Francesc Foguet: «Democràcia activa», Avui. Cultura, 18 de juliol de 2002, p. 14)

    * * *

    «Joan Abellan, dramaturg, traductor de Bertolt Brecht i professor de llenguatge escènic i de teoria dramàtica contemporània a l’Institut del Teatre de Barcelona, ha basat aquest llibre en la seva pràctica didàctica. La representació teatral no és cap anàlisi de la literatura dramàtica, sinó que estudia el fenomen teatral en funció del seu llenguatge a l’escenari. Abellan hi tracta els diferents codis de signes que participen en el muntatge teatral, un dels quals és la paraula, amb el to, el ritme i la pausa, i un altre el gest. Tanmateix, aquests dos elements no són únics: l’escenografia, les màscares, la il·luminació, l’objecte escenogràfic, els sorolls, la música, el punt focal, el punt de vista del públic i encara d’altres factors poden ultrapassar la pura denotació i esdevenir connotadors per ells mateixos. El llibre de Joan Abellan ha de ser tingut en compte des d’ara a l’hora d’afrontar el muntatge teatral i les seves possibilitats comunicatives. […]

    Cal agrair a Joan Abellan la utilització d’esquemes d’anàlisi i de figures retòriques sovint aplicats només al llenguatge poètic. És evident que les teories de Jakobson no s’adreçaven solament a allò que entenem normalment per poesia, sinó que es referien a la totalitat del llenguatge literari, bé que la poesia, pel fet de dur-lo a l’extrem, en fos l’objecte d’investigació. Tractant obertament el vestuari i l’escenografia com a llenguatges teatrals, Abellan pot parlar d’indumentària o d’escenografia metafòrica o metonímica, amb la qual cosa esmola i enriqueix la terminologia.

    Definicions o aclariments obvis o elementals es poden excusar per la voluntat de sistematització didàctica. Un didactisme que fa d’aquest llibre un manual força útil per a iniciar el profà o el futur professional en allò que podríem anomenar la poètica essencial del muntatge teatral.»

    (Josep Francesc Delgado: «La representació teatral per Joan Abellan», Serra d’Or, núm. 290, novembre de 1983, p. 55)

    * * *

    «El teatre de Joan Abellan […] se’ns mostra com una substància molt fluïda; hom diria que l’autor es reserva el dret d’ajeure’s a l’herba així que li plagui a fi de contemplar amb calma el paisatge que ha dibuixat, i mostrar-nos-el. Home tocant el flabiol damunt d’un núvol (1972) i El vol històric del globus Maria Antonieta (1973) causen aquest efecte; l’autor es posa a caminar —o a volar— amb els ulls ben oberts, pel que pugui venir, però sense fixar l’itinerari d’una manera que resulti enutjosa. Melendres és un calculador, i Abellan, un voyeur. O, si ho preferim, Melendres és un jugador d’escacs, o un ferroviari d’un país on els trens circulen implacablement controlats, i Abellan un autostopista, un home que posseeix el subconscient de Nils Holguerson, disposat a cavalcar el primer ànec que aparegui a l’horitzó. Si més no això val per a un primer estadi de llur producció: després Melendres es decanta cap a la narrativa, i Abellan posà el fre i es lliurà a la minuciosa composició d’un trencaclosques dramàtic a El bon samarità, càntir amunt, càntir avall, pensava que el cel guanyava i Déu se n’aprofitava, o el jardí de les delícies (1975).»

    (Xavier Fàbregas: «El collaret d’algues vermelles, premi de la Crítica», Serra d’Or, núm. 249, juny de 1980, p. 52-53)

    Antologia

    9.

    El «Vera», club privat.

    IGNASI SOL, el propietari, contempla des d’una taula el sofisticat número que VERA i un ballarí executen a la pista. Música enregistrada i sospirs en viu fan l’element sonor de l’actuació: una sirena sedueix un pescador. Fan l’amor, però, aviat, el pescador sent el desfici de la manca del forat definitiu i se’n va. La sirena fa ofrena a Neptú de la seva cabellera a canvi de transformar la seva cua en cames de dona, mutació que dóna peu a un increïble strip-tease de VERA. Entren FRANKI i PAU, que duu el tafilet, la gepa i la berruga que creen una perfecta simulació d’un personatge tarat i d’aspecte estrany.

    FRANKI: Bé, jo et deixo aquí. Aquest cop, prefereixo estalviar-me els brams del gerent i les ungles de la criatureta indefensa que et fa vorejar el precipici. Has dit que faries servir el cervell. Fes-ho, Pau.

    PAU: Jo de tu em quedaria, encara que fos només per beure un glop de franc i olorar la pell de la sirena. Guaita-la.

    FRANKI: Ets tu qui gaudeix amb les temptacions, no pas jo. Vigila que amb l’emoció no et caiguin els pegats.

    FRANKI surt. PAU s’acosta a la taula que ocupa IGNASI SOL. VERA segueix el seu número: el pescador no torna i la sirena convertida en dona sent el foc del seu cos.

    IGNASI: Com van els dolors de l’artista, borni d’or?

    PAU: D’or? Més o menys com els de la sirena que canvia la cua per un parell de cames. Guaita: ara creu que hi duu clavats ganivets.

    IGNASI: No és el teu fort fer-te simpàtic.

    PAU: No em facis cas. Són dolors llegendaris.

    IGNASI: Els teus?

    PAU: Els d’ella.

    VERA acaba el número. IGNASI i PAU aplaudeixen.

    PAU: Aquesta mossa, al seu aire, resulta una mica pàmfila. En canvi, si la burxes, resulta explosiva. Jo faria d’ella carn de cinema, ja t’ho vaig dir.

    IGNASI: Quantes garrafes duus al cos?

    PAU: Estàs de broma. No tinc ni un ral i he descobert que els bornis d’or no són de fiar, de cara als crèdits.

    IGNASI: Què se n’ha fet d’aquell xicot d’empenta que anava oferint al més adient la pedra filosofal de l’èxit?

    PAU: Noi, abandonat per la dona i pel psicoanalista i a punt de perdre la confiança del seu col·laborador més fidel, la vida del príncep hereu del cinema verité és més aviat un melodrama insípid. No he perdut l’esma, no; però els deliris d’aquell defensor de l’art en llibertat que vas tenir a la balança ja no tenen cabuda en la seva situació real. Foto fixa, comprens? A ningú no li interessa el que un senti en projectar-se als altres. Les obres d’art del nostre temps han de ser esmicolades en píndoles publicitàries i prou. El cinema distreu perquè es mou i pots romandre endormiscat. Si, per accident, una projecció es detura el galliner s’esvalota. No vol veure amb detall la ganyota sinistra de la realitat, el fons de coses aturades i de cossos sense esma sobre el qual es produeix la imatge mòbil.

    SOL fa que un cambrer els serveixi begudes. La pista del «Vera» torna a il·luminar-se.

    IGNASI: Doncs, a mi, aquest lloc em relaxa i quasi em fa oblidar l’instint que em duu, tot el dia, implacablement, cap als negocis ben fets. Ni tan sols me’n sento el propietari.

    PAU: Tu ets l’amo d’aquesta vulgaritat?

    IGNASI: I per què no? Vera hi pot fer la seva.

    S’il·lumina una otomana en la qual VERA farà el seu nou strip-tease, mig virtuós, mig eròtic, francament dolent.

    PAU: Això no és ni de bon tros el terreny que fa per a ella, senyor financer.

    IGNASI: Tu has dit que pots fer d’ella carn de cinema.

    PAU: Al meu aire, potser sí.

    IGNASI: Amb la teva nova filosofia potser ens podríem entendre. Com li va al teu amic Faust?

    PAU: No voldria afegir al local l’olor de sofre.

    IGNASI: M’he informat, saps? I he arribat a la conclusió que la peripècia del teu amic no és ni més ni menys que la història d’un pacte. I el pacte és un tema que, a mi, per naturalesa, no em rellisca.

    El número de VERA no té cap interès.

    IGNASI: Saps que tens raó? La Vera m’agrada més quan treu la nota aspra. Tornant al tal Faust, a veure si és això, si ho he entès bé: el del sofre, que és un inversor sensacional, a més de venedor fora de sèrie, li ofereix la possibilitat de gaudir tots els plaers de la vida i tots els secrets de la ciència a canvi que, al final, ell disposarà de la seva ànima. Com un vitalici. Ambdues parts del pacte compleixen la seva promesa, malgrat que, com sol passar, en el darrer moment un intenti enganyar l’altre. Però, no: l’afer acaba bé. Pactes són pactes.

    PAU: Val a dir que t’ho han explicat força bé.

    (Fragment de Despertar glaçat de primavera. Barcelona: Edicions del Mall, 1983, p. 40-49)