Poesia Obres traduïdes Obres completes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Joan Vinyoli

1914-1984

Joan Vinyoli (Barcelona 1914-1984), poeta.

De fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestiona des de l’interrogant de la fe. L’incita a escriure una frase de Rilke: «la poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències». Guanya el premi Óssa Menor, 1951, amb el recull Les hores retrobades. Amb el poemari Tot és ara i res, (1970), li arriba el reconeixement de la crítica i a partir d’aleshores publica de forma regular. El darrer poemari, Passeig d’aniversari (1984), rep nombrosos premis, entre els quals el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura. Les seves traduccions de Rainer M. Rilke es troben recollides en les publicacions Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985).

Fou soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Documentació: Emili Gil.
Actualització: Heura Marçal i Carme Ros.

Castellano

Castellano

Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1984). Poeta de una fecunda trayectoria, inseparable de su propia vida, cuyo sentido cuestiona desde el interrogante de la fe. Le incita a escribir una frase de Rilke: «La poesía no es cosa de sentimientos, sino de experiencias». Gana el Premi Óssa Menor 1951 con el libro de poemas Les hores retrobades. Con Tot és ara i res (1970) alcanza el reconocimiento de la crítica y a partir de entonces publica de forma regular. Su último poemario, Passeig d’aniversari (1984), recibe múltiples premios, entre ellos el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona y el Premio Nacional de Literatura. Sus traducciones de Rainer Maria Rilke se recogen en las publicaciones Versions de Rilke (1984) y Noves versions de Rilke (1985). Fue miembro de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Documentación: Emili Gil.
Actualización: Carme Ros.

English

English

Joan Vinyoli (Barcelona, 1914 – 1984) was a poet whose considerable output was inseparable from the circumstances of his life, the sense of which he questioned from the standpoint of the enigma of faith. He was moved to write by Rilkeís statement, «Poetry is not a matter of feelings but of experience». He received the Ossa Menor Prize in 1951 with his collection Les hores retrobades (Rediscovered Hours). He received critical acclaim with his collection entitled Tot Ès ara i res (It is All Now and Nothing,1970), after which he published regularly. His final collection Passeig d’aniversari (Birthday Stroll, 1984) received numerous awards, amongst which were those of the Generalitat (Autonomous Government) of Catalonia Prize, the City of Barcelona Prize and the National Prize for Literature. His translations of Rilke were published in Versions de Rilke (1984) and Noves versions de Rilke (New Versions of Rilke, 1985). He was a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers).

Documentation: Emili Gil.
Up-date: Heura Marçal and Carme Ros.

Biografia

Joan Vinyoli i Pladevall neix a Barcelona, el 3 de juliol del 1914. A l’edat de quatre anys el seu pare mor, i amb la seva mare s’instal·len a Sant Joan Despí. Als vuit anys, tornen a viure a Barcelona, on estudia a l’escola dels jesuïtes del carrer de Casp. A partir d’aleshores, estiueja a la població de Santa Coloma de Farners, el paisatge de la qual evoca en els primers poemes.

Als setze anys entra a treballar en una editorial, empresa en què s’està fins a la seva jubilació, l’any 1979. Joan Vinyoli confessa que el va incitar a escriure una frase de Rainer M. Rilke: «La poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències».

Abans de la Guerra Civil espanyola publica poemes a les pàgines de Quaderns de Poesia i La Publicitat (on també publica, l’any 1935, la traducció d’un poema de Rilke: «De si una volta algú t’hagi amat»). Arran d’aquesta traducció coneix el poeta i traductor Carles Riba, per mitjà de Joan Teixidor, amic comú. Després d’aquest encontre, Carles Riba l’influeix en la seva producció poètica.

Durant la guerra civil, és destinat a la Inspecció de Centres de Reclutament de la zona republicana, i publica el primer recull de poemes: Primer desenllaç (1937), molt treballat formalment i amb llenguatge contingut. Així inicia una fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestiona des de l’interrogant de la fe. En acabar la guerra, l’escriptor reprèn el treball editorial per necessitats econòmiques, tot i que el seu desig és iniciar estudis de Lletres. El 1945 es casa amb Teresa Sastre.

En el segon poemari De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de les imatges, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada. Tres anys després, guanya el premi Óssa Menor amb el recull Les hores retrobades. El 1956 edita l’antologia poètica El Callat, amb pròleg seu. Fins set anys després no arriba als lectors el següent poemari, Realitats, (1963) que representa un canvi notable, ja que tendeix cap al realisme, que es concreta en poemes despullats de retòrica, en els quals, però, l’aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics.

Haurà de passar un altre parèntesi de set anys abans que no publiqui el nou poemari Tot és ara i res (1970), en el qual l’home es constitueix en nucli poètic, el poeta s’aferra a la vida amb totes les seves contradiccions i es lliura a l’emoció lírica, potenciada per un llenguatge sobri. Amb aquesta publicació li arriba el reconeixement de la crítica i a partir d’aleshores publica de forma regular: Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d’aram (1976), El griu (1978), Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d’Abelone (1982). A més a més, durant aquesta època fecunda també es reediten les edicions exhaurides d’aquests volums i es publiquen tres volums més: El llibre d’amic (1977) –escrit entre 1955 i 1959– la Poesia completa 1937-1975 i l’Obra poètica 1975-1979. D’altra banda, a principi dels anys vuitanta, José Agustín Goytisolo s’encarrega de la traducció dels poemes de Joan Vinyoli, i també de la seva publicació en un volum bilingüe.

La comunicació poètica esdevé per a Joan Vinyoli una obsessió a partir del 15 de maig de 1977, data que marca la davallada física el poeta. Aquell dia és ingressat en un hospital afectat d’una trombosi cerebral. Més tard, se li diagnostica un càncer de pell. Després d’una intervenció quirúrgica, ja no es torna a restablir. Els dos darrers anys viu sovint a l’Hotel de Vallvidrera a causa de la malaltia i el poeta reprèn la seva vocació natural amb dos poemaris clau: Domini màgic i Passeig d’aniversari, que obté nombrosos premis, entre els quals figuren el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura. També tradueix obres de Rilke, que són editades en dos volums: Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985, en edició pòstuma).

El 1982 esdevé membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Joan Vinyoli mor a Barcelona el 30 de novembre de 1984.

Pòstumament es publica la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol, en el recull Barcelona / Roda de Ter (1987), i el volum que recull la seva Obra poètica completa (2001), a cura de Xavier Macià.

L’any 2004 se celebra a Santa Coloma de Farners el I Simposi Internacional Joan Vinyoli, amb l’objectiu de contribuir a la divulgació i el coneixement de la seva obra. Deu anys més tard, amb motiu del centenari del seu naixement, se celebra l’Any Vinyoli, amb l’organització del II Simposi Internacional Joan Vinyoli a més de nombrosos actes cívics i acadèmics per recordar, difondre i homenatjar un dels poetes més interessants del segle XX de la literatura universal.

Firma de Joan Vinyoli.
Firma de Joan Vinyoli.
Joan Vinyoli fotografiat a la cala d'Aigua Xelida (Tamariu, Baix Empordà).
Joan Vinyoli fotografiat a la cala d'Aigua Xelida (Tamariu, Baix Empordà).

Premis

  • Óssa Menor (1951): Les hores retrobades.
  • Lletra d’Or (1974): I encara les paraules.
  • Crítica Serra d’Or (1976): Ara que és tard.
  • Crítica Serra d’Or (1977): Vent d’aram.
  • Crítica Serra d’Or (1981): A hores petites.
  • Nacional de Literatura del Ministerio de Cultura (1985): Passeig d’aniversari.
  • Generalitat de Catalunya (1985): Passeig d’aniversari.
  • Ciutat de Barcelona (1985): Passeig d’aniversari.
  • Crítica Serra d’Or (1985): Passeig d’aniversari.

    • Domini màgic.

    Recull reeditat el 2009 juntament amb Passeig d’aniversari.

    Vincles

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Vinyoli despulla els seus poemes d’elements superflus i artificiosos sense arribar a un preciosisme de la simplicitat, com Riba en les tanques o Celan en molts poemes, sinó que busca una senzillesa autèntica, senzilla: comprensible per a tots. Més profund que ells, vull dir més humà i quan cal, només quan cal, despietat, i més intelligent que Eliot i els altres intel·lectuals de la poesia, perquè n’assimila les lliçons sense perdre’s en els laberints de la raó pura, Vinyoli en els seus darrers anys es posa a l’altura humana de Shakespeare i de Llull: connexió directa amb el seny visceral de Shakespeare, la sublim follia de Hölderlin, l’entusiasme espiritual de Llull i la capacitat de Li Po d’ofegar-se per agafar la lluna al fons del llac, sense perdre en cap moment la pròpia i tan característica personalitat de Joan Vinyoli: severa, seriosa, segura, serena. I d’una gran i greu amabilitat: llegint-lo em fa sempre l’efecte que està per mi, que em té en compte. Atenció: té en compte el lector però no rebaixa ni un pèl la seva autoexigència moral, una de les més poderoses de la tradició europea. Sense gota de puritanisme, havent començat catòlic i acabant, quan més s’enfila en les ales de l’esperit, en un ateisme declarat, i sempre a la recerca de naufragar en l’altre. I mai, mai, «avar de guanys d’hipòcrita domini».

    (Enric Casasses. «Joan Vinyoli es perfila com el gran poeta europeu del segle XX», Avui, 30 de març de 2005)
     

    * * *
     

    A l’epíleg del seu llibre Domini màgic, Vinyoli ens explica la procedència d’aquests poemes: «Els primers poemes d’aquest llibre foren escrits o esbossats a Vallvidrera el mes de novembre de l’any 1980, durant un sojorn que vaig fer-hi per motius de salut. Signifiquen la represa d’una activitat que aquells dies vaig donar per acabada en una forta crisi d’abatiment». La paraula clau d’aquesta citació és «represa»: el poeta havia abandonat la poesia per, segons paraules d’ell mateix, «dedicar-me a l’estudi i a la meditació per veure si podia saber alguna cosa que no m’arribés per via del coneixement poètic, justament sobre aquest mateix i sobre el món», però no pogué abandonar la poesia; hagué de tornar a les vies del coneixement poètic. Així, doncs, el llibre és el resultat final d’un procés que començà amb l’abandó de la poesia, seguit per un silenci durant el qual es produí una necessitat imperiosa d’escriure i, finalment, la represa de l’activitat poètica.

    (Sam Abrams. «Joan Vinyoli: poesia de revelació» Avui, 4 de juliol de 1984)
     

    * * *
     

    Joan Vinyoli és dels pocs poetes que nascuts sota l’ombra de Riba se salva poèticament. Mentre les obres de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres queden interrompudes per les seves morts, la de Vinyoli és de les poques que van més enllà «d’un cert epigonisme». Com diu Feliu Formosa: «Vinyoli sobreviu a aquella època tan dura i aguanta els embats del temps, a diferència de molts poetes apareguts en aquells moments de replegament cultural, que instrumentalitzen una poesia culturalista, neonoucentista, i la majoria dels quals foren realment de vocació vacil·lant i efímera». En la raó salvació-continuïtat dirigeix el prologuista els seus interrogants i l’afirmació de com Vinyoli és un exponent clar «que respon a un projecte previ molt profund de no destriar vida i poesia». És la fidelitat a aquest projecte, la necessitat de no interrompre’l, allò que explica avui la fecunditat del poeta, la seva decisiva presència en el camp de la poesia catalana.

    (Àlex Broch. «La poesia de Joan Vinyoli» Avui, 24 d’octubre de 1982)
     

    * * *
     

    Tota la poesia de Joan Vinyoli d’ençà els anys setanta té, malgrat alguns canvis i diferències evidents, unes característiques comunes que són, ja ara, les que ens permetran parlar d’una veu pròpia del poeta. Vinyoli, que havia buscat en la paraula poètica els camins de la investigació diguem-ne metafísica —almenys en un sentit de qüestionament radical del sentit de la vida des de l’interrogant de la fe—, no abandona pas el seu sentit de recerca però li fa fer un tomb substancial: ara l’home és el centre del seu univers, la mesura de totes les coses i, en conseqüència, els horitzons de la seva poesia ens són més propers. Sobretot perquè aquest home que es constitueix com a nucli poètic és un poeta que sap aferrar-se a la vida amb totes les seves contradiccions, meravelles i secrets.

    (Francesc Parcerisas. «La temptació de la vida» Avui, 24 d’octubre de 1982)
     

    * * *
     

    Jo penso que, encara en aquests moments, hom maneja massa el tòpic del rilkeanisme, que fou un dels primers estímuls de la poesia de Vinyoli i que n’explica sens dubte uns trets formals i una manera d’entendre el poema, però que no explica la duplicitat que caracteritza la tasca del nostre poeta a través d’un temps concret. Vull dir que Vinyoli imposa la seva lírica amb una conseqüència exemplar i amb una autenticitat que li impedeix d’eludir els obligats silencis determinats per uns altres silencis que no vénen de la pregonesa de la seva peripècia vital i personal: em refereixo als silencis de la gent que l’envolta, als silencis a què s’ha vist sotmès el seu poble.

    (Feliu Formosa. Pròleg dins VINYOLI, J.: Antologia poètica. Barcelona: Proa, 1981)

    Coberta del llibre <i>Domini màgic</i>.
    Coberta del llibre Domini màgic.
    Coberta del llibre <i>Passeig d'aniversari</i>.
    Coberta del llibre Passeig d'aniversari.

    Entrevistes

    El meu encontre amb Rilke es degué a un atzar sense aparent importància: vaig descobrir pel meu compte, a la revista «D’ací d’allà», la traducció del famós fragment dels Quaderns de Malte Laurids Brigge on afirma, resumint que «la poesia no és cosa de sentiments, sinó d’experiències.» No vaig entendre res del que se’m proposava en aquell text estrany per a un jove que aleshores llegia Maragall, Verdaguer, els mallorquins, Manent, Garcés…, i vaig demanar a algú de l’editorial si coneixia Rilke. Era el senyor Manuel Sánchez Sarto, un home molt intel·ligent i que dominava la llengua alemanya. Em va regalar Das Stundenbuch i em va donar bons consells.

    Quant a Riba, vull recordar, no pas per vanitat, sinó perquè ho trobo significatiu, que, en llegir-li jo un dia de febrer de 1937 un poema meu clarament neoromàntic que comença amb aquest vers: Oh bell destí per un cel que jo ignoro…, em dedicà la seva traducció d’Èsquil amb les paraules següents: «Aquesta gran poesia, per a un poeta que serà gran, en tinc la fe.» Si jo no he sabut o no he pogut acomplir el que Riba esperava de mi, sé profundament que, ja al llindar de la vellesa, encara continuo perseguint el real poètic tot i el silenci i la marginació en què algun pontífex de la crítica del país em té i em tindrà perquè els resulto «incòmode» o s’ho saben ja «tot» i no encaixo en els seus paràmetres.

    (Lluís Busquets i Grabulosa: «Joan Vinyoli, entrevista epistolar», dins Plomes catalanes d’avui. Barcelona: Edicions del Mall, 1982)

    Antologia

    La vall del vespre

    Quan per la vall del vespre descendim
    per l’autopista cap a la ciutat,
    les fàbriques encenen mil llumets,
    batega tot i tot és aturat.
    Ens engoleix la nit: a quin banquet
    som convidats a no tenir mai por?
    Tot el passat és com un dèbil crit
    fumós que va perdent-se en l’aire espès.
    Tot és fluent i tot és permanent.
    Les paraules em porten no sé on:
    en elles ara em quedo i és un món.

    * * *

    Vindrà la mort

    Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà:
    veuré llavors un altre firmament.
    La finitud és un vaixell varat,
    l’hortalissa que menjo no té cucs,
    el silenci m’impregna de clarors.
    La mort és purament un canvi més.

    * * *

    Cant

    Tant s’incrementa com més va cremant
    la força de buscar allò que s’oculta,
    tant més veurà clarors el pensament
    com més gosi mirar en l’obscuritat.
    El cant del gall és ric a mitjanit,
    la lluna plena em dobla la fortuna.
    No moriré de cap angoixa ardent
    Si estic enjòlit, sempre enamorat.

    * * *

    Paisatge amb ovelles

    Permanència feliç de l’aparent,
    quan rera el bosc la posta encén colors
    o entre dos llostres brilla clar un estel
    que tot de cop engolirà la nit.
    Al prat flairós l’ovella de cap dur
    alleta el xai: ja tot és un ramat
    de llana blanca vora el fum negrós
    que puja d’una borda,
    i els camins
    s’enfilen per les roques cap als cims
    d’on he vingut del fons del meu passat.
    Què se’m va perdre en aquest lloc ferest
    que sempre hi torno i res no hi trobo mai?
    Se m’hi perdé la por de no trobar
    i de cercar faig compte sempre més.

    * * *

    Ramat

    Vénen les cabres d’olor fosca,
    estossegant, negres, vermelles,
    darrera dels bocs amb davantal de cuir
    —que no les prenyin totes.

    Menjar formatge, beure vi,
    sota una alzina, amb el celatge al fons
    —roig, gris, morat—, i no sentir cap veu,
    diré que és mitja vida.
    L’altra mitja,
    la mort va rosegant-la amb dents de llop.

    * * *

    No tinc ara temps

    No tinc ara temps
    de cavalcar els encesos
    cavalls.
    Sento que tanquen
    el bar.
    Anem a la segura
    mort transitòria
    del son.
    I fem per començar
    noves formes de vida.

    * * *

    La taverna dels Oratges

    Tot just hem arribat
    a la taverna dels Oratges.
    Mira
    com ragen les bótes.
    Fibla aquella
    de quaranta anys. Beguem:
    tota la llum de les estrelles
    aquí, de sobte.
    Llac
    de silenci.
    Qui és que neda?
    Qui neda amb mi per aquest llac
    de silenci?
    Pugem al bot
    i naveguem.
    No veus que
    no sé remar?
    Però saps estar
    molt bé quiet. Escoltem les fulles
    de la ribera i els mosquits.
    No et cremin
    els ulls així. Temo que m’entrin ganes
    d’heure la lluna al fons del llac.
    No, que t’ofegaries.