Sobre 'Els temps últims' de Laura Torres Bauzà

Crònica de Laia Martinez i Lopez, vocal de l'AELC per les Illes.

Els Temps Últims, de Laura Torres Bauzà, és el llibre guanyador del III Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020.

Convocat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, l'Agència Catalana de la Joventut i l'Institut Balear de la Joventut i adreçat a joves escriptors d’entre 18 i 30 anys, el premi està dedicat a Salvador Iborra (València, 1978): poeta, periodista i professor que morí assassinat al barri Gòtic de Barcelona l'any 2011. Un dels objectius d’aquest certamen, a banda d’esperonar i fomentar la literatura en llengua catalana és el d’articular un espai de formació horitzontal que faciliti dinàmiques de coneixement, d’interrelació i de debat amb altres escriptors amb diversos nivells de trajectòria professional. En aquests espais formatius, que enguany han hagut d'assolir un format virtual, hi participen els finalistes del certamen (entre 10 i 15 poetes). 

El Jurat del Premi Salvador Iborra 2020 estava format per Maria Cabrera, David Caño i Pere Joan Martorell, poetes; per l'editor de Viena, Enric Viladot; i presidit per jo mateixa, com a vocal de l'Aelc. Havent llegit 40 originals, es van escollir 10 finalistes, i després de les deliberacions, els membres del jurat van considerar, per unanimitat, que el poemari de Laura Torres n'havia de ser el guanyador, “per la pulcritud en la composició i l'interès en les imatges i les reflexions que proposa”.

Laura Torres va néixer a Palma el 1990, on ara torna a viure i treballar, i des d'on continua investigant com a doctoranda en Humanitats. El 2008 es va traslladar a Barcelona, on va llicenciar-se en Belles Arts (UB) i va completar els màsters en Producció i recerca artística (UB) i Màster d’estudis comparatius en literatura, art i pensament (UPF). Des del 2012, desenvolupa una carrera artística que combina les arts visuals i l'escriptura. Ha exposat arreu de l'Estat espanyol i, entre d'altres, ha estat resident a Hangar Lisboa, La Casa Encendida de Madrid i la Nau Estruch de Sabadell. El 2019 va rebre la Beca Barcelona Producció en la modalitat Arts en Viu (amb un projecte titulat Sobre la revolució, que planteja explorar les interferències entre realitat i ficció a l’hora de construir col·lectivament l’imaginari de la revolució). En poesia, l'any 2016 va guanyar el destacat Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits, amb el llibre L'inhabitable (Galerada Edicions).

En aquell llibre 'inhabitable' de Torres, els poemes ja eren més aviat breus i de mètrica lliure i vers menor, com a Els temps últims. Les idees i els mots que el travessaven entren en diàleg amb el poemari que ara presenta: si a L'inhabitable hi llegíem pous, aigua, la mar, arrels, cossos, ossos, límits, barreres i fronteres, a Els temps últims hi llegirem carn, sang i minerals, indigestió i inèrcia, però també escletxes i esquinços en l'herència i l'eternitat, en l'infinit.

Diu el poeta Àngel Terrón que «la bona poesia esmussa», i els nous poemes de Torres Bauzà freguen les dents quan ens passen endins i deixen anar un esclat d'espècies més aviat coentes, seques, damunt les papil·les de la llengua, que arriben a l'estómac i a les orelles amb aquella mena de frec entre pertorbador i plaent, de les llavors, del diamant, de les ortigues.

El títol del llibre, Els temps últims, entre anàstrofe i aporia, ens el deixarà llegir de dues maneres: una de més apocalíptica, com si els nostres (els actuals) fossin els darrers temps que queden a la humanitat, el final; i una altra amb més bon auguri potser: la poeta habita aquests temps últims i hi reflexiona, amb la intenció de provocar canvis -amb intenció de futur.

Dissabte, un dia incert també climatològicament parlant, ens va acostar potser més a la primera lectura: Els temps últims com un llibre que prediu la fi de l'ordre de les coses. Com si els cossos, el llenguatge, la terra i la cultura, tal com les coneixem, haguessin arribat a l'extrem de la cua i els toqués, per tant, recomençar pel cap.

El llibre es distribueix en 3 parts que representen el dibuix d'aquest vuit invertit -l'infinit: Còrtex, Marge d'error i Uròbor. S'encapçala amb un pròleg de Sergi Àlvarez, col·laborador de na Laura en projectes artístics, i es tanca amb un epíleg de Laia Llobera, poeta encarregada del mentoratge a la Laura durant les formacions del premi.

D'altra banda, la trajectòria artística de la Laura agafa igualment, de manera conscient o inconscient, una forma abstracta on orígens i somnis, on herència i voluntat, s'entrellacen. El llibre L'inhabitable s'obria amb un poema que diu:

A ca meva no hi ha foc,

ni tampoc fred.

Limita i ho és tot, com tot ho és tot.

O quasi sempre.
 

I el poema que obre la segona part d'Els temps últims, diu així:

Fills del concepte

traginàrem el caliu primer

                                            foc

als menjadors de casa.
 

Queda clar que Torres Bauzà ens ofereix un bitllet per un viatge artístic i vital, seguint el camí que ella mateixa ens va obrint a cops no pas de destral, sinó de llengua i d'imatges, perquè transitem plegats un espai que es pot veure i ocupar de diverses maneres. Na Laura sap que per aquest camí hi ha un tou de serps en forma d'interrogant i altres en forma d'uròbor, de símbol etern del capicua però, en comptes de tenir-los por, ens les assenyala perquè n'admirem el comportament. La bellesa d'allò que no es pot comprendre del tot.

Recorrent Els temps últims, ens haurem de qüestionar d'on venim i en què creiem, després que l'autora hagi tombat totes les estàtues eqüestres dels ídols i rebatut els mites que, sense que ens n'adonem, se'ns van imposant i condicionen la nostra capacitat per imaginar. A L'inhabitable, la poeta ens va dir que “el sacseig fa matís” i, sens dubte, la seva poètica ens fa trontollar també en el nou llibre, amb estrofes com aquesta: “Fins i tot caure / és aferrar-se / a la llei de la gravetat”.

Dissabte ens va fer molt contents de comptar amb la presència de l'autora i guardonada, Laura Torres Bauzà, que ens va recitar alguns versos, després de rebre la felicitació de Tià Lliteras, director de l'IB Jove.

Mantenint la distància i totes les mesures de seguretat, després de sentir els seus versos vam degustar un vermut, i vam comptar amb una sorpresa: la intervenció dels finalistes balears.

Jèssica Ferrer Escandell (Eivissa) i Júlia Mèrida i Jeroni Mas Fiol (Mallorca), juntament amb els altres 6 finalistes i amb la guanyadora, Laura Torres, van participar en les jornades de formació virtuals de l'any passat, que incloïen activitats com un taller de fanzine digital, una sèrie de tutories amb poetes consolidats i un taller d'electrovers, és a dir, de música electrònica i poesia, amb Jansky. En aquest darrer taller, dirigit per Jaume Reus (que dissabte dirigia els comandaments musicals) i jo mateixa, els poetes ens van proposar idees i referències musicals que intuïen o volien treballar en els seus llibres, van seleccionar un poema, i, en sessions de Zoom amb el nostre acompanyament, van manipular, recitar i cantar els seus versos damunt les bases instrumentals que els anàvem construint en directe. Una experiència sens dubte alquímica, que va donar com a resultat el disc Desori Subversiu (el títol és un vers de Salvador Iborra). El disc es pot escoltar gratuïtament al Bandcamp de Jansky, i dissabte vam gaudir per primer cop de les interpretacions en directe dels seus creadors.