Novel·la Prosa Poesia Crítica literària o assaig Teatre Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Joan Baptista Xuriguera

1908-1987

Joan Baptista Xuriguera (Menàrguens, la Noguera, 1908 – Barcelona, 1987) amb una seixantena de títols publicats, ha conreat gairebé tots els gèneres: novel·la, narrativa, poesia, teatre, teatre en vers, memorialística, assaig de divulgació històrica, periodisme, lingüística i traduccions.

Tot just començada la seva trajectòria literària, la guerra civil i l’exili forçat dificulten profundament el desenvolupament de la seva carrera d’escriptor. Quan retorna a Catalunya, el 1948, es troba amb greus inconvenients per a publicar l’obra, tot i així, no deixa mai d’escriure i fins i tot funda la seva pròpia editorial, Ilerda. Del conjunt de la seva obra sobresurt el poema èpic Indíbil i Mandoni (1955) i el recull Les ales del vent (1962); les novel·les de temàtica social Desembre (1934) i Hilde (1935); les obres teatrals La pau regna al camp (1936) i Aníbal (1957), en vers; i el seu Diari (2009), publicat pòstumament.

Amb més d’un milió d’exemplars venuts, és majoritàriament conegut pel manual Els verbs catalans conjugats (1972).

Web elaborat per Josep Miàs per a l’AELC.
Documentació: Pau Xuriguera i Josep Miàs.
Totes les fotografies són cedides per Pau Xuriguera, © arxiu Pau Xuriguera. Imatge de portada, Joan Baptista Xuriguera al seu despatx de Barcelona l’any 1954.

Castellano

Pòrtic

Joan Baptista Xuriguera (Menàrguens, La Noguera, 1908 – Barcelona, 1987) con una sesentena de títulos publicados, ha cultivado casi todos los géneros: novela, narrativa, poesía, teatro, teatro en verso, memorialística, ensayo de divulgación histórica, periodismo, lingüística y traducciones.

Apenas comenzada su trayectoria literaria, la guerra civil y el exilio forzado dificultan profundamente el desarrollo de su carrera como escritor. Cuando vuelve a Cataluña, a finales de la década de 1940, se encuentra con graves inconvenientes para publicar con garantías. Con todo, no deja nunca de escribir e incluso funda su propia editorial, Ilerda. Del conjunto de su obra destaca el poema épico Indíbil i Mandoni (1955) y el poemario Les ales del vent (1962); las novelas de temática social Desembre (1934) y Hilde (1935); las obras teatrales La pau regna al camp (1936) y Aníbal (1957), en verso; y su Diari (2009), publicado póstumamente.

Con más de un millón de ejemplares vendidos, es mayoritariamente conocido por el manual Els verbs catalans conjugats (1972).

Web elaborado por Josep Miàs para la AELC.
Documentación: Pau Xuriguera y Josep Miàs.
Todas las fotografías han sido cedidas por Pau Xuriguera, © archivo Pau Xuriguera. Imagen de portada, Joan Baptista Xuriguera en su despacho de Barcelona en el año 1954.

English

Joan Baptista Xuriguera English

Joan Baptista Xuriguera (Menàrguens, la Noguera, 1908 – Barcelona, 1987) published some sixty books covering almost the entire range of literary genres: novel, fiction, poetry, theatre, plays in verse, memoirs, historical essay, journalism, linguistic studies and translation.

He had just begun his literary career when the Civil War broke out and he was forced to go into exile, circumstances which posed a major obstacle for its pursuance. On his return to Catalonia in 1948 he found it very difficult to publish his work, although he never stopped writing and even founded his own publishing house, Ilerda. Notable among his work is the epic poem Indíbil i Mandoni (Indibilis and Mandonius, 1955) and the collection of poems Les ales del vent (The Wings of the Wind, 1962); his social novels Desembre (December, 1934) and Hilde (1935); the plays La pau regna al camp (Peace Reigns in the Countryside, 1936) and Aníbal (Hannibal, 1957 – written in verse); and his Diari (Diary, 2009), which was published posthumously.

He is mainly known for the manual Els verbs catalans conjugats (Catalan Verbs Conjugated, 1972), which sold more than a million copies.

Web by Josep Miàs for AELC.
Documentation: Pau Xuriguera and Josep Miàs.
All images have been ceded by Pau Xuriguera, © Pau Xuriguera archive. The cover image shpws Joan Baptista Xuriguera in his Barcelona office in 1954.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Joan Baptista Xuriguera i Parramona neix a Menàrguens (la Noguera) el 17 de juny de 1908, però al cap de l’any la seva família es trasllada a Balaguer, a la mateixa comarca, i el 1913 a Lleida. De ben jove Joan Baptista s’interessa per la literatura, i de la mà del seu germà gran Ramon, que acabaria essent un remarcable intel·lectual, periodista i activista cultural, entra en el món de la intel·lectualitat lleidatana. Amb encara no vint anys publica poemes, crítica literària i articles al setmanari polític d’esquerres L’Opinió i a les revistes d’avantguarda Vida Lleidatana, El País, Art i Lleida, aquesta última dirigida pel seu germà.

Involucrat en l’activisme polític i cultural, amb vint anys funda l’Agrupació Cultural Lleidatana. Milita al Partit Comunista Català i és un dels fundadors de l’organització Joventut Republicana. Durant dos anys substitueix el seu germà al capdavant de la revista Lleida, fins que aquesta desapareix a causa de la censura del règim de Primo de Rivera. L’any 1930 s’afilia a Esquerra Republicana de Catalunya, i dos anys més tard es trasllada a Barcelona, on ingressa al Bloc Obrer i Camperol i més endavant al Partit Obrer d’Unificació Marxista.

Publica els opuscles d’orientació marxista L’organització de la joventut (1931) i La cuestión religiosa (1932), i es posa a escriure narrativa, teatre i poesia. L’any 1934 apareix la seva primera novel·la, Desembre, on dona el testimoniatge de la insurrecció de Jaca contra la monarquia d’Alfons XIII. Desembre, que va ser considerada llavors la primera novel·la catalana amb una tendència exclusivament proletària, seguia el cànon de la literatura social a Europa: una forta crítica a la societat benestant i una gran elaboració psicològica dels personatges. En la mateixa línia publica dues novel·les més, Hilde (1935), on descriu els dubtes morals de la joventut, i Margarit, la seva tercera novel·la, on tracta el tema de la justícia social. En aquesta època enllesteix el seu primer recull de poemes, El cor vermell, que no podrà publicar fins vint anys més tard.

Poc després d’esclatar la Guerra Civil, l’any 1936, Joan Baptista Xuriguera torna a Lleida per formar part del comitè del POUM a l’Ajuntament, un càrrec que ocupa només uns mesos, fins que el partit és expulsat del govern local. Abans de retornar a Barcelona, estrena la seva primera obra al Teatre Victòria de Lleida, La pau regna al camp (1936), un drama rural amb una crítica social des del punt de vista del comunisme més heterodox. A finals d’any es casa amb Lola Solà, de Balaguer, i troba feina d’interí a l’Ajuntament de la capital catalana.

Després de viure uns mesos a La Vajol (Alt Empordà), quan Barcelona és presa per les tropes feixistes, creua la frontera francesa amb la mare i la dona, deixant enrere algunes novel·les i obres de teatre manuscrites que s’acabarien perdent. Dos dels seus germans, Pere i Pau, havien mort durant la guerra, i el germà gran Ramon s’havia instal·lat a Bergerac (Aquitània). Passen un temps a Caussade (Migdia-Pirineus), i s’instal·len a Montalban (Tarn-et-Garone), on neixen els seus dos fills, Blanca i Pau.

A Montalban Joan Baptista Xuriguera és un dels fundadors del Casal Català, des d’on organitza diversos actes culturals i polítics. El 1945 hi pronuncia la conferència El camí de Catalunya, editada en un opuscle. Durant aquest període col·labora en la premsa catalana de la diàspora, com ara Per Catalunya, Quaderns de l’exili i Xaloc, i escriu poesia, narrativa i el seu dietari. Enllesteix el poema èpic Indíbil i Mandoni, d’estètica romàntica, que no apareix publicat fins vuit anys després, i el drama en vers Aníbal, publicat el 1957.

Després de nombroses gestions el 1948 aconsegueix retornar a Catalunya. Amb la família, passen per Térmens (la Noguera) i Mollerussa (Pla d’Urgell), on gereix l’acadèmia de formació professional Kühnel, fins que finalment s’instal·len a Barcelona l’any 1954. Malgrat que és segurament un dels períodes més prolífics de la seva carrera, té moltes dificultats per a publicar l’obra amb garanties. Apareixen algunes de les peces que ja tenia escrites, i en deixa moltes d’inèdites, tant de teatre com de poesia o narrativa. Davant d’aquests obstacles, el 1959 decideix fundar la seva pròpia editorial, Publicacions Ilerda, des d’on dona a conèixer la seva obra. Així doncs, treu a la llum el recull poètic Les ales del vent (1962), amb alguns poemes de joventut, el poema llarg Balada d’amor (1963) i el recull El silenci rebel (1976), escrit deu anys abans; les obres de teatre Don Joan (1961), estrenada al Centre Comarcal de Lleida de Barcelona el 1959, La reina Margarida (1967) i Capses humanes (1971); la novel·la Margarit (1959), escrita el 1935; l’assaig de divulgació històrica Els germans Indíbil i Mandoni (1964), i el recull de comentaris crítics Diccionari de poemes (1970). Per guanyar-se la vida també tradueix del francès al català i al castellà, i fa versions en castellà dels clàssics grecs i llatins. Amb el retorn de la democràcia aconsegueix novament feina a l’Ajuntament de Barcelona, primer al Museu d’Història de la Ciutat, als seixanta-nou anys, i més tard al departament de Revisió de Textos.

S’interessa per la historiografia i cal destacar, també, el seu vessant com a lingüista, especialment amb la publicació d’Els verbs catalans conjugats (1972), un manual pràctic que amb més d’un milió d’exemplars venuts, es pot dir que és present a totes les llars catalanes. Però aquest no és l’únic èxit editorial en el camp de la lingüística, també és el responsable del Nou diccionari de la llengua catalana (1975) i del Diccionari terminològic de l’Administració municipal (1980), encarregat per l’Ajuntament de Barcelona.

Joan Baptista Xuriguera mor a Barcelona l’octubre de 1987, a l’edat de setanta-nou anys. 

Retrat de Joan Baptista Xuriguera als vint anys, extret d'El cor vermell (1958). Dibuix de Mercè Cabré.
Retrat de Joan Baptista Xuriguera als vint anys, extret d'El cor vermell (1958). Dibuix de Mercè Cabré.
Fotografia de l'estrena de l'obra de teatre La pau regna al camp (1936), al teatre Victòria de Lleida.
Fotografia de l'estrena de l'obra de teatre La pau regna al camp (1936), al teatre Victòria de Lleida.
Joan Baptista Xuriguera amb el seu germà Ramon, a Mouleydier (França), l'any 1944.
Joan Baptista Xuriguera amb el seu germà Ramon, a Mouleydier (França), l'any 1944.
Joan Baptista Xuriguera el dia que va publicar el Nou diccionari de la llengua catalana (1975).
Joan Baptista Xuriguera el dia que va publicar el Nou diccionari de la llengua catalana (1975).
Signatura de Joan Baptista Xuriguera.
Signatura de Joan Baptista Xuriguera.

Premis

  • Flor Natural, Jocs Florals de la Llengua Catalana, Buenos Aires, Argentina (1960): «Cant a l’amor».
  • Premi Ignasi Iglésias als Jocs Florals de la Llengua Catalana, Caracas, Veneçuela (1966): La reina Margarida.
    • Fotografia de l'homenatge pòstum a Joan Baptista Xuriguera, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona l'any 1989.
    Fotografia de l'homenatge pòstum a Joan Baptista Xuriguera, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona l'any 1989.

    Margarit.

    Altres edicions:

  • Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2007. (Pròleg i edició a cura de Josep Camps i Arbós)

    • A les darreries de l’any 1930 hi havia a la Presó Provincial de Lleida un detingut, el qual complia una llarga condemna per homicidi.

    El mestre de l’escola que funcionava a dins d’aquell edifici, antic professor meu, m’havia explicat que l’havien traslladat allí des d’un poble de la muntanya, i que, sense parlar mai amb ningú, es passava els dies en un racó de la cel·la dominat tothora per una impressió de terror, com una bèstia acorralada.

    Havia estat el pastor d’un mas perdut entre les muntanyes, i ningú no sabia d’ell altra cosa sinó que matà un dia el fill de l’amo perquè aquest s’havia venut el mas i els ramats i volgué treure’l de casa.

    Vaig provar de reconstruir la seva història amb els escassos elements amb què comptava i ajudat una mica per la fantasia, i pocs anys després, en una de les cambres de treball de l’Ateneu Barcelonès, vaig escriure d’una tirada aquesta novel·la de joventut, que he anat guardant entre els meus papers fins avui que em decideixo a publicar-la.

    (Pròleg de l’autor, 1959)

    Coberta de la segona edició, del 2007.
    Coberta de la segona edició, del 2007.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    En el terreny moral, la Guerra Civil ferí i trasbalsà profundament el nostre escriptor. Els Fets de Maig del 37 (Xuriguera era un home del POUM), la mort de dos germans (un dels quals, Pauet, per qüestions polítiques), l’exili, el retorn el 1948, la misèria. Davant l’ensorrament del país, davant de la «destrucció de la ciutat d’ideals que volíem bastir», Xuriguera abandona les vel·leïtats revolucionàries d’abans de la guerra i es reclou en el reforçament i la integritat morals. S’han acabat les frivolitats. Ara és el moment dels grans valors. Catalunya, la llengua, la resistència espiritual davant del franquisme. Això es traslladarà en la seua obra en l’adopció d’una actitud literària contrària a tota deshumanització de l’art, a tota avantguarda, a tot humorisme, a tot tantsemenfotisme, a tot nihilisme. Xuriguera, després de l’hecatombe, necessita creure, necessita tenir esperança no tan sols en el renaixement d’allò que la guerra ha tombat sinó també en la capacitat de la literatura per a crear bellesa i defugir la lletjor a l’hora d’acarar els grans temes de la condició humana. Després de la terrible lliçó de la Guerra Civil, per a Xuriguera la reconstrucció moral només serà possible amb valors positius que defensin la dignitat i la integritat humanes.

    (Jordi Quer. «El cas Xuriguera, avís per a navegants en literatura catalana», Revista de Catalunya, núm. 262, juny de 2010, p. 102-103)

    * * *

    No crec que sigui cap exageració afirmar que Joan Baptista Xuriguera […] és un dels més brillants intel·lectuals que van sorgir de les Terres de Ponent al llarg del segle passat. Les seves activitats en l’àmbit de la literatura van ser moltes i diverses: poeta, narrador, dramaturg, memorialista, assagista polític, historiador, gramàtic –no en va el llibre que li ha donat fama és el didàctic manual Els verbs catalans conjugats (1972)–, periodista i traductor. Si bé Xuriguera va demostrar les seves aptituds per a cadascun d’aquests gèneres (va publicar més de cinquanta llibres), un dels que va conrear amb més assiduïtat fou el de la poesia.

    (Josep Camps i Arbós. Pròleg a XURIGUERA, J. B.: L’horta daurada. Juneda [les Garrigues]: Fonoll, 2008, p. 9)

    * * *

    En l’àmbit del teatre, durant els anys cinquanta i seixanta, Xuriguera apostà per una dramàtica en vers que el relegava a una mena d’epígon renaixentista, per tal com aspirava a una dignificació del gènere i a una recuperació d’una mitologia perduda més pròpia del romanticisme que no pas de la segona postguerra europea. Aquesta recuperació dels orígens remots de la catalanitat s’entén si s’interpreta com una voluntat, ni que sigui per la via indirecta, d’activar una consciència nacional silenciada per la raó de la força i la pau dels cementiris. Inevitablement, la proposta estètica de Xuriguera l’abocava, per anacrònica, a la marginalitat. […]

    La concepció que tenia Xuriguera del teatre se situava en unes altres coordenades ètiques i estètiques que arrelaven en una tradició escènica més inveterada que entenia el teatre com una «escola» de bons costums. En els articles divulgatius que publicà a Scena o al Butlletí del Centre Comarcal Lleidatà, Xuriguera exposava una concepció escènica molt tradicional, empeltada de filoromanticisme, que anava des de la defensa del teatre en vers fins a l’atac frontal a la dramatúrgia nord-americana. Així, si el primer era la manifestació més elevada «en el tema i en la forma» i l’expressió més potent de l'»ànima dels pobles», la segona era concebuda com a «deshumanitzada», pueril, esnob i innoble, fins a l’extrem que reconeixia la seva incompatibilitat ètica i estètica amb les obres d’O’Neill, Williams, Miller, Faulkner o Robert Anderson. Només en salvava Panorama des del pont de Miller, perquè hi veia «personatges i problemes europeus, nostres». Xuriguera se sentia indubtablement més còmode amb els autors clàssics (Shakespeare, Txèkhov, Pirandello) i, impregnat com estava de la cultura francesa, els dramaturgs gàl·lics d’entreguerres (Jean Anouilh, Marcel Achard o Jean Giraudoux).

    A parer seu, l’obra de teatre podia inscriure’s en una línia més lúdica o més reflexiva, i fins podia respondre a corrents estètics diversos, però, en tot cas, havia de complir una sèrie de requisits bàsics de fons i de forma: «representar valors humans», «tenir profunditat» i «estar ben construïda».

    (Francesc Foguet. «Teatre i mitohistòria: herois per a un país desolat», Serra d’Or, núm. 587, novembre de 2008, p. 33-35)

    Antologia

    Els diaris de la tarda només portaven, referent als successos del dia, la nota oficiosa del Govern centralista. Sobre el succeït a la ciutat hi havia, a la secció de «Noticiari», quatre ratlles que deien, poc més poc menys: «Degut a un fet misteriós, ocorregut aquesta matinada, ha resultat un guàrdia civil mort i un altre ferit de gravetat». I res més. Era impossible, degut als nombrosos i diversos rumors que corrien de tots els ordres, saber actuar d’acord amb les necessitats que el moment exigia. D’orella en orella corrien moltes veus però calia desconfiar d’elles. Algunes eren tan fantàstiques que ratllaven de ple en el ridícul; d’altres eren d’una inversemblança estúpida. Després de tot, però, Francesc Oliva no podia pas fer massa cas d’aquestes dites volanderes per a posar en pràctica un pla determinat, ple d’eficàcia. Sabent tot quant s’esdevenia arreu del país s’hauria pogut fer alguna cosa a Vilaclara que acredités una vegada més el seu tret marcadament revolucionari, però ara, completament a les fosques, què fer amb urgència?

    Fracassada la temptativa, a la qual hi estaven compromeses les forces militars i civils, tot havia quedat sense base, sense relació possible amb una altra cosa. La sublevació havia estat el primer pas del complot, però si això no havia sortit a efecte, calia seguir endavant o esperar els aconteixements? Aquesta pregunta, que es feren tots els altres centres de rebel·lió que havien de pronunciar-se aquell mateix dia, deixà tothom inactiu i el Govern central tornà a dominar poc a poc la situació política i pogué estrènyer encara un altre tomb l’argolla que el poble tenia posada al coll en la seva vida de pacient, de màrtir i d’esclau.

    N’hi havia que esperaven de l’un moment a l’altre un alçament general a tot el territori. Era cert que junt amb el complot hi havia parlada una vaga general, que paralitzaria la vida del país i ajudaria en gran manera a fer triomfar el moviment que havia de lliurar el poble de l’opressió i del vilipendi; però ara, no se sabia quin camí seguirien els caps de les diverses poblacions on aquelles havien de tenir lloc. Amb una acció conjunta seria fàcil de fer decantar la balança; una acció esporàdica, en canvi, agreujaria la qüestió.

    (Fragment de Desembre en l’edició de Barcelona: Balagué, 1934, p. 58-62)

    * * *

    Hilde em mirà per un moment. Jo seguia de reüll els seus més petits moviments. Ella no reia; tenia, en aquell instant, les dents amagades. Els seus ulls rodons es clavaven en el meu rostre; eren oberts, com si estiguessin posseïts d’una mica de desesperança i esperessin l’auxili miraculós dels meus. Jo, sense fer cap altre gest, vaig mirar-la. Aleshores ella, sense deixar de mostrar aquells ulls oberts i aquella faç gairebé severa i respirant fort, es deixà caure cap a mi. El seu braç tocava fortament el meu, des de dalt de tot fins al colze, que jo tenia descansant damunt la fusta que separava les dues butaques.

    Sentia el seu escalf i el seu respirar compassat. Mentrestant no deixava de mirar-me ni un sol moment. Seria per observar com reaccionava jo? No ho sé ni m’interessa poc ni gaire. En aquella circumstància no m’hi vaig pensar gens. Deixava lliure, per uns segons, l’ímpetu de l’instint i li vaig agafar la mà. Els nostres dits s’entrellaçaren i s’estrenyeren amb força. Ella encara em mirava amb aquells ulls oberts i la cara tota expressiva.

    Així estiguérem una llarga estona. Després, jo li vaig passar un braç per l’espatlla i vaig descansar-lo en el seu coll. I ella vingué, generosa, cap a mi. Aleshores, no era ja el braç sol que tocava el meu; era el seu cos que cercava resguard en el contacte amb el meu cos, i el seu cap s’inclinà damunt el meu muscle dolçament, refrescant el meu rostre de sensacions inexplicables amb el contacte dels seus cabells sedosos i amables.

    Jo, mentrestant, li tocava la barba i el coll i joguinejava amb la seva pell fina i tova. Un moment vaig acariciar els seus cabells i vaig tocar-li els llavis, impulsant-los lleugerament amb els dits com simulant l’acció d’un bes.

    Passà una llarga estona. El meu braç baixà cap a agafar-li el seu i, amb ell, la lligava tota en una estreta abraçada. Uns bells instants la meva mà serpentejava per sobre les rodones turgents dels seus pits, amb sorpresa creixent i consagrava inevitablement tota la meva atenció a aquells contactes meravellosos.

    Jo no sentia felicitat. Fou després que vaig adonar-me d’ella, però aleshores em tornava a trobar sol. La joia meva, la produïen els records, però mai la vaig sentir, aquella hora, quan estava prop d’ella. M’empenyia, només, un indeturable instint de dominar.

    El meu braç baixà més i vaig estrènyer-li la cintura fortament. 

    Al nostre entorn tot seguia igual. En el llenç les imatges se succeïen en una correlació estúpida, com si el découpage hagués estat executat per un foll. Ella i jo no ens deixàvem.

    (Fragment de Hilde en l’edició de Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2007, p. 124-130)

    * * *

    28 d’abril

    Han arribat les primeres notícies de Lleida. Hi ha hagut molts afusellaments. Les presons estan plenes. Tot el poble va a visitar els detinguts, formant grans cues i expressant d’aquesta única forma possible el seu pensament i la seva solidaritat.

    Pobra Lleida! En aquests moments se m’apareixen davant els ulls el Campanar de la Seu Vella i els carrers estrets i tortuosos de la ciutat. Tota la meva infància passada allí, se’m representa ara. Tantes vegades que he corregut per aquells carrers tan familiars, mentre era infant. Coneixia, i conec encara, els carrers i les cases, amb les botigues i tota la gent. Podria dir que és el meu poble. Hi vaig entrar quan tenia cinc anys i en sortia als vint-i-quatre per anar a Barcelona. Els records de Lleida són tants que no tinc força, avui, per a destriar-los.

    (Fragment del Diari del primer any d’exili a França. Barcelona: Editorial 7 1/2, 1981, p. 25)

    Coberta de la primera edició de Desembre (1934).
    Coberta de la primera edició de Desembre (1934).
    Coberta de la segona edició de Hilde (2007).
    Coberta de la segona edició de Hilde (2007).

    ACTE PRIMER

    La sala d’una casa de ric propietari rural. Una taula al mig, cadires, una làmpara, quadres per les parets, una porta al fons i dues laterals. En aixecar-se la cortina, hi haurà en escena el senyor Lluís i la senyora Rosa, asseguts en unes cadires. Al fons, l’entrada de l’escala; a l’esquerra, les habitacions; a la dreta, la cuina i els menjadors. El senyor Lluís portarà sempre un bastó. 

    SR. LLUÍS. — Aleshores sí que podia viure descansat; els dies passaven sense pena ni glòria. Jo era jove i el món em somreia… Però avui, com han canviat les coses! Amb els anys han vingut noves quimeres.

    SRA. ROSA. — Nosaltres ja hem donat tot el profit, Lluís. Què vols que fem, ara, sinó anar passant
    dies?

    SR. LLUÍS. — És el que jo voldria. És el que jo he pensat sempre: Anar passant, acabar de fer-nos vells i deixar aquest món quan Déu, Nostre Senyor, ens cridi.

    SRA. ROSA. — Sí, Lluís; sí.

    SR. LLUÍS. — Déu no ens ha deixat mai de la seva mà. La hisenda que vaig heretar del meu pare, que al cel sia, avui encara és millorada i engrandida.

    SRA. ROSA. — I nosaltres no hem oblidat mai la seva mà pietosa. En premi a la nostra bondat, la salut ha estat sempre amb nosaltres i les desgràcies ben lluny del nostre costat.

    SR. LLUÍS. — Déu és misericordiós i nosaltres som els seus criats humils. El meu cervell no ha deixat mai el seu mestratge, el meu cor ha trobat sempre en ell el seu guia egregi i la meva mà ha actuat sempre amb la inspiració per ell també ben controlada. Només alguna vegada he hagut d’odiar els meus enemics i he fet caure el meu braç amb força damunt les espatlles d’algun ingrat; però és també una facultat divina el castigar els Judes que no pensen sinó amb l’ombra negra de la traïció.

    SRA. ROSA. — Només hem de demanar a ell (gira els ulls enlaire) que no ens abandoni, com no ens ha abandonat fins ara.

    SR. LLUÍS. — I que la hisenda que porta el meu nom, segueixi també prosperant amb la mateixa progressió. La salut, per si sola, no fa la felicitat. Cal que, a la vegada, no ens manquin els mitjans per a poder viure amb relatiu benestar.

    SRA. ROSA. — I, ara, aquests mitjans no ens manquen, Lluís.

    SR. LLUÍS. — Déu sap el que em costen a mi els beneficis que hem tingut en tots aquests anys passats.

    SRA. ROSA. — Has estat molt treballador, Lluís.

    SR. LLUÍS. — Sí, Rosa, però ara podem tocar els fruits.

    SRA. ROSA. — Els nostres fills t’ho agrairan i beneiran la teva memòria.

    SR. LLUÍS. — Els meus fills, has dit?

    SRA. ROSA. — Sí. Com vols que no venerin el teu record si els ofereixes les teves propietats.

    SR. LLUÍS. — No parlis, Rosa, dels meus fills.

    SRA. ROSA. — Què dius, ara? No vols que parli dels nostres fills… ?

    SR. LLUÍS. — Fa dies que tinc un dubte que em rosega el pit. Els meus fills no són com jo. Tinc el pressentiment que tot ho malbarataran en dos dies i després se’ls mirarà tothom com uns éssers desgraciats…

    SRA. ROSA. — Calla, Lluís! Per favor! Ets un home massa fred, tu. Uns fills tan bons que tens…

    SR. LLUÍS. — No intentis defensar l’Octavi…

    SRA. ROSA. — Pobre Octavi! Tan bo que és! (S’eixuga una llàgrima).

    SR. LLUÍS. — Ja ho saps que l’Octavi no es porta bé. Parla massa amb els jornalers; no defensa prou els meus interessos; té massa contemplacions amb els treballadors de la meva terra. Què en farem que sigui bo si no serveix per a portar el pes de la casa?

    SRA. ROSA. — Mai no li has confiat cap empresa difícil. Tot has volgut que recaigués sobre teu. Sempre has tingut reserves per l’Octavi.

    SR. LLUÍS. — Sí, ho confesso. Però reserves fundades. Pobre de mi que hagués confiat de la seva ajuda!

    SRA. ROSA. — Les teves paraules em trenquen el cor…

    SR. LLUÍS. — No Rosa; no et cansis (s’aixeca). No em convenceràs.

    SRA. ROSA. — Precisament avui que arriba en Tomàs, has anat a retraure aquestes coses (S’aixeca).

    SR. LLUÍS. (Marxa pel fons). — No em convenceràs. Ja m’ha vagat prou de conèixer els meus dos fills.

    SRA. ROSA. — El domina l’egoisme. No pensa sinó en els interessos. Primer són els diners que la seva família.

    ELVIRA. (Entra per l’esquerra). — Senyora Rosa. Tenim feta ja la neteja.

    SRA. ROSA. — Hem de mirar que no ens falti res per a fer. Com està l’habitació d’en Tomàs?

    ELVIRA. — Ara l’estan acabant la Carme i la Teresa.

    OCTAVI. (Entra per la dreta). — Ja ha marxat el pare?

    SRA. ROSA. — Sí, Octavi, ja t’ho pots pensar. Ara, que el sol no crema gaire, s’arribarà fins a l’era per a veure com ha anat la batuda.

    (Fragment de La pau regna al camp, en l’edició de Lleida: Combat, 1936, p. 7-14)

    Coberta de La pau regna al camp (1936).
    Coberta de La pau regna al camp (1936).

    Jo canto dos herois a l’ombra de la història,
    Com dos estels que brillen en el llunyà passat, 
    I dins de les Hispànies lluitaren plens de glòria 
    Pels déus i per la terra i per la llibertat.

    El cel dels ilergetes il·luminà llur vida.
    Indíbil i Mandoni, germans i capitans.
    Amb el triomf, la palma, cercà per ells la mida
    D’Aníbal i d’Asdrúbal i els Escipions romans.

    La vida de la terra estava en llurs espases,
    Ben gran l’enemic era, puixant, nombrós i fort.
    Les viles trepitjades, les hortes i les cases.
    Només un crit de guerra podia fer llur sort.

    I el crit s’oí pels àmbits, fent tremolar la terra,
    Els rius el bressolaven, la plana l’acollí,
    I en l’aire l’empenyia volant de serra en serra
    Com un ocell que canta en un frondós jardí.

    El corn de la revolta amb força ressonava
    Del Sícoris a l’Íber com un càntic sagrat,
    I els pobles acollien el crit que agermanava
    Els homes i la terra, la fe i la voluntat.

    Ilerda governava la plana i la muntanya
    Al cim de dues crestes com dos braços gegants,
    Fou ella qui s’alçava davant la gent estranya
    Que la volia prendre amb aires dominants.

    Ilerda no cauria com una tendra rosa,
    La mare mai no deixa abandonats els fills,
    Els cerca i en té cura amb una mà amorosa
    I lluita per llur vida quan vénen els perills.

    En l’oceà de pobles de la Tarraconesa
    Els ilergetes eren temuts i respectats,
    Els homes coneixien l’amor i l’enteresa
    Que els feia en la pau dolços i ardits en els combats.

    Dels cims nevats tothora de pirinenques serres
    Ilerda obria els braços fins als llunyans confins,
    Cinc rius que li cantaven, regant ses amples terres,
    Els fa abraçar prop d’ella com cinc mesells mastins.

    Cap a Llevant dos pobles li donen companyia:
    Els cossetans a sota, a dalt els lacetans,
    Als peus la banya l’Íber amb ulls de melangia
    I de Ponent la guaiten vascons i jacetans.

    Els fruits i pasturatges arreu, fecunds, creixien,
    Ilerda reposava davall de l’ample cel.
    Dotant-la de riqueses els déus la protegien,
    Del firmament de pobles el més lluent estel.

    Les hores de la calma, de vida somniosa,
    Els homes treballaven les terres amb amor,
    Mandoni compartia la llar amb tendra esposa,
    Indíbil amb dos filles com trossos del seu cor.

    Però tothom sentia el corn que ressonava,
    El ritme de cadències de sobte fou trencat,
    Per viles i masies la veu que no callava
    Tornava de cada home un fervorós soldat.

    Les llances s’esmolaven, brillaven les cuirasses,
    Brandien les espases clavades en el puny,
    El Camp de Mart veuria la lluita de dos races
    Semblant un mar d’espigues daurat pel sol de juny.

    Venint de llunyania, de la profunda Bètica,
    Pujava un gran exèrcit com gegantí colós
    Assedegat de glòria, alçant la terra ibèrica
    Com una fràgil barca en mar tempestuós.

    Enmig dels núvols densos portats per la quimera
    De conquistar la terra i fer-se seu el món,
    Legions nombroses vénen amb crits i polseguera.
    Només el temps els manca; els elements ja hi són.

    És una massa d’homes que marxa amb so de festa,
    Un formigueig de llances com l’herba en un camp verd,
    És l’ona gegantina que mou una tempesta,
    Cada home un gra d’arena en un immens desert.

    Si com el glaç és l’arma, llur és com el gebre,
    I l’or els emmiralla; sols pensen amb el guany.
    Potser ja no hi hauria soldats amb eixa febre
    Que anessin a la lluita amb tan marcat afany.

    (Fragment del poema èpic Indíbil i Mandoni. Barcelona: Torrell de Reus, 1955, p. 13-15)

    * * *

    CANT AL PRECÍS MOMENT

    Quina pena, esperar el moment precís
    vist amb el vidre clar de l’alegria.
    Quina angoixa, si desitgem l’instant
    que ens ha de dur felicitat i glòria.

    Quin sofrir, quan temem un dolor,
    o bé ens corseca el cor una flameta
    que ens anuncia algun trasbalsament
    embolcallat amb un mantell de cendra.

    Quin gran dolor, quan vivim l’agonia
    en una inundació, en un incendi,
    o en l’hora del traspàs…

    Cada moment que passa,
    no sembla sinó un món que ens cau a sobre,
    un gegant que ens esclafa entre els seus dits,
    un firmament que ens deixa en l’immens buit,
    un cavall que fa a trossos nostre cos,
    un monstre que ens arrenca els ulls i el front…

    Després, quan ja ha passat,
    quan han caigut tots els castells de sorra,
    quan s’ha esvaït la il·lusió o el turment,
    a terra, entre la pols
    del camí de la vida,
    hi queda sempre un resultat:
    dolent o bo, tristesa o alegria,
    un cos que neix o un cos que perd la vida,
    i d’aleshores endavant, la Terra,
    la força natural, llei de la Vida,
    segueix el curs de l’existència
    segons les conseqüències d’aquell fet
    per insignificant que sigui.

    S’esperen els moments precisos,
    arriben els moments precisos,
    s’allunyen els moments precisos:
    Ningú no es recorda dels moments precisos.

    Lleida, 1929.

    Coberta de la primera edició del poema èpic Indíbil i Mandoni (1955).
    Coberta de la primera edició del poema èpic Indíbil i Mandoni (1955).
    Coberta de la primera edició del recull El cor vermell (1958).
    Coberta de la primera edició del recull El cor vermell (1958).
    Coberta del recull Les ales del vent (1962).
    Coberta del recull Les ales del vent (1962).

    Tots els éssers, bon punt neixen, tenen dret a la vida. Els éssers i els pobles. Ens costaria de trobar algun esperit clarivident que pogués demostrar-nos el contrari. Totes les filosofies racionalistes descansen en aquest principi. El dret a la vida és una propietat contra la qual no es pot aixecar ningú.

    Viure és existir, habitar, obrar. Cada ésser, per petit que sigui, es crea el seu lloc en la naturalesa i obeeix a les seves lleis. En un llibre que publicà Josep Llort a Catalunya, fa quinze anys, ens explicava que l’home és ‘un producte fatal i mecànic de la naturalesa’. Tots els homes tenen cabuda en el món i han de participar a tot l’existent.

    Establint un paral·lel entre un home i un poble, arribaríem sense esforç a conclusions semblants. Els pobles s’han creat per raons naturals. La convivència social en un lloc de clima determinat, li han donat forma i caràcter. Després, aquella mateixa societat, amb els anys, ha anat adquirint les particularitats que la determinen i la distingeixen dels altres. I la història no és altra cosa que el relat de la vida passada d’un poble, amb els seus costums, el seu treball, els seus jocs i les seves passions.

    Quan un poble es barreja en la vida d’un altre poble, ha de recórrer ordinàriament a la violència. D’aquí l’origen de les guerres, tan antigues com la humanitat mateixa.

    Catalunya, terra cobdiciada, les ha sofertes innombrables. Sovint, l’invasor, vingut de prop o de lluny, ha aixafat la nostra terra. Només, quan Catalunya ha estat forta, ha pogut viure lliurement. Sembla que en la vida, regeix pel damunt de tot la llei del més fort. O es domina o s’és dominat. Aquest és el dilema.

    En l’antiguitat, els romans, els gots, els vàndals i els sarraïns l’obligaren a l’obediència. Després, no faltaren tampoc ocasions durant les quals aquest fet fou repetit. En totes aquestes èpoques, Catalunya sofrí la tirania però mai no es doblegà completament. Sempre pogué salvar la seva personalitat, els seus valors immanents, la puresa dels seus costums.

    Escrivim aquestes consideracions en primera impressió. Però això no ens pot privar de deixar anar, per un moment, la nostra imaginació lliure pel terreny de les suposicions i pensar, encara que sigui un sol instant, amb la Catalunya del nostre gran rei Jaume I, i amb el què hauria pogut ésser d’ella en el cas que no hagués repartit el reialme abans de morir.

    Una altra data dolorosa per al nostre poble fou, sens dubte, el 1410. Aquest any moria Martí l’Humà, sense deixar descendència. I, amb ell, prenia fi la nissaga dels reis catalans, obrint a la nostra Pàtria la porta per a tota mena de malaventures. I deixant, encara, de nou lliure la nostra imaginació, no podem evitar de pensar que Cristòfor Colom hauria pogut portar les Amèriques a Catalunya i que, per aquest sol fet, la llengua catalana hauria passat a ésser el mitjà d’expressió per a milions d’éssers humans, col·locant-la com a capdavantera en la civilització moderna.

    Però tornem a girar els ulls al present, deixant les ombres del passat tranquil·les i perdudes entre les més espesses tenebres. Mesurem les proporcions de la Catalunya actual i, en un esforç per tal de trobar la calma i l’equilibri, posem totes les voluntats per tal d’aconseguir per al nostre poble la llibertat a què té dret, per llei de naturalesa, en el concert del món.

    Catalunya és un país petit però ple de riqueses. Ens plau de recollir aquí el testimoni valuós de Voltaire, del qual no fa gaire que es celebrava el 250è aniversari del seu naixement: ‘Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra i un dels més feliçment situats. Regada per bells rius, rierols i fonts, tant com la Vella i la Nova Castella en són desproveïdes, produeix tot allò que és necessari a l’home i tot el que pot afalagar els seus desigs, en arbres, en blats, en fruits i en llegums de tota mena. Barcelona és un dels bells ports d’Europa i el país ho forneix tot per a la construcció dels vaixells. Les seves muntanyes són plenes de pedreres de marbre, de jaspi, de cristall de roca. S’hi troben fins i tot moltes pedres precioses. Les mines de ferro, d’estany, de plom i de vidriol hi són abundants. La costa oriental produeix fins i tot el corall. Catalunya, en fi, pot prescindir del món enter i els seus veïns no poden prescindir d’ella’.

    Els catalans ens podem sentir sincerament afalagats davant la lectura d’aquestes paraules generoses, d’un patent i elevat mèrit si es té present que han estat escrites per un geni de la talla de Voltaire. Però altres testimonis encomiàstics podríem aportar, també, en favor de la nostra Pàtria. Tots ells, ens haurien de dur a la mateixa conclusió: Els catalans hauríem de mirar, avui, els problemes que afecten a Catalunya, despullats completament de tota idea petita i particular. Hauríem de donar-nos les mans per a aixecar el seu nom ben enlaire. Hauríem d’aplegar-nos a sota del sol pensament de fer-la gran. Esforçar-nos en donar-la a conèixer, primer a dins i després a fora, rellevant les grans figures que li fan honor, les gestes que demostren la seva grandesa i la seva contribució valuosa al progrés i a la civilització. I si nosaltres, els catalans, féssim això i ho féssim bé, sentiríem a ben segur vibrar el cor de Catalunya d’alegria i veuríem el somriure en el seu rostre, el qual, avui, encara, ens apareix confós en el plany més gran.

    (Capítol «La vida» de la conferència El camí de Catalunya. Montalban: Impr. Forestié, 1945, p. 11-13)

    Coberta d'El camí de Catalunya (1945).
    Coberta d'El camí de Catalunya (1945).