EL POETA
Veig la lluita guanyada.
Vet aquí els teus mots densos,
closos, perfets. Volien
només això, ser un món
novell, en clara òrbita
de tu desprès, notícia
d’un silenci; tancar,
fet pensament, un trèmul
dia escampat, una ànsia
que a una claror s’aboca.
Veig la lluita perduda.
Tot el poder que tenen
els teus mots expansius,
llur màgia, la bellesa
del seu rostre, són mots
només, sols poesia.
Això volien. Saben,
però, que això no basta;
que no podran portar
més enllà de llur mort
la càrrega mesquina;
que no podran dir mai
tota una alta evidència:
que per forats continus
el tresor va perdent-se.
Saben que el bé és aquest
batec immens i atònit
que només es pot viure.
(D’Els dies, 1950)
* * *
TOT EL QUE NO DIRÉ
Però els llavis del vers són també muts.
Proven ara i adés —ales ardides
i pures— d’aixecar-se. Ai, estremides
clarors als ulls d’ocells alts i absoluts,
on s’eixamplen els plecs dels camps caiguts
i les ones de blau aprofundides!
El món, dins el sonet, hi té unes mides
i els moments hi són falsos, cecs o eixuts.
El vell record no sembla que hi respiri.
S’ha esbravat el meu somni entre el paper.
Els poemes són creus de cementiri.
Tanta d’absència, avui, busqui recer,
per sempre, al vers. Tot el que no diré,
tot el que no he dit, vull conduir-hi.
(De Sonets de Balansat, 1956)
* * *
EL VENT O L’AMOR
No manca espai per a les teves
regirades i corregudes,
vent que desordenes l’estiu.
Tens tota la nit
—no sols aquest carrer mullat—,
els meus cabells,
els meus pensaments també remoguts.
Ja no plou. La tempestat s’allunya,
se gira ara i adés amb una encesa sorpresa.
Jo penso en ones, en arenes fredes;
en els horts que la pluja ha calcigat;
en les herbes humides del tossal nocturn,
nades per a ningú;
en els pins visitats d’un somni fosc
—vent o sols una freda sospita—;
en un estrany desig lligat a terra.
És com si recordés o estimés,
és com si un mort escoltés un sostre de fonyades,
i les promeses mai no es compliran.
Despert, escolto el vent, l’amor.
(De La miranda, 1958)
* * *
EL POEMA
I
Diem el cor. Mireu-lo. ¿És així el vostre?
Són paraules, estranyes per ventura
a la vostra habitud. En part estranyes.
¿O és el cor l’estranger? ¿No el coneixíeu?
Oh! ment i sentiments ens agermanen.
Tots hem amat, tots hem sentit paüra,
ànima i carn rosega la sofrença.
Sabem això que ens cal — i que no basta—
per anar per la vida, aquí baix, sota
del cel profund… Ai! ¿No escolteu? ¿Defuges,
tu, mon germà, aquest càntic, el poema?
El poema, aquests mots que vers tu canten,
¿no et diuen res entenedor? Llum eren,
flama ardent, i en tocar-te, apagats, moren.
Sols el poeta escoltarà el poeta,
veurà el foc que ofereix l’oberta ambosta.
Claror de poesia, aquesta gràcia
amb què Déu fatigà, entre molts, un home.
No l’amor, no el dolor ni la paüra,
per on el cor s’enllaça amb tots els altres.
No el pensament comú. Sols poesia.
II
La poesia és brisa irreductible
pels límits cordials, mentals. Les ales
d’un ocell impensat. Cecs, ¿el veuríeu?
Sols el poeta aquest batec escolta,
alt, invisible i —¿qui ho diria?— alegre,
ardidament alegre. És l’amorosa
tremolor enllà d’eròtiques tempestes;
un bes al fons del fel de les ferides;
a través dels temors, una esperança;
La poesia porta una secreta
delícia entre els dolors, una bellesa
recòndita entre els monstres més palpables.
En la més trista, desolada estrofa,
un llunyà assentiment hi bat. Els versos
són això: sense el goig no existirien.
No el goig comú; un miracle solitari
i agraït comuniquen. Si tot fóra
dolor, només dolor, els vers callaria.
(De La miranda, 1958)
* * *
LA TROBALLA
Aquí estan enterrats uns déus antics.
Uns déus cruels com solen ser-ho els déus.
Tanmateix acceptaven les pregàries.
Calia tenir-los contents per a algun possible favor.
Per a evitar el seu odi, sobretot.
Car sabrem mai agrair el que tenim?
Les festes sepultades, els testos on s’esmicolen els déus.
Llaurem la seva terra,
no els coneixem quan es mostren en una moneda mesella.
Quina ventada passà damunt la seva fragilitat!
Aquelles divinitats eren favorables a l’amor,
no arrufaven el nas davant cap desig obstinat.
Esguarda la deessa repetida cent vegades.
No anheles oferir-li algun petit sacrifici antic?
Els vells sacerdots devien tenir un aire bufat,
certa condescendència més als llavis que als ulls.
Han viscut menys que els seus déus de terrissa
i que aquests amulets i presentalles.
Ara esguarda els Cabirs, flames o astres,
els simpàtics Cabirs com uns follets deformes.
Alguna volta, aquí, els devien recordar,
perquè eren molt importants
a llocs de navegants i llargs viatges.
Ara la terra ofega homes i somnis,
també els amors desvergonyits
que aquells déus innobles no desdenyaven,
parents com eren de la terra.
Sota els conreus, com una remota arrel podrida,
amb les coses diàries, ham, llumener o joguina.
(D’El cop a la terra, 1962)
_0.webp)
