El viatger, que ja ens conduí en una altra ocasió per terres de la Marina en Espigolant pel rostoll morisc, deixa caure la seua mirada i els seus pensaments per la Vall de Gallinera, El barranc de l'Encantada, la Vall d'Alcalà i la Vall d'Ebo. En definitiva, per una Terra de cireres dolça i refrescant com les cireres mateixes i, també, irònica i angosta com el Barranc de l'Infern, que els fa de columna vertebral. Perquè és la Terra de cireres del nostre viatger –que, tot i el genèric, no podia ser altre que Bernat Capó–, la que ell s’estima i coneix, la que ens presenta als lectors de manera que, potser involuntàriament, no ens deixa cap altre remei que emprendre la nostra pròpia ruta a la recerca de les petjades morisques, de la dimensió màgica de la qual ens parla o bé, simple i feliçment, de les cireres; sense que quede clar quin d'aquest elements és el més fàcil de trobar.

(Sinopsi)