9.
El «Vera», club privat.
IGNASI SOL, el propietari, contempla des d’una taula el sofisticat número que VERA i un ballarí executen a la pista. Música enregistrada i sospirs en viu fan l’element sonor de l’actuació: una sirena sedueix un pescador. Fan l’amor, però, aviat, el pescador sent el desfici de la manca del forat definitiu i se’n va. La sirena fa ofrena a Neptú de la seva cabellera a canvi de transformar la seva cua en cames de dona, mutació que dóna peu a un increïble strip-tease de VERA. Entren FRANKI i PAU, que duu el tafilet, la gepa i la berruga que creen una perfecta simulació d’un personatge tarat i d’aspecte estrany.
FRANKI: Bé, jo et deixo aquí. Aquest cop, prefereixo estalviar-me els brams del gerent i les ungles de la criatureta indefensa que et fa vorejar el precipici. Has dit que faries servir el cervell. Fes-ho, Pau.
PAU: Jo de tu em quedaria, encara que fos només per beure un glop de franc i olorar la pell de la sirena. Guaita-la.
FRANKI: Ets tu qui gaudeix amb les temptacions, no pas jo. Vigila que amb l’emoció no et caiguin els pegats.
FRANKI surt. PAU s’acosta a la taula que ocupa IGNASI SOL. VERA segueix el seu número: el pescador no torna i la sirena convertida en dona sent el foc del seu cos.
IGNASI: Com van els dolors de l’artista, borni d’or?
PAU: D’or? Més o menys com els de la sirena que canvia la cua per un parell de cames. Guaita: ara creu que hi duu clavats ganivets.
IGNASI: No és el teu fort fer-te simpàtic.
PAU: No em facis cas. Són dolors llegendaris.
IGNASI: Els teus?
PAU: Els d’ella.
VERA acaba el número. IGNASI i PAU aplaudeixen.
PAU: Aquesta mossa, al seu aire, resulta una mica pàmfila. En canvi, si la burxes, resulta explosiva. Jo faria d’ella carn de cinema, ja t’ho vaig dir.
IGNASI: Quantes garrafes duus al cos?
PAU: Estàs de broma. No tinc ni un ral i he descobert que els bornis d’or no són de fiar, de cara als crèdits.
IGNASI: Què se n’ha fet d’aquell xicot d’empenta que anava oferint al més adient la pedra filosofal de l’èxit?
PAU: Noi, abandonat per la dona i pel psicoanalista i a punt de perdre la confiança del seu col·laborador més fidel, la vida del príncep hereu del cinema verité és més aviat un melodrama insípid. No he perdut l’esma, no; però els deliris d’aquell defensor de l’art en llibertat que vas tenir a la balança ja no tenen cabuda en la seva situació real. Foto fixa, comprens? A ningú no li interessa el que un senti en projectar-se als altres. Les obres d’art del nostre temps han de ser esmicolades en píndoles publicitàries i prou. El cinema distreu perquè es mou i pots romandre endormiscat. Si, per accident, una projecció es detura el galliner s’esvalota. No vol veure amb detall la ganyota sinistra de la realitat, el fons de coses aturades i de cossos sense esma sobre el qual es produeix la imatge mòbil.
SOL fa que un cambrer els serveixi begudes. La pista del «Vera» torna a il·luminar-se.
IGNASI: Doncs, a mi, aquest lloc em relaxa i quasi em fa oblidar l’instint que em duu, tot el dia, implacablement, cap als negocis ben fets. Ni tan sols me’n sento el propietari.
PAU: Tu ets l’amo d’aquesta vulgaritat?
IGNASI: I per què no? Vera hi pot fer la seva.
S’il·lumina una otomana en la qual VERA farà el seu nou strip-tease, mig virtuós, mig eròtic, francament dolent.
PAU: Això no és ni de bon tros el terreny que fa per a ella, senyor financer.
IGNASI: Tu has dit que pots fer d’ella carn de cinema.
PAU: Al meu aire, potser sí.
IGNASI: Amb la teva nova filosofia potser ens podríem entendre. Com li va al teu amic Faust?
PAU: No voldria afegir al local l’olor de sofre.
IGNASI: M’he informat, saps? I he arribat a la conclusió que la peripècia del teu amic no és ni més ni menys que la història d’un pacte. I el pacte és un tema que, a mi, per naturalesa, no em rellisca.
El número de VERA no té cap interès.
IGNASI: Saps que tens raó? La Vera m’agrada més quan treu la nota aspra. Tornant al tal Faust, a veure si és això, si ho he entès bé: el del sofre, que és un inversor sensacional, a més de venedor fora de sèrie, li ofereix la possibilitat de gaudir tots els plaers de la vida i tots els secrets de la ciència a canvi que, al final, ell disposarà de la seva ànima. Com un vitalici. Ambdues parts del pacte compleixen la seva promesa, malgrat que, com sol passar, en el darrer moment un intenti enganyar l’altre. Però, no: l’afer acaba bé. Pactes són pactes.
PAU: Val a dir que t’ho han explicat força bé.
(Fragment de Despertar glaçat de primavera. Barcelona: Edicions del Mall, 1983, p. 40-49)
_0.webp)
