[...] Fa anys que ens coneixem, amb l'Armand i la Pilar, i jo sempre els havia tingut per unes persones serioses. Des del món de la crítica (l'un) i des de la poesia (l'altra), qui ho havia de dir que ens sortirien amb aquesta mordacitat, amb aquesta ironia embolicada amb un tarannà tan peculiar. No crec que s'hagin destapat precisament ara, el que passa és que la seva serietat- la seva estudiada serietat- és congènita, però hi havia de trobar (i ara l'ha trobada) la vàlvula escaient. I me n'agrada una cosa que amara tot el llibre: aquests contes em fan somriure. Són molts els paràgrafs que he subratllat en què el que podria suposar una lliçó de positivisme (perquè ho constaten) o una alta dosi d'existencialisme d'estar per casa se'm converteixen, en mans d'ells dos, en això: en un "vols dir que n'hi ha per tant?", en un "mirat-t'ho d'aquesta altra manera [...].

[...] En més d'una ocasió, entre la brevetat i el riure controlat molts d'aquests contes tenen un component d'acudit, amb totes les connotacions positives que això comporti.[...] Quins avantatges hi ha, però, en els contes/acudits d'aquest llibre? Que, encara que sàpigues el final, aquell que te l'explica (aquí es diuen Armand i Pilar) ho fa d'una manera que sempre serà la mateixa: fixen en el llenguatge tot allò que té de provocació i de sagacitat. Amb la qual cosa, el conte tant té de resolució, perque hi somriguem, com de formulació literària, perquè en puguem gaudir.

(Jacint Sala: Presentació del llibre a Can Puget. Manlleu, 2001)