"La "Invocació secular", doncs, marca una altra fita en les "evasions" líriques lópez-piconianes. Ella és el vèrtex, la clau, d'aquesta fusió de sentit humà i de ressò diví de tota l'obra del Poeta. Emmirallant-se en les pàgines del "Gènesi", López-Picó ens canta bellíssimament la creació de l'home arquetípic i de la seva muller com a centre de la del món. I en les actituds de la "parella que la dinastia instaura de l'amor", el Poeta troba, no sols el sentit de la comprensió de l'"Adam a qui Jesús diu pare", sinó tot el sentit de la vida sencera, tot l'encís del món "i el seu destí". Sense aquella creació, la humanitat no existiria; sense aquest poema, no podrien haver nascut ni podrien ésser explicats els que, com el mateix "Jubileu" i fins a cert punt l'"Epitalami" mateix, en són un complement. La "Invoació" ha restat com el major exponent de tota l'obra lòpez-piconiana fins a 1920, i ha seguit essent un cimal dintre la seva poesia completa." (Del pròleg d'Octavi Saltor al volum Obra completa (1948), pàgina 37.