Amb el títol força aclaridor de Música de cambra l’escriptora tarragonina Olga Xirinacs, ja reconeguda per la seva obra poètica, presenta un seguit de notes personals en forma de dietari recollides durant tres anys, entre 1979 i 1981. És, però un dietari sense dates. L’autora va preferir una llibertat més àmplia en el curs narratiu i potser agrupant el temps en quatre grans parts, —el temps és el mestre d’obres d’un dietari— aconsegueix alliberar-se del rigor expositiu a què obliga l’anotació diària o més precisa. […]
Aquesta construcció i la manera volgudament imprecisa d’enunciar-la pot indicar també una voluntat de distanciament o almenys una tendència, per part de l’autora, a distanciar els continguts de la seva obra dels de la crònica habitual de fets viscuts que caracteritza sovint el gènere autobiogràfic en general quan és presentat sota un esquema cronològic. La seva vol ésser una visió de conjunt. […]
L’autora ens porta al seu terreny sense fer cap concessió. Perquè no vol del lector la curiositat cap a les confessions autobiogràfiques, sinó que exigeix de nosaltres que ens acostem a escoltar la mateixa música interior, amb tot el respecte a la persona i amb tota la bona criança dels convidats envers l’amfitriona que juntament amb un recital o una lectura ens ofereix compartir una estona, un vespre, la llum i l’ambient de la discreta i ferma pau de casa seva. De l’autora, per mitjà d’un llibre, més dens que no sembla, només tenim, i és prou, allò que ens diu, i només sabem el que ens vol explicar. La resta és suggeriment i intenció, obra al capdavall de poeta.
(Joan Triadú: «La música interior d’Olga Xirinacs», Avui, 19 de setembre de 1982)
* * *
L’Olga Xirinacs va acceptar un encàrrec dels que obliguen a pensar-s’hi dues vegades: escriure un conte setmanal per a un diari, la qual cosa limita a cenyir-se a una extensió pràcticament obligada, sense excuses, perquè les exigències d’espai, per a la premsa periòdica, són gairebé sagrades. per a un conte, era demanar molt, però va accedir-hi i se n’ha sortit brillantment. […] Insisteix sobre el tema de la mort (un tema grandiós). Sovint proposa aspectes d’aquells que ens inquieten o que qualifiquem de desagradables, però ho salva sempre amb una gràcia i un enginy plens de subtilesa, i una espurna d’humor i d’ironia que ens deixa portes obertes. Ens guanyen des de les primeres ratlles i ens acompanyen fins al final amb pols segur, sense que decaigui l’interès de lectura. Es podria afirmar que són les virtuts essencials del conte. […] Però hi ha, encara, més que això, naturalment. El rigor, l’autocontrol constant sobre la manera de dir, converteix la lectura d’aquests contes en una proposta incitant, sempre s’hi troben motius de reflexió que allunyen la idea de passatemps.
(Pere Calders: Pròleg a La mostela africana i altres contes. Barcelona: Destino, 1985)
* * *
«Olga Xirinacs ens acaba de donar el contingut del seu univers poètic, un contingut ple de sensacions, de memòria olfactiva, tàctil, en resum, d’un món sensual i voluptuós, però contingut i nesurat, perquè és d’una sensualitat dosificada des d’una ascètica intel·ligent, des d’una estètica hel·lènica que vesteix la sensualitat amb la nuesa de les estrelles…».
(Joan M. Pujals: «L’obra poètica d’Olga Xirinacs», dins La lluna de Nisan. Barcelona: Columna, 1994)
* * *
En aquesta obra, Olga Xirinacs fa certa la seva frase segons la qual «la voluntat narrativa fa que les meves creacions literàries abastin el paisatge propi (la veritat profunda) i les geografies estrangeres (el desig d’aventura)». En aquesta ocasió, la manera és donar veu a la pintora veneciana Rosalba Carriera (Venècia, 1675-1757), per mitjà d’uns suposats diaris que donen raó de la seva vida, del seu esplendor i de l’èxit durant les primeres dècades del segle XVIII, i dels seus fantasmes. Rosalba parla des de la decadència i l’oblit, des de la decrepitud de la vellesa que per contrast esdevé doblement dura. Som a la tardor de 1753 quan, pràcticament cega, Rosalba pren l’escriptura com a refugi.
[…] Olga Xirinacs, que ha estudiat la pintora a fons, la situa dins la línia que va del primer mestre flamenc, Jan Van Eyck, als més immediats Veronese i Correggio, amb qui se la va comparar molt, fet que recull la correspondència francesa de la pintora.
[…] La novel·lista descriu el grup culte i refinat de dones que envolten l’artista que viu sota l'»ansietat per la possessió de la bellesa definitiva». Pintores, poetes, compositores que s’havien de cenyir a la seva condició de dones, i que es fan el jurament de triomfar.
[…] Bellesa del tema i bellesa del relat, perquè La tarda a Venècia és sens dubte prosa de poeta, prosa madura, dúctil, que es llegeix amb el plaer de la lectura mateixa i que retardem perquè no s’acabi gaire de pressa.
(Lluïsa Julià: «Tria personal», Serra d’Or, abril 2000)
* * *
Per celebrar l’aniversari com cal, Olga Xirinacs, dona sensible que coneix el valor dels detalls i de les coses ben fetes, ha volgut oferir als seus lectors un regal a l’altura de la commemoració. Per això ha confiat en els bons oficis de la gent d’Editorial Meteora per publicar La crisi dels vuitanta, un llibre breu però intens, sincer i profundament personal, que m’atreviria a afirmar que no li deu haver estat gaire fàcil d’escriure.
Amb una preciosa fotografia de la nena Judy Garland, d’El màgic d’Oz donant-nos la benvinguda des de la coberta, La crisi dels vuitanta ens obre la porta a vint-i-set textos breus –el llibre passa amb prou feines de les seixanta pàgines– en què Olga Xirinacs, tot parlant de cinema, música i literatura, les seves tres grans passions, ens ofereix un seguit d’emocionants reflexions sobre la vellesa i els estralls del pas del temps.
(Joan Josep Isern: «Olga Xirinacs, des de l’altra punta de l’arc iris», Vilaweb, 22 de maig de 2016)
_0.webp)
