(Novel·la psico-sentimental)

"El que defineix el laberint –se'ns diu a la contraportada del llibre- no és la forma d'entrar-hi, sinó la necessitat de trobar l'eixida". El laberint d'Adriana és, potser, una novel·la sobre la solitud, sobre el sentiment de solitud. El camí que ha de fer l'Adriana a través del laberint és una procés que només pot fer sola. Que ha de fer sola malgrat els que l’envolten, perquè la soledat més aclaparadora és la que se sent entre la gent.

El laberint en què es troba l'Adriana és el de la recerca de la pròpia identitat i el de l'acceptació d'ella mateixa. Aquests són, probablement, els problemes fonamentals a què s'enfronten els joves, la resta, els estudis, la relació amb els pares, els enamoraments i els desenamoraments, s'acaben resolen amb el temps. L'Adriana, en aquest sentit, fa el que fan tots els joves, ho ha de fer, però, en unes circumstàncies extremes.

La narració arrenca, en un capítol zero, amb la protagonista en estat de coma. Hospitalitzada després d'un accident automobilístic, l'Adriana es debat entre la vida i la mort. En sortir del coma, l'Adriana ha de refer literalment la seva vida, tot allò que havia tingut sentit en el passat ha desaparegut -la mare ha mort en l'accident, el pare havia mort anys enrera, el xicot amb qui sortia només li desvetlla ressentiment- i ha de començar de nou. Ha de començar sabent qui és ella mateixa.

El rebuig implícit dels avis paterns i la indiscreció d'un oncle l’enfronta a la mentida que li han construït entre tots i, alhora, la posen sobre la pista de la sortida. Immersa en un laberint emocional, amb sortides barrades i camins que no condueixen enlloc, l'Adriana es debat entre la temptació de l'abandonament i la necessitat de tirar endavant.

L'Adriana, per encarar el futur, haurà de recuperar el passat, descobrir la veritat que la mare li va amagar darrera de pietoses mentides, haurà de descobrir qui és i, per això, haurà de reconstruir la història dels pares, haurà de descobrir que els pares també tenen una història, que no sempre han estat com són, que també, en definitiva, van ser joves. L'Adriana es va sentint més a prop de la mare a mesura que va descobrint allò que aquesta, per la pròpia por, li havia volgut amagar.

L'Adriana ha d'anar recomposant, a través dels testimonis, un trencaclosques fins a obtenir una imatge que la torni a reconciliar amb la vida. Això fa que hagi d’entendre la generació que va ser jove als anys setanta, que es movia entre el pol de la utopia hippie i l'activisme polític -subversiu, que en deien-, contra la dictadura franquista.

El laberint d'Adriana és una novel·la agonista, una novel·la en què la protagonista ha de lluitar per sobreviure, que ha de fer front contínuament a la temptació de l'abandonament, que seria la renúncia a la vida.

Al llarg de la novel·la afloren temes, com els de les famílies monoparentals, el dels embarassos no desitjats, el de la paternitat biològica, que poden ser d'interès.

Pel que fa a la llengua, en haver-se publicat al País Valencià, s'ha optat per adaptar-la a la modalitat de català que allà es parla, que tradicionalment s’ha anomenat valencià.

En el propi llibre hi ha una Guia de lectura amb propostes d’exercicis per facilitar el treball a classe. També s'ha preparat un Control de lectura.