Crònica de la presentació de 'Gargots', antologia de joves escriptors del País Valencià
21 d'octubre de 2015
Maria Saiz Raimundo
S'encengueren els llums, els nervis i l'expectació. Teníem una cita, i hi vinguéreu tots. Ca Revolta acollí la presentació de l'antologia de textos de la primera temporada de Gargots, Revista Literària, en una sala plena de gom a gom. Després d'un any de molta feina i molts esforços, hem pogut dur a paper el nostre projecte: hem aconseguit donar la possibilitat de publicar a alguns autors joves, la majoria inèdits, i açò mereixia un acte ben especial. Per això, anit, s'encetà el vi i corregueren els versos. Per això Marc insistia, citant l'Autor Desconegut, que vigilàrem els joves poetes, en una presentació en què defensava els textos publicats i reivindicava la revista, sense demanar permís ni perdó.
Per això els acords del piano ens convidaren a veure com naixia la rosa de paper i per això també d'entre el públic aparegueren veus que interpretaren Joc d'infants, l'Estellés oblidat.
Anit volà la Colometa i es trencà el mirall, dues maries llegiren Rodoreda i el món esclatà en colors, amb tota la força. Ovidi tornà de les vacances amb “Tot esperant Ulisses” a piano, clarinet, guitarra i tres veus, i fins i tot Déu va fer acte de presència: el savi Llull, com a bon amic, va a intentar parlar amb ell en un diàleg ben surrealista i incomprensible, en què l'amat, fins i tot, va desaparèixer i va tornar a la sala.
Però l'acte no acabà ací. Els autors homenatjats als quatre primers números havien de tindre el seu moment, però tampoc no podíem oblidar qui veritablement fa que la revista tinga sentit: els col·laboradors i els entrevistats de la primera temporada també en sigueren partícips. Judith Sanz ens contà com Gargots li havia obert les portes a recitals poètics; Juli Alandes, amb el seu particular to divertit, aportà la visió que té de la revista i ens animà a optar per autors més desconeguts; Clàudia Serra ens parlà de teatre i Robert Albiac, Càrol Delgado i Adrián Sisternes ens explicaren la seua experiència en la revista; finalment Núria Cadenes parlà de literatura i esperança.
La presentació acabava i només ens quedava agrair a tota la gent que va fer possible el llibret: l'AELC, la facultat de Filologia Traducció i Comunicació, el vicedeganat de Cultura, Igualtat i Comunicació de la Universitat de València, Ca Revolta, que per mitjà de Núria Cadenes i Pau Sif ens van proposar de fer el recull i, per descomptat, el Departament de Filologia Catalana de la UV, que ens ha donat suport i ens ha esperonat des del primer dia. Però sens dubte, a qui més havíem i hem d'agrair és a Javier Hernàndez, el nostre dissenyador gràfic: sense ell la revista no seria el que és, el seu acurat disseny ens sorprén a cada número.
Cloguérem l’acte, quedava la nit. I seguérem amb els amics i els mestres, i brindàrem per un futur que ja era allà. S’apagaren els llums i ens vomitaren als carrers de València, que lentament digeriren l’acte i la nit i tot el que havíem fet aquell any.
De dreta a esquerra: Robert Albiac, Javier Hernández, Maties Marí, Francesc Calafat, Marina Llopis, Victòria Badia, Mireia Ferrando, Judith Sanz, Maria Saiz, Laura Samper, Xavi Hernández, Maria Peris, Càrol Delgado, Marc Senabre, Marina Alegre, Núria Cadenes, Ismael Sempere, Juli Alandes, Víctor Pastor i Paula Montaner.