La literatura de viatges, protagonista del Tritextuals
El Tritextuals, cicle de l'AELC que pretén dialogar sobre un tema des de visions o gèneres literaris diferents, va arribar l'1 de juny a la darrera sessió de la temporada amb la literatura de viatges com a tema principal. Els convidats, Alfred Bosch i Xavier Moret, van parlar de la seva experiència amb el gènere des del punt de vista de la ficció i del reportatge respectivament. L'acte es va celebrar com sempre a l'Espai Mallorca (Carme, 55, Barcelona) a les 19.30 hores.
Anna Casassas va presentar breument els dos protagonistes i va portar una interessant conversa entre dos autors que s'han dedicat a escriure de viatges des de la vessant de la ficció i el reportatge. Abans d'iniciar el diàleg l'actriu Magda Puig va llegir un extracte de Les set aromes del món d'Alfred Bosch i d'Islàndia. L'illa secreta de Xavier Moret. Tot seguit Casassas va preguntar què hi ha de ficció i què de realitat en un llibre de viatges. Xavier Moret va afirmar que tot el que escriu als seus llibres de viatges, com el primer, Amèrica, Amèrica -un viatge familiar per Califòrnia-, o El català de la Terra del Foc, és veritat, no s'inventa res. Sempre porta un dietari, que un cop retornat a casa converteix en literatura estructurada i ordenada, però tot el que hi ha escrit, ho ha viscut. Això no vol dir que hi hagi autors que s'inventin coses, com un dels més importants escriptors de viatges, Bruce Chatwin. Alfred Bosch, de la seva banda, va iniciar la seva intervenció afirmant que viatjar en l'espai és molt semblant a fer-ho en el temps per fer una novel·la històrica, i que per exemple en la seva novel·la Les set aromes del món hi ha un 100% de ficció i un 100% de realitat. Va concloure sobre el tema que tot allò que llegeixes i és idíl·lic, agradable, bell, acostuma a ser mentida, mentre que tot allò desagradable, lleig i dolent és cert.
Xavier Moret va prosseguir el diàleg indicant que de vegades el llibre et sorprèn després de viatjar, com és el cas d'Islàndia. Hi va anar sense la intenció de parlar-ne, però un cop allà va descobrir que podria ser el tema d'un llibre. I en altres ocasions el llibre és un encàrrec, que normalment és per fer un reportatge periodístic però que l'autor, si li interessa, l'allarga per convertir-lo en llibre. Per això precisament va abandonar les redaccions dels diaris, va dir Moret, per sortir a veure món sense patir la burocratització de les empreses periodístiques. Al voltant d'aquest tema Alfred Bosch va aprofitar per reivindicar els llibres d'encàrrec en la literatura de viatges, tot afegint que és complicat ja que no és el gènere que es ven més aquí.
Anna Casassas llavors va introduir la qüestió de les influències d'altres escriptors en l'escriptura, i si n'hi ha hagut algun que els hagi empès a viatjar. Moret va respondre que qui escriu ho fa normalment després d'haver llegit molt. Josep Pla, RL Stevenson, Chatwin, etc. Per exemple Josep Pla el va seduir perquè escrivís El català de la Terra del Foc perquè en un dels seus llibres parla del mateix personatge, mentre que Stevenson sempre inspira amb la seva manera de descriure tant perfecta. Alfred Bosch va afegir que l'impuls inicial per viatjar normalment no ve de la literatura sinó més aviat d'estampes d'infantesa: Tintín, Sandokan... i la sonoritat de llocs exòtics: Pernambuco, Zanzíbar, Samarkanda...
Amb les intervencions del públic va sorgir el tema de com fer atractiu al lector un llibre de viatges. Xavier Moret va afirmar que el més important és buscar personatges, anècdotes i històries interessants, seleccionar molt i escriure sempre amb un bon ritme perquè la lectura no es faci monòtona. I fer servir les 'trampes' del periodista com ara fer parlar els personatges, varietat de situacions, etc. Tot plegat per evitar inventar-se res i per no decaure l'interès del lector. Finalment els dos autors van parlar de les figures del turista i del viatger citant una frase de Chesterton: "El turista veu el que va a veure, el viatger veu el que veu", per acabar coincidint amb què tothom és turista a partir de la famosa frase "els turistes són els altres". Tothom que viatja per oci és turista ja que tothom està de pas.
Xavier Moret, Magda Puig, Anna Casassas i Alfred Bosch.
Fotos: Judit Contreras.
Alfred Bosch (Barcelona, 1961), és professor d'Història d'Àfrica a la UPF de Barcelona i escriu creació literària, assaig acadèmic i periodisme, tot sovint desdibuixant límits entre gèneres i disciplines. Durant uns anys escriu articles de premsa sobre l'Àfrica, entre d'altres zones. Sobre l'Àfrica són les obres Nelson Mandela, l'últim home-déu (1995), La via africana (1998) o El Imperio que nunca existió (2001). Amb Europa sense Embuts (2002), l'autor ens ofereix una visió singular de la societat europea, a partir d'impressions recollides d'interlocutors africans. La novel·la L'Atles Furtiu (1998, que va merèixer el premi Sant Jordi), el consagra entre la crítica i els lectors catalans. Abans ja havia publicat els reculls de narracions Cronicàlia (1986) i Herois d'Azània (1996), però és a partir de la primera novel·la que la seva carrera literària agafa embranzida. Escriu Àlia la Sublim (2000), L'Avi, confessions íntimes de Francesc Macià (2001) i una trilogia èpica: 1714, Set de rei / 1714, Sota la pell del diable / 1714, Toc de vespres (2002). L'any 2004 es consagra amb Les Set Aromes del Món, que mereix el Premi Ramon Llull. Del 2005 és Heretaràs la rambla i del 2006 Inquisitio (Premi Prudenci Bertrana). La majoria dels seus llibres parteixen d'una forta ambientació històrica però són també, en gran mesura, relats d'aventures, d'intriga i de descoberta viatgera.
Xavier Moret (Barcelona 1952), és periodista i escriptor. Reporter especialitzat en viatges del diari El Periódico, va ser anteriorment redactor de La Vanguardia i El País, i ha publicat a revistes com National Geographic o Altaïr. En el seu primer lllibre de viatges, Amèrica, Amèrica (1998), Moret recorre la costa Oest dels Estats Units a la recerca dels mites culturals i generacionals sorgits de la Califòrnia beat y hippy. A Boomerang (2000) fa un llarg recorregut per Austràlia, i a Europa express (2001) narra un esbojarrat viatge en tren, de Portugal a Rússia, en companyia de cent escriptors europeus. Amb Islàndia. L’illa secreta (2002) va guanyar el premi Grandes Viajeros, i a El català de la Terra del Foc (2004) se centra en el món d’un exiliat que va fundar l’estancia “La Catalana” als confins de l’Argentina. La sombra de baobab (2006) narra un viatge a la recerca dels baobabs més espectaculars d’Àfrica, i Viatge per la Costa Brava (2008) és un recorregut pel present i el passat dels últims cents anys de la costa que va de Blanes a Portbou. La primera novel·la de Moret és L’americà que estimava Moby Dick (1985). El manuscrit perdut (1987), L’impostor sentimental (1995) i Qui paga, mana (1997) són altres dels seus títols. El detectiu alternatiu Max Riera apareix a Qui paga, mana, Zanzíbar pot esperar (2002) i L’home que adorava la Janis Joplin (2004). A Doctor Pearson (2004) es recrea l’aventura de l’enginyer nord-americà Frederick Stark Pearson, que va construir preses als Pirineus i va portar l’energia hidroelèctrica a Catalunya. Xavier Moret ha estat traduït al castellà, francès, alemany i grec.
Anna Casassas va presentar breument els dos protagonistes i va portar una interessant conversa entre dos autors que s'han dedicat a escriure de viatges des de la vessant de la ficció i el reportatge. Abans d'iniciar el diàleg l'actriu Magda Puig va llegir un extracte de Les set aromes del món d'Alfred Bosch i d'Islàndia. L'illa secreta de Xavier Moret. Tot seguit Casassas va preguntar què hi ha de ficció i què de realitat en un llibre de viatges. Xavier Moret va afirmar que tot el que escriu als seus llibres de viatges, com el primer, Amèrica, Amèrica -un viatge familiar per Califòrnia-, o El català de la Terra del Foc, és veritat, no s'inventa res. Sempre porta un dietari, que un cop retornat a casa converteix en literatura estructurada i ordenada, però tot el que hi ha escrit, ho ha viscut. Això no vol dir que hi hagi autors que s'inventin coses, com un dels més importants escriptors de viatges, Bruce Chatwin. Alfred Bosch, de la seva banda, va iniciar la seva intervenció afirmant que viatjar en l'espai és molt semblant a fer-ho en el temps per fer una novel·la històrica, i que per exemple en la seva novel·la Les set aromes del món hi ha un 100% de ficció i un 100% de realitat. Va concloure sobre el tema que tot allò que llegeixes i és idíl·lic, agradable, bell, acostuma a ser mentida, mentre que tot allò desagradable, lleig i dolent és cert.
Xavier Moret va prosseguir el diàleg indicant que de vegades el llibre et sorprèn després de viatjar, com és el cas d'Islàndia. Hi va anar sense la intenció de parlar-ne, però un cop allà va descobrir que podria ser el tema d'un llibre. I en altres ocasions el llibre és un encàrrec, que normalment és per fer un reportatge periodístic però que l'autor, si li interessa, l'allarga per convertir-lo en llibre. Per això precisament va abandonar les redaccions dels diaris, va dir Moret, per sortir a veure món sense patir la burocratització de les empreses periodístiques. Al voltant d'aquest tema Alfred Bosch va aprofitar per reivindicar els llibres d'encàrrec en la literatura de viatges, tot afegint que és complicat ja que no és el gènere que es ven més aquí.
Anna Casassas llavors va introduir la qüestió de les influències d'altres escriptors en l'escriptura, i si n'hi ha hagut algun que els hagi empès a viatjar. Moret va respondre que qui escriu ho fa normalment després d'haver llegit molt. Josep Pla, RL Stevenson, Chatwin, etc. Per exemple Josep Pla el va seduir perquè escrivís El català de la Terra del Foc perquè en un dels seus llibres parla del mateix personatge, mentre que Stevenson sempre inspira amb la seva manera de descriure tant perfecta. Alfred Bosch va afegir que l'impuls inicial per viatjar normalment no ve de la literatura sinó més aviat d'estampes d'infantesa: Tintín, Sandokan... i la sonoritat de llocs exòtics: Pernambuco, Zanzíbar, Samarkanda...
Amb les intervencions del públic va sorgir el tema de com fer atractiu al lector un llibre de viatges. Xavier Moret va afirmar que el més important és buscar personatges, anècdotes i històries interessants, seleccionar molt i escriure sempre amb un bon ritme perquè la lectura no es faci monòtona. I fer servir les 'trampes' del periodista com ara fer parlar els personatges, varietat de situacions, etc. Tot plegat per evitar inventar-se res i per no decaure l'interès del lector. Finalment els dos autors van parlar de les figures del turista i del viatger citant una frase de Chesterton: "El turista veu el que va a veure, el viatger veu el que veu", per acabar coincidint amb què tothom és turista a partir de la famosa frase "els turistes són els altres". Tothom que viatja per oci és turista ja que tothom està de pas.
Xavier Moret, Magda Puig, Anna Casassas i Alfred Bosch.
Fotos: Judit Contreras.
Alfred Bosch (Barcelona, 1961), és professor d'Història d'Àfrica a la UPF de Barcelona i escriu creació literària, assaig acadèmic i periodisme, tot sovint desdibuixant límits entre gèneres i disciplines. Durant uns anys escriu articles de premsa sobre l'Àfrica, entre d'altres zones. Sobre l'Àfrica són les obres Nelson Mandela, l'últim home-déu (1995), La via africana (1998) o El Imperio que nunca existió (2001). Amb Europa sense Embuts (2002), l'autor ens ofereix una visió singular de la societat europea, a partir d'impressions recollides d'interlocutors africans. La novel·la L'Atles Furtiu (1998, que va merèixer el premi Sant Jordi), el consagra entre la crítica i els lectors catalans. Abans ja havia publicat els reculls de narracions Cronicàlia (1986) i Herois d'Azània (1996), però és a partir de la primera novel·la que la seva carrera literària agafa embranzida. Escriu Àlia la Sublim (2000), L'Avi, confessions íntimes de Francesc Macià (2001) i una trilogia èpica: 1714, Set de rei / 1714, Sota la pell del diable / 1714, Toc de vespres (2002). L'any 2004 es consagra amb Les Set Aromes del Món, que mereix el Premi Ramon Llull. Del 2005 és Heretaràs la rambla i del 2006 Inquisitio (Premi Prudenci Bertrana). La majoria dels seus llibres parteixen d'una forta ambientació històrica però són també, en gran mesura, relats d'aventures, d'intriga i de descoberta viatgera.
Xavier Moret (Barcelona 1952), és periodista i escriptor. Reporter especialitzat en viatges del diari El Periódico, va ser anteriorment redactor de La Vanguardia i El País, i ha publicat a revistes com National Geographic o Altaïr. En el seu primer lllibre de viatges, Amèrica, Amèrica (1998), Moret recorre la costa Oest dels Estats Units a la recerca dels mites culturals i generacionals sorgits de la Califòrnia beat y hippy. A Boomerang (2000) fa un llarg recorregut per Austràlia, i a Europa express (2001) narra un esbojarrat viatge en tren, de Portugal a Rússia, en companyia de cent escriptors europeus. Amb Islàndia. L’illa secreta (2002) va guanyar el premi Grandes Viajeros, i a El català de la Terra del Foc (2004) se centra en el món d’un exiliat que va fundar l’estancia “La Catalana” als confins de l’Argentina. La sombra de baobab (2006) narra un viatge a la recerca dels baobabs més espectaculars d’Àfrica, i Viatge per la Costa Brava (2008) és un recorregut pel present i el passat dels últims cents anys de la costa que va de Blanes a Portbou. La primera novel·la de Moret és L’americà que estimava Moby Dick (1985). El manuscrit perdut (1987), L’impostor sentimental (1995) i Qui paga, mana (1997) són altres dels seus títols. El detectiu alternatiu Max Riera apareix a Qui paga, mana, Zanzíbar pot esperar (2002) i L’home que adorava la Janis Joplin (2004). A Doctor Pearson (2004) es recrea l’aventura de l’enginyer nord-americà Frederick Stark Pearson, que va construir preses als Pirineus i va portar l’energia hidroelèctrica a Catalunya. Xavier Moret ha estat traduït al castellà, francès, alemany i grec.