Prosa Crítica literària o assaig Obres completes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Josep Yxart

1852-1895

Josep Yxart (Tarragona, 1852-1895). Crític literari eminent, narrador i poeta, també és traductor, historiador i periodista.

Ja en l’adolescència, a finals de la dècada dels anys seixanta del segle XIX, i arran del contacte amb el seu cosí Narcís Oller -amb qui manté durant tota la seva vida un fort vincle- comença a escriure quadres costumistes i poemes.

No és, però, fins als primers anys de la dècada dels setanta, quan viatja a Barcelona per estudiar-hi la carrera de Dret, que publica els seus primers articles, a La Renaixensa, amb els intel·lectuals de la qual congenia. El seu primer assaig, Lo teatre català, és premiat als Jocs Florals de l’any 1879, i el confirma com un dels crítics més prometedors del país; les seves lectures de les obres de Taine, Schiller, o Zola fan del seu corpus teòric una ambició de gran abast.

L’any 1882 s’encarrega de dirigir la revista Artes y Letras, de l’editorial de Daniel Cortezo, a Barcelona, i durant els anys següents fa també d’editor a la col·lecció Biblioteca Clásica Española, on trava amistat amb Pérez Galdós, Azorín i d’altres.

Els seus articles, escrits en català o castellà, apareixen de manera cada vegada més regular a revistes de l’època com El Siglo Literario, El Ramillete, Época, El Imparcial, La Publicidad, La Llumanera de Nova York o La Vanguardia.

Els seus assajos sobre teatre són especialment reconeguts, i el 1886 inicia la publicació de cinc anuaris, amb títol El año pasado on aplega les seves reflexions sobre la vida cultural barcelonina. Traductor de Schiller i intel·lectual eminent, presideix els Jocs Florals i l’Ateneu cap al final de la seva vida.

La seva mort prematura es produeix en el moment del seu màxim reconeixement. Darrerament s’ha recuperat gran part de la seva obra, tot i que encara queden molts textos inèdits guardats a l’Arxiu Yxart a Altafulla.

Pàgina realitzada per: Abel Ramon Vidal per a l’AELC.
Imatges cedides per Josep Maria Yxart i Galter.

Castellano

Pórtico

Josep Yxart, eminente crítico literario, traductor y poeta, también es historiador, periodista y narrador.

Ya en su adolescencia, a finales de la década de los sesenta del siglo XIX, y a través del contacto con su primo Narcís Oller —con el cual mantiene durante toda su vida un fuerte vínculo— desarrolla su vocación literaria, escribiendo cuadros costumbristas y poemas.

No es, sin embargo, hasta los primeros años de la década de los setenta, cuando viaja a Barcelona para estudiar la carrera de Derecho cuando publica sus primeros artículos en la revista La Renaixensa, con los intelectuales de la cual congenia. Su primer ensayo, Lo teatre català, es premiado en los Jocs Florals de 1879, y lo confirma como uno de los críticos más prometedores del país; sus lecturas de Taine, Schiller o Zola hacen de su corpus teórico una ambición de grande alcance.

En el 1882 se encarga de dirigir la revista Artes y Letras y durante los años siguientes hace de editor en la colección Biblioteca Clásica Española, donde traba amistad con Pérez Galdós, Azorín y otros.

Sus artículos, escritos en catalán o castellano, aparecen de manera cada vez más regular en revistas de la época como El Siglo Literario, El Ramillete, Época, El Imparcial, La Publicidad, La Llumanera de Nova York o La Vanguardia.

Sus ensayos sobre teatro son especialmente reconocidos, y en el 1886 inicia la publicación de cinco anuarios, titulados El año pasado, en los que compila reflexiones alrededor de la vida cultural barcelonesa. Traductor de Schelling o Goehte, intelectual eminente, preside los Jocs Florals y el Ateneu Barcelonès hacia el final de su vida.

Su muerte prematura se produce en el momento de su máximo reconocimiento. Últimamente se ha recuperado gran parte de su obra, aunque quedan muchos textos inéditos guardados en el Archivo Yxart de Altafulla.

Página realizada por: Abel Ramon Vidal para la AELC.
Imágenes cedidas por Josep Maria Yxart i Galter.

English

English

Josep Yxart (Tarragona, 1852-1895) was an eminent literary critic, fiction writer and poet besides his work as a translator, historian and journalist.

In his adolescence, at the end of the 1860s, and as a result of the influence of his writer cousin Narcís Oller, with whom he was closely united throughout his life, he began to write pieces on the manners and mores of the time and also poetry.

However, it was not until the early 1870s, when he moved to Barcelona to study Law, that his first articles appeared, in La Renaixensa, the publication of a circle of intellectuals with whom he enjoyed amicable relations. His first essay, Lo teatre català (Catalan Theatre) received a prize at the «Jocs Florals» literary competition in 1879, and made his name as one of the country’s most promising critics. His readings of the works of Taine, Schiller and Zola gave sweeping ambition to his theoretical corpus.

In 1882, he was appointed as director of the review Artes y Letras, which was produced by the Barcelona-based publishing house of Daniel Cortezo and, in the subsequent years, he also became editor of the collection Biblioteca Clásica Española, through which he became friendly with Pérez Galdós, Azorín and other writers.

His articles, written in both Catalan and Spanish, appeared increasingly regularly in periodical publications of the time, for example, El Siglo Literario, El Ramillete, Época, El Imparcial, La Publicidad, La Llumanera de Nova York and La Vanguardia.

His essays on theatre are especially widely recognised and in 1886 he began to publish a series of five yearbooks entitled El año pasado (Last Year), in which he collected his reflections on cultural life in Barcelona. He also translated Schiller and towards the end of his life, now a prominent intellectual, he became president of the Jocs Florals literary competition and the Barcelona Ateneu (Athenaeum).

He died prematurely, aged 43 and at the height of his public recognition. In recent years, a considerable part of his work has been recovered, although there are still many unpublished texts in the Yxart Archive at Altafulla.

Web page: Abel Ramon Vidal for AELC.
Images ceded by Josep Maria Yxart i Galter.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Josep Yxart i de Moragas, poeta incipient, prosista narratiu d’alçada, traductor esporàdic i eminent crític literari, neix el 1852 a Tarragona en el si d’una família benestant i mor prematurament als 43 anys a la mateixa ciutat, fruit d’una tuberculosi, l’any 1895.

Fill del matrimoni format per Francesc Yxart Vives i Joana Moragas de Tavern, Josep Yxart fou el gran de set germans, i des de ben petit va entrar en contacte amb la vida intel·lectual a través d’alguns membres de la seva família, com el seu cosí Narcís Oller, amb qui coincidia durant els estius de la seva infància i adolescència a la casa pairal que la família tenia al Forn de Valls, entre el 1865 i el 1868, per exemple.

L’any 1868, i fins al 1873, viu a Barcelona, on estudia la carrera de Dret. Freqüenta els cercles intel·lectuals de la ciutat, on coneix a personatges com Joan Sardà, Manuel Milà i Fontanals o Manuel Duran i Bas, entre d’altres. Políticament, Josep Yxart es posiciona en la línia republicana d’Estanislau Figueres. Durant aquests anys Yxart escriu poemes i prosa costumista. Els seus relats estan influenciats per Balzac, Mesonero Romanos, Fernán Caballero o Larra.

No és, però, fins després del servei militar a Madrid, entre la tardor de 1873 i la primavera de 1874, retornat, quan comença a publicar articles a revistes com El Siglo Literario, Miscelánea Científica y Literaria (1874-1875) o El Ramillete (1875), signats en castellà. Instal·lat a Tarrgona, fa de passant del seu oncle Josep Moragas, germà gran de la seva mare i de la de Narcís Oller.

Durant aquests anys, també, Yxart llegeix els assajos de Taine, La Philosophie dans l’Art, que l’influencia profundament, els escrits dels teòrics alemanys, com Herder o Schiller, i les novel·les naturalistes d’Émile Zola.

L’any 1877 s’estableix a Barcelona i entra en contacte amb el grup de La Renaixensa. I és en aquest segon període de la seva vida intel·lectual on es centra la major part de l’activitat crítica de Josep Yxart. Mentre fa de passant al bufet Serrahima, on més tard treballaria l’il·lustre Maurici Serrahima, comença a publicar articles en català a revistes com la mateixa La Renaixensa, i el 1878 i 1879 col·labora també amb la revista La Llumanera de Nova York. L’any 1878, d’altra banda, fa el seu primer viatge a París, amb Narcís Oller, i visita l’Exposició Universal d’aquell any a la capital francesa. El 1879 guanya els Jocs Florals de Barcelona amb el seu primer assaig, Lo teatre català.

Els anys 1882 i 1883 comença les seves col·laboracions amb la revista Arte y Letras i dirigeix la «Biblioteca» del mateix nom, fundada per Daniel Cortezo com a editorial. Més tard dirigeix també la «Biblioteca Clásica Española», fundada per Enric i Celestí Domènech, on publica el seu assaig sobre Fortuny i nombrosos pròlegs d’escriptors espanyols, com Moratín, Cadalso, Larra, o Melo. Durant aquests anys, Yxart tradueix els tres volums dels Dramas (1882, 1883, 1886) de Schiller i altres obres per a la Biblioteca en qüestió. Per tot plegat, el 1883 és nomenat membre de la Real Acadèmia de la Història, i durant els anys 1885 i 1886 és mantenidor dels Jocs Florals. El 1886, en un segon viatge a París, coneix Émile Zola.

A partir de 1886 publica també a La Publicidad i dos anys més tard, el 1888 a La Vanguardia. Aquests anys d’intensa activitat intel·lectual serveixen perquè els seus articles apareguin, així mateix, a revistes com La Ilustración Artística, El Liberal, Revista Puertorriqueña o publicacions madrilenyes com La España Moderna -a partir de 1889-, La España Regional o la prestigiosa revista El Imparcial.

D’altra banda, és també el 1886 quan Josep Yxart publica el primer dels cinc anuaris anomenats El año pasado, projecte de gran volada, on Yxart recull articles i reflexions sobre la vida cultural de Barcelona, amb especial atenció al teatre. El volum que publica el 1888 -any de l’Exposició Universal a Barcelona- és especialment elogiat per la crítica. Aquest mateix any escriu un pròleg als poemes de Guimerà, amb qui havia fet amistat anys abans, al principi de la seva carrera com a crític.

Els últims anys de la seva vida constitueixen els del total reconeixement de la seva obra. El 1892 presideix l’Ateneu Barcelonès, on llegeix una lliçó inaugural sobre «La crítica literaria contemporànea», mentre els seus articles continuen publicant-se a revistes de Barcelona i de Madrid, i ell mateix s’encarrega de traduir part de la seva obra d’una llengua a l’altra.

El 25 de març de 1895 Josep Yxart mor prematurament a causa d’una tuberculosi, mesos després que fos proposat membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. En el moment de la seva mort Yxart estava redactant El arte escénico en España, obra projectada en dos volums, i que suposava un compendi definitiu del seu coneixement de l’estat de la qüestió teatral a Espanya. Vivia intel·lectualment molt en contacte amb escriptors i artistes modernistes catalans, tals com Raimon Casellas, Joan Maragall o Santiago Rusiñol, que va pintar-li un retrat.

Els ambients intel·lectuals catalans i també castellans, fins i tot, es fan un gran ressò de la seva mort. A poc a poc, però, la seva figura cau força en l’oblit. Avui, és il·lustre fill de Tarragona i un Centre d’Art Dramàtic i un premi porten el seu nom. Amb els anys s’ha anat recuperant gran part de la seva obra, tot i que molts dels seus escrits romanen inèdits a l’Arxiu Yxart que hi ha a Altafulla.

Retrat de Josep Yxart fet pel seu cosí Santiago Rusiñol, i actualment penjat a l'Ajuntament de Tarragona, com a ciutadà il·lustre.
Retrat de Josep Yxart fet pel seu cosí Santiago Rusiñol, i actualment penjat a l'Ajuntament de Tarragona, com a ciutadà il·lustre.
Fotografia de l'autor apareguda a un diari de l'època.
Fotografia de l'autor apareguda a un diari de l'època.
Il·lustració de Joaquim Icart, usada com a portada del llibre de Salvador J. Rovira i Gómez Josep Ixart i de Moragas i el seu entorn familiar (1852 - 1895).
Il·lustració de Joaquim Icart, usada com a portada del llibre de Salvador J. Rovira i Gómez Josep Ixart i de Moragas i el seu entorn familiar (1852 - 1895).

Premis

  • Premi d’Assaig als Jocs Florals (1879): Lo teatre català.

    • La descoberta de la gran ciutat: París, 1878.

    A cura de Rosa Cabré Monné, l’estudiosa més important de l’obra yxartiana, aquest volum aplega els articles que el crític tarragoní escriví arran del seu primer viatge a París, a l’Exposició Universal de l’any 1878, amb el seu cosí Narcís Oller, i que aparegueren als números 525-527 de la revista La Renaixensa signats amb el pseudònim O. Y. En aquella època, Oller tenia 32 anys i Josep Yxart 26, i el viatge en qüestió, com explica Rosa Cabré, significa un punt d’inflexió en la seva carrera. Després dels anys d’estudi, i davant d’una crisi personal d’incertesa, Yxart decideix dedicar-se plenament a la crítica literària, abandonant tant les tendències familiars legals com les vicissituds poètiques i literàries. Els articles inclosos en aquest llibre, doncs, formen part de «l’etapa de tempteig» que definiria més endavant la seva convicció de crític literari. A més a més dels articles pròpiament, s’hi inclou també una espècie de dietari que Yxart anava anotant i que, en paraules del propi autor «és el revers de la medalla de l’article».

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «Hicieron bien Oller y los Avern en coleccionar los escritos catalanes de Yxart. Ya os he dicho varias veces en el curso de este prolijo estudio que Yxart fue un pensador catalán y catalanista, por más que en lo vivo y ligero de la forma algo se apartase de nosotros. No le llevaron al catalanismo entusiasmos históricos de patriota, sino convicciones de razón. Aprendió el catalanismo, aunque parezca paradoja, en las filosofías críticas de pensadores como Taine, y en las vigorosas plasticidades de la novela de Zola. Lo arrancó, sobre todo, de su mismo cerebro, fundamentalmente positivista. Por esto le interesaban medianamente las gestas de los Peres y los Jaumes, y si bebía alguna vez en la copa del odio á Felipe V era porque la copa estaba hermosamente cincelada y gustaba á su espíritu de artista. Pero halló en defensa del uso del catalán en literatura razones que antes que él nadie había expuesto con tan triunfante lucidez; enalteció y ensalzó cuanto se merecían las obras catalanas quan lo merecían; y sobre todo llevó hasta la pasión, la pasión del convencido, su enemiga militante contra tanto elemento perturbador como en los órdenes todos de nuestra vida cerca y estrecha y ahoga, adulterándolo y desnaturalizándolo, el verdadero genio catalán, el que es nuestro, el que constituye nuestra herencia, el que nos da personalidad, y título de derecho é la vida.»

    (Joan Sardá. «José Yxart y Moragas», La Vanguardia (Barcelona), 22 de desembre del 1897, p. 5)

    * * *

    «Josep Yxart es convertí en un crític professional, en el sentit modern del terme. Fou, doncs, una excepció entre els escriptors catalans del període. Però aquesta professionalitat va assolir-la gràcies a les constants col·laboracions a periòdics, revistes i editorials castellanes i mantenint una relació molt ambigua amb la literatura catalana. En realitat, Yxart era un clar exponent -i víctima alhora- de les limitacions de la burgesia catalana -i de la seva intel·lectualitat- durant el període de la restauració borbònica. Desenganyat de la pràctica política (les seves referències al període 1868-1874 són ben clarificadores), es refugià en el món cultural i literari i, amb una posició de crítica ideològica i amb una clara voluntat d’obertura a Europa, tot mantenint un republicanisme de principis traduït en un escepticisme absolut davant les possibilitats de canviar la situació, es mogué dins d’unes concepcions regionalistes del catalanisme (és el seu «catalanisme literari», mancat d’implicacions polítiques) que cregué de bona fe que serien la plataforma cultural per on canalitzar els afanys per incorporar-se, des de Catalunya, ales noves generacions intel·lectuals espanyoles. Amb aquesta intenció, va estrènyer relacions professionals i d’amistat amb Clarín, Pérez Galdós, etc. Aquesta incorporació, però, no arribà a realitzar-se: Yxart -i, com ell, Narcís Oller- no foren mai compresos i la seva situació dins la cultura «espanyola», si és que alguna n’assoliren, no superà mai la marginalitat.»

    (Jordi Castellanos. «Josep Yxart», pròleg al llibre Entorn de la literatura catalana de la Restauració. Barcelona: Edicions 62, 1980, p. 7-8)

    * * *

    «Yxart és el primer crític literari modern que ha tingut aquest país. Només la seva situació especial entre dues cultures (o potser no tan especial, atès que és la de tants hommes de lettres del seu temps i, en molts sentits, la del país sencer) explica el desconeixement de què ha estat objecte per part de la historiografia literària espanyola i, durant més de mig segle, també de la catalana. Això, en contrast amb l’estimació de què gaudí en vida entre els literats espanyols més avançats i el paper molt notable que exercí a Catalunya com a crític i orientador en el camp teatral i en el de la novel·la -llegiu, la novel·la de Narcís Oller. Cal dir que aquest paper, per bé que tardanament, li fou reconegut.»

    (Enric Cassany. ‘Introducció’, dins Josep Yxart: Novel·listes i narradors. Barcelona: Curial, 1991, p. 6) 

    * * *

    «Yxart, que fou un dels escassos homes de lletres del segle XIX a Catalunya i un dels pocs a Espanya, visqué entre 1852 i 1895 els canvis ideològics, estètics i polítics que són els pilars del segle XX. D’ell es pot dir el mateix que Maragall afirma de Joaquim M. Bartrina, en el sentit que representa «la topada, de moment anguniosa, del romanticisme, que va perdent ideals vells, i el positivisme que acaba d’enderrocar-los-hi, oferint-ne de nous…», ja que, com ell, desenvolupa el seu pensament a la cruïlla entre aquests dos moviments. 
    Amb aquests ingredients, Yxart va saber desenvolupar una obra original i moderna, i alhora arrelada en la millor tradició dels estudis literaris a Catalunya. Una síntesi que avui encara té interès per la intel·ligència que es desprèn del seu punt de vista, la validesa de les seves opinions sobre les obres del seu temps, la tolerància en la formulació dels seus criteris i l’amenitat de l’estil. Per tot plegat se’l pot considerar un humanista i un intel·lectual obstinat a conrear el gust per la cultura literària i artística d’amplis sectors de la societat catalana i espanyola, a fi de conduir-la en el sentit de l’evolució del pensament racional lliure. Potser per això Maragall va dir d’ell que era «un home dels que sembla que, vivint sempre, sempre tindrien raó de viure». Malgrat la mot prematura, pràcticament només en quinze anys de la seva vida va desenvolupar una obra prou sòlida per destacar com una de les figures catalanes i espanyoles més brillants de finals del segle XIX, amb la contribució de les seves aportacions teòriques, que el sobreviuran.»

    (Rosa Cabré Monné. «Memòria de Josep Yxart», pròleg a Obra Completa. Volum 1. Barcelona: Proa, 1995, p. 13-14)

    Antologia

    ROMANÇ

    Negres eren sos cabells,
    sos ulls plens de melangia, 
    trist y caigut son posat,
    que bella m’apareixia!
    En la flama del desig
    tots mos sentits encenia,
    y, mogut per la passió,
    li parlava ab fellonia :
    – Un dolor secret, senyora, 
    en vostre pit descobria;
    per maltractes d’un espòs
    pot-ser ploreu nit y dia;
    d’un amor tant mal pagat
    altre amor vos curaria;
    lo plaer furtat al cel
    lo major plaer seria. 
    –No ploro d’un mal espòs
    no volguda companyia:
    ploro per la mort d’un fillet
    qu’encare un any no tenia;
    la pena que m’ha deixat
    durarà tota la vida;
    de l’amor que li tingui
    altre amor no’m curaria–
    Tot sentina-la parlà així,
    de vergonya m’encenia;
    venerant, acoto’l cap,
    y sens mirar-la sortia:
    així venera un devot
    una imatge de Maria,
    d’allavors, sempre que’m veya,
    altre cop m’avergonyia,
    sonrient-me tristament
    y mirant-me ab melangia.
    Lo foch impur d’un amor
    que s’apagava sentia:
    en les cendres del primer
    un altre amor hi neixia.

    (Del llibre Obres catalanes. Barcelona: Tip. «L’Avenç», 1895, p. 13-14)

    * * *

    A UNS NUVIS FULLEJANT L’ALBUM

    Com a la vora d’un riu
    guaitant corre l’aigua clara,
    contemplant en son mirall
    nuvols, colors y celatges;
    jo us veig acotxar les testes,
    en un sol pom acoblades,
    demunt l’album mig-obert
    en la cambra solitaria;
    jo us veig mirar encisats,
    reflectit en estes planes,
    tot un cel de poesia
    qu’en sa blancor s’emmiralla.
    Com a la vora d’un riu
    guaitant corre l’aigua clara,
    veurieu al fons del fons
    tremolosa vostra imatge,
    vostres cares somrihent 
    en un sol pom acoblades: 
    sota’l cel de poesia
    qu’en est album s’emmiralla,
    al fons del fons trobareu
    quelcom de millor, vosaltres.
    Sí: més qu’en tendres cançons,
    més que qu’en dibuixos y ratlles,
    hi hà un món de colors y encisos
    en lo goig de vostres animes,
    en vostres cares somrihent
    en un sol pom acoblades
    demunt l’album mig-obert
    en la cambra solitaria.

    (Del llibre Obres catalanes. Barcelona: Tip. «L’Avenç», 1895, p. 22-23)

    LO RELLOTGE

    Tot sol, vetllant en la cambra ensopida, mentre brunzia en mes orelles lo silenci de la nit, que sembla que se senti, y se girava y regirava lo malalt en son llit d’apelagosa febre, m’ha soptat lo rellotge: tic-tac, tic-tac.
    -Ja és aquí!-‘he dit, sentint gelar-se’m la sanchde les venes, y ab lo cabell de punta. 
    Perquè, realment, aquell tic-tac és per a mi, de molt de temps, l’alternant trepig d’un misteriós y invisible company que may me deixa. Lo brugit de la vida, lo terrabastall del món rodolant, mon propi ser rebullint en mon interior, ofeguen la remor d’aquells passos. Més en quan me trobo sol y en mig d’absolut silenci… tic-tac, tic-tac… Ja és aquí!
    La primera vegada que vaig sentir-lo apenes va cridar ma atenció.
    Vetllava també un malalt, com are: una parenta de quart o quint grau, a qui havia conegut feya poch y abqui sols me lligava lleuger afecte de pochs dies. L’enfermetat no semblava grave y cedia, al dir dels metges. A l’arribar a la casa, a l’entrar en lo pis a ultima hora, enfonsant-me en aquella atmosfera escalfaida, irrespirable, del lloch on hi hà un malalt; quasi a les fosques, tot-hom de puntetes y ab lo dit als llavis: –Dorm… Are dorm,– venia d’un món ple de llum y calor y xivarri, ubriagat d’ilusions y perfums, ple fins a vessarde la xardorosa sava dels dinou anys. Lo contrast me ferí. Mon company de vetlla s’adormí al cap d’una estona, y al poch rato… tic-tac, tic-tac… lo rellotge vetllava. 
    Per la primera volta sa canturia’m sorprengué y em comunicà no sé quin neguit inexplicable y negre. 
    Però mos dinou anys triomfaren de tot. 
    Passaren curts instants. A l’acompassada respiració de la malalta y als ronchs intermitents de mon company vaig escriure versos, cartes, apuntes, rublerts d’esperances y entusiasme, plens dels records de fòra, tot alegria y ventura. En va’l rellotge, ab certa persistencia xinxosa, continuava tic-tac, tic-tac. Fins crech qu’alguna vegada me’l vaig mirar mig somrient y movent lo cap, com qui, trobant-se ab un importú, no sap si dar-li un mal tanto o arronsar les espatlles. 
    La malalta’s va morir l’endemà, y fou mon primer mort. Això ja no’m deixà oblidar may més aquella veu. 
    Passaren anys, y al disposar-me a vetllar altra vegada, anava ja dihent:-Veyam si’l sentiré. 
    Poca estona després, quant lo malalt, cançat de sa llarga y febrosa conversa, bastant pareguda al deliri, s’endormiscà… tic-tac… tic-tac… l’hoste arribava.
    Era la meteixa sa veu, era’l meteix lo compas, era’l meteix lo timbre. A mes orelles era’l meteix rellotge dela primera vetlla: sols jo havia cambiat. Realment no escriguí, no llegí, no’m podia distreure ab res. ¡Quantes ilusions, qu’aquell tic-tac me recordava, s’havien desvanescut! ¡Quants records de coses que m’afalegaven allavors me feyen are somriure! ¡Quin doll de plors brollava de mos ulls a la proximitat de la mort! ¡Quin remoure’m y agitar-me discutint entre mi totes les verges consideracions qu’a mon enteniment aglopava! Un desig vivissim de lluitar y vencer sacudia mos nervis en tivantor y em feya moure, escorcollar, anar, venir, abalançar-me a totes les provatures, estirant cap a mi ab una especie de rabia tota esperança. Salvar-lo! Salvar-lo a tota costa! Y si’s moria? ¡Que negre, quésgarrifós a mos ulls lo quadro deles conseqüencies d’aquella mort! Y per què la mort? Per què sofrir? ¿Per què aquêt seguit de crudeltats sens nom, d’inacabables angoixes, de cegues casualitats, qu’ens agafen, nos atropellen, nos matirisen, sens saber may lo per què, y sens altre delicte qu’haver alçat lo front a la llu, lo cor a totes les aspiracion? En fi, me deya a mi meteix, delirant, tot lo que s’han dit los homes, l’un derrera a l’altre… Mes, per a mi, tot allò era nou y se m’acudia per primera vegada… Y el rellotge… tic-tac, tic-tac.
    Me va esgarrifar; me comunicà una frisança, quasi diré odi: semblava qu’ab sa impertorbable monotonia’s mofés de mes preguntes. 
    Y també altre cop mon malalt se’m morí. Y desde allavors he anat sentint lo tic-tac del rellotge ab rabia cada volta més concentrada, ab terror cada die creixent. Y sempre ell és lo meteix del primer die, que ve a sorprendre’m y a perseguir-me sens treva, a mi, a qui sempre troba variat, ab menos fe, ab menos força, ab menos cabories. 
    Creuat de braços, lo sento avuy ja completament coneixedor de ma impotencia, devant de la mort. Les llagrimes que s’escorren cara avall ja no són l’abundós ruixat qu’al menys desfogava’l pit: són la supuració natural d’una ample ja no m’exclamo; ja no vull saber res… Lo rellotge, tic-tac, tic-tac… Ploro y l’escolto. 
    He de sentir-lo ja mort. 
    Y, si no’l sento, no serà perqu’e’s pari. En la meteixa fossa rodarà son engranatge sens fi… tic-tac, tic-tac… sens parar-se may.»

    (Del llibre Obres catalanes. Barcelona: Tip. «L’Avenç», 1895, p. 84-87, dins l’apartat «Quadros en prosa»)

    «Les coses petites són les més grans, ha dit un pensador. Per qui comprengui l’extensió i profunditat de la sentència, seran llegides amb agrado i senyalades amb encomi, no sols l’obra del senyor Pons, sinó totes les que a son gènero pertanyen; mes qui no conegui la veritat que enclou, deixarà lo llibre amb ignorant menyspreu davant la insignificància d’alguns assumptos o lo trivial de llurs episodis. Potser admirant lo pintoresc i acerat de l’estil, o la riquíssima inagotable veritat en los detalls, modifiqui son primer judici. A pesar de tot, l’esperit i el sentiment de l’obra se li escaparan. Sorprès ha de quedar si li diem que en nostre concepte, l’autor revela en ella no sols envejables condicions d’escriptor, sinó també l’ànima d’un verdader poeta.»

    (Fragment extret de Quadros en prosa, per Joan Pons i Massaveu [1878], dins el llibre Novel·listes i narradors, a cura d’Enric Cassany. Barcelona: Curial, 1991, p. 23-24)

    * * *

    «La llengua, qu’és l’anima de tot poble, té qualitats en consonancia ab lo fins aquí descrit: concisa, energica, despullada d’ampulositats, escassa en metafores, que, si existeixen en boca de les classes populars, són més gràfiques que brillants y pintoresques. Lo sentit de ses frases és, per lo general, lo recte: ni’s doblega ni permet la mentida, més tampoch les tintes suaus ni l’expressió a mitjes de la delicadesa y l’ingeni subtil. Més precisa qu’elegant, més viril y nerviosa qu’insinuant y dolça. Llengua no oficial, ni corrompuda pels neologismes prosaichs de la civilisació moderna (tecnicisme administratiu, filosofich, politich, etc.), ha pugut conservar una senzillesa primitiva y d’epoques més proximes a la vida d ela naturalesa, o colorejades per l’atractiu d’un passat llunyà, lo que la fa molt apta per a la poesia, lo drama historich y les costums de pagès, més no en tant alt grau, per a l’expressió de les relacions socials contemporanies, sense l’assimilació d’elements impurs. «

    (Fragments de l’assaig «Teatre català», inclòs a Obres catalanes. Barcelona: Tipografia L’Avenç, 1895, p. 214-224)

    * * *

    «Lo meu volum porta un retrato de l’autor: és un senyor d’alguna edat, tot vestit de negre, lo cap descobert, sentat en una butaca, una mica tirat endavant com per mirar-me amb més atenció. Entre los negrors de sa levita i el fondo grisenc del gravat ressalta el busto: una mata de cabell molt despentinada sobre un ample front; ulls penetrats dessota d’unes ulleres; galtes i llavi afaitats amb pulcritud; abundants patilles canoses que s’uneixen per sota la barba; la boca és ferma; lo posat, sèrio. Més que un poeta sembla un savi:la seva fesomia és la d’un Darwin o d’un Chevreuil, millor dit, d’un metge, i, si voleu, d’un metge de marina, amb aquelles patillasses blanques. Sabent que és autor dramàtic no rennciareu a creure que ha de ser un naturalista o un fisiòleg. I, en efecte, la cara no ment. En alguns dels seus drames, en lo caràcter de certs personatges, doctors o malalts, hi entra per alguna cosa la ciència contemporània. La llei d’herència, perseguint-los com la fatalitat antiga, produeix algunes situacions esgarrifoses, tràgiques. Un autor dramàtic… científic!
    Però aquest primer aspecte de les seves obres és dels que menos poden aparèixer en lo teatre amb tot son relleu, encara que el moguin per dins. L’Ibsen és altra cosa, ademés: un moralista rígid… a la seva manera. Segons los seus biògrafs, ha demostrat en tota sa vida una voluntat de ferro, extremada dretura de cor i seny, caràcter fermíssim. En un dels drames un personatge diu: «L’home més fort és lo que sap viure sol». Tot sol, amb l’individualisme absolut i aspre de la gent del Nord, ha empès per norma dirla veritat, tota la veritat contra les convencions socials: un revolucionari. Com l’esperit científic, té de comú amb tots los escriptors novíssims l’aspiració a la reforma social, a millorar la condició de la dona emancipant la seva personalitat; lo propòsit visible de treure efectes dramàtics nous d’aquest contrast etern: una moral pura, un dever inflexible que tothom proclama, i una aplicació deficient, fingida, modificada, corrompuda per l’interès, l’egoisme, la mentida i… la llei. 
    En les obres d’Ibsen, no obstant, hi ha de tot: se’n podrien treure conseqüències contradictòries sobre el seu amor a la ciència o a l’emancipació de la dona, etc., etc. En realitat, fins sent, algunes obres, de tesis, no es pot demanar que l’autor dramàtic siga un predicador conseqüent. Mes se pot dir: no es pot averiguar mai si ho és. No tots los personatges parlen sempre per boca d’ell; no tots los arguments són fets per provar una mateixa cosa. Lo més clar, lo més segur, després de tot, és que l’autor presenta els conflictes de tota una societat fondament agitada (com en los novel·listes russos) per un ferm propòsit de portar la mà a tot, des de la consciència íntima i individual a les mateixes arrels de la societat.»

    (Fragments del text «Enric Ibsen», dins el llibre Entorn de la literatura catalana de la Restauració. Barcelona: Edicions 62, 1980, p. 148-162)