Primera novel·la de l'autor, que tot i respondre a una tradició literària genuïnament balear, s'insereix alhora dins una problemàtica comuna a la literatura castellana d'aquells anys, en què els novel·listes es plantejaven la necessitat d'un enfrontament de la realitat del país, en contrast amb la novel·la evasiva i anacrònica dels anys quaranta i cinquanta. Aquells anys són, també, els de la descoberta de la novel·la italiana: Solnegre és, una mica com Cristo si é fermato a Eboli, la crònica d'un poble perdut, bandejat -sens dubte l'Andratx nadiu de l'autor.