Un matí de novembre de 1957 en l'ínclita, catòlica, gairebé immortal ciutat de Torrelloba –amb Govern Civil, seu episcopal, Capitania General, Escola Normal, tres diaris i equip de futbol a Primera Divisió, situada a uns cent cinquanta quilòmetres més amunt de Mequinensa– un home flac i un xicot jove es creuen davant d'un motorista oficial aturat en un semàfor. Les imatges dels dos vianants reflectides en les ulleres de l'home de la moto com uns titelles empresonats en una gàbia transparent són el símbol de l'univers que Jesús Moncada crea a La galeria de les estàtues i que ja ens presenta a la tercera pàgina del text.

A partir d'aquí assistirem a un monumental desplegament literari que pivota sobre una base dual. Hi trobem dues localitzacions, Torrelloba i Mequinensa; dues èpoques lligades amb el fil comú de la guerra, el 1957 (Guerra d'Ifni) i el trienni 1936-39 i dos grans tipus de personatges: els de caire coral (quatre-cents cecs que s'apleguen a la ciutat per pelegrinar a Lourdes, les autoritats del règim, els militars, els capellans i altres forces vives) que Moncada tracta amb una evidentíssima clau irònica, i els que l'autor tracta de forma individualitzada, simbolitzats per l'estudiant Dalmau Campells i l'inspector Melquíades Serrador, els dos homes reflectits en les ulleres del motorista portador de les notícies que influiran decisivament en llurs vides.

Aquesta duplicitat de línies confluirà en l'escena culminant del llibre, que té lloc a la galeria de les estàtues del Museu de Belles Arts de Torrelloba. Una escena gairebé d'opereta, amb força sang i fetge, que pot sobtar a primera vista però que al meu parer encaixa perfectament amb l'esperit simbolitzat en l'escena inicial, ja que mentre el gran drama esclata, a fora del museu hi ha muntada una parafernàlia oficial -amb himne nacional inclòs- que tapa el que succeeix a la galeria de les estàtues. Al país oficial no passa res que desentoni de l'harmonia dictada per decret.

(Joan Josep Isern. Avui, 15 de febrer de 1992)