Novel·la Narrativa breu Poesia Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Obres completes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Llorenç Villalonga

1897-1980

Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980), escriptor i metge psiquiatre.

Estudia medicina i s’especialitza en psiquiatria (1919-1927). Exerceix com a metge a Palma, primer en una consulta privada i després a l’Hospital Psiquiàtric de la ciutat. A més, és nomenat secretari del Col·legi Oficial de Metges de les Balears.

Villalonga comença la seva trajectòria literària col·laborant al diari Día de Palma amb un conjunt d’articles marcats clarament per les seves conviccions anticatalanistes i antirepublicanes. Ben aviat, però, surt a la llum la seva primera novel·la Mort de dama (1931), que signa amb el pseudònim de Dhey. Aquesta obra de marcat caràcter esperpèntic, es va veure envoltada d’una gran controvèrsia dins el món regional mallorquí que s’hi sentí ridiculitzat. Amb els anys, però, s’ha convertit en un clàssic de la literatura catalana, juntament amb Bearn o La casa de les nines (publicada en català el 1951), premi de la Crítica nacional i, sens dubte una de les novel·les més traduïdes de la literatura catalana del segle XX. A més a més d’aquestes dues novel·les emblemàtiques, és autor de diverses obres que configuren, sobretot a partir dels anys seixanta, el mite de Bearn. Villalonga hi retrata amb saviesa i nostàlgia la Mallorca de l’antiga aristocràcia just abans de la seva desaparició definitiva. Per això s’ha relacionat la seva obra i, més concretament Bearn, amb Il Gattopardo del sicilià Giuseppe Tomasi di Lampedusa, obra que Villalonga traduí al català el 1962.

També cal destacar les obres de teatre: Fedra (1932), Silvia Ocampo (1935) i Desbarats (1965), i el recull d’articles Centro (1934).

Pàgina elaborada per Nausica Solà per a l’AELC.
Fotografies: Casa Museu Llorenç Villalonga.

Castellano

Castellano

Llorenç Villalonga (Palma de Mallorca, 1987-1980), escritor y médico psiquiatra.

Estudia medicina y se especializa en psiquiatría (1919-1927). Ejerce de médico en Palma, primero en una consulta privada y luego en el Hospital Psiquiátrico de la ciudad. Además, es nombrado secretario del Colegio Oficial de Médicos de las Baleares.

Como escritor empieza su trayectoria literaria colaborando en el periódico Día de Palma con un conjunto de artículos marcados claramente por sus convicciones anticatalanistas y antirrepublicanas. Sin embrago, pronto sale a la luz su primera novela Mort de dama (1931), que firma bajo el pseudónimo de Dhey. Esta obra de marcado carácter esperpéntico, se ve rodeada de gran controversia dentro del mundo regional mallorquín que se siente ridiculizado en ella. Aún así, con el tiempo acaba convirtiéndose en un clásico de la literatura catalana, junto con Bearn o La casa de les nines (publicada en catalán en 1951), premio de la Crítica nacional y, sin lugar a dudas, una de las novelas más traducidas de la literatura catalana del siglo XX. Además de estas dos emblemáticas novelas, es autor de varias obras que conforman, sobre todo a partir de los años sesenta, el mito de Bearn. Villalonga retrata con sabiduría y nostalgia la Mallorca de la antigua aristocracia justo antes de su desaparición definitiva. Por eso se ha relacionado su obra y, más concretamente, Bearn, con Il Gattopardo del siciliano Giuseppe Tomasi di Lampedusa, cuya obra fue traducida por el mismo Villalonga.

También cabe destacar las obras de teatro Fedra (1932), Silvia Ocampo (1935) y Desbarats (1965), y el libro de artículos Centro (1934).

Página elaborada por Nausica Solà para AELC.
Fotografías: Casa Museu Llorenç Villalonga.

English

English

Llorenç Villalonga (Palma, 1987-1980), was a writer who had also studied medicine, specialising in psychiatry (1919-1927).

He worked as a doctor in Palma, first as a private consultant and subsequently in the city’s Psychiatric Hospital. He was also Secretary of the Balearic Islands Medical College.

Villalonga began his literary career by writing for the Palma-based newspaper Día with a series of articles that were notable for their clear anti-Catalanist and anti-republican sentiments. Not long afterwards, he published his first novel Mort de dama (Death of a Lady, 1931), under the pseudonym of Dhey. This work, which is markedly caricaturesque, caused a huge controversy in the provincial society of Mallorca, whose members felt they had been unkindly lampooned. With time, the book became a classic of Catalan literature, along with another work, Bearn o La casa de les nines (which was published in Catalan in 1951 and in English, in the translation of Deborah Bonner, as The Dolls’ Room (London, Andre Deutsch, 1988)), winner of the National Critics’ Prize and undoubtedly one of the most widely-translated novels of twentieth-century Catalan literature. Besides these two emblematic novels, he wrote a number of other works that gave shape to the myth of Bearn, especially after the 1960s. In these books, Villalonga intelligently and nostalgically portrays the swansong of the old Mallorca aristocracy. Hence his work, Bearn in particular, has been compared with Il gattopardo (The Leopard) by the Sicilian writer Giuseppe di Lampedusa, which Villalonga translated into Catalan in 1962.

Also of note are his plays, Fedra (Phaedra, 1932), Silvia Ocampo (1935) and Desbarats (Defeats, 1965), and the collection of articles Centro (Centre, 1934).

Web page: Nausica Solà for AELC.
Translation: Julie Wark.
Photographs: Casa Museu Llorenç Villalonga.

Biografia

Llorenç Villalonga Pons neix a Palma el 1897, fill de Miquel Villalonga Muntaner, militar, i de Joana Pons Marquès. Després de cursar el batxillerat a l’Institut Balear de Mallorca, i tot i no despuntar en els estudis, es decanta per la carrera de medicina. Aquesta decisió li suposa un fort enfrontament amb el seu pare, que havia pensat en un futur militar tant per a ell com per al seu germà Miquel.

Estudia medicina en diverses facultats: a Múrcia, a Barcelona i a Saragossa, on acaba els estudis el 1926. Són anys de disbauxa. Llorenç Villalonga és un jove inquiet, curiós i rebel, amb un intens afany cosmopolita que el duia a menystenir la cultura illenca provinent del XIX. A l’avantguarda estètica dels anys vint i trenta, la seva primera incursió a l’activitat literària es dona precisament durant aquesta època: escriu per al diari El Día, de Palma, diversos articles sobre política i sobre cultura —des d’un punt de vista anticatalanista— i alguns contes sintètics, que publica més tard. Aquests primers escrits els signa amb el pseudònim de Dhey, que també utilitza en algunes de les seves primeres obres.

El 1927 obre un consultori a Palma, i poc després a la Clínica Peñaranda. De 1930 a 1934, ocupa el càrrec de secretari del Col·legi Oficial de Metges de les Balears. Paral·lelament, entra a treballar a l’Hospital Provincial, però poc després passa a l’Hospital Psiquiàtric, però la seva passió és la literatura.

S’estrena com a narrador amb la novel·la Mort de dama (1931), llibre que a pesar de suposar un salt qualitatiu en la seva carrera literària —i de ser considerada un clàssic de la literatura catalana contemporània—, rep, en el moment de publicar-se, crítiques airades de l’entorn regionalista de l’illa i dels poetes de l’Escola Mallorquina que se senten al·ludits en la sàtira i la paròdia que traspua l’obra.

Tres anys més tard d’aquesta primera aventura literària decideix engegar amb el seu germà Miquel el magazín Brisas (1934-1936), revista que ell mateix dirigeix i on publica alguns dels seus relats, poemes i obres teatrals com ara Silvia Ocampo i Fedra, i el començament de la novel·la Madame Dillon (1937), totes tres inspirades en la relació sentimental amb Emilia Bernal, una poeta cubana. En aquests escrits Villalonga retrata la realitat de Mallorca durant els anys trenta, quan tot just començaven a arribar les primeres onades de turistes. Aquest mateix any (1934) apareix Centro, un recull d’articles bel·ligerants amb el catalanisme.

L’any 1936, Villalonga entra a formar part de la Falange Espanyola, la qual cosa es reflecteix en els seus escrits, clarament propagandístics. I al cap de poc temps es casa amb Teresa Gelabert Gelabert.

En acabar la Segona Guerra Mundial, Villalonga inicia una nova etapa literària en què es decanta per una major reflexió, i els seus escrits s’omplen de nostàlgia i de rememoració d’un món perdut a la manera de Proust. Torna a col·laborar a la premsa, al diari Baleares, també franquista, i recupera el pseudònim de Dhey, que ja havia utilitzat anys enrere. Influenciat per l’obra proustiana, comença a preparar unes memòries literàries.

A partir dels anys cinquanta, fruit de la reflexió entorn de les conseqüències devastadores de la guerra civil, el pensament de Villalonga pren un marcat caràcter escèptic, i això propicia un acostament al món cultural mallorquí. Es relaciona amb Manuel Sanchis Guarner, Francesc de Borja Moll —editor de La novel·la de Palmira—, Llorenç Moyà, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, gran amic seu entre 1951 i 1968, o Salvador Espriu —que reelabora i tradueix l’obra villalonguiana Fedra i la publica al costat de la seva Antígona—. És assidu a les tertúlies del cafè Riskal de Palma.

La segona edició de Mort de dama (1954) adaptada al català del Principat, molesta l’autor que és un defensor de les varietats dialectals. Aquest fet condiciona la publicació de la següent novel·la Bearn, que si bé havia estat escrita en català, finalment veurà la llum en castellà el 1956; , i passarà desapercebuda. Anys després, el 1961, apareix l’edició catalana i el 1963 rep el Premi de la Crítica i el reconeixement literari per part de crítics i escriptors. A més, es tradueix a gairebé totes les llengües europees i, també, al xinès i al vietnamita. Bearn converteix en mite les seves experiències de joventut i la societat mallorquina en transformació, temes que apareixen de nou en altres novel·les posteriors, tot configurant, el que s’ha anomenat «mite de Bearn».

A partir d’aleshores es dedica a fer una literatura més autobiogràfica. Són d’aquesta època L’àngel rebel (1961), Falses memòries de Salvador Orlan (1967), Les Fures (1967) i El misantrop (1972). També publica nombrosos articles, no només a la premsa mallorquina, sinó també a la de Barcelona (a Destino i a El Correo Catalan).

Durant els últims anys de la seva trajectòria literària publica un parell de novel·les Andrea Víctix (1974) i Un estiu a Mallorca (versió narrativa de l’obra de teatre Silvia Ocampo).

Mor a Palma el 28 de gener del 1980.

©Casa Museu Villalonga
©Casa Museu Villalonga
©Casa Museu Villalonga
©Casa Museu Villalonga
©Casa Museu Villalonga
©Casa Museu Villalonga
©Casa Museu Villalonga
©Casa Museu Villalonga
©Casa Museu Villalonga
©Casa Museu Villalonga

Premis

  • Faula (1956): Bearn.
  • Gabriel Maura (Ciutat de Palma) (1957): Desenlace en Montlleó.
  • Premi de la Crítica nacional (1963): Bearn.
  • Premi Nacional Narcís Oller (1970): L’hereva de dona Obdúlia o les temptacions.
  • Josep Pla (1973): Andrea Víctrix.
  • Medalla de Plata de la Diputació Provincial (1977).

    • La novel·la de Palmira.

    La tercera edició d’aquesta novel·la —la primera és la de Moll (1952) i la segona la que s’inclou a Obres completes (1966)— es publica amb el títol Les ruïnes de Palmira (Barcelona: Club Editor, 1972).

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «Davant les petites contrarietats de la vida —que acaben com explica Lampedusa, a poc a poc amb la del Príncep de Salina—, En Llorenç Villalonga somriu i pensa que, tanmateix, l’estupidesa humana és inalterable, que si riu, potser tothom riurà amb ell —com diu una amiga nostra— i que si es posa a plorar, és segur que plorarà tot sol. La intel·ligència exigeix el riure, entre altres coses, perquè només la intel·ligència té dret a desbaratar-se.»

    (Jaume Vidal Alcover. «Pròleg», dins Llorenç Villalonga: Desbarats. Palma de Mallorca: Daedalus, 1965, p. 11)

    * * *

    «L’obra de Llorenç Villalonga constitueix un testimoni de la decadència de l’aristocràcia rural mallorquina. Ara bé, aquest testimoni, més que d’una anàlisi científica de les causes i concauses que la provocaren, és el resultat d’una profunda i conscient deformació literària. Abans del 36, la deformació consistí en una caricatura o, si preferiu, en un esperpent valleinclanesc; després del 39, en una elegia que quallà en un mite: el de Bearn. Villalonga és un escriptor conservador, però que no deixa d’admetre el progrés històric i que procura, no de plorar la fallida, sinó d’eternitzar-la, anava a dir, fàusticament. Així, reprodueix un món ambigu i tarat, mig intel·lectual, mig esnob, que no es formula clarament la situació desesperada en què es troba sinó que intenta d’evadir-se’n. En definitiva, un món carregat de matisos, complex, contradictori. Intel·ligent i culte i, per això mateix, insolent.»

    (Joaquim Molas. «El mite de Bearn en l’obra de Villalonga per Joaquim Molas», dins: Obres completes. Barcelona: Edicions 62, 1966, p. 29)

    * * *

    «Llorenç Villalonga feixista? Potser, encara que igualment podríem titllar d’anarquistes o comunistes els qui van romandre fidels a la República i fins van haver de militar, o van voler fer-ho a l’embat d’un entusiasme inicial, en algun sindicat o partit. A penes interessat en política, fill de la formació que havia rebut, Villalonga en aquelles circumstàncies extremes va reaccionar també extremament. La seva devoció, les seves idees, són els seus llibres, i si avui, mig segle després d’aquelles tristes circumstàncies, hem d’erigir-nos fiscals, és que hem tornat a caure en la simple i total aberració. Villalonga fou què fou i com fou, per les mateixes raons i la lògica com altres varen resultar ser de diferent manera.»

    (Baltasar Porcel. «Història d’una novel·la», dins: Els meus inèdits de Llorenç Villalonga. Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 237)

    * * *

    «Villalonga fou capaç de bastir un món literari d’una gran densitat i riquesa. Algunes de les seves novel·les seran immortals per sempre. El personatge de Villalonga, esfèric i contradictori, en la mesura que va ser integralment ambigu de natura, i moralment incorrecte —ens referim a la moral civil—, continuarà provocant en els lectors i en determinats sectors de la ciutadania una reacció ambivalent. D’una banda, es reconeixerà el gran escriptor; de l’altra, hi haurà l’expressió d’enuig que a voltes produeix allò que va dir i allò que va fer. Tot plegat, però, poca cosa més que una petitesa, a hores d’ara, quan les seves millors novel·les s’alcen majestuoses dins la història de la literatura i quan els lectors tenen l’oportunitat de trobar-hi, sempre que vulguin, enginy, saviesa i cultura.»

    (Damià Pons i Pons. «Llorenç Villalonga o el joc de les ambigüitats calculades», dins Jaume Pomar: Llorenç Villalonga i el seu món. Binissalem: Di7, 1998, p. 5)

    * * *

    «Ara bé, he parlat d’un decisiu component autobiogràfic essencial en la seua creació literària, però és clar que no pretenc afirmar tota la seua obra siga una enorme autobiografia, entesa amb el sentit estricte. De fet només una molt reduïda part de la seua producció entraria dins aquest gènere, és a dir, la podríem qualificar de factual; mentre que la immensa major part pertany sense dubte al terreny de la ficció, encara que ens incorpore diluïts al si del món diegètic els suficients elements autobiogràfics com per acostar-lo íntimament a les preocupacions i vicissituds de la biografia de l’autor. Més encara, en un autor tan lligat creativament al seu entourage vital no pot deixar de sorprendre que en el seu únic projecte autobiogràfic ambiciós, Falses memòries de Salvador Orlan, ni tan sols propose un autèntic pacte autobiogràfic, com de seguida veurem, i acabe, doncs, orientant el lector cap a un pacte referencialment lliure. Una verdadera paradoxa que haurem d’intentar explicar-nos.
    Sembla que Villalonga, tan permissiu i tan amatent a deixar als mons diegètics creats els elements de la seua realitat més personal, mostra una cura molt especial en filtrar-los ficcionalment, és dir, a dissimular-los. I no crec que es tracte sols d’una irrenunciable aposta per la llibertat creativa, regida exclusivament pel poder únic de la imaginació, al qual s’han de sotmetre també els elements incorporats de la realitat factual. L’afany per dissimular els noms propis de les persones històriques incorporades a Falses memòries de Salvador Orlan i l’ocultació o la disfressa d’alguns fets només pot ser conseqüència de pudor de Villalonga a referir de manera massa immediata, la pròpia i la d’altri.»

    (Vicent Simbor. «Llorenç Villalonga i la literatura del jo», dins Actes del col·loqui Llorenç Villalonga. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 102-103)

    ©Casa Museu Villalonga
    ©Casa Museu Villalonga

    Entrevistes

    —Aviat, don Llorenç, tocaran migdia tots es campanars…
    —Sí, sentirem tocar totes ses campanes de Ciutat.

    —Abans les campanes em feien pensar sempre en la mort. M’entrava por. Ara a penes hi pens.
    —Tenc setanta-tres anys i la veig a prop, la mort, però no em fa por perquè és inevitable. La voldria dins una cambra, tranquil·la, i no en accident de carretera.

    —I creu en sa vida eterna?
    —Supòs que hi ha un més enllà millor organitzat que aquest món. Però això sols podria ésser contestat després de la mort.

    —És curiós que vostè hagi arribat a aquesta concepció més o menys religiosa.
    —I ara! Jo sempre he estat practicant des catolicisme.

    —No ho crec. I, si de cas, fóra d’una manera força subterrània. Vostè era un «volterià»…
    —Des de jove, sí, em seduí Voltaire pes que té de felí i perquè, si no bon catòlic, era deista. Deista i amb més ingeni que es d’aquella marquesa atea, partidària de Diderot, que deia, en sentir anomenar Voltaire: «No em parleu d’aquest beat!»

    […]

    —Vostè, també, ha estat falangista.
    —T’acab de dir que hi ha moment en què s’ha d’elegir. Sa història des meu falangisme és senzillíssima: jo som homo de matisos i es mil nou-cents trenta-sis em vaig trobar, de cop, que no hi havia mitges tintes: o roigs o blaus. No vaig dubtar. I no perquè m’agradessin molt ets blaus, sinó perquè, a Catalunya, com mos ha recordat fa poc en Gafim, la FAI havia posat un cartell que deia: «Prohibido hablar en catalán».

    —S’ha fet catalanista, ara?
    —No. Però es meu llinatge ve des llevant peninsular, on hi ha dos pobles anomenats Villalonga: un, en es Principat; s’altre, a València. Sa meva família, tot i havent-hi hagut militars, com mon pare mateix, ha parlat sempre sa nostra llengua. Tal volta m’hauria convengut —no diré agradat— ésser castellà. I en castellà escric a vegades.

    […]

    —Quin dels seus llibres li agrada més?
    —Potser Bearn. Però, alhora, allò darrer que he escrit. No obstant això, a n’es poc temps m’adon que és menys important des que creia.

    —La seva obra ha anat de l’esperpentisme fins a una introspecció psicològica, no és veritat?
    —Sí. És exacte. I volent fixar, paral·lelament, sa realitat fugitiva, com ets fotògrafs, només aquests fixen objectes i jo he volgut fixar coses més anímiques.

    —Què és la novel·la segons vostè?
    —Una història que ha de tenir cap i peus, argument. Ara bé, s’argument pot ésser qualsevol. Tot està en sa manera de realitzar-ho. Ben mirat, sa novel·la és poesia. Puc dir-te noms, si vols; jo llegia molt, de jove: Anatole France, Proust, Clarín (que pressentia Proust), Valle-Inclán…

    […]

    —Vostè és avui un dels cinc o sis grans autors catalans, ¿quina impressió li fa, havent estat molt indiferent a sa literatura catalana?
    —Jo indiferent a sa literatura catalana? Fóra més exacte dir —i no és un retret, ho trob ben natural— que, a Catalunya, s’han mostrat fins fa poc indiferents a sa meva literatura. Totes ses novel·les que he escrit, començant per Mort de Dama —escrita en es vint anys, encara que publicada en es trenta— són en català, o, com noltros dèiem a vegades, en mallorquí. Que avui m’atribueixin a Catalunya un mèrit que no tenc, m’afalaga de veres. Tant més que no ho meresc.

    —¿Per què, a n’es seu parer, quan van publicar en castellà abans que en català —Bearn, Desenllaç a Montlleó—, no va obtenir a penes ressò?
    —No m’estranya no haver obtingut es ressò d’un Valle-Inclán, per exemple. Ho trob just.

    —¿I no és possible que haver-lo obtingut en català sigui degut a n’es fet que hi ha menys escriptors que en castellà?
    —No crec que a Catalunya hi hagi, proporcionalment, menys escriptors que a la resta d’Espanya: és probable que n’hi hagi més.

    —Expliqui’m, si li plau, ses motivacions des seu bilingüisme.
    —Sa meva aspiració era expressar es meu pensament —vull dir «lo» que pens— i editar-ho amb sa llengua que fos. És sabut que a Mallorca tot ens sentim una mica cambrers i parlam diverses llengües. Per a mi, s’idioma no és un fi, sinó un mitjà d’expressió. Em sent més cambrer que no lloro. Però es fet que tota sa meva novel·lística —es dos volums de ses meves Obres completes (ha sortit es primer tom, sortirà es segon?) sumaran més de vint llibres, entre novel·les, contes, teatre— ha estat concebuda i és escrita en català. Sa primera obra Mort de Dama, tan localista, crec que no l’hauria poguda escriure més que amb sa meva llengua. Desenllaç a Montlleó, que no té color local, hauria pogut ésser redactada en alemany. I si aquesta i Bearn van ésser publicades primer en castellà, és per diverses raons, una de les quals és que a Barcelona no trobava editor.

    […]

    —Ja que anem xerrant, ¿què li sembla el catalanisme com a concepció d’una societat i, és clar, d’una política?
    —Una tendència més aviat conservadora, pairalista, tradicionalista, ignor si viable o no en aquests moments. Es mateix diria de sa llengua catalana. A mi m’agrada escriure en mallorquí, que és quasi català, però ets qui s’entenen en aquestes coses (?) diuen que aviat (?) només hi haurà tres idiomes mundials: anglès, castellà i potser xinès.

    —Així deu opinar que es català té un futur esquifit.
    —Tot depèn que s’«aviat», que deia ara, equivalgui a vint anys o a vint segles. De tota manera, es futur està en bona part en ses nostres mans. A casa meva hom parla sempre mallorquí, sé però que a Catalunya hi ha força famílies que parlen castellà.

    (Baltasar Porcel. Fragments de l’entrevista «Llorenç Villalonga, com el lluç», Serra d’Or (Barcelona), any XII, núm. 127, abril 1970, p. 35-40)

    Antologia

    El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L’herba creix entre les juntes de les pedres, amples com a lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes.
    Pel barri no hi passa ningú: «Els veritables habitants d’aquests carrers són els gats», ha dit Santiago Rusiñol. Mallorca és un país privilegiats per als éssers gatescos. El gat exigeix el silenci, ordre i netedat, com un filòsof escolàstic: els renous del món no el deixarien meditar. Els gats i els canonges guarden analogies. Així han triat el mateix barri. L’aristocràcia, la burgesia, també anhelen reposar. L’escenari és apropiat. No descriuré una vegada més com és una antiga casa mallorquina; poc més o menys, igual que una lleonesa o una catalana. Bells quadres en els quals, de sobte, no es veu què hi ha pintat; cadires de repòs i llits barrocs, amb cortinatges de domàs. Aquests llits tenen molts matalassos: s’hi dorm molt bé.

    (Fragment de Mort de dama. Palma: Gràfiques Mallorca, 1931)

    * * *

    […] Avui la feminitat és un producte exquisit i necessari que s’ha de veure i gustar de prop, vull dir amb tota la calma. Els anys, en desenganyar-nos de l’Amor-Curiositat, ens fan apreciar la infinita gamma de l’amor-costum o, si ho preferim, de l’amor-miniatura. «¿Què veuràs a un altre lloc que aquí no vegis?», pregunta Kempis. Els mestres de l’escola holandesa, comprenent-ho així, pintaven amb procediments de miniaturista, o sigui tot el contrari d’aquesta horrible escola de Barbizon que avui està de moda, i no necessitaven cercar temes «interessants» com en la novel·la d’aventures perquè tot el que es mira detingudament és interessant!»

    Llegint aquestes pàgines, escrites farà cosa d’un any, Déu em fa mercè d’obrir-me el cor a l’esperança i vaig creient que ha d’existir alguna llei misteriosa que impedeixi separar a l’altre món dos éssers que s’han estimat de veres en aquest. En el llibre VIII de les «Metamorfosis», quan Júpiter vol premiar Filemon i Baucis que l’han socorregut creient-li un captaire, els dóna un mateix final i els transforma en arbres perquè arrelin plegats a un mateix lloc.

    —És clar que aquesta llei ha d’existir —deia de vegades el meu protector—. Al Cel no poden esser desatents; i si conviden una senyora casada, per força han de convidar també el marit.

    —Suposant que aquest no en sigui indigne per la seva conducta —li replicava jo.

    —Si ha estat tan dolent…

    Tot el problema, justament, es recolzava en això.

    Ja he dit que ell no discutia quasi mai, perquè era, en el fons, caparrut i perquè essent al mateix temps escèptic, li semblava lleig esmenar en una conversa «tots els errors acumulats, com ell deia, durant experiències de segles». Per altra part, ¿qui no ha mantingut conviccions irraonables que a vegades resulten realitats? Fa uns cinquanta anys George Sand tractava d’incultes els mallorquins perquè creien en el contagi de la tisi. Pasteur i Koch han donat la raó a aquells pagesos ignorants. El meu mateix protector, tan lliberal, tenia els seus tabús, els seus dogmes —pocs, però incommovibles— que no podien tan sols esser mencionats. ¿No s’havia negat rotundament, una nit memorable, devora la foganya, a satisfer una curiositat de donya Xima? Es tractava de la Sala de les Munyeques, un punt trist de la història de Bearn, és cert, però, ¡de quants d’altres fets escabrosos no es parla en aquestes Memòries que ell ha ordenat fer públiques!

    Segons he pogut aclarir per mitges paraules i per un document traspaperat dins un vell llibre de comptes, a finals del segle XVIII don Felip de Bearn, capità de cavalleria destacat a Aranjuez i un dels joves «lions» de la cort, havent fet amistat amb un aventurer italià que fabricava joguines, es dedicà a vestir munyeques «exposant-ne més de vint» —resa el document— «a la sala de banderes de la mateixa caserna…» «Amb les seves mans —segueix el document— feia tots els vestits i teixia les randes…» Expulsat de l’Exèrcit, malgrat els esforços del Príncep de la Pau, que intentà dissuadir-lo de tan estranya mania, es tancà a Bearn, on passà els darrers anys de la seva vida entregat als seus desvaris. Escrivia moltes de cartes i sembla que estava en correspondència amb personatges de la cort de Carles IV i de Frederic de Prússia. El senyor, no obstant, no menciona aquests fets a les Memòries. Tan sols, en els darrers capítols, unes consideracions generals respecte a l’efeminament, que ell creu una degeneració romàntica, poden fer sospitar que en redactar-los pensava en el seu avantpassat: «Quan jo era al col·legi, escriu, em cridava l’atenció veure com alguns dels meus companys que anaven sovint amb nines cobraren fama d’efeminats. Ja gran, vaig observar que els més virils visitaven les cases públiques per insultar les vestals i llançar els mobles al carrer. A mi em prengueren mania d’ençà d’una nit que vaig desaparèixer amb una al·lota rossa…. La meva conducta es va atribuir a por, perquè vertaderament aquelles disbauxes, a més de desagradables, no deixaven d’esser perilloses, i a manca de companyonia.» «Comprendràs, em digueren, que entre homes, lo primer és lo primer…»

    «Tal volta tenien raó, però pensant que l’Univers és corbat i que els lluços es mosseguen la coa, arribaríem a la conclusió que un excés de virilitat pot dur a la inversió sexual. És indubtable que en aquestes matèries resulta millor no dogmatitzar. En el segle XVIII hi havia coronells que sabien brodar i que eren, al mateix temps, galants perfectes.»

    He subratllat jo la darrera frase, i aquesta és potser l’única al·lusió del senyor al fet escabrós. Fet que psicològicament es complica perquè, segons sembla, l’endemà de la visita d’un conegut cavaller de Ciutat, don Felip fou trobat al peu del seu llit i es digué si de mort violenta.

    (Fragment de Bearn o La sala de les nines. Barcelona: Edicions 62, 1980)

    * * *

    La injustícia de la Creació consisteix, precisament, segons César, que existeixin gavines obligades a travessar un mar tempestuós, pobres soldats amb ànima de conradors destinats a un heroisme que no senten… La nit de Pau, si hagués estat segur que Salvador consentia morir, potser s’hauria llançat contra la pista per destruir-se units en una suprema apoteosi. Així el Misantrop hauria sortit a la fi d’ell mateix, realitzant l’abraçada que resulta impossible i estèril amb una dona. El seu amic era llavors, vint anys enrera, un home valerós i suggestionable, ple de fantasia jovenívola. Com havia d’acceptar, ara, la tremenda prova, ja complida la quarantena, llastrat amb fills, honors i milions? El destí els separava definitivament.

    (Fragment d’El misantrop. Barcelona: Edicions 62, 1989)