Jaume Pérez Montaner
Avui, octubre de 2004
En la directiva 92/100/CEE del 19 de novembre de 1992 reconeixia la Comunitat Europea el Dret de Préstec Públic com un dret de l’autor i imposava alhora als estats europeus l’obligació de “reconèixer el dret d’autoritzar o prohibir l’arrendament o préstec d’originals i còpies d’obres protegides pel dret d’autor”. La directiva universalitzava així per a l’Europa comunitària una pràctica que, nascuda als països escandinaus, s’havia desenvolupat i regularitzat de manera progressiva en alguns dels països més socialment avançats: Dinamarca (1946), Noruega (1947), Suècia (1954), Finlàndia (1963), Holanda (1971), Alemanya (1972), Nova Zelanda (1973), Austràlia (1974), Àustria (1977), Regne Unit (1979), Islàndia (1988), Israel i Canadà (1989). De fet, tal com deien l’ACEC i l’AELC en un comunicat o manifest conjunt, el Dret de Préstec Públic “és un guany aconseguit pel socialisme escandinau, centroeuropeu i britànic” que significa, per una part, la compensació a l’autor per l’ús públic dels seus llibres a les biblioteques i, per una altra, la possibilitat de millora de la situació econòmica dels autors com un element important de la política cultural de l’estat.
La normativa europea, doncs, és ben clara; i el tema també ho és. No es tracta d’estar a favor o en contra, tal com generalment es diu, del “cànon de biblioteques” o del “cànon per préstec públic” i menys encara de la tendenciosa i demagògica pregunta de si el lector ha de pagar o no a les biblioteques. Ès tracta d’un dret “de préstec públic” (Public Lending Right) que és propi i inalienable dels autors. No és una qüestió d’interessos, sinó de drets morals i econòmics, “el dret irrenunciable a una remuneració equitativa” per part dels escriptors les obres dels quals siguen objecte de préstec, tal com proclamava de manera explícita la mencionada directiva comunitària en el seu article número quatre.
En un país que s’ha caracteritzat per la poca o nul•la consideració envers la cultura el problema és, en realitat, el mateix autor, al qual no se li volen reconèixer ni els seus drets més bàsics. L’autor, és a dir, aquell personatge que dedica el seu temps lliure a escriure, que escriu perquè vol, perquè li agrada i que –segons una tradició ben estesa- ja està ben pagat amb el fet de veure el seu nom en els papers i més encara en la portada dels llibres.
Assumpta Bailac recordava en un article recent com “ens resulta encara difícil acceptar el valor del capital intel•lectual”. És evident que ningú no discuteix els drets dels metges, dels arquitectes, dels cuiners o dels bibliotecaris, mentre que massa sovint posem en dubte els drets intel•lectuals de l’autor sobre la seua obra, i més encara els drets econòmics. És un costum tan arrelat que, en nombroses ocasions, fins i tot la legislació –la legislació europea en aquest cas- es presenta molt més avançada que la inèrcia social. D’alguna manera l’autor ha d’enfrontar-se massa sovint contra l’incompliment de la mateixa llei; contra els editores en nombroses i concretes situacions; contra les excepcions estatals a la llei de propietat intel•lectual, tan nombroses en alguns casos que acaben diluint en el no-res les directives europees.
L’autor és sense cap mena de dubte l’element bàsic i imprescindible en la creació del llibre; i, tanmateix, és el que menor compensació econòmica rep pel seu treball. Tant és així que no hi ha probablement cap escriptor en llengua catalana que puga mantenir-se econòmicament amb una dedicació en exclusiva a la seua obra literària. I, en el fons, amb unes excepcions sempre molt escasses, una cosa molt semblant podríem dir dels escriptors en espanyol, una llengua de més de 400 milions de parlants. Per una altra banda, el col•lectiu dels escriptors és l’únic o un dels pocs que encara no participa d’un dret a la jubilació o a la seguretat social.
-
Aquesta situació és la que es vol mantenir amb l’oposició al “dret de préstec públic”, al dret de l’autor a decidir sobre la seua obra. Una oposició orquestrada demagògicament per alguns bibliotecaris, les motivacions de la qual no poden ser a hores d’ara gens fàcils d’entendre. Perquè tant les premisses com la pràctica de la directiva europea en aquells llocs on s’ha aplicat són ben clares: l’estat, l’administració pública, s’ha fet càrrec d’aquesta justa compensació als autors; no les biblioteques, i menys encara els lectors. Els països que han aplicat la normativa són un exemple eloqüent i envejable, tant per la situació i condicions de les seues biblioteques com per la consideració de les seues societats respectives envers els seus escriptors. És el cas dels països nòrdics: el de Dinamarca, en primer lloc, per ser el primer a aplicar el Dret de Préstec Públic. O el de Suècia on els seus escriptors, traductors i il•lustradors gaudeixen d’un sistema de seguretat, que inclou, entre d’altres, beques de treball i de viatge, pensions en alguns casos o assistència en situacions d’emergència, gràcies a l‘anomenat “fons solidari” al qual es destina una bona part de la recaptació. És també el cas de França, país que recentment ha incorporat la directiva europea a la seua legislació, que en aquests moments estudia, junt als criteris per a la seua aplicació, les possibilitats de jubilacions complementàries per als escriptors i traductors.
Des de les associacions d’escriptors de l’Estat espanyol i des de l’AELC en particular considerem que no poden ja haver-hi excuses per a l’aplicació plena de les directrius europees. El nivell de desenvolupament d’aquest país permet atendre, amb possibilitats d’una major justícia i una major eficàcia, esferes del benestar públic, com la dels drets d’autor en aquest cas; països amb un grau de desenvolupament teòricament menor que el nostre, com Lituània, Txèquia o Eslovènia, han donat ja les primeres passes a favor dels drets intel•lectuals i econòmics dels seus escriptors.