Lliurament dels Premis de la Crítica Catalana
L'escriptor Sergi Pàmies ha estat guardonat en la categoria de narrativa del Premi de la Crítica Catalana per L'art de portar gavardina (Quaderns Crema) i el poeta Enric Casasses ha rebut el de poesia per El nus la flor (Edicions Poncianes).
Dimecres 22 de maig a la Biblioteca de Catalunya es farà el lliurament dels Premis de la Crítica Catalana 2019, que consistirà en una conversa entre Simona Škrabec i Sergi Pàmies i una glosa de Joan Josep Camacho Grau a Enric Casasses, que recitarà acompanyat de Daniel Ariño (música) i Maria Mauri (veu). Àlex Broch i Lluïsa Julià obriran l’acte parlant de la història i la trajectòria dels premis i la presidenta de l'Associació, Bel Olid, farà el lliurament als guardonats. També hi haurà micro obert i sopar a càrrec de “La Coqueta”. Les places són limitades i la inscripció és obligatòria abans del 17 de maig. El preu del sopar per a socis de l'AELC i un acompanyant és de 15€ per persona i el preu per a no socis és de 18€.
Dimecres 22 de maig a la Biblioteca de Catalunya es farà el lliurament dels Premis de la Crítica Catalana 2019, que consistirà en una conversa entre Simona Škrabec i Sergi Pàmies i una glosa de Joan Josep Camacho Grau a Enric Casasses, que recitarà acompanyat de Daniel Ariño (música) i Maria Mauri (veu). Àlex Broch i Lluïsa Julià obriran l’acte parlant de la història i la trajectòria dels premis i la presidenta de l'Associació, Bel Olid, farà el lliurament als guardonats. També hi haurà micro obert i sopar a càrrec de “La Coqueta”. Les places són limitades i la inscripció és obligatòria abans del 17 de maig. El preu del sopar per a socis de l'AELC i un acompanyant és de 15€ per persona i el preu per a no socis és de 18€.
L'Asociación Española de Críticos Literarios ha anunciat aquest dissabte, 6 d'abril, en una roda de premsa a l'Ajuntament de Vilafranca del Bierzo els guanyadors dels Premis de la Crítica en les quatre llengües oficials de l'Estat espanyol, a les millors obres de narrativa i de poesia publicades durant 2018. Els Premis de la Crítica són uns guardons que atorga l'Asociación Española de Críticos Literarios des de 1956. La modalitat en llengua catalana, que coordina l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, es convoca anualment des de l'inici de la democràcia. Enguany el jurat de la modalitat en llengua catalana ha estat format pels crítics Anna Ballbona, Àlex Broch, Lluisa Julià (coordinadora), Jordi Nopca i Simona Škrabec. El palmarès d'aquest premi reuneix bona part dels principals noms de les nostres narrativa i poesia actuals: Maria Guasch i Zoraida Burgos el 2018, Sebastià Perelló i Lluís Solà el 2017, Martí Domínguez i Gemma Gorga el 2016, Toni Sala i Màrius Sampere el 2015, Pep Coll i Carles Duarte el 2014, Jordi Coca i Jordi Llavina el 2013, Jaume Cabré i Perejaume el 2012, Jordi Puntí i Anna Montero el 2011, Francesc Serés i Carles Miralles el 2010, Joan Francesc Mira i Teresa Pascual el 2009, Manuel Baixauli i Joan Margarit el 2008, Eduard Márquez i Ponç Pons el 2007, entre d'altres.
Sergi Pàmies, Premi de la Crítica Catalana de narrativa amb L'art de portar gavardina
Amb L'art de portar gavardina publicat el darrer mes de setembre per l'editorial barcelonina Quaders Crema —i traduït al castellà per Anagrama, El arte de llevar gabardina, com gran part de la seva obra—, Sergi Pàmies (París, 1960) configura un autorretrat sovint devastador a partir de tretze narracions centrades a explorar l'absència dels pares, la separació de la parella i la difícil relació amb els fills. Cada vegada més desacomplexat a l'hora d'experimentar, no només amb la forma —com va demostrar especialment en la seva producció contística durant els anys 90— i el contingut, Pàmies va escriure el llibre de relats més destacat de 2018, on l'ús de la irona es dosifica més que en anteriors ocasions i la necessitat de furgar en les arrels del propi dolor és més evident —i més profunda— que en volums recents com La bicicleta estàtica (2010) i Cançons d'amor i pluja (2013).
Amb L'art de portar gavardina publicat el darrer mes de setembre per l'editorial barcelonina Quaders Crema —i traduït al castellà per Anagrama, El arte de llevar gabardina, com gran part de la seva obra—, Sergi Pàmies (París, 1960) configura un autorretrat sovint devastador a partir de tretze narracions centrades a explorar l'absència dels pares, la separació de la parella i la difícil relació amb els fills. Cada vegada més desacomplexat a l'hora d'experimentar, no només amb la forma —com va demostrar especialment en la seva producció contística durant els anys 90— i el contingut, Pàmies va escriure el llibre de relats més destacat de 2018, on l'ús de la irona es dosifica més que en anteriors ocasions i la necessitat de furgar en les arrels del propi dolor és més evident —i més profunda— que en volums recents com La bicicleta estàtica (2010) i Cançons d'amor i pluja (2013).
“Un autor de la modernitat en plena maduresa”, segons el jurat.
Entre els relats de L'art de portar gavardina, hi destaquen “Bielorússia”, una narració sobre la visita d'un pare juntament amb els seus dos fills a la gossera amb la intenció d'adoptar un gos que ajudi l'home a salvar el seu matrimoni; “No soc ningú per donar-te consells”, sobre la fantasia adolescent del mateix autor que el seu pare no fos Gregorio López Raimundo, sinó Jorge Semprún, —i, a partir de dues biografies paral·leles explica també l'evolució del comunisme durant la segona meitat del segle XX— i molt especialment “Nadala maternofilial”, una emocionant aproximació als darrers dies de la mare de l'escriptor, Teresa Pàmies, que va poder matenir la pulsió creativa pràcticament fins al final malgrat els greus problemes de salut. D'altres relats aborden la Transició Espanyola, els atemptats de l'11S que es combinen amb material autobiogràfic convertit en ficció, mordaç i melancòlica.
Nascut a París l'any 1960, Sergi Pàmies ha publicat tres novel·les, d'entre les quals destaquen L'instint (1993) i Sentimental (1995), tot i que és en el camp de la narrativa breu on ha destacat fins a convertir-se en un dels narradors més reconeguts de l'actualitat, amb llibres de gran repercussió entre els lectors —i molt bona acceptació per part de la crítica— com La gran novel·la sobre Barcelona (1997), Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006) o el ja citat La bicicleta estàtica (2010). En definitiva, un autor de la modernitat en plena maduresa.
Sergi Pàmies és escriptor, traductor i periodista. Tota la seva obra ha estat traduïda al castellà i al francès, i té obra traduïda a l'alemany, l'anglès, el gallec, el grec i l'italià.
Més informació sobre l'autor.
Enric Casasses, Premi de la Crítica Catalana de poesia amb El nus la flor
Poeta i traductor de llarga trajectòria, amb El nus la flor (Edicions Poncianes) Enric Casasses ofereix un compendi d'art total. Al volum hi trobem vers i música, s'acompanya d'un CD del jove músic Daniel Ariño i la veu de Maria Mauri; i hi ha dibuix i pintura fets pel mateix poeta. El nus la flor és un objectiu que enllaça amb la tradició del mateix vanguardista Joan Ponç, que dona nom a l'editorial que el presenta: Edicions Poncianes. Cada pàgina juga amb la distribució dels versos i els tipus de lletra. Hi trobem un poema per pàgina, això sí: sense paginar!, per naufragar en el vers.
“Lucidesa i ironia es combinen amb una sensibilitat exquisida i única”, segons el jurat.
Sota l'aparença de prestidigitador, Enric Casasses (Barcelona, 1951) és un dels poetes més influents en les generacions joves. Aquesta influencia s'ha concretat en l'antologia Pedra foguera, antologia de poesia jove dels Països Catalans, publicada el 2008. Rapsoda emblemàtic, Casasses ha contrubuït decisivament a dur la poesia als escenaris, a desfer-la de la literatura per trobar l'arrel de la paraula oral, conversacional. Els seus llibres anteriors, com No hi érem (1993), Calç (1995) o T’hi sé (2013), entre molts d'altres, ja presentaven el joc fònic com a punt de partida. És a dir: llengua, so. El nus la flor és la seva culminació. Paraula i forma hi troben la seva forma exacta i molt diversa alhora. Alguns poemes parteixen d'una primera paraula dita al vol. Hi trobem cal·ligrames, aforismes, endevinalles, poemes en prosa, cançons, poemes-diàleg…, poesia que es relaciona directament amb “la musa popular” com ell reclama, però que beu d'un profund reconeixement a la tradició culta: d'Ausiàs March a J. V. Foix, de Verdaguer a Maragall i Gabriel Ferrater, de Víctor Català i Maria Antònia Salvà. Els homenatges a poetes (Blake o Hölderlin) i pensadors són constants. Destaca el deute i diàleg amb Agustín García Calvo o Francesc Pujols.
Es poden fer moltes lectures del volum, segons les línies escollides. A destacar —i dilucidar— la presència de la clau, les claus, des de la Clavis transmutationum de Giordano Bruno, als jardins dibuixats per Rubió i Tudurí. En resum, El nus la flor és un poema d'amor i amistat; una reflexió aguda i meditada sobre la realitat. Lucidesa i ironia es combinen amb una sensibilitat exquisida i única.
Enric Casasses és un poeta d'obra inclassificable i genuïna, trobador contemporani, narrador i dramaturg. Traductor eventual i recuperador de textos oblidats.
Antologat, traduït, incansable recitador, articulista tenaç, Enric Casasses és el fundador d'una certa manera de fer poesia a la literatura catalana i d'entendre la literatura. Al text "El neguit", del llibre El poble del costat hi diu: "Tradueixo l'aire, interpreto el foc, llegeixo l'aigua i escric damunt la terra".
Més informació sobre l'autor.