(Novel·la psico-política)

El 1994, el món sencer es va veure commocionat per les imatges i per les notícies que arribaven de Rwanda, un petit país perdut al cor d'Àfrica: una part de la població, els hutus, es van proposar aniquilar l'altra part, els tutsis, i el país es va veure abocat a una orgia de sang que va deixar com a resultat 800.000 morts en només tres mesos. La següent notícia que ens va arribar va ser que la victòria militar de la guerrilla tutsi havia provocat la fugida de dos milions d'hutus que, temorosos de les represàlies, vagaven per la selva i que els que van sobreviure van acabar en camps de refugiats a la República del Congo on, a més de constituir una emergència humanitària, van esdevenir una nova font de conflictes.

Després, altres notícies van acaparar d'interès de les televisions i dels diaris, i el genocidi de Rwanda va deixar de ser actualitat i va ser mig oblidat fins que noves matances, ara a la veïna República del Congo, ha, posat de manifest que el conflicte no s'ha resolt.

Rwanda 1994 vol ser un llibre contra l'oblit: Enterreu els morts, no la veritat, va ser l'eslògan que es va popularitzar després del genocidi i és la idea que inspira aquesta novel·la.

Hi he pensat molt sovint, en aquell viatge –reflexiona a posteriori la narradora–, i m'agrada imaginar que tot el que va passar d'ençà que el vam iniciar no va ser per casualitat, que vaig haver de viatjar a Rwanda, al cor d'Àfrica, per assabentar-me de les atrocitats que s'hi havien comès, que vaig haver de davallar fins el cor de les tenebres per prendre consciència de com era el món, de qui era jo, de quina relació tenia amb tot el que m'envoltava. Però també, en l'altre plat de la balança, per poder conèixer persones com la vídua Gambaya, com el Daniel Matamaya, com el John i l'Anna Smith i, per descomptat, com el Jean-Pierre, el Bonaventure i, fins i tot, el sergent Lafont, el Patrick, que per a mi, malgrat tot, sempre seria el sergent cara de gos.

Rwanda 1994 és el relat del viatge al cor d'Àfrica d'una família catalana, un viatge que havia de ser una experiència emocionant, amb safari fotogràfic entre zebres i lleons, i que es converteix en una experiència traumàtica, dolorosa i, potser per això mateix, enriquidora. Els fets dramàtics que s'hi expliquen, troben el seu contrapunt en la relació de la narradora-protagonista amb els seus pares. La Gemma és una noia amb un humor àcid i una llengua esmolada, una noia inconformista i reivindicativa, que mai no està contenta, que manté una relació complexa amb els pares en què el conflicte no exclou la complicitat. Tenia quinze anys, gairebé setze –resumeix la seva situació–, i tenia els problemes de qualsevol noia d'aquesta edat. Els problemes de qualsevol noia d'aquesta edat més un d'afegit: la fal·lera viatgera del meu pare.

Tot plegat la portarà a un doble descobriment: la de la realitat del món que l'envolta i la d'ella mateixa.