Ametllà fabulós, català universal, s’arrenglera Xammar en aquesta galeria de mereixements propis; tant per la seva descollant personalitat professional i política, com perquè hi porta la veu del catalanisme radical, que també voldrà per molts ésser potser coneguda.
Any rera any, bon punt arribat al Vallès s’instal·la amb Amanda Fürstenwerth, la seva esposa, d’origen germànic, en una suite de l’Hotel Europa. Ací hi he tingut, aquest estiu, una llarga conversa en la qual, després d’exposar-me els trets principals de la seva dilatada i sotraguejada vida nòmada, m’obrirà el cor per donar-me a conèixer les confidències que hi bateguen i el turmenten, tothora preocupat pel gran amor que duu a la terra, que estima fidelment.
–Us porto –li faig abans que res– records de Josep Pla. M’ha explicat que no fa pas massa setmanes vàreu ésser al seu mas de Palafrugell.
–Ens uneix fa més de mig segle una bona amistat. Veureu com començaria. Jo era, pels anys 1919-1920, redactor en cap de El Fígaro de Madrid, que acorda dedicar una plana setmanal a les coses de Catalunya. Alexandre Plana em recomana, cert dia, un xicot que coneix i que «escriu molt bé». Demano que m’enviï quelcom. Així m’arribarà la que serà per a mi la primera correspondència de Pla, acompanyant-me dos o tres articles que, certament, van produir-me el millor efecte. Hi vag endevinar, tot seguit, la pasta d’escriptor, de gran escriptor que el caracteritza. No cal dir que els articles van publicar-se. Pla em diria, amb el temps, que foren els seus primers escrits en castellà, i la seva col·laboració inicial a la Prensa madrilenya. Després hem rondat moltes temporades junts per París, Berlín i d’altres capitals europees. Sempre ens hem anat veient.
–Canviem de tema. Jo us feia fill de l’Ametlla del Vallès, però m’asseguren que sou nascut a Barcelona.
–Sóc, en tot cas, fill d’una família de l’Ametlla. He estat el darrer hereu de Can Xammar, que després fou de la família Millet, més tard dels Sindreu i una altra vegada dels Millet. Vaig nèixer, efectivament, a Barcelona el 17 de gener de 1888. Em portava tres dies de diferència amb el qui fou estimadíssim amic Lluís Nicolau d’Olwer, el qual, sempre deia de nosaltres, que érem «objectes vivents de l’Exposició Universal».
Els pares passaven els estius a l’Ametlla. Hi coneixia tothom. Quan moren el pare i l’àvia, era el 1900, ens n’hi anem a viure. La mare, barcelonina, es troba amb una finca molt gravada, no la pot tirar endavant. Torno a Barcelona per treballar. Tinc, ja, catorze anys. Passats quatre, la mare m’emancipa per poder disposar de la finca. El meu primer acte d’hereu consisteix en vendre-la. Som el 1906. Per cert, abans no se m’oblidi, el 1931, quan per primera vegada guanyo més diners dels que gastava, ho aprofito per a tornar a fer-me propietari de l’Ametlla. Però en comptes de la que havia tingut, de quatre-centes quarteres, en compro una de quatre, Can Feliu, al barri del Pinar i Portús, per setze mil pessetes. Torno, així, a sentir-me vinculat al poble que tant estimo. Hi havia casa per als propietaris i per als masovers. La primera és decorosament restaurada pel gran arquitecte i amic, Puig Gairalt.
A l’edat que us he dit, començo a treballar a Barcelona. Dependent de comerç al despatx de la firma «Successors de Bonaventura Brutau», empresa tèxtil sabadellenca. No era del meu gust la feina que hi tenia. Penso canviar d’aires, cultivo amistats. Una que seria perdurable, només la mort ha estroncat, és la de Manuel Raventós, director general de Comerç en el Govern de la República. Vaig formar part de la directiva del F. C. Barcelona. Als quinze, quan encara no disposàvem d’un centenar de socis, n’era secretari. […]
Per eludir el servei militar passo a França i Amèrica amb la il·lusió de fer-hi fortuna. Ben aviat em dono compte que això era una cosa molt relativa i problemàtica, certament no pas reservada per a mi.
Tornat d’Amèrica a França, trobo a París un català, Jaume Brossa, benjamí del grup de «L’Avenç», personatge curiosíssim, amic de la infantesa, a través de les respectives famílies. Un incís, val la pena. Aquest grup de «L’Avenç» el formaven Cases Carbó, Massó i Torrents, Alexandre Cortada, Pompeu Fabra, etc. «L’Avenç» ha estat, no oblidessis consignar-ho, pocs ho saben actualment, la primera publicació que surt a Catalunya amb els principis ortogràfics fixats per Fabra, utilitzant la i llatina i, aleshores també, amb supressió absoluta de la hac (no va reeixir, el mestre va rectificar-ho). Com et deia, Brossa, empleat de Banca, que tenia relació amb alguns grups anarquistes, fuig esparverat a França bon punt esclata la bomba del carrer de Canvis Nous (en aquesta causa fou condemnat a mort Pere Coromines). Brossa em proporciona feina en un negoci d’exportació. Tenia al meu càrrec la correspondència en castellà. Deixa’m afegir, de Jaume Brossa, ara que parlem d’ell, que es casaria amb una filla de Ferrer i Guàrdia, i que moriria essent codirector de El Diluvio.
Quan conec força bé l’idioma del país, decideixo passar a Londres per familiaritzar-me amb l’anglès, tan útil com l’altre per anar pel món. Treballo en l’empresa ‘Maple and Company’ […]
Quan esclata la sagnant Guerra Civil, considero el meu deure de català situar-me del costat de la República, que ens havia donat l’autonomia. Tot el personal de l’Ambaixada és partidari de Franco, llevat del conseller comercial Pedro Marrades, i jo. Estableixo contacte amb el meu íntim amic, Carles Esplà, sots-secretari de la Presidència, que es trobava a París per a gestions especials, i que em dóna instruccions.
L’ambaixador Agramonte, que segueix exercint el càrrec, em denuncia a la Gestapo. No em sentia segur. M’adono que em segueix la policia dia i nit. Arribo a la conclusió que em trobo en una ratonera. Quan intento evacuar el país, trobo les portes tancades. Un vell amic de l’època de la Societat de Nacions, funcionari llavors com jo, resoldrà favorablement el meu problema.
És l’ambaixador d’Itàlia, Bernardo Attolico, a qui explico el que em passa. Demano asil a l’Ambaixada. Davant meu interessa, per telèfon, urgent audiència amb el ministre d’Afers Estrangers Von Neurath. Mentre acudeix a la Wilhemstrasse indica que no em mogui. Torna passades dues hores. Neurath li ha dit que segons la fitxa de la policia, sóc comunista i visito l’Ambaixada soviètica. Attolico ha respost que no és cert. «Xammar és periodista. Si visita l’Ambaixada soviètica, també freqüenta sovint la nostra. No és comunista –insisteix–. És nacionalista català i, com a tal, està disposat a arribar a les darreres conseqüències.» «Vostè hi té molt interès?», –demana Neurath. «O se’n va com sol·licita o romandrà refugiat a la meva Ambaixada.» «Bé –respon el ministre d’Afers Estrangers. Que se’n vagi i com més aviat millor.»
De dimecres a diumenge alço el pis i passo la frontera.
(Per cert, el mateix dia assumeix la direcció de l’Ambaixada espanyola com a encarregat de negocis, el diplomàtic català Josep Rovira i Armengol, ex-secretari d’Ambaixada. Agramonte ha estat destituït. Rovira romandrà fins a novembre, en produir-se el trencament de les relacions diplomàtiques enre Berlin i Madrid.) […]
Però el senyor Eugeni no està content de les coses que adverteix a casa nostra. La seva intransigència, la seva dèria, no salva res, absolutament res. Per a ell, Serra d’Or és una revista «monàstico-progressista»; La Vanguardia, un «monstruós diari franquista»; Destino, un «setmanari franquista castellà; el Diario de Barcelona, el titlla de «òrgan monàrquico-superfranquista».
Ha comentat així l’aparició de Tele-Estel: «Si d’alguna cosa no es pot dubtar és l’autenticitat del seu franquisme. Els noms de les persones que el fan volar, que el publiquen i dirigeixen –afegeix– són una garantia àurea de franquisme integral, de franquisme de llei, de franquisme encunyat –no és una metàfora– a la Casa de la Moneda. El franquisme de Tele-Estel és autèntic però clandestí, sincer però secret, real però ocult, present però invisible.»
Per a Xammar, el «Premi Nadal» és «en realitat –ha escrit– apoteosi de provincianisme», el «Premi anti-Crexells»; una empresa de «descatalanització, de castellanització i d’enviliment». Proposa llur cancelació i la restauració del que honora la memòria de Joan Crexells, «nom tàcitament escarnit i públicament oblidat pels inventors del «Premi Nadal». (Triadú li ha contestat: «…és més fort allò que ens uneix que no pas allò que ens separa. Però potser que ens deixi acabar la feina tranquils».) Poso fi a l’entrevista amb unes preguntes, que correspon amb seguretat i precisió.
–Vostè que resideix a Ginebra i n’arriba ara, ¿com es veuen les coses d’ací des d’allí?
–De cap manera. La gent sap que Catalunya és una entitat natural pròpia. Els pocs que s’interessen per aquestes coses, el que passa no els commou. D’una manera igual, hom creu a Ginebra que els problemes d’ordre anàleg al nostre, haurien trobat solució dins d’una Europa unificada. Però essent aixi que la unificació europea sembla cada dia més problemàtica, el mateix pot dir-se dels afers semblants al nostre.
–I, ¿com veu les coses, vostè, des de la nostra Ametlla?
–No sóc, ni per molt, pessimista quant a l’esdevenidor. El dia que la crosta actual es trenqui, tothom podrà veure i molts potser ho descobriran amb sorpresa, que es tractava d’una crosta molt més prima del que sobretot en certs moments, podria semblar. Tots els catalans tenen, al meu entendre, el deure d’oposar-se a l’enviliment; és a dir, a la descatalanització de la terra. De la manera de complir aquest deure amb la màxima efectivitat, cada català ens jutjarà per ell mateix, segons els seus mitjans i el seu temperament.
Molt amic de tots els homes d’Acció Catalana i, àdhuc, membre de la seva agrupació; molt amic, també, d’homes de la meva edat pertanyents a la Lliga –Vidal i Guardiola, Tallada, Tries de Bes, Massot, ja traspassats, i d’altres– mai no vaig tenir cap intervenció directa en la polítca catalana que va acabar portant, amb la proclamació de la República, el triomf d’un conglomerat estrany, al voltant de la trista figura històrica de Macià; acuso totes les formacions polítiques nostres que van intervenir en la vida pública catalana del 14 d’abril de 1931 fins al 19 de juliol del 36, d’haver organizat la seva actuació prenent el to del que es feia a Madrid, i no haver-se preocupat de quines serien les possibilitats de la terra, quan l’edifici absurd de la República espanyola trontollés i s’esfondrés, com era inevitable que succeiria: England’s difficulty is Ireland’s opportunity («la dificultat d’Anglaterra és l’oportunitat d’Irlanda»). Fou, al meu entendre, una llàstima, una vertadera catàstrofe que els partits polítics catalans no fossin capaços de buscar inspiració i orientació en aquella màxima. […]
(Joan Sariol Badia: «Eugeni Xammar Puigventós», dins Petita història de la Guerra Civil. Vint-i-tres testimonis informen. Barcelona: Dopesa, 1977, p. 217-232)
_0.webp)
