Crònica del V Encontro de novos/as escritores/as
El dissabte, 12 de novembre, se celebrà a La Corunya el V Encontro de novos/as escritores/as ante vellas preguntas, que, enguany, per les retallades en el pressupost d'una i altra banda, ha estat degradat de congrés a jornada. Els assistents, tots gallecs tret dels representants basc i català, s'ho van prendre com un acte de resistència a la fal·lera papal; perquè no és que la visita del pontífex paralitzés una ciutat, Santiago de Compostel·la en aquest cas, sinó que va trastornar Galícia sencera. Ledícia Costa, una de les poetes ponents, va arribar a la cita amb penes i treballs i gràcies a la misericòrdia d'un revisor rebel, que la va deixar pujar en un tren sense places perquè tot era ple de monges i rapaces (que més tard vaig descobrir que no eren voltors sinó nois) tots brandant banderoles grogui-blanques.
El President de l'associació gallega, Cesáreo Sánchez Iglesias, va encetar l'Encontro dedicant unes paraules a l'enemic més poderós que té actualment la literatura gallega, la nova forma de censura que és la censura econòmica, per, tot seguit, donar pas a la primera taula, on es va debatre el paper de la poesia avui en dia sota el lema “Què té la poesia que tants pocs la llegeixen però que tothom la necessita?”, títol que, en el transcurs de la discussió, va anar mutant fins convertir-se en “Tothom necessita la poesia que llegeix?”.
En aquesta taula es va produir la intervenció enlluernadora de Celso Fernández Sanmartín. Amb un humor finíssim i una posada en escena irresistible, el poeta ens va fer partícips de la seva visió de la poesia, que darrerament l'havia dut a freqüentar els cercles de gent gran i generalment amb poca formació o analfabeta a la recerca de perles poètiques ocultes en les profunditats de la tradició oral. Celso ens va mostrar algunes de les troballes que havia fet en aquestes feines d'espeleologia lingüística, com la que es materialitzà en el llibre “Arroz en branco con corazóns cocidos”, demostrant que en les formes més primàries i simples de la llengua hi pot haver molta més força poètica que en molts versos de llibres de poesia contemporània.
La intervenció de Celso em va donar una pista per entendre el fet, xocant, que la poesia sigui el gènere que més es conrea en la literatura gallega. Perquè d'entre tots els assistents i participants gallecs de la jornada no n'hi havia cap que no es dediqués a compondre versos. El fet que els referents majúsculs de la literatura gallega siguin poetes no n'és l'explicació, sinó que és també la conseqüència d'un fenomen decisiu. Perquè la literatura gallega està marcada a foc pel poder de l'oralitat, la qual, davant la manca d'unes institucions compromeses i d'un sistema editorial robust, ha acabant sent la conservadora principal de la llengua.
La segona taula rodona va ser, com el tema feia preveure, la més visceral de totes. El tema a a debatre eren els premis literaris. La discussió es va vertebrar al voltant de la pregunta “Són tan importants els premis literaris?”. La conclusió a què es va arribar, força consensuada, va ser que els premis literaris no són importants en la literatura gallega, sinó vitals. Prova d'això va ser la deriva en què va caure el debat, ja que va desembocar en una enumeració de casuístiques particulars plenes de neguit seguida d'un creuament d'acusacions i algun que altre retret entre poetes i integrants de jurats, entre integrats de jurats i editors, entre editors i membres de l'administració, etcètera.
Abans que l'Encontro es tornés en el mur de les lamentacions, Lucía Novas (no cal dir-ho, poetessa) havia exposat de manera sistemàtica els trets de l'univers paral·lel en què s'ha acabat convertint el món dels certàmens literaris. Així doncs, val a dir que en el panorama gallec les convocatòries són molt abundants, que la poesia n'ostenta gairebé el monopoli, i que han acabat convertint-se en l'única manera que els escriptors puguin publicar la seva obra. També es dóna el cas que, molt sovint, la difusió que es fa de les obres premiades no solament és limitada, sinó nul·la. Tanmateix, la precarietat de la situació editorial ha arribat a tal punt (i més amb la capitulació de la iniciativa heroica de Libros de Cal) que fins i tot els autors de més volada només poden publicar si és mitjançant els certàmens literaris.
A mesura que avançava l'anàlisi de Lucía Novas, i juntament amb el relat més personal d'Olalla Cociña i Ledicia Costas, les similituds amb el sistema de certàmens literaris en català es va fer més que evident. Hi ha, però, certes diferències: l'abundància de convocatòries en llengua gallega no arriba al nivell epidèmic de la llengua catalana, excés que, d'altra banda, provoca la devaluació del valor dels premis, fins al punt que si s'és una mica insistent ningú et priva de rebre algun guardó; a més a més, i això és motiu d'enveja pels escriptors gallecs, els premis literaris no són l'única forma de publicar la teva obra en català, mal que, en el cas del autors novells o desconeguts, sovint no en tenen altra.
Un cop acabada la discussió sobre certàmens literaris, que s'allargassà cap a una hora més del previst, es va fer una pausa per dinar, moment en què es van poder asserenar els nervis. Però no per gaire estona. A la sessió de la tarda tocava debatre la qüestió de la llengua. En un principi els organitzadors no havien pensat una taula rodona que tractés el tema tan grapejat de la llengua perquè això anava en detriment a d'altres qüestions menys debatudes però igualment importants. Però les circumstàncies polítiques, en certa manera, els hi van obligar. El gener d'enguany el govern d'Alberto Nuñez Feijóo va aprovar el decret que disminueix l'ús del gallec en l'ensenyament obligatori: a partir d'ara seran els pares dels alumnes qui, per majoria, decidiran la llengua amb què s'han d'impartir les assignatures comunes; a més a més, el percentatge de presència mínima obligatòria del gallec passa del 50% al 33%. El fet és que el debat sobre llengua i literatura xocava constantment amb el polític. De poc servien els reclams perquè el debat se cenyís a les qüestions literàries, la qüestió política aflorava una vegada rere l'altra.
Ara, havent conegut la situació que viu el gallec se'm fa difícil, com a catalanoparlant, no sentir-me afortunat. Els participants gallecs no paraven de posar la situació de la llengua catalana com la meta que la llengua gallega voldria aconseguir. És cert que, durant el meu torn, vaig provar de desmitificar la situació del català, una mica per l'optimisme de la seva perspectiva, una mica per rubor. Però seria vertaderament hipòcrita no reconèixer que la situació del català es troba a unes quantes dècades de distància de la del gallec. Certament la situació que viuen m'ha fet pensar en la que es vivia aquí cap als anys setanta. Tant pel que fa a la precarietat com per l'entusiasme dels que volen que la llengua assoleixi, algun dia, llunyà, la categoria de “normal”. Avui en dia el català ja no es vincula exclusivament als ambients rurals, com sí que passa amb el gallec; i, a diferència del gallec, es pot parlar de llengua sense acabar en controvèrsia política. Encara costa, però no és impossible. A més a més, la producció literària catalana es troba en les primeres posicions en l’àmbit europeu, tant pel que fa al reconeixement, com en la varietat de gèneres cultivat, com en la qualitat. Que a aquest moment literari daurat no l'acompanyi el nombre de lectors que hauria de tenir és teca per a una altra ocasió.
L'Encontro va concloure amb un recital poètic d'alguns dels poetes gallecs que han estat reconeguts darrerament, tots menors de 30 anys. I per molt anys. Haig d'admetre que no vaig tenir cap problema a seguir les sessions de debat, totes en gallec; però quan la llengua es va tornar més refinada, quan va cobrar forma poètica, m'hi vaig ben perdre. Ara bé, del que sí que puc donar fe és que els poemes recitats complien la primera regla de la poesia, que és sonar bé. I els poemes de Gonzalo Hermo, Arsenio Iglesias, Susana Sánchez Arins, Dores Tembrás i David Rodríguez sonaven molt bé.
Espero sincerament que les retallades, incansables, esgotadores, no acabin per reduir l'Encontro de l'any que ve a una conversa en un cafè. Mentrestant, si els companys de l'ALEG i tots els escriptors en gallec volen arribar a aquesta normalitat tan cobejada, no s'han de cansar d'emprar la principal i única arma que tenen en el seu haver, que és escriure bé. Que és el mateix que hem de fer aquí.
Albert Pijuan
El President de l'associació gallega, Cesáreo Sánchez Iglesias, va encetar l'Encontro dedicant unes paraules a l'enemic més poderós que té actualment la literatura gallega, la nova forma de censura que és la censura econòmica, per, tot seguit, donar pas a la primera taula, on es va debatre el paper de la poesia avui en dia sota el lema “Què té la poesia que tants pocs la llegeixen però que tothom la necessita?”, títol que, en el transcurs de la discussió, va anar mutant fins convertir-se en “Tothom necessita la poesia que llegeix?”.
En aquesta taula es va produir la intervenció enlluernadora de Celso Fernández Sanmartín. Amb un humor finíssim i una posada en escena irresistible, el poeta ens va fer partícips de la seva visió de la poesia, que darrerament l'havia dut a freqüentar els cercles de gent gran i generalment amb poca formació o analfabeta a la recerca de perles poètiques ocultes en les profunditats de la tradició oral. Celso ens va mostrar algunes de les troballes que havia fet en aquestes feines d'espeleologia lingüística, com la que es materialitzà en el llibre “Arroz en branco con corazóns cocidos”, demostrant que en les formes més primàries i simples de la llengua hi pot haver molta més força poètica que en molts versos de llibres de poesia contemporània.
La intervenció de Celso em va donar una pista per entendre el fet, xocant, que la poesia sigui el gènere que més es conrea en la literatura gallega. Perquè d'entre tots els assistents i participants gallecs de la jornada no n'hi havia cap que no es dediqués a compondre versos. El fet que els referents majúsculs de la literatura gallega siguin poetes no n'és l'explicació, sinó que és també la conseqüència d'un fenomen decisiu. Perquè la literatura gallega està marcada a foc pel poder de l'oralitat, la qual, davant la manca d'unes institucions compromeses i d'un sistema editorial robust, ha acabant sent la conservadora principal de la llengua.
La segona taula rodona va ser, com el tema feia preveure, la més visceral de totes. El tema a a debatre eren els premis literaris. La discussió es va vertebrar al voltant de la pregunta “Són tan importants els premis literaris?”. La conclusió a què es va arribar, força consensuada, va ser que els premis literaris no són importants en la literatura gallega, sinó vitals. Prova d'això va ser la deriva en què va caure el debat, ja que va desembocar en una enumeració de casuístiques particulars plenes de neguit seguida d'un creuament d'acusacions i algun que altre retret entre poetes i integrants de jurats, entre integrats de jurats i editors, entre editors i membres de l'administració, etcètera.
Abans que l'Encontro es tornés en el mur de les lamentacions, Lucía Novas (no cal dir-ho, poetessa) havia exposat de manera sistemàtica els trets de l'univers paral·lel en què s'ha acabat convertint el món dels certàmens literaris. Així doncs, val a dir que en el panorama gallec les convocatòries són molt abundants, que la poesia n'ostenta gairebé el monopoli, i que han acabat convertint-se en l'única manera que els escriptors puguin publicar la seva obra. També es dóna el cas que, molt sovint, la difusió que es fa de les obres premiades no solament és limitada, sinó nul·la. Tanmateix, la precarietat de la situació editorial ha arribat a tal punt (i més amb la capitulació de la iniciativa heroica de Libros de Cal) que fins i tot els autors de més volada només poden publicar si és mitjançant els certàmens literaris.
A mesura que avançava l'anàlisi de Lucía Novas, i juntament amb el relat més personal d'Olalla Cociña i Ledicia Costas, les similituds amb el sistema de certàmens literaris en català es va fer més que evident. Hi ha, però, certes diferències: l'abundància de convocatòries en llengua gallega no arriba al nivell epidèmic de la llengua catalana, excés que, d'altra banda, provoca la devaluació del valor dels premis, fins al punt que si s'és una mica insistent ningú et priva de rebre algun guardó; a més a més, i això és motiu d'enveja pels escriptors gallecs, els premis literaris no són l'única forma de publicar la teva obra en català, mal que, en el cas del autors novells o desconeguts, sovint no en tenen altra.
Un cop acabada la discussió sobre certàmens literaris, que s'allargassà cap a una hora més del previst, es va fer una pausa per dinar, moment en què es van poder asserenar els nervis. Però no per gaire estona. A la sessió de la tarda tocava debatre la qüestió de la llengua. En un principi els organitzadors no havien pensat una taula rodona que tractés el tema tan grapejat de la llengua perquè això anava en detriment a d'altres qüestions menys debatudes però igualment importants. Però les circumstàncies polítiques, en certa manera, els hi van obligar. El gener d'enguany el govern d'Alberto Nuñez Feijóo va aprovar el decret que disminueix l'ús del gallec en l'ensenyament obligatori: a partir d'ara seran els pares dels alumnes qui, per majoria, decidiran la llengua amb què s'han d'impartir les assignatures comunes; a més a més, el percentatge de presència mínima obligatòria del gallec passa del 50% al 33%. El fet és que el debat sobre llengua i literatura xocava constantment amb el polític. De poc servien els reclams perquè el debat se cenyís a les qüestions literàries, la qüestió política aflorava una vegada rere l'altra.
Ara, havent conegut la situació que viu el gallec se'm fa difícil, com a catalanoparlant, no sentir-me afortunat. Els participants gallecs no paraven de posar la situació de la llengua catalana com la meta que la llengua gallega voldria aconseguir. És cert que, durant el meu torn, vaig provar de desmitificar la situació del català, una mica per l'optimisme de la seva perspectiva, una mica per rubor. Però seria vertaderament hipòcrita no reconèixer que la situació del català es troba a unes quantes dècades de distància de la del gallec. Certament la situació que viuen m'ha fet pensar en la que es vivia aquí cap als anys setanta. Tant pel que fa a la precarietat com per l'entusiasme dels que volen que la llengua assoleixi, algun dia, llunyà, la categoria de “normal”. Avui en dia el català ja no es vincula exclusivament als ambients rurals, com sí que passa amb el gallec; i, a diferència del gallec, es pot parlar de llengua sense acabar en controvèrsia política. Encara costa, però no és impossible. A més a més, la producció literària catalana es troba en les primeres posicions en l’àmbit europeu, tant pel que fa al reconeixement, com en la varietat de gèneres cultivat, com en la qualitat. Que a aquest moment literari daurat no l'acompanyi el nombre de lectors que hauria de tenir és teca per a una altra ocasió.
L'Encontro va concloure amb un recital poètic d'alguns dels poetes gallecs que han estat reconeguts darrerament, tots menors de 30 anys. I per molt anys. Haig d'admetre que no vaig tenir cap problema a seguir les sessions de debat, totes en gallec; però quan la llengua es va tornar més refinada, quan va cobrar forma poètica, m'hi vaig ben perdre. Ara bé, del que sí que puc donar fe és que els poemes recitats complien la primera regla de la poesia, que és sonar bé. I els poemes de Gonzalo Hermo, Arsenio Iglesias, Susana Sánchez Arins, Dores Tembrás i David Rodríguez sonaven molt bé.
Espero sincerament que les retallades, incansables, esgotadores, no acabin per reduir l'Encontro de l'any que ve a una conversa en un cafè. Mentrestant, si els companys de l'ALEG i tots els escriptors en gallec volen arribar a aquesta normalitat tan cobejada, no s'han de cansar d'emprar la principal i única arma que tenen en el seu haver, que és escriure bé. Que és el mateix que hem de fer aquí.
Albert Pijuan