Bartra era un poeta. "El poeta de la vida". Des de Cant Corporal (del 1938) a La Sínia i l'Estrella (1982) un seguit de reculls, d'estil molt personal, constitueixen el seu llegat poètic: L'arbre de foc; Màrcias i Adila; Quetzalcòatl; Ecce Homo; Poemes del retorn; Els Himnes, són alguns títols. La tasca de Bartra com a prosista també és important. Entre d'altres obres destaquen: L'estel sobre el mur o Crist de 200.000 braços. En aquesta ocasió, però, l'escriptor ens interessa principalment per la feina de dramaturg: La noia del girasol; Cora i la magrana; Octubre; El tren de cristall i L'hivern plora gebre damunt el gerani, que ara publiquem. En ella, Bartra ens parla de la vellesa i de la soledat. És una tragèdia lírica que, saltant per damunt de tota la història del teatre, enllaça Èsquil amb Beckett, és a dir, l'origen i la decadència. Les reminiscències esquilianes no solament foren explícitament anunciades per Bartra en el moment de la redacció de l'obra, sinó que el llenguatge escènic del primer dels grans tràgics continuava obsessionant el nostre poeta. Algunes figures bàsiques d'Èsquil vivien en certs projectes que Agustí Bartra ja no realitzà. Dues d'aquestes figures eren Prometeu i Orestes. Existia fins i tot un títol: Roja lluna d'Orestes i algunes idees bastant precises sobre un Prometeu modern que recordaven les obres d'Eugene O'Neill sobre grans mites. L'experiència de L'hivern havia estimulat Bartra a servir-se novament del llenguatge dramàtic. I aquesta obra insòlita i al·lucinant, estranya, caòtica i diàfana alhora, on la força lírica del poeta no tem d'infiltrar-se dins l'estructura del drama; aquest text sobre la vellesa i la soledat ve a ser un cas sense parió dins un teatre, el nostre, que sempre ha necessitat la presència de l'experimentador audaç i del gran escriptor.

(Feliu Formosa. Del pròleg)