ELS PARADISOS ARTIFICIALS
(dedicatòria)
A J.G.F.
El seny ens diu que les coses de la terra existeixen ben poc, i que la vera realitat només es dóna en els somnis. Per poder pair tant la felicitat natural com l’artificial cal, primer de tot, tenir el coratge d’empassar-se-la; i els qui mereixerien tal volta la felicitat són justament aquells a qui l’estat de benaurança, tal com el conceben els mortals, els ha fet sempre l’efecte d’un vomitiu.
A les ànimes inexpertes els semblarà extraordinari, i fins i tot impertinent, que un quadre de plaers artificials sigui dedicat a una dona, la font de més corrent dels plaers més naturals. Tanmateix, és evident que talment com el món natural penetra en l’espiritual, li serveix d’aliment i contribueix així a realitzar aquesta amalgama indefinible que anomenem la nostra individualitat, la dona és l’ésser que projecta més ombra o més llum en els nostres somnis. La dona és fatalment suggestiva; viu una altra vida que no és ben bé la seva; viu espiritualment en les imaginacions que obsedeix i que fecunda.
A més, no té pas gaire importància que sigui compresa la raó d’aquesta dedicatòria. És tal vegada necessari per acontentar l’autor que un llibre qualsevol sigui comprès, exceptuant per aquell o aquella per a qui ha estat compost? És indispensable que hagi estat escrit per a algú? Pel que a mi fa, em sento tan poc atret pel món viu que, a la manera d’aquelles dones sensibles i desvagades que envien per correu —diuen— les seves confidències a amics imaginaris, de bona gana només escriuria per als morts.
Però no és pas a una morta que dedico aquest llibret; és a una persona que, bo i malalta, resta activa i viva en mi, i que gira ara totalment els seus esguards cap al Cel, el lloc de totes les transfiguracions. Car, ben igual que d’una droga temible, l’ésser humà gaudeix del privilegi de poder obtenir noves i subtils delectances fins i tot del dolor, de la catàstrofe i de la fatalitat.
Veuràs en aquest quadre un caminant consirós i solitari, immers en la maror de les multituds, com envia el seu cor i pensament a una Electra llunyana que adés eixugava el seu front amarat de suor i que refrescava els seus llavis apergaminats per la febre; i endevinaràs la gratitud d’un altre Orestes del qual has vigilat sovint els malsons, i de qui dissipaves amb mà lleugera i maternal els somnis més espantosos,
L’ANHEL D’INFINIT
Aquells que se saben observar ells mateixos i que serven el record de llurs impressions, i aquells altres que han sabut, com Hoffmann, construir el propi baròmetre espiritual, han hagut d’anotar, de vegades, en l’observatori de llur pensament, dies feliços i minuts deliciosos. Hi ha dies que l’home es desperta amb un geni jove i vigorós. Alliberades tot just les parpelles del son que les cloïa, el món exterior se li ofereix amb un relleu poderós, una nitidesa de contorns, una riquesa de colors admirables. El món moral obre les seves perspectives, plenes de noves clarors. L’home premiat amb aquesta benaurança, dissortadament rara i passatgera, se sent alhora més artista i més just, més noble en una paraula. Però el que és més singular en aquest estat excepcional de l’esperit i dels sentits, que puc anomenar paradisíac, si és que el comparo amb les feixugues tenebres de l’existència comuna i quotidiana, és que no ha estat creat per cap causa ben visible i fàcil de definir. És el resultat d’una bona higiene i d’un règim entenimentat? Aquesta és la primera explicació que ens apareix a la ment; però estem obligats a reconèixer que sovint aquesta meravella, aquesta mena de prodigi, es produeix com si fos l’efecte d’una força superior i invisible, exterior a l’home, després d’un període on aqueix ha abusat de les seves facultats físiques.
[…]
Aquesta agudesa de la pensa, aquest entusiasme dels sentits i l’esperit, deuen haver aparegut tostemps a l’home com el primer dels béns; és per això que, considerant tan sols el plaer immediat, ha cercat, sense neguitejar-se de violar les lleis de la seva constitució, en la ciència física, en la farmacèutica, en els licors més rústecs, en els perfums més subtils, sota tots els climes i en tots els temps, la manera de fugir, ni que fos per algunes hores, del seu habitacle de fang[…].
UN ESPECTACLE DE MÀGIA
Quines sensacions es tenen? Què es veu? Coses meravelloses, oi que sí? Espectacles extraordinaris? És bonic de debò? I també terrible? I molt perillós? Aquestes són les qüestions ordinàries que adrecen els ignorants als adeptes, amb una curiositat no exempta de temor. És una mena de neguit infantil per saber, com la d’aquells qui no s’han mogut mai de la vora del foc i es troben al davant d’un home que torna de països llunyans i desconeguts. S’afiguren l’embriaguesa del haixix com un país prodigiós, com un gran teatre de màgia i de prestidigitació on tot és miraculós i imprevist. I això és un prejudici, una equivocació de cap a peus.
(Fragments d'»Els paradisos artificials», de Baudelaire, 1989)
* * *
El té Déu ben lligat
Heu fet l’home un drap brut,
una pedra a la boca.
No heu permès mai la pau,
l’esperança ha fugit.
Teniu el cor molt dur,
la vida no val res.
El món ja és al sac
i el té Déu ben lligat.
Sóc vivent testimoni
Sóc vivent testimoni
dels crims que heu perpetrat
en nosaltres.
El vostre mal inic
ha arrelat dintre nostre
i anirà germinant.
Tingueu present, però, que jo seré el vostre hoste,
que establiré una casa
dins de les vostres ments.
Us faré tremolar davant la nova llum.
I dins els vostres somnis
habitaré per sempre.
Amor
La lluna s’ha esmunyit
darrere les muntanyes;
ja comença l’exili.
La mesquita ben plena,
fins al pas del llindar.
Millor que avui, ahir.
D’esquenes a la vida,
tot sovint discutim
de coses impossibles.
Cercant una llumeta enmig de la tenebra
ja no veiem ben res
de la lluna del cel.
El seny ja s’ha assecat.
Han cavat en el cor
per a fer-hi un refugi.
Escupen a la vida.
L’horitzó està barrat
quan s’oblida l’amor.
(Fragments del Recull de poemes amazics «Sol cec», de Salem Zenia, 2008)
_0.webp)
