Narrativa breu Poesia Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Ramon Vinyes

1882-1952

Ramon Vinyes (Berga, 1882 – Barcelona, 1952). Dramaturg, narrador, poeta, periodista, crític i editor. La seva vida transcorre entre Barcelona i Barranquilla, Colòmbia.

A Colòmbia es considera una figura essencial en el desenvolupament cultural del país, per la seva labor de dinamització cultural, principalment al capdavant de la revista Voces (1917-1920). Reuneix al seu voltant figures tan importants com Julio Gómez de Castro, León de Grieff, Vicente Huidobro, Germán Vargas i Gabriel García Márquez, que l’homenatja en la seva novel·la Cien años de soledad on apareix amb el nom de «sabio catalán», «el hombre que lo había leído todo».

A Catalunya estrena una vintena d’obres teatrals, com ara Al florir els pomers (1910), Qui no és amb mi… (1929), Peter’s Bar (1930) i Comiats a trenc d’alba (1938), i publica el recull de prosa poètica L’ardenta cavalcada (1909). Es manté molt actiu com a crític, teoritzador i polemista teatral, i defensa un teatre modern i compromès amb el seu temps. Col·labora en els principals diaris de Barcelona, on publica crítica literària, narracions i poemes propis. També publica, a Mèxic, el recull de narrativa breu A la boca dels núvols (1946).

Després de la seva mort i durant molts anys, és pràcticament ignorat a Catalunya, al contrari que a Colòmbia, on sempre ha gaudit de reconeixement. Només a partir de la tasca de crítica i divulgació d’alguns estudiosos, i de la celebració del centenari del seu naixement a Berga, rep l’interès i el reconeixement que es mereix. A partir de finals de la dècada de 1980 s’edita, en molts casos per primera vegada, la seva obra, i diversos crítics n’elaboren interessants estudis que situen, finalment, el seu nom dins la història de la literatura catalana.

Pàgina elaborada per Josep Miàs per a l’AELC.
Documentació: Josep Miàs.
Fotografia del pòrtic: © Fons Ramon Vinyes, propietat de l’Arxiu Comarcal del Berguedà.

Castellano

Pòrtic

Ramon Vinyes (Berga, 1882 – Barcelona, 1952). Dramaturgo, narrador, poeta, periodista, crítico y editor. Su vida transcurre entre Barcelona y Barranquilla, Colombia.

En Colombia es considerado una figura esencial en el desarrollo cultural del país, por su labor de dinamización cultural, principalmente al frente de la revista Voces (1917-1920). Reúne a su alrededor a figuras tan importantes como Julio Gómez de Castro, León de Grieff, Vicente Huidobro, Germán Vargas y Gabriel García Márquez, que le homenajea en su novela Cien años de soledad, donde aparece con el nombre de «sabio catalán», «el hombre que lo había leído todo».

En Catalunya estrena una veintena de obras teatrales, como Al florir els pomers (1910), Qui no és amb mi… (1929), Peter’s Bar (1930) y Comiats a trenc d’alba (1938), y publica la recopilación de prosa poética L’ardenta cavalcada (1909). Se mantiene muy activo como crítico, teorizador y polemista teatral, y defiende un teatro moderno y comprometido con su tiempo. Colabora en los principales periódicos de Barcelona, donde publica crítica literaria, narraciones y poemas propios. También publica, en México, la recopilación de narrativa corta A la boca dels núvols (1946).

Después de su muerte, y durante mucho tiempo, es prácticamente ignorado en Cataluña, al contrario que en Colombia, donde siempre ha gozado de reconocimiento. Solamente a partir de la labor de crítica y divulgación de algunos estudiosos, y de la celebración del centenario de su nacimiento en Berga, recibe el interés y el reconocimiento que se merece. A partir de finales de la década de 1980 se edita, en muchos casos por primera vez, su obra, y varios críticos hacen interesantes estudios que lo sitúan, finalmente, con nombre propio dentro de la historia de la literatura catalana.

Página elaborada por Josep Miàs para la AELC.
Documentación: Josep Miàs.
Fotografía del pòrtic: Fondo Ramon Vinyes, propiedad del Arxiu Comarcal del Berguedà.

English

Pòrtic

Ramon Vinyes (Berga, 1882 – Barcelona, 1952). Playwright, poet, narrator, journalist, critic and editor. He spent his life between Barcelona and Barranquilla, Colombia.

In Colombia, he is considered an essencial figure in the cultural developement of the country, for his cultural iniciatives, especially at the front of the cultural magazine Voces (1917-1920). He brought together important people such as Julio Gómez de Castro, León de Grieff, Vicente Huidobro, Germán Vargas and Gabriel García Márquez, who hommaged him in his novel Cien años de soledad [100 Years of Solitude], where Vinyes appeared as the «Catalan wise man», «the man that has read everything».

In Catalonia he opened around twenty theatre plays, such as Al florir els pomers (1910), Qui no és amb mi… (1929), Peter’s Bar (1930) and Comiats a trenc d’alba (1938), and published a poetic prose compilation, L’ardenta cavalcada (1909). He was very active as a critic, theoretician and theatre polemist, and defended modern theatre, concerned with the issues of its time. He collaborated in the main journals in Barcelona, where he also wrote literary critics, narrations and poems. He published, in Mexico, the short stories compilation A la boca dels núvols (1946).

For a long period after his death, his work was almost ignored in Catalonia, however, in Colombia he has always been recognized. Only after the popularization and critiques of specialists, and the celebration of the centenary of his birth in Berga, did he receive the interest and recognition that he deserved. Since the late 1980’s, some of his work has been edited, often for the first time, and several critics have done relevant studies that have placed down his name in the history of Catalan literature.

Page by Josep Miàs for AELC.
Documentation: Josep Miàs.
Pòrtic’s photograph: Ramon Vinyes’s files, © of Arxiu Comarcal del Berguedà.
Translation by Josep Miàs.

Biografia

Ramon Vinyes i Cluet neix a Berga, capital del Berguedà, el 8 de maig del 1882. Enceta la seva carrera literària de manera ben precoç, amb col·laboracions en forma de poemes i narracions al rotatiu local, i l’estrena d’un parell d’obres teatrals amb poc més de vint anys. Es trasllada a Barcelona decidit a ampliar la seva carrera literària, i col·labora a El Poble Català i d’altres periòdics, amb articles de crítica literària i narracions pròpies. A la capital catalana es manté molt actiu en els ambients erudits, i pronuncia la conferència «De la tragèdia», publicada el 1908, on es mostra compromès amb el teatre de tipus modernista. L’any següent publica un recull de prosa poètica de tall decadentista, L’ardenta cavalcada, que és considerat atrevit per la càrrega d’erotisme de les seves descripcions. També estrena diverses obres teatrals, com ara Al florir els pomers (1910) i Rondalla al clar de lluna (1912).

Però parlar de la seva vida és parlar dels seus exilis. L’any 1913, fastiguejat «per les poques perspectives que m’oferien, pels maldecaps que donaven i per les escomeses hipòcrites dels crítics i dels companys d’ofici» decideix emigrar a Colòmbia. S’estableix a Barranquilla i obre, juntament amb el seu amic Xavier Auqué, la llibreria i papereria «R Viñas & Co.», que esdevindria un centre de reunió de l’ambient literari de la ciutat. Al mateix temps col·labora assíduament a la premsa de tot el país, amb articles de crítica literària i de divulgació dels corrents artístics europeus.

L’any 1917, juntament amb l’escriptor Julio Gómez de Castro, funda la revista Voces, de literatura i crítica literària, que és considerada una de les millors revistes culturals d’amèrica llatina en la segona dècada del segle XX, i una de les primeres d’avantguarda. A més d’una labor de divulgació d’autors com Apollinaire, Chesterton, Eugeni d’Ors, André Gidé i Carles Riba, sovint traduïts al castellà pel mateix Ramon Vinyes , la revista compta amb col·laboracions de joves autors americans com Manuel García Herreros, León de Greiff, Vicente Huidobro, Germán Pardo, Hipólito Pereira, Tomás Rueda, José Juan Tablada i Luis Tejada, entre d’altres. Malgrat l’èxit, la revista no pot superar els problemes econòmics i tanca el 1920, després d’haver publicat 60 números.

Després d’una breu estada a Catalunya, el 1922 es casa amb la barranquillera María Salazar i viatgen per Europa; però el viatge de noces es veu estroncat per la notícia de l’incendi de la seva llibreria el juny de 1923. Torna a Colòmbia on emprèn una major dedicació periodística i forma part de la redacció del diari La Nación. El 1925 és expulsat del país, com a represàlia pels articles polítics d’aquest periòdic en contra del governador del departament.

Torna a Barcelona i es concentra en el teatre. D’aquesta època és l’estrena de les obres Racó de Xiprers, publicada el 1927, Viatge: Comèdia? Drama? publicada el 1929, Qui no és amb mi…, segurament la seva obra de més èxit, que surt publicada el 1929, i Peter’s bar, amb el popular actor Enric Borràs com a protagonista, on aborda el tema de l’homosexualitat en un marc escenogràfic avantguardista. També cal destacar la seva labor com a teòric i crític teatral, a favor d’un teatre modern, «antiburgès» i inconformista. Un bon exemple és la cèlebre dissertació Teatre modern, pronunciada el 1929 i publicada el mateix any. A pesar del relatiu èxit de les seves propostes, el 1929 retorna a Barranquilla, on continua el seu treball de periodista i crític literari, i també amb la labor de divulgació cultural.

El 1931, després de la proclamació de la Segona República Espanyola, retorna a Barcelona. És potser la seva etapa més prolífica. Estrena obres de teatre, publica narrativa breu, col·labora amb articles de crítica als principals rotatius progressistes de la ciutat, pronuncia conferències i treballa com a periodista. És essencial la seva tasca de crític, teoritzador i polemista teatral, des d’El Carrer, L’Esquella de la Torratxa, La Nau i d’altres periòdics. Estrena obres com La Creu del Sud, publicada el 1931, La mecanògrafa màrtir, Fornera: rossor de pa i Els qui mai no s’aturen, que apareixen publicades el 1934, i Ball de titelles, escrita abans de 1930 i publicada el 1936. També publica contes i poemes en alguns dels diaris on col·labora, i continua amb la defensa d’un teatre compromès amb el seu temps, modern, republicà, catalanista, democràtic i antifeixista. L’any 1939 estrena el que seria la seva última obra teatral, Fum al teulat, però l’entrada de les tropes franquistes estronca les representacions.

S’exilia a França, i passa un any entre París i Tolosa, fins que s’embarca altre cop cap a Colòmbia. De nou a Barranquilla, treballa com a mestre del Colegio de Barranquilla para Señoritas i col·labora a diferents diaris del país, principalment a El Heraldo. Fa amistat amb l’escriptor José Félix Fuenmayor, i entre els dos organitzen tertúlies intel·lectuals que reuneixen les principals personalitats culturals de la ciutat. Amb el temps, es coneixerien per «El Grupo de Barranquilla», i hi participen intel·lectuals com Alfonso Fuenmayor, Álvaro Cepeda Samudio, Germán Vargas, Gabriel García Márquez, Alejandro Obregón, Orlando Rivera «Figurita» i Julio Mario Santo Domingo, entre d’altres. Ramon Vinyes és considerat un mestre per la generació de joves; per això Gabriel García Márquez l’homenatja en la seva novel·la Cien años de soledad, on apareix amb el nom de «sabio catalán», «el hombre que lo había leído todo», amb una vida marcada per sentir-se «prisionero de dos nostalgias». En menor mesura continua escrivint, i publica, a Mèxic, un recull de contes que havia escrit durant els últims anys, titulat A la boca dels núvols (1946), que rep el premi Concepció Rebell als jocs Florals en Llengua Catalana de Bogotà. També escriu els drames Arran del mar Caribe, publicat pòstumament el 1988, i Llegenda de boires, L’arca i la serp i Pescador d’anguiles, que continuen encara inèdits.

El 1950 retorna novament a Catalunya. Mor a Barcelona el 5 de maig de 1952, pocs dies després d’haver comprat un altre passatge cap a Barranquilla.

Anunci de la conferència "De la tragèdia", publicat al setmanari Escena Catalana (Barcelona), 28 nov. 1908, p. 2.
Anunci de la conferència "De la tragèdia", publicat al setmanari Escena Catalana (Barcelona), 28 nov. 1908, p. 2.
Segell de la Llibreria i papereria R. Vinyas & Co., oberta entre Ramon Vinyas i Xavier Auqué a Barranquilla.
Segell de la Llibreria i papereria R. Vinyas & Co., oberta entre Ramon Vinyas i Xavier Auqué a Barranquilla.
Retrat de Ramon Vinyes, publicat al setmanari El Mirador (Barcelona), 31 d'agost del 1933, p. 5.
Retrat de Ramon Vinyes, publicat al setmanari El Mirador (Barcelona), 31 d'agost del 1933, p. 5.
L'autor juntament amb Carlos Rasch Isla i Alfonso Fuenmayor, rebent a l'escriptor francès André Maurois a l'aeroport de Bogotà, pels volts de 1945.
L'autor juntament amb Carlos Rasch Isla i Alfonso Fuenmayor, rebent a l'escriptor francès André Maurois a l'aeroport de Bogotà, pels volts de 1945.
Portada del primer volum de la última reedició de la revista Voces, publicada per la universitat de Barranquilla el 2003.
Portada del primer volum de la última reedició de la revista Voces, publicada per la universitat de Barranquilla el 2003.

Tots els contes.

Edició i pròleg a cura de Jaume Huch. Conté els dos reculls publicats, A la boca dels núvols i Entre sambes i bananes.

Vincles

Comentaris d'obra

«Ramon Vinyes esdevingué un dramaturg incòmode en l’escena del seu temps. Poc adaptable a renúncies ètiques i estètiques, fou un extemporani indòmit, un teòric excel·lent i un crític implacable. Amb aquests mèrits tan insòlits, no és estrany que la trajectòria dramàtica de Vinyes es mogués als marges de l’escena professional i només de tant en tant accedís als escenaris. La seva aposta per un teatre que combinava estridències estètiques amb estils heteròclits i lirismes savis l’estigmatitzà a tort i a dret com un outsider insubornable i, per dir-ho amb paraules de Prudenci Bertrana, ‘un poeta que escrivia en prosa obres teatrals antiteatrals’. Si els vents estètics hegemònics que el Vinyes polemista blasmà amb contundència li bufaren en contra, les diverses conjuntures històriques que li tocà viure tampoc no ajudaren, ni poc ni gaire, a consolidar la seva presència en l’escena catalana, fins a convertir-lo en un dramaturg marginal o -a l’exili- clandestí.»

(Francesc Foguet. «Vinyes dramaturg», Serra d’Or, núm. 563, novembre de 2006, p. 36)

* * *

«L’aportació de Vinyes com a polemista teatral ha estat destacada per historiadors com F. Curet, X. Fàbregas, J. Huch, J. Gilard, E. Gallén, F. Foguet, M. Campillo o J. Lladó. Els estudis configuren una personalitat tan destacable en l’apartat críticoteòric com en el de la creació. Conferències, glosses, recensions d’estrenes, etc., conformen un extens opus on clama la seva veu, adés inconformista, adés orientadora. Parlaments com ‘De la tragèdia’ (1908), ‘Ignasi Iglésias, mestre exemplar’ (1928), ‘Teatre modern’ (1929) o ‘Com veig avui l’Ignasi Iglésias’ (1937) són bones fites d’aquesta producció.

L’escriptor qualificà de campanya el conjunt d’escrits d’aquesta naturalesa donats a conèixer entre 1927 i 1939, amb unes constants adaptades a cada context. ‘Teatre modern’ resumeix el seu projecte: una escena antiburgesa acollidora dels problemes sociopolítics, però no deslligada de la potencialitat poètica ni de la tradició. Vinyes hi advoca per la creativitat (un teatre amb ‘personalitats’ com el que enyora de principi de segle) i aplega actualització, exigència literària i perspectiva nacional.»

(Jordi Lladó. «L’escriptura en zig-zag. L’obra crítica de Ramon Vinyes», Serra d’Or, núm. 563, novembre de 2006, p. 45)

* * *

«Con la sola evocación superficial de lo que se ha hecho anteriormente, de lo que se intenta hacer aquí, y de lo que algún día habrá de hacerse, se observa que la obra de Vinyes debe enfocarse desde dos mundos bien distintos, Cataluña y Colombia, o sea desde dos idiomas: el catalán y el castellano. Y es este el punto de partida y la manifestación de un problema clave que no puede pasarse por alto: el problema del idioma, la cuestión del conflicto y de la elección entre el catalán y el castellano. De ese problema y dilema, tuvo Vinyes plena conciencia, como lo evidencian algunos pasajes de su diario íntimo. […]

El ambiente catalán resultaba, por consiguiente reducido en materia de literatura, y lo era más aún –animado por conflictos que, como se ve, lo volvían casi irrespirable– en cuestiones de teatro, por evidentes motivos materiales. Significativamente decía Vinyes a propósito de su obra L’arca i la serp (inédita, trabajada por muchos años y definitivamente concluida en 1949): ‘L’arca i la serp, del catalán a otras lenguas!’.

Aunque suene a paradoja, es evidente que la labor de Vinyes alcanzaba un impacto mayor en Barranquilla. Era un tipo de trabajo muy distinto, no de creación sino de divulgación cultural, pero encontraba más ecos esa incansable voluntad de modernizar, universalizar y combatir los provincianismos mentales y artísticos. En una forma que, desde Europa, podría parecer más o menos incomprensible, el puerto fluvial caribeño, esa ciudad que en el año 1910 aun no llegaba a los cien mil habitantes, resultaba menos provinciano que la misma Barcelona. En la fecunda paradoja desempeñó un papel básico el uso del idioma castellano, que daba el acceso a todo un continente y a una vieja y rica tradición transoceánica.

Todo ello nos lleva a unas consideraciones que Ramón Vinyes hubiera rechazado categóricamente –pese a la conciencia que tuvo del problema hacia el final de su vida–, y que rechazarán con virulencia los intelectuales catalanes. Tratándose de gloria literaria –con la doble exigencia de difusión y perennidad– Vinyes cometió un error en la elección del idioma en que escribió su obra. En su patria, por ahora –y con notable injusticia–, representa poca cosa: es motivo de algunas alusiones o de un párrafo en las historias de la literatura; quizá de una u otra poesía en las antologías; apenas un renglón en los índices de los nombres de autores. Su obra teatral, a la que dedicó lo principal de su actividad creativa, constituye un amplio conjunto, inédito casi siempre, que debería revisarse, valorarse, criticarse y decantarse.»

(Jacques Gilard. pròleg-estudi a Selección de textos. Bogotà, Colòmbia: Instituto Colombiano de Cultura, vol.1, 1982)

Entrevistes

«Ramón Vinyes ha vuelto a Colombia. Pero ahora viene consagrado. Los lauros del triunfo exornan su frente. Es un dramaturgo famoso, que con sus dramas, de los que ha desterrado en absoluto los procedimientos cinco veces centenarios de los problemas de alcoba derezados las más veces con largos desmayos y complicaciones de carácter romántico, ha desconcertado a los públicos y ha hecho cavilar a los señores. […]

Al saber que Ramón se encuentra de nuevo en Barranquilla, he querido visitarlo y, al efecto, le he pedido una cita que él ha tenido la amabilidad de dejar a discreción mía. Ramón continúa siendo el mismo que se ausentó de Barranquilla hace cuatro años. Sólo que ahora regresa con más dinamismo y con más disposiciones para luchar contra este medio inculto y embrutecedor. No le arrendan los fracasos ni las desilusiones. ¡Avanti!, parece ser el lema suyo.

—Durante mis cuatro años de vida en Europa –me ha dicho– no pude ni quise llegar a desvincularme de Colombia. Allí seguía tan colombiano como cuando aquí ganaba el cotidiano sustento. De ahí que al embarcarme para esta tierra, no escuchara ni la voz de los obreros catalanes, ni la de los intelectuales de Barcelona, los cuales en manera alguna querían que me viniera. Y crea usted que sentía una inefable alegría, porque venía para esta querida Colombia. Un señor en Barcelona me aseguró que Barranquilla estaba poco menos que muerta, y que a pasos de gigante marchaba hacia la disolución y la ruina. ‘No puede ser –le aseguré-. Ni los barranquilleros, ni el Gobierno del Estado pueden permitir la destrucción de una ciudad que representa muchos millones de pesos y las energías todas de la República’.

Y tenía razón. Barranquilla ahora padece de un colapso momentáneo. Pronto vendrá la normalidad.

Aprovechando una pausa de Ramón, le hemos inquirido:
—Quisiera que usted nos dijera qué le trae a Colombia. Por la ilustrada prensa española nos hemos enterado de la eminente posición que como dramaturgo ocupa usted en su patria.
—Cuando hemos vivido largo tiempo en un país sentimos años de país metidos dentro. Vuelvo a Colombia para poner en contacto la Colombia del momento con la Colombia que llevo en mí.

Y como para oír a Ramón expresarse con calor y entusiasmo no hay más que hablarle sobre dramaturgia, ensayamos una pregunta:
—¿Cómo surgió su vocación por el teatro? ¿De pequeño no le atrajo éste?
—Mi vocación por el teatro es vieja. Es la vocación decidida de mis años juveniles. El teatro es lucha directa; es contacto inmediato. Yo soy hombre de intervención.

—¿Cuál fue la primera obra que usted estrenó?
—Mi primera obra fue un drama en tres actos: Invierno. Lo estrenaron –¡recuerdo lejanísimo!–, unos amigos en un teatro de Sociedad cultural. Durante estos últimos cuatro años he estrenado una tragedia en tres actos, Leyenda de niebla. Y tres obras, también en tres actos, Quien no está conmigo, Peter’s Bar y Viaje.

—¿Cuál es la que más le gusta?
—Tengo una predilección marcada por una farsa, mezcla de realidad y fantasía, que lleva un título alambrado, Baile de títeres, junto con otra obra, El empresario de monstruos, creo que se estrenarán en Alemania, traducidas al alemán por Georg Glaeser, antes de estrenarse en Barcelona, en donde han surgido inconvenientes para que estas obras subieran al escenario.

—¿Es el eminente Enrique Borrás el mejor intérprete de sus obras?
—El gran Enrique Borrás inauguró en octubre pasado su temporada oficial con mi obra Peter’s Bar. Tuvo un éxito personalísimo a pesar de luchar con un papel que no es el de su cuerda; de moverse dentro de unos decorados violentamente de vanguardia. Pitoef estrenará la obra en París en abril próximo. La decorará Eugene Steinhof.

—¿Cuál es la tendencia del teatro que usted cultiva?
—Cultivo el teatro de pensamiento en lucha contra el teatro de frivolidad. Vivimos en una época de problemas y hay corrientes de dispersión a las que se debe poner dique. No pensar; cultivo del cuerpo; apasionamiento muscular: todo un programa. Pero yo digo: músculos… y una gran supremacía para el cerebro. Del no pensar, nace el burguesismo panzudo y el egoísmo disociador. Nuestros tiempos exigen que cada hombre sea un ciudadano. El actual problema del mundo es un problema de cultura. Hay que pregonarlo. Hay que repetirlo. Yo amo el teatro porque es un arma eficaz y una tribuna con tanta influencia como el diario.

Mirando a Ramón de hito en hito, le hemos preguntado:

—¿Cómo mira usted el teatro español contemporáneo?
—Mal. Haré salvedades y destacaré nombres: Benavente, Valle Inclán, Jacinto Grau Delgado, García Lorca, Ramón Gómez de la Serna, Valentín Andrés Álvarez. El otro teatro: tienda aduar.

—Por los mundos hispánicos se pregona la decadencia del teatro español contemporáneo.
—Lo que hay es comercio teatral, que para empresarios quiere decir rutina. Hay que estudiar la psicología comercial de un empresario. El teatro-cine, es idea de los empresarios. Claro que el teatro-cine ha de ser detectivesco, de película americana mala.

—¿Cuál es, según su opinión, la obra cumbre de la escena española estrenada durante estos últimos años?
—Quiero creer que la obra cumbre de la escena española, en estos últimos años, por dificultades de aceptación ha quedado inédita.

—¿Quién es el dramaturgo más completo de España?
—Benavente. Sabemos los defectos de la obra benaventiana. Pero hemos de decir, como André Gidé al hablar de Víctor Hugo: ‘Sí, muchas manchas, pero, como poeta de volumen: Víctor Hugo’.

—¿Cuáles son los dramaturgos que más descuellan en el fuerte e interesante teatro catalán?
—¿Los mejores dramaturgos catalanes? Citaré los vivos: Santiago Rusiñol, Puig y Ferrater, Ambrosio Carrión, Enrique Lluelles, Adrián Gual, Luis Capdevila, Millás Raurell.

—¿Cuáles son las tendencias de esos dramaturgos?
—Teatro enfrentado al mundo. Huyen del chiste y pasatiempo.

—¿Por qué escribe usted siempre en catalán?
—Cuestión política. ¡No hablemos! Desertar filas en los momentos actuales, de buenos gajes y de franca cotización, sería cobarde.

—¿Qué obra tiene en preparación?
—Escribo actualmente dos obras: De sangre real y Un vestido que anda.

Y como esta pregunta no podía faltar en una entrevista, casi al despedirnos le inquirimos:
—¿Cómo ha encontrado usted a Barranquilla después de tantos años de ausencia?
—¿Barranquilla? Alguien me había cantado su de profundis. Yo la he encontrado embellecida, agrandada. Y, sobre todo, viva. En mi actual desfallecimiento transitorio se oyen ya vibraciones de campana. Es la hora de la conjunción ciudadana. Esos momentos son los que crean el alma de los pueblos. Hay que aprovecharlos, aunque no se deseen.

(Augusto Toledo. «D. Ramon Vinyes y su concepción de lo que debe ser el teatro contemporáneo», Diario del Comercio, Barranquilla, Colòmbia, 19 de desembre del 1929. Dins Selección de textos. Bogotà, Colòmbia: Instituto Colombiano de Cultura, vol. 2, 1982, p. 365-369)

Antologia

ACTE PRIMER

«Saló d’un prostíbul luxós en una ciutat de muntanya. El saló té un esclat d’acoloriment: roig cresta de gall, groc de bilis, verd de cotorra i blau de pessic. El saló és ple d’entriquells. Tot plegat té un deix de casa de tractant de bestiar ric.

Damunt dels seients i del sofà s’amunteguen coixins de fantasia xiroia. A les chaise-longues hi ha ninots inversemblants amb fesomies arrancades dels clients de la casa. Gerros, vagament nipons, plens de flors artificials d’una flora capriciosa. Hi ha un piano que llueix damunt la tapa tres guacamaies dissecades. Així, en sortir la música, ja pren un regust tropical i guacamaiesc. El conjunt resulta bigarrat.

El ‘Ball de titelles’ comença a la nit de Nadal. La Mestressa de la casa ha preparat, l’arbre nadalenc per abassegar l’admiració dels clients i de les rellogades: L’avet tradicional, té flaire de gebre. Al saló, juguen a titelles el senyor Fe, el senyor Prudenci i un distingit viatjant de comerç. La Rosegons serveix.

ROSEGONS. –Sou un trencanous.
PRUDENCI. –No et fiquis a la conversa! (Després del reny que Prudenci ha fet a la Rosegons, reprèn la xerrameca amb el senyor Fe). ¿Saps alguna cosa de principis?
ROSEGONS. –¿De principis?
FE. –Aboca dues copetes de conyac… i vés-te’n. (Rosegons deixa els vells i s’apropa al Viatjant).
ROSEGONS. –¿A què treu cap, parlar-me de principis? Els vells només serveixen per a fer sopa de congre. (El viatjant s’espolsa la serventa de damunt. Rosegons li fa una ganyota, i surt).
FE. –Puc sostenir amb veu ben alta i ferma que les visites que vostè fa a la casa de les nostres amigues pressuposen una claudicació.
PRUDENCI. –Aquest senyor Fe em fa bufar!
FE. –¿Què hi diu, vostè?
PRUDENCI. –Tusti a una altra porta, germà. No en podem fer.
FE. –Un representant local de les dretes està impossibilitat per a passar una nit en casa de maturrangues.
PRUDENCI. –Si vol, li acceptaré que peco. Sóc home i confessant-me, en tinc prou. El que no li accepto és que cregui que claudiqui políticament.
FE. –Quines barreges!
PRUDENCI. –També li he de dir que la religió accepta que el més just peca set vegades cada dia.
FE. –Si els anys li ho permetessin, vostè pecaria set vegades cada dia i set vegades cada nit.
VIATJANT. –(El Viatjant s’estarrufa i diu amb ironia). Carai! M’agradaria poder pecar catorze vegades en vint-i-quatre hores!
PRUDENCI. –(Silenci. El senyor Prudenci es ravenxina). ¿Des de quan hi ha qui es creu amb dret de predicat moralitat en els prostíbuls?
FE. –No moralitzo. Subratllo que vostè, que és dels uns, i jo, dels altres, passem la nit en llocs idèntics.
PRUDENCI. –Si no hi vingués, no m’hi veuria. (Rosegons entra amb una ampolla).
ROSEGONS. –¿Qui és que intenta de treure’ns la clientela? (Aboca el conyac a la copa del senyor Fe). T’he portat dos terrossets de sucre: sé que ets llaminer. (Per al senyor Prudenci). També n’he portats dos per a tu. Xucla. (Rosegons suca el sucre en el conyac i el fica a la boca de Prudenci. Prudenci, malgrat el terrosset de sucre, dóna un cop de puny a la taula, i diu amb ràbia).
PRUDENCI. –M’empipa aquest Fe! Mira que retreure’m tares! ¿I si jo li parlo dels dependents de la seva drogueria? ¿Qui és que no sap que els fa passar amb escudella adobada amb cautxú de neumàtic?
FE. –Calúmnies que divulguen, amb fins polítics, vostès, els del Casino estanislau-kostkista. (El senyor Fe s’engalla i es posa dempeus. El senyor Prudenci l’imita).
PRUDENCI. –Veritats que sostenim amb tota la força del qui té conviccions.
FE. –Mentides! Infàmies!
ROSEGONS. –Serenitat, nois! Serenitat i més conyac! (Al Viatjant). Ajuda’m a serenar-los, baldragues!
FE. –El senyor Prudenci cerca que li tregui els drapets al sol, i si els hi trec, s’hi podrà llogar cadires. Vostè actua de místic peripatètic, caça fortunes de devotes llangoroses, fa de marmessor a beates, mortes en sentor d’alfàbrega…
PRUDENCI. –¿I vostè?
FE. –De mi, res! Té prou feina per amagar el seu pelatge, car no es tracta de marabú, sinó de pell de zebra!
PRUDENCI. –Quina gosadia! Escoltin tots. El senyor Fe, –aquest anticlerical que em blasma–, en arribar a la quaresma, ven ciris, i bacallà fresc. Cal afegir-hi que tot l’any ven vi de missa! El senyor Fe –aquest menjacapellans rabiós, que em critica–, quan veu una parroquiana, que és de les nostres, la saluda amb un ‘Déu vos guard’ que equival a una barretada fins als peus! El senyor Fe –aquest avençat que em fa retrets–, és casat per la Santa Mare Església, bateja els fills i celebra el Sant per la diada de santa Fe. El senyor Fe –aquest heterodox rovellat, aquest vellot que té la cara com un diamant–, encara no som on anem que no el vegem a vendre medalles miraculoses…
FE. –De les quals vostès hauran inventat els miracles!
PRUDENCI. –Hipòcrita! Bufó! (Prudenci bufa amb força).
FE. –Sagristà!
ROSEGONS. –Ja està! Heu girat les copetes. Remei! Senyora! (Entra Remei. Mantegosa i arromangada, posa pau a les baralles. Remei és un plat de nata amb maduixes: blancor de llet i vermell de desig. A cada galta té un clotet que li triplica la rialla dels llavis).
REMEI. –M’ho podia pensar, que es tractava de baralles entre en Fe i en Prudenci. Són els únics que obliden que el meu establiment és un lloc neutral.
ROSEGONS. –Bufaven, senyora Remei…
REMEI. –L’agafada els ha deixat més matxucats que un vestit en sortir de la maleta. Porta’ls conyac, Rosegons!
ROSEGONS. –N’he posat… i l’han abocat.
REMEI. –El pagaran. Porta’ls unes copetes de kúmel. ¿De Riga, eh? Vosaltres, ni una paraula. (A Rosegons). Serveix el que et dic. (Sortida de Rosegons). Mireu que enfadar-se, quan reservo, per a la clientela escollida, una sorpresa sensacional…
TOTS. –¿Eh?
REMEI. –Una sorpresa sensacional, ja ho he dit!
PRUDENCI. –¿Nenes d’estrena?
REMEI. –Tant com d’estrena…
FE. –En bon estat?
VIATJANT. –Rovellonets?
REMEI. –Això: rovellonets!
VIATJANT. –Oh, Paradiso!…
REMEI. –(A Fe). Fes bona cara, d’una vegada. ¿Què me’n dius de la nova de les nenes?
FE. –Que desitjo destapar la sorpresa.
REMEI. –¿Destapar-la? Ai, polític, polític! I pensar que, quan són a dalt, tots fan campanes contra la pornografia!
FE. –Deixa les al·lusions i parla de les nenes. ¿Què?
REMEI. –Peres d’aigua; se us desfaran a la boca. En escollir-les, he tingut en compte el gust més exigent i el paladar més complicat. Quina revetlla de Nadal passareu!… (Torna a entrar la Rosegons).
ROSEGONS. –Ferret i Severí porten l’arbre…
REMEI. –Que l’entrin… ¿I, tu?
ROSEGONS. –Jo porto el Kúmel. (Entren Ferret i Severí. Són portadors d’un pivet adornat nadalescament. Ferret és un noi de la primera volada. Severí és un criat de prostíbul, vell i dubtós. Rosegons aboca kúmel; hi ha una copeta per al Viatjant).
FERRERET. –¿On el col·loquem?
REMEI. –On plagui al meu careta d’àngel!
SEVERÍ. –Posem-lo on la llum li caigui bé! Vejam? No! Ara? Encara no. S’ha de procurar que l’electricitat faci billar el vellutament de les branques i l’argenteria dels serrells. Aquests serrells semblen la cabellera d’una nimfa. No sé què pagaria de tenir una cabellera així.
FERRERET. –Et veuries molt poètica!
SEVERÍ. –Fastigós!
REMEI. –(Remei s’adreça a Ferreret i li parla molt emmatonada). ¿Suposo que hauràs comprat les candeles a casa del senyor Fe?
SEVERÍ. –Sí, senyora! El meu lema és afavorir qui ens afavoreix! Però tinc de fer unes queixes al senyor Fe. Un dels seus dependents m’ha tirat dos cigrons i un altre m’ha pessigat una part molt carnosa. Si això es repeteix, no tornaré al ‘Simi ancestral’.
FERRERET. –Ajuda’m a adreçar el pivet. No facis la boja.
REMEI. –Pssst! Silenci! Les nenes… (S’obren les cortines del fons i compareixen les noves dispeseres de la casa. Resten a la porta. Desconeixen la terra que trepitgen i per això van un xic encongides. Aviat perdran la por. Vesteixen robes de nit. El grup és capitanejat per La Tango). Havia encarregat que només deixessis pujar les noves. ¿Què hi ve a fer La Tango?
SEVERÍ. –Es fica pertot. Ha estrenat vestit, –per cert de molt mal gust–, i el ve a presumir. Cal que et convencis que només t’estan bé els colors trencats!»

(De l’obra Ball de titelles. Barcelona: El Nostre Teatre, 1936)

Coberta de l'obra Ball de titelles, publicada a Barcelona el 1936.
Coberta de l'obra Ball de titelles, publicada a Barcelona el 1936.

«Visc en una casa de veïnat de sis pisos, alta i prima. No s’assembla gens a la majoria de les cases tropicals que té als peus.

Els llogaters de la casa surten sovint als balcons a prendre la fresca o a esplaiar-se. És quan em saluden: ‘Bon dia! Bona tarda! Bona nit!’, salutacions més cantades que dites; obertura i forrellat dels contactes que tenim amb els estadants de la casa.

Des dels sis pisos, des dels alts més que des dels baixos, s’esguarda una planura monotoníssima, uns grups de palmeres, que s’enlairen d’ací i d’allà, i, al lluny, una ratlla d’argent, la d’un gran riu: el Magdalena. Nat a la serralada central andina de Colòmbia, se’ns mostra en la part final del camí, ja a punt d’abocar-se en el Carib.

S’estatgen en el primer pis de la casa tres vídues, flairosament joves. Les tres crien simi d’ús propi. Les dues majors crien mandrils, la vídua més tendra, un tití.

Aparentment les vídues són quietes i honestes, en contrast amb els simis llurs, que són renouers i obscens. Mai no es veu els simis tan enjogassats com en poder-se enfilar, canalera de l’aigua amunt, fins al terrat de la casa. Pugen i baixen, salten i brinquen, maromegen per les baranes dels balcons; tusten els vidres, deixant riure la seva boca de bústia. Hom diria que viatgen secrets i que porten oferiments especials al veïnat, oferiments sense preu, com les mercaderies dels aparadors de botiga rica.

(–Bon dia! –ho crido a les tres vídues, de balcó de dalt a balcó de baix, en un matí idèntic a tants matins. Quin sol, i encara no són les sis del dia! Un sol que ho crema tot. Les palmeres gairebé ni tenen esma per a moure els seus grans ventalls.)

En el segon pis de la casa, hi viu un tropicalíssim músic color de coco. És cònsol ad honorem de tres nacions –entre elles la de Libèria– i ha guanyat cent medalles en concursos de folklore americà. Quin músic! En rebre les autoritats, en els dies de festa nacional, dels països que representa, es col·loca damunt del pit les bandes de cònsol, bandes que li flamegen damunt amb colors de gall de lluita.

Vaig a revelar que en la vida del músic hi ha una tragèdia: no té prou pit per lluir les condecoracions que ha guanyat. Els amics li insinuen que se les pengi a l’esquena, però ell no s’atreveix a llançar la moda.

(Migdia! La planura gemega de migranya i cruix. Hom admira l’esforç vertical de les palmeres. Són com punys que intenten salvar de l’erm un grapat de verdor enlairant-lo. Però es tem que l’esforç no sigui possible, que les palmeres es dobleguin i que la verdor enlairada caigui. Fa un sol de crim!)

Del segon pis en surt la música d’un piano teclejat amb ràbia. ¿Wàgner? Assegura el músic que es tracta de música popular i que ell intenta refrescar el migdia amb una guabina, popularíssima ball folklòric colombià. La falla consisteix que el talent crioll del músic complica la música senzilla i la instrumenta com si es tractés d’un Parsifal.

Tercer pis de la casa de veïnat i pis del misteri. ¿Quina casa de veïnat no en té? Ningú no ha estat capaç de precisar els estadants que hi viuen. Tots els moradors del pis són bruns i usen turbants. Algunes vegades sembla que parlin idiomes de rels conegudes; altres refilen com em permeto suposar que refilen els ocells de Cambodja.

És veu pública que, en el tercer pis de la nostra casa de veïnat, s’hi fan sessions de màgia científica.

Es diu també que el principal estadant és un bronze, el qual té veu de marbre. Però el que es diu es diu. I no aclareix res.

Un dels refugiats catalans que viu amb mi, en el pis cinquè de la casa, és molt decantat a fer fantasia. (Tots els que vivim en el pis cinquè ho som un bon xic). Aquest català jura i perjura que, en passar per davant del pis tercer, un que sigui suficientment sensible percep silencis extraordinaris: silencis d’ortigues bullides, silencis de cor de peix, silencis de corona fúnebre.

És fàcil observar que les percepcions de l’amic, davant del pis, no són gaire més aclaridores que allò de la ‘veu de marbre’ que té el bronze, segons assegura el públic.

(Fragment d'»El conte d’una casa de veïnat», dins Tots els contes. Barcelona: Columna, 2000)

Coberta de Tots els contes (2000).
Coberta de Tots els contes (2000).

CANÇÓ D’AMOR

L’estiu se’n va. Jo et dic amor
sense pensar que, en dir-te’l, m’erro.
Entre l’herba de setembre i el meu cor
canten els grills amb música de filferro.

Et dic amor. I tu no em sents.
L’estiu que ens deixa solitaris,
et posa espígol a les dents
i, a mi, or mòlt damunt dels llavis.

Et dic amor. I el dia cau.
Fruits tardorencs la nit avisa.
L’estiu, que anava nu, pèl blau,
ja, des d’avui, porta camisa.

Et parlo amant. Somrius a què?
Claror d’estels del cel degota.
Sobre un amor, que és el darrer,
una fonteta, al lluny, sanglota.
 

* * *
 

HOLANDA EN ELS TRÒPICS
CURAÇAO

Un poble de cases grogues, blaves, blanques,
arran d’un canal: canal i carrer.
Uns arbres sedencs darrera unes tanques
de jardins que ignoren mà de jardiner.

Tapen persianes, finestrals i portes.
El Sol -arquer groc- no deixa mai l’arc.
Els arbres, que fruiten prop les aigües mortes,
de la sal de l’aigua prenen gust amarg.

Uns homes formigues fan negre cordó
que lliga el cosset de l’illa holandesa.
Molls amunt i avall traginen carbó
i, amb angoixa negra, enterren la peresa.

Uns homes garrafes -blancs de dril i escuma-,
beuen whiski a l’ombra dels patis pairals.
El ventilador, molinet que roda, i de rodar, fuma,
mol el blat gruixut dels sols tropicals.

Escamot de negres dintre del taüt de llorda barcassa.
Una escola muda. Una església tova. Un parquet neulit.
Un quiosc ingenu de l’única plaça,
lluen els busts de la Reina i del Rei marit.

Gent colonial. Negresses. Mestissos.
Virolament aspre de senyors de ‘jipi’ i d’esclaus de rem.
Vora de la negra, que remou els pits amb lírics matisos
el Clergue de la Bíblia i tulipan d’Harlem.

Un poble holandès enaiguat d’Holanda,
poble de mides i posat quiet.
Un poble que, amb llenques d’oceà per banda
mai no ha tingut aigua per matar la set.

Un poble que amb pluja, afanyós somnia
i que, sense pluja, ha arribat a vell.
Un poble que és lliure de la melangia
si veu al capvespre arribar un vaixell.

Pic del curaçao, licor perfumat de llimó i vainilla,
tu dónes el groc al dia holandès,
el dia que dorm, la pipa a la boca, damunt tota l’illa
amb el mar Caribe sota els peus estès.

Un poble de cases grogues, blaves, blanques,
del calor solar tan esporuguit
que, ni en fer-se fosc, les cases té franques
per por que els estels el cremin de nit.

* * *
 

ODA A BERGA

Berga: peus dintre els blats, braços dintre els pins,
una estirada bruna al flanc d’una muntanya.
Costes amunt, hi puja un carro curull de romanins.
Dintre del carro cantaven; la cançó et féu entranya.

Temps enllà, abans que envellissis sota d’estels muntanyencs
uns masius -formigues clares- arrossegaren hortes…
Uns compassos de llum fixaren la ciutat dintre dels fencs
i espessors de pereres et varen fer de portes…

Després, pubilla rica de vestits variats,
fores blanca als hiverns, quan les neus cauen blanes;
tingueres ors d’estiu, en flamejar els blats;
mantellina tot l’any feta amb sons de campanes.

I tingueres aigua; cristall dringant sobre el silenci de l’oblit
del temps que passa. Això, Berga, t’ha mantingut ben viva.
Mai no has ofert als fills la tardor del teu pit;
t’has renovellat, -horitzons! horitzons! -amb lentor comprensiva.

Hauries pogut ésser una ciutat de cervells xops
-esponja xucladora de siderals desvaris…-
Has sabut desconèixer la rúbrica difícil d’imitar que fan els pops
sota la signatura, abonyegada de fe, de cent notaris.

I has seguit el camí que duu en un cim
-muntanya de Queralt, muntanya, jardí de muntanyes-,
La cançó que et féu néixer, la repeteix hora i hora el regalim
de les fonts que són, ara, l’entranya de les teves entranyes.

I avances, Berga! En l’avui ja hi tens demà
-carrers estrets que conserven l’ahir i se’n desvesteixen-.
Sobre els teus campanars s’aixeca un invisible campanar
amb campanes que vibren i amb sons que floreixen.

Sons que ressonen fixos i amb ressonar pregon
des d’aquell doll de cases, aigua de serralada…
Berga té present dintre del so del món:
el passat i el futur s’hi lliguen amb perfecta llaçada!

(Del llibre Vinyes: Antologia poètica. Berga: Ajuntament de Berga, 1982)

Coberta de l'únic recull de poesies, editat a Reus arran del centenari del seu naixement.
Coberta de l'únic recull de poesies, editat a Reus arran del centenari del seu naixement.