El cortesà i el seu fantasma és la història d'un personatge, P., que canvia de cadires simbòliques —«de la càtedra a l'escó»— i arriba a les Corts el 198... Convençut que el coneixement és una forma subtil de contagi, P. tracta d'adaptar-se al nou medi, esdevenir un autèntic indígena de la política. Passa sense solució de continuïtat de l'exaltació al desconcert i d'aquest al tedi. Entre un viatge oficial a Xina i un de privat al Pentàgon, P. continua el diàleg amb el seu fantasma i arriba a conclusions si més no sorprenents: «la poètica és una ciència exacta si se la compara a la política», «la democràcia és el totalitarisme de les aparences», «la cambra dels miralls és la tomba dels líders» o «la política és l'art d'heure'ns-les» amb el que no volem veure». Tot plegat configura una radiografia impecable de la nostra vida política, que ho és també de la vida intel·lectual i personal de l'autor. Basculant entre el neguit i la ironia, Rubert de Ventós filtra la seva peculiar visió del món i ens deixa finalment en la subtil ambigüitat de no saber si aquestes impressions són les del cortesà o les del fantasma.

(De la contracoberta de El cortesà i el seu fantasma. Barcelona: Destino, 1991).