Lletra musicada, música amb lletra al Tritextuals
L'escriptor David Nel·lo va encetar la nova sessió del cicle Tritextuals -celebrada dimecres 5 d'octubre, dedicada a la composició de lletres per a cançons i que va comptar amb la participació d'Albert Garcia Hernández i Miquel Desclot-, assenyalant que el tema de la sessió es podria subtitular 'posar text a una música o musicar un text', i que és una pràctica que es fa des de fa molt de temps, per exemple amb Schubert i Schumann. La finalitat de tot plegat és crear un artefacte entre text i música el resultat del qual és una cosa totalment diferent. Un text musicat és una obra més immediata, menys reflexiva que el text sense música. Va assenyalar que hi ha casos de parelles artístiques que es reparteixen la feina (Kurt Weill i Bertolt Brecht) i el d'artistes que es fan la lletra i la música (Bob Dylan, Leonard Cohen, etc.). Tot seguit Núria Calvet va llegir un fragment d'El gran alquimista, de Miquel Desclot, i quatre cançons franceses (tres de les quals de Jacques Brel) adaptades per Albert Garcia Hernández.
El col·loqui, al qual ben aviat es va afegir el públic assistent amb les seves aportacions, es va engegar amb la pregunta del moderador sobre quin és el mètode de treball a l'hora de fer lletres per a música, tot depenent de si és un encàrrec o no. Miquel Desclot va explicar que tot depèn de qui tens al davant, de qui t'encarrega la lletra. Per exemple, en el cas d'El gran alquimista, l'autor de la música volia un text que parlés de la mateixa composició musical, i per això el constrenyiment va ser important. Desclot va afegir que es tracta en tot cas d'un problema relativament modern, ja que antigament la poesia sempre anava lligada amb la música, eren inseparables.
De la seva banda Albert Garcia Hernández va dir que gairebé sempre es dedica a escriure per encàrrec, i això té avantatges i inconvenients. L'inconvenient més important és quan el músic et diu "això no s'entén", i el gran avantatge quan t'encarreguen lletres és que et dóna molt d'ofici, et fa trencar el cap. En aquest sentit Garcia Hernández va afirmar que una de les cançons més populars de Maria del Mar Bonet, De Mallorca a l'Alguer, se li va ocórrer quasi per casualitat arran d'un comentari de la cantant.
Continuant amb les relacions entre músic i lletrista, David Nel·lo va qüestionar els convidats sobre el grau de flexibilitat, de col·laboració entre l'un i l'altre a l'hora de fer una cançó. Miquel Desclot va expressar la seva satisfacció pel fet que els músics sempre li han donat facilitats perquè en fes les lletres, mentre que Garcia Hernández va afirmar de manera contundent que és molt flexible amb els músics, i que ha arribat a fer una quinzena de versions d'una cançó amb la qual el músic no estava del tot content. I només en casos molt excepcionals s'ha negat a escriure una lletra d'una determinada manera.
A partir de la pregunta sobre com reaccionen quan veuen una lletra seva adaptada a música, a Miquel Desclot el va impressionar veure una adaptació no només a música, sinó a dansa per part de Nacho Duato, i d'un llibre de poemes dedicats a ser musicats que va publicar el 1978 se n'han fet versions per a música coral i per a música popular, i que totes dues versions tenen el seu què, totes són diferents, i quan escrius una lletra l'obra ja deixa de ser teva quan se li afegeix música i llavors passa a ser una altra cosa.
Finalment, i amb nombroses intervencions del públic assistent, es va tractar la qüestió de com arribar a la gent, com fer una cançó el màxim d'accessible a tothom. Tant Desclot com Garcia Hernández van afirmar que mai s'ha de tractar el públic com a idiota sinó tot el contrari, s'ha de mantenir el llistó alt perquè nosaltres mateixos som públic i no ens agrada que ens tractin com a gamarusos quan escoltem una cançó. També es va fer una reivindicació de la lectura en veu alta de poemes i cançons, i de la tradició de països com Anglaterra o Rússia d'aprendre-se-les de memòria, una tradició que malauradament a casa nostra gairebé no es practica.
Albert Garcia Hernández, David Nel·lo i Miquel Desclot.
Miquel Desclot (Barcelona, 1952). Poeta, escriptor i traductor, també escriu llibrets d'òpera. Ha estat professor universitari entre 1975 i 1992, a Bellaterra i Durham (Anglaterra). L'any 1992 deixa la docència per dedicar-se plenament a la literatura. Amb més de 40 llibres escrits per a infants i joves, entre les seves publicacions, esmentar els llibres de poesia Cançons de la lluna al barret (1978), un dels seus primers poemaris, Juvenília (1983), Com si de sempre (1994) o Fantasies, variacions i fuga (2006). Les seves traduccions o versions constitueixen veritables creacions poètiques aplegades a Per tot coixí les herbes. De la lírica japonesa (1994) i, més recentment, De tots els vents (2004). La seva obra poètica està recollida en nombroses antologies.
Albert Garcia Hernández (València, 1949) és poeta, escriptor i lletrista. Ha rebut diversos premis literaris tant de poesia com de prosa, com el Premi Josep M. de Sagarra de traducció teatral (1985) per la versió de Les mamelles de Tirèsies, de Guillaume Apollinaire; el Premi de la Generalitat a la millor traducció en vers (1988) per la versió de Llibres profètics de Lambeth, de William Blake, el Premi Crítica Serra d'Or en memòries (1993) pel Llibre de Durham, el Premio Nacional de Literatura infantil (2002) per Més música mestre! o el Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi (2009) per Magatzem de perfils.