Imma Monsó, Premi Nacional de Cultura 2013

El Consell Nacional de Cultura i de les Arts ha fet públic avui el nom dels guanyadors al Premi Nacional de Cultura 2013 de la Generalitat de Catalunya. El Plenari del CoNCA ha decidit atorgar deu premis, el màxim que permeten els premis des que es va definir el nou marc legal que els regula (Decret 148/2013, de 2 d’abril de 2013). Està previst que els guardons es lliurin de cara a la tardor vinent.

Així doncs, els deu premiats són el director de teatre Hermann Bonnín, els escriptors Imma Monsó i Eduardo Mendoza, l'assagista Josep Ramoneda, la científica Josefina Castellví, el pianista Agustí Fernández, Josep Maixenchs, director de l'ESCAC, la dissenyadora Elsa Peretti i l'escultor Francesc Torres Monsó. També ha estat guardonat el Centre de Lectura de Reus.

Enguany el Premi ha eliminat la divisió en diverses categories, atorgant una sola nominació genèrica a les persones i institucions guardonades: "D’acord amb la reformulació del Decret que regulava els premis, el CoNCA inicia una nova etapa que integra les diverses categories en una sola nominació de Premi Nacional de Cultura, des d’un criteri interdisciplinari, de connexió entre humanitats i ciència, de ponts generacionals i d’un angle de visió tan ample i plural com ho és la societat catalana" comunica el CoNCA.

Dins l'àmbit de la literatura catalana ha resultat premiada l'escriptora Imma Monsó.

Imma Monsó i Fornell (Lleida, 1959) és escriptora i ha treballat de professora de llengües estrangeres.
La seva trajectòria com a narradora comença el 1996, amb la publicació del llibre de contes Si és no és, premi Ribera d'Ebre, i la novel·la No se sap mai (1996). A partir d'aquests dos llibres passa a ser considerada com una de les escriptores de més vàlua de la seva generació literària. Tot això es confirma l'any 1998 amb la novel·la Com unes vacances, Premi Prudenci Bertrana i Premi Cavall Verd-Blai Bonet de narrativa. El 2001 publica la novel·la Tot un caràcter i més tard es dedica al gènere del conte i la narració curta, que havia estat la seva primera opció, amb Millor que no m'ho expliquis (2003) i Marxem, papà. Aquí no ens hi volen (2004). També ha publicat un estudi en clau irònica sobre les semblances entre el poble català i el japonès, Hi són però no els veus (2003). Continua la seva producció literària amb pas ferm amb les novel·les Un home de paraula (2006), premi Salambó i Maria Àngels Anglada, Una tempesta (2009) i La dona veloç (2012), que rep el Premi Ramon Llull.

La seva obra ha estat traduïda al castellà amb molt bona acollida, i també té obra traduïda al francès, l'hongarès, l'italià i el neerlandès. La seva obra és constantment reeditada.