Comparada amb la pintura d'altres surrealistes —i fins i tot amb la de molts abstractes—, la de Miró, sense defugir un punt de partida "real", que més aviat li és essencial, té una potència plàstica insuperable. Per una altra banda, això mai no fa la impressió de càlcul, de recerca intel·lectual, sinó que sembla originada en l'instint, en la més radical espontaneïtat. Dels abstractes, Miró se'n sent allunyat per la seva adhesió a la realitat que ell "veu" fulgurant i fantàstica en si; el surrealisme a la Dalí no el podria temptar amb la seva implacable rigidesa, i ni tan sols el surrealisme més lliure i evocador d'un Yves Tanguy. Però Breton havia escrit, en una ocasió: "Joan Miró és, possiblement, el més surrealista de tots nosaltres." ¿I com no seria sinó exacte, si fou ell, Miró, un dels escassos pintors que aconseguiren realitzar sobre el llenç totes aquelles vagues ambicions que animaven els surrealistes? A l'igual que Goya amb el Romanticisme, Miró en el surrealisme: quan els altres s'entretenien a copiar les emanacions, més o menys concretes, de la seva subconsciència, Miró se n'aprofitava, de la càrrega energètica, i la transformava en matèria de pintura.

(De l'article "Joan Miró", dins El descrèdit de la realitat. Palma: Moll, 1955)