Novel·la Narrativa breu Poesia Crítica literària o assaig Altres

Maria Àngels Viladot

Maria Àngels Viladot (Barcelona, 1951). Llicenciada en Filosofia i Lletres (Secció Psicologia) per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctora en Psicologia per la Universitat de Barcelona.

Des de l’any 1975 fins al 1985 és professora al Departament de Psicologia de la UAB. A finals del 1983 obté un contracte de treball de l’Ajuntament de Barcelona i l’any següent entra a treballar a la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. L’any 1991 s’incorpora com a professora consultora a la UOC i també n’és tutora, càrrec que encara té en l’actualitat. Fins al 2016 és directora de l’editorial Aresta.

És vocal del Consell Social de la Llengua Catalana de la Generalitat de Catalunya i membre de la seva Comissió Permanent. També és membre de la International Communication Association, del Grup Català de Sociolingüística, del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya i de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya. Forma part del jurat del Premi Ramon Trias Fargas (Fundació CATDEM).

Ha publicat una desena d’assajos en l’àmbit de la comunicació i la sociolingüística. En el gènere de la ficció ha escrit la novel·la Ocell de tempesta (2001), el poemari Univers paral·lel (2001) i els reculls de narrativa Laberint al soterrani i altres contes (2019), La fúria de Fandango i altres relats (2020) i Disset esclats (2021).

És sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Contacte amb l’autora

Pàgina elaborada per Carme Ros per a l’AELC.
Documentació: Arxiu personal de l’autora.

Castellano

Castellano

Maria Àngels Viladot (Barcelona, 1951). Licenciada en grado en Filosofía y Letras (Sección Psicología) por la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) y doctora en Psicología por la Universitat de Barcelona (UB). Desde el año 1975 hasta 1985 trabaja como profesora en el Departamento de Psicología de la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualmente es profesora colaboradora y tutora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

A finales de 1983 obtiene un contrato de trabajo del Ayuntamiento de Barcelona y el año siguiente entra a trabajar en la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En 1991 se incorpora como profesora consultora a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) y también es tutora. Es vocal del Consell Social de la Llengua Catalana de la Generalitat de Catalunya y miembro de su Comisión Permanente. También es miembro de la International Communication Association, del Grup Català de Sociolingüística, del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya y de la Associació col·legial d’Escriptors de Catalunya. Forma parte del jurado del Premio Ramon Trias Fargas (Fundación CATDEM). Hasta el 2016 es editora de la Editorial Aresta.

Ha publicado una decena de ensayos en el ámbito de la comunicación y la sociolingüística. En el género de ficción ha escrito la novela Ocell de tempesta (2001) y el poemario Univers paral·lel (2001).

Es socia de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. 

Contacto con la autora.

Página elaborada por Carme Ros para AELC.
Documentación: Archivo personal de la autora.

English

English

Maria Àngels Viladot was born in Barcelona on February 19, 1951. She graduated with an honours degree in Arts (specialising in Psychology) from the Universitat Autònoma de Barcelona (UAB –Autonomous University of Barcelona–) and with a doctorate in Psychology from the Universitat de Barcelona (UB –University of Barcelona–). She is currently a conrtibutor professor and tutor at the Universitat Oberta de Catalunya (UOC –Open University of Catalonia–).

She has a solid university background since, between 1977 and 1983, she was teaching in the Department of Experimental Psychology and Psychophysiology (Laboratory of Conduct) at the UAB. Then at the end of 1983, she was contracted by the Barcelona City Council, and the following year began work at the Direcció General de Política Lingüística of the Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Linguistic Policy Section in the Department of Culture of the Autonomous Government of Catalonia). Until 2016 she has been publisher at the Editorial Aresta.

In 1991 she took up a position as a teacher-consultant at the Universitat Oberta de Catalunya (UOC –Open University of Catalonia–).

She is a board member of the Generalitat de Catalunya (Autonomous Government of Catalonia) Consell Social de la Llengua Catalana (Social Council for the Catalan Language) and a member of its Permanent Commission. She is also a member of the International Communication Association (no. 005989); of the Grup Català de Sociolingüística (Catalan Socio-linguistics Group); of the Col·legi de Psicòlegs de Catalunya (College of Psychologists of Catalonia) (no. 2.791), and of the Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya (Collegiate Association of Writers of Catalonia) (no. 1.813) .

She has written several essays, one of which, El bilingüisme a Catalunya (Bilingualism in Catalonia) (1981), was awarded the Doctor Martí i Julià Award of the Institut d’Estudis Catalans (Institute of Catalan Studies). Her other essays are, Identitat i vitalitat lingüística dels catalans (Catalan Identity and Linguistic Vitality) (1993); Estereotips socials de la dona (Social Stereotypes of Women) (1993); Preparación mental del jugador de golf (Mental Preparation for a Golfer) (1994) and Les dones en la política (Women in Policy) (2000), amongst others.

In the genre of fiction, she has written the novel, Ocell de tempesta (2001) (Storm Bird), and a book of poems, Univers paral·lel (2001) (Parallel Universe).

She is a honorary member of AELC (Association of Catalan Language Writers). 

Web page: Carme Ros for AELC.
Documentation: Personal files of the author.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Maria Àngels Viladot i Presas és llicenciada en Filosofia i Lletres (Secció Psicologia) per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb qualificació d’excel·lent, i doctora en Psicologia per la Universitat de Barcelona.

Des de l’any 1975 fins al 1985 és professora al Departament de Psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. A finals de 1983 obté un contracte de treball de l’Ajuntament de Barcelona i l’any següent s’incorpora a la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura de la Generalitat. Ha estat cap de negociat dels Centres de Normalització i els Serveis Municipals de Català i també treballa a l’Institut de Sociolingüística Catalana. A més ha estat tècnica delegada del Departament de Cultura a la Comissió Interdepartamental de Promoció de la Dona. Una de les tasques importants que desenvolupa és la preparació, la coordinació i la redacció de la proposta de creació de l’actual Consorci per a la Normalització Lingüística. Aquesta proposta es concreta a la ponència «Els Centres de Normalització Lingüística segons disposa l’article 26 de la Llei de Normalització 7/1983», que llegeix al II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. També cal destacar que coordina la ponència «Llengua i dona» al I Congrés de la Dona a Catalunya (Institut Català de la Dona de la Generalitat de Catalunya). Del 2007 al 2016 és editora d’Aresta.

L’any 1990 llegeix la tesi doctoral a la Universitat de Barcelona, dirigida pel Dr. Miquel Siguan, i obté un excel·lent Cum Laude per unanimitat. Després s’incorpora com a professora consultora a la Universitat Oberta de Catalunya i també n’és tutora. Des de l’any 1987, Viladot manté una estreta col·laboració amb el Departament de Comunicació de la Universitat de Califòrnia i, en col·laboració amb el professor Howard Giles i col·laboradors seus, ha realitzat i publicat diversos treballs d’investigació en l’àmbit de la comunicació i la sociolingüística en revistes internacionals de prestigi.

Col·labora al diari Avui i a la Revista de Catalunya. A més ha publicat treballs a La Vanguardia, La Factoría, Revista de Psicología General y Aplicada, Revista del Departamento de Psiquiatría, Perspectiva Social, Fòrum, Anuario de Psicología, Treballs de sociolingüística catalana, International Journal of the Sociology of Language, Multilingual, Journal of Multilingual and Multicultural Development, Ciència, Quaderns de Psicologia, Revista de Cultura de la Generalitat de Catalunya, COM. Revista del Departament de Cultura, Llengua i ús (revista de la Direcció General de Política Lingüística), Revista de Psicologia Social Aplicada, Perspectiva Social, etc. Té treballs publicats a les actes i publicacions de multiplicitat de congressos i simposis (Simposi de demolingüística; Seminari internacional de l’estudi experimental del bilingüisme…) i capítols dins de nombrosos treballs i llibres.

Viladot és autora de diversos llibres d’assaig, un dels quals, El Bilingüisme a Catalunya (1981), mereix el Premi Doctor Martí i Julià de l’Institut d’Estudis Catalans. Els altres llibres d’assaig són Identitat i Vitalitat lingüística dels catalans (1993), Estereotips socials de la dona (1993), Preparación mental del jugador de golf (1994), Les dones en la política (2000), Lengua y comunicación intergrupal (2008), Educar les emocions (2009), Letras con sabor (2010), Comunicación intergrupal e intercultural (2011), Comunicación y grupos sociales (2012), De la picaresca als videojocs. La infància com a mirall de la societat (2013), Gender at Work: a Social Psychological Perspective (2014), escrit conjuntament amb M. Steffens i I. Ebert, i ¿Qué hace la sociedad con los niños y las niñas? (2013). També ha rebut un Premi de la Caixa de Sabadell (1995) pel projecte d’estudi Comunicació intergeneracional. Un estudi a Catalunya. És autora dels Dictàmens assenyalats de Política Lingüística (Consell Social de la Llengua Catalana). Ha col·laborat en el llibre en línia Dones i catalanisme amb el text «Violència contra les dones» i en les conclusions, que es presenta al I encontre CatDem per a la regeneració catalanista, celebrat el març de 2010.

El 2001, publica el poemari Univers paral·lel (Viena) i Ocell de tempesta (Columna, 2001). Més endavant, veuen la llum els reculls de narrativa Laberint al soterrani i altres contes (Viena, 2019), La fúria de Fandango i altres relats (Viena, 2020) i Disset esclats (Stonberg, 2021).

Maria Àngels Viladot és vocal del Consell Social de la Llengua Catalana de la Generalitat de Catalunya i membre de la seva Comissió Permanent. Forma part del Jurat del Premi Ramon Trias Fargas (Fundació CATDEM). També és membre de la International Communication Association, del Grup Català de Sociolingüística, del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya i de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, i és sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Premis

  • Premi Doctor Martí i Julià (1979): Una mesura psicofisiològica del bilingüisme: temps de reacció d’associació verbal.
  • Premi Estudis de la Caixa de Sabadell (1995): Comunicació intergeneracional. Un estudi a Catalunya.
  • Premi Maria Aurèlia Campmany de l’Ajuntament de Barcelona (2015): La Bretxa Salarial per raó de gènere.

     

Sonata d’una dama.

Finalista del Premi Josep Pla 2025.

Vincles

Comentaris d'obra

Un estudi sobre la salut de la llengua catalana a la fi del segle XX és el tema del llibre Identitat i vitalitat lingüística dels catalans, que acaba de publicar Columna. L’autora de l’obra és Maria Àngels Viladot (Barcelona, 1951), que dóna una perspectiva sòciopsicològica en la seva anàlisi de la llengua i la vitalitat lingüística a Catalunya.

La doctora Viladot ja ha investigat anteriorment el tema de la llengua des de diferents òptiques i vessants metodològiques, encara que els seus estudis se centren fonamentalment en l’àmbit de la sòcio-psicologia.

«Històricament, les llengües minoritàries sempre s’han caracteritzat perquè les parlen grups petits des del punt de vista econòmic. Tenim, per exemple, casos clars d’aquest fet com Escòcia o País de Gal·les, que van ser absorbits per la presència d’una força econòmica superior a través de la industrialització», explica M. Àngels Viladot a l’AVUI. «Aquest fet no ha passat a Catalunya perquè la llengua dels catalans és la d’una èlite autòctona, d’una burgesia amb poder econòmic i social.»

Per a ella, el català continua sent una llengua de prestigi i de comunicació. «Això fa que el cas català sigui diferent dels altres idiomes minoritaris. Ha permès que la identitat de grup s’hagi pogut mantenir latent i s’hagi desenvolupat en moments difícils de repressió política.»

També hi ha d’altres raons que fan el cas català atípic. «S’ha de tenir present que la nostra situació històrica també és única. En noranta anys no s’ha duplicat, sinó que s’ha triplicat la població forana. La situació de l’ús social del català crec que ve donada per aquest context, per aquesta nova situació.»

Les dades que aporta M. Àngels Viladot en el seu llibre demostren que l’ús social del català en les relacions interpersonals en el grup català és enorme. «És una llengua vehicular, de relació en la vida normal. Quan parlem dels problemes de l’ús social és perquè aquesta relació s’estengui a la resta de població de Catalunya, al meu entendre als castellanoparlants.»

Pel que fa a un àmbit més formal, l’estudiosa afirma que el català té una forta vitalitat. «Crec que com ara no hem estat mai», diu categòrica.

Per tal que es mantinguin les llengües minoritàries és important que els grups no se sentin amenaçats pel que fa a la seva identitat i que això els permeti identificacions en altres categories, és a dir, que puguin tenir altres valors supraètnics.

«És important que les diferents relacions lingüístiques no siguin conflictives. D’aquesta manera, és possible el manteniment de les llengües minoritàries.»

Per a ella, el multilingüisme no és, d’entrada, cap inconvenient, sinó tot al contrari. Representa un enriquiment per a les societats. «En el meu estudi he realitzat diverses entrevistes a uns quatre-cents escolars de 17 a 19 anys. A través dels gràfics es pot veure que tant els catalanoparlants com els castellanoparlants, tots dos grups s’identificaven com a catalans. L’única diferència era l’ús de l’idioma. El que he constatat, però, és que el sector castellanoparlant, ara per ara, s’ha apropiat de la identitat catalana, en el bon sentit de la paraula, i hi afegeixen nous valors. L’ús del català de moment no és un dels valors definidors de la seva identitat social. Però això és simplement un procés generacional.»

Assimilació i integració

Identitat i vitalitat lingüística dels catalans fa una especial atenció per establir les diferències entre assimilació i integració. En el primer cas, Viladot diu que són les persones que intenten aconseguir, o com a mínim aspiren a aconseguir, les característiques físiques o psicològiques d’un altre grup que normalment és el grup dominant socialment parlant. I posa un exemple, que seria el cas de Michael Jackson per canviar el color de la seva pell.

«EI segon cas, la integració, són les persones que viuen en un altre lloc sense perdre ni la seva identitat ni els seus valors.»

L’autora del llibre es mostra optimista sobre la situació catalana i el seu futur, així com sobre l’actitud de la població castellanoparlant que ha arribat a Catalunya. «Crec que si es fa una difusió de l’idioma, es defensen les institucions pròpies del país i es respecten les característiques pròpies i històriques, la convivència serà, tal com és ara al nostre país, pacífica. Mentre s’entengui i es respecti això, els grups minoritaris no se senten ni amenaçats ni qüestionats.»

(Avui, 22 de gener de 1994)

***

La realitat sociolingüística catalana és sovint objecte d’estudi i de reflexió amb treballs que s’ocupen de l’efecte de la persecució i la marginació que va sofrir la llengua catalana durant el franquisme, dels comportaments lingüístics dels diferents grups socials, del grau d’eficàcia de les mesures adoptades per les institucions democràtiques per promoure l’extensió del coneixement i de l’ús de la llengua catalana, etc.

En aquest ric panorama d’investigacions sociolingüístiques, l’aportació que fa el llibre Identitat i vitalitat lingüística dels catalans és d’un interès indiscutible, perquè ofereix uns útils procediments d’anàlisi de la vitalitat etnolingüística objectiva (demografia…) i subjectiva (percepció que els membres d’un grup tenen de la seva vitalitat etnolingüística), i de la incidència d’aquesta vitalitat en la realitat present i en l’evolució dels comportaments lingüístics.

M. Àngels Viladot inicia el seu llibre assenyalant la importància de reconèixer el plurilingüisme com un fet absolutament general al món, i la necessitat de fomentar el respecte a la diversitat cultural i lingüística.

A la primera part del llibre M. Àngels Viladot descriu els elements teòrics que fonamenten els estudis que després presentarà. I ho fa amb nombroses exemplificacions de situacions de confluència de grups lingüístics a d’altres indrets: als Estats Units (cherokees), Canadà (Quebec), Suècia, Austràlia, Regne Unit (Gal·les), etc. En la convivència desequilibrada entre dos grups lingüístics es pot produir un procés d’assimilació del grup menor al grup dominant o bé una preservació dels dos grups, com a conseqüència d’un procés de reforçament de la identitat positiva del grup menor. En aquest punt, en relació amb el comportament lingüístic dels joves a Catalunya, M. Àngels Viladot coincideix amb una tesi defensada per Emili Boix a Triar no és trair —1993—, quan Viladot assenyala que «avui dia, la llengua catalana és un símbol important però no és central en la identitat dels joves catalans».

Davant d’aquesta situació esdevé oportú analitzar la vitalitat etnolingüística del català entre els joves. I aquest és l’objectiu del llibre que ressenyem.

Fenòmens i causes

Al llibre de Carme Junyent Vida i mort de les llengües —1992— hi trobàvem una exposició suggerent sobre els fenòmens concurrents i les causes possibles de la substitució lingüística i s’hi esmentaven aspectes com la demografia o el prestigi.

Doncs bé, M. Àngels Viladot, a partir de models desenvolupats per experts d’altres països (l’Escola de Bristol introdueix l’any 1977 el concepte de vitalitat etnolingüística), retroba aquests aspectes i n’hi afegeix uns altres quan tracta de la vitalitat lingüística objectiva: estatus-prestigi (econòmic, social, sòcio-històric, lingüístic), demografia (territori nacional, concentració i distribució, proporció del grup…; amb dades com el nombre absolut, l’índex de natalitat, etc. ) i suport institucional (mitjans de comunicació de massa, educació, administració, religió, etc.). En una primera aplicació d’aquests factors, Viladot conclou que el català a Catalunya té un estatus alt, una demografia mitjana/alta i un suport institucional mitjà/alt.

A continuació, Viladot s’ocupa de la vitalitat etnolingüística subjectiva, que reflecteix la integració mental de la informació sobre la vitalitat objectiva i que determina, tant o més que els fets objectius, el procés d’adquisició i d’ús de la llengua, i les actituds lingüístiques.

Per valorar el grau de vitalitat etnolingüística subjectiva, Viladot ens remet al qüestionari de vitalitat subjectiva i a l’aplicació que se n’ha fet en diferents escenaris lingüístics. En aquest punt, Viladot es refereix a la teoria de l’acomodació i a la convergència lingüística dels interlocutors, que en el cas del català es concreta en l’adopció del castellà en les interaccions informals entre catalanoparlants i castellanoparlants a Barcelona.

Un cop feta la presentació del cos teòric i general, M. Àngels Viladot en fa l’aplicació al català.

Al capítol quart, Viladot examina i descriu la vitalitat etnolingüística objectiva dels catalans: l’estatus, la demografia i el suport institucional. Però és des del capítol cinquè fins al desè, que M. Àngels Viladot ens exposa el resultat del seu treball de recerca.

Dos qüestionaris

Aquest treball, realitzat durant l’any 1989, va tenir com a fase prèvia una prova pilot feta en un centre d’ensenyament mitjà privat, amb l’administració de dos qüestionaris, un sobre freqüència d’ús del català i un altre sobre la vitalitat etnolingüística. Un cop duta a terme aquesta prova pilot i analitzats els resultats, Viladot va aplicar aquests qüestionaris a 252 estudiants nascuts a Catalunya, de 16 a 19 anys i que estudiaven tercer de BUP o COU a tres centres d’ensenyament mitjà a Barcelona (dos centres privats i un de públic). Certament l’interès d’aquest mètode fa aconsellable d’estendre’n l’aplicació a grups més nombrosos.

Viladot constata dins de la mostra tres grups fonamentals: espanyol (s’autoconsideren en primer lloc espanyols i tenen el castellà com a primera llengua: 85 components), català (s’autoconsideren en primer lloc catalans i tenen el català com a primera llengua: 114 estudiants) i mixt (s’autoconsideren en primer lloc catalans i tenen el castellà com a primera llengua: 45 alumnes).

A continuació Viladot ens ofereix, distribuït en aquests tres grups, el resultat de les respostes del qüestionari sobre la freqüència d’ús del català a la família, en l’escriptura, en la lectura, en l’ús social, amb els veïns. El segon estudi tracta de la posició dels tres grups sobre allò que és suficient per ser realment català (globalment i per ordre: 1) sentir-se català, 2) parlar en català i 3) haver nascut a Catalunya).

La identitat

El tercer estudi és el que l’autora dedica al sentiment d’identitat, a les actituds i a l’ús de la llengua catalana del grup català. Viladot hi observa la tendència del grup català a acomodar-se, per bona educació i com a conseqüència d’un estereotip negatiu associat amb el manteniment de la llengua, a la llengua de l’altre, sense fer l’esforç de la divergència. El quart estudi esta dedicat a la comparació entre el grup català i el grup espanyol, quant al sentiment d’identitat, les actituds i l’ús de la llengua catalana.

Viladot, que hi fa una anàlisi Cluster, en conclou que «els catalans gairebé mai no utilitzaven estratègies lingüístiques per invertir la situació a favor de l’ús del català, tot i la seva alta identificació com a catalans», i que «ens trobem amb la dificultat empírica de definir de què parlen els individus quan indiquen en quin grau s’autoconsideren espanyols».

Finalment, el cinquè estudi tracta de la percepció de factors sociològics i la seva relació amb les actituds i l’ús del català. Hi veiem els factors considerats prioritaris per cada un dels tres grups (la demografia, el prestigi). Els tres grups coincideixen a atribuir una posició força alta al català dins la societat catalana i, a més, el grup català és el valorat més positivament pels tres grups. Pel que fa al grup català, M. Àngels Viladot en destaca l’alta vitalitat i, tanmateix, la tendència a convergir amb el castellà, i en conclou que cal enfortir l’estatus del català per facilitar-ne el manteniment.

Quant al grup mixt, Viladot constata que aprèn el català però que no l’adopta. Hi observa una voluntat d’integració i el fet que considera el grup català com a punt de referència.

Finalment el grup espanyol s’acosta a la identitat catalana però no pas a la llengua, viu clarament el castellà com a llengua que el vincula amb el marc global espanyol, pot arribar a sentir que l’evolució dels usos lingüístics a Catalunya li amenaça la seva llengua materna i mira amb recel l’evolució del comportament lingüístic del grup mixt , que pot tendir a assimilar-se lingüísticament al grup català, en un procés que seria percebut com un fenomen amenaçador per a la posició del grup espanyol.

Finalment M. Àngels Viladot assenyala que «l’adquisició del català per part d’una majoria de castellanoparlants nascuts a Catalunya serà la conseqüència d’un procés generacional, sempre que es mantingui la vitalitat i la centralitat de l’idioma català en la definició de la identitat del grup».

El llibre es completa amb uns útils apèndixs documentals i una bibliografia.

(Carles Duarte. Avui, 13 de març de 1994)

Cory Aquino, Indira Ghandi, Golda Meier y la mismísima Dama de Hierro son excepciones, pero no ejemplos. No hay mujeres en la cima de la política. Maria Àngels Viladot lo afirma en su libro Les dones en la política (Columna), un estudio que parte de una hipótesis ampliamente conocida; las mujeres no participan de la alta política.

Esta afirmación no significa que no haya habido honrosas excepciones en la historia, pero según Viladot, todas estas mujeres citadas —incluso Margaret Thatcher— guardan una característica común: «Han mantenido estrechos vínculos con el padre».

Maria Àngels Viladot es de palabra ágil y le apasiona mezclar la sociología con muchas otras ciencias, especialmente la lingüística. Y asegura que este estudio lo ha hecho «por motivación personal» y porque «¿quién mejor que una mujer para hacer este tipo de trabajo?».

«La mujer no ha seguido la ascensión normal hacia la élite política», apunta Viladot, quien sí reconoce que en los últimos años «ha habido una incorporación masiva de chicas en las carreras universitarias» como Derecho, o Ciencias Políticas. Ha sido un fenómeno que se ha producido «con toda naturalidad». Luego, las cosas cambian, al menos en política.

«El problema está en los procesos de selección». O lo que es lo mismo, «aún se considera que una mujer no podrá asumir el liderato político», por lo que en muchos casos, las mujeres se quedan en la base del partido, o asumen pocas responsabilidades.

En este caso, Viladot observa como paradójicamente son los partidos de izquierdas los más reacios a incorporar a las mujeres en los puestos de poder. «Quieren que estén a su lado en la lucha pero no ejerciendo el papel de protagonista», insiste la psicóloga.

Pero, en general, el problema arranca en casa. «La mujer en el ámbito privado es muy conservadora», y precisamente es en el núcleo familiar donde empiezan los quebraderos de cabeza. Allí, «existe la inercia de presentar a la mujer a través de determinados esquemas». Viladot se permite cierto optimismo y reconoce que estos esquemas han cambiado en los últimos años, en parte gracias a la escuela, una institución «que ha roto estereotipos y que ahora está en la vanguardia».

Pero la mujer de finales de milenio no lo tiene fácil, especialmente la que llega a un cargo público. A la tercera mujer que propone el filósofo francés Gilles Lipovetsky —con éxito, emprendedora, muy pendiente de su aspecto,…-, Viladot enfrenta «la super mujer». «Queremos ser las mejores madres y esposas del mundo, y las primeras en el trabajo». Para ello la mujer debe combinar su vida pública con la privada, un hecho que provoca una «disminución de la calidad de vida» y en ocasiones «un gran sentimiento de culpabilidad».

Se interroga Viladot: «¿Quién de nosotros cuando entra en el mundo público no ha dejado preparada en casa la comida o lo que se debe hacer para almorzar? ¿Quién no ha puesto una lavadora?». Son situaciones que se repiten día a día en los hogares, y se repiten porque «los hombres no se han movido de su puesto, y nosotras se lo permitimos».

Maria Àngels Viladot es miembro de la International Communication Association (ICA), participó en el I Congrés de la Dona a Catalunya y ha sido premiada en diversas ocasiones. Disfruta hablando del papel de las mujeres en la política y más, si hay alguien que pueda darle la contraria para pincharla. Define el feminismo «como una actitud ante la vida» y se queja de que las mujeres jóvenes «crean que ese concepto no vaya con ellas».

(Pilar Maurell. El Mundo (Catalunya), 12 de febrer de 1999)

***

El títol d’aquest assaig sobre la situació de la dona en la política sembla tan explícit que ja ho diu tot: fa veure d’un cop d’ull que les dones a la política hi són poc i malament. Més enllà de les al·lusions que pot aportar un títol, cal apuntar d’inici que l’autora se situa ideològicament en la difusió de l’anomenada «teoria de l’esquema del gènere», que ha provocat tantes discussions en el si dels plantejaments feministes, per exemple a la Conferència Internacional de la Xina de fa un parell d’anys. Tanmateix, l’atractiu del llibre no és tant el tema com la manera d’enfocar-lo, en algun aspecte. Al segon capítol l’autora explicita que vol estudiar la influència dels mitjans de comunicació en les imatges diferencials que els electors tenen de les candidates i els candidats, tot i que no ho fa a fons fins al capítol sisè, on l’autora s’interessa pels mecanismes d’influència sobre l’elector quan el candidat és una persona de sexe femení. S’ha insistit molt sobre les diferències entre el vot masculí i el femení; l’autora ara aborda el plantejament complementari: com afecta el gènere dels candidats i les candidates la decisió del vot i com veuen i transmeten els comunicadors-periodistes, especialment- les imatges, els fets i les paraules d’una candidata política.

(G.O. de L.B. Serra d’Or, Lectures de Març/00, p.75)

***

La tradició més antiga es basa en l’autoritat i el domini. El Gènesi acaba així la frase atribuïda a Déu Pare quan, satisfet, mostra la creació a la persona home-dona: «[…] multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la». Des de llavors, homes i dones han volgut obeir aquell imperatiu, però només una meitat ho han aconseguit: són els homes, que han tingut veu, vot i, per tant, decisió. L’altra meitat, les dones, no han disposat de veu ni vot. L’autoritat, doncs, es va convertir des del principi en autoritarisme, i el domini en esclavatge, acceptat per la segona meitat afectada.

«Sóc l’esclava del Senyor», va reconèixer l’any zero una venerada representant del grup sense veu ni vot. El domini de les coses creades havia suposat, per a l’home, dominar també la dona. Durant molt segles la dona va ser cosa. I encara ho és. A les pel·lícules d’Indiana Jones, vistes per multitud d’espectadors, la dona, bonica, esbojarrada i feble tal com manen els cànons, es redueix a un esclat de xiscles idiotes, i sempre necessita ser salvada per l’home, model de raonament i d’intrepidesa.

M. Àngels Viladot, doctora en psicologia, docent acreditada, assagista i atenta observadora de la realitat social, acaba de publicar Les dones en la política. Obrir camí i resistències al canvi. El seu és un estudi en amplitud i profunditat. Exposa un resum precís i detallat dels moviments d’alliberament femenins; analitza els resultats de l’esforç conjunt acumulat en el temps, i l’aplica amb resolució a definir el paper dels grups d’elit de dones en la política.

M. Àngels Viladot parteix d’una llarga i rica experiència d’investigacions i publicacions en el camp social, on se li reconeixen ofici i autoritat. En el llibre que comento, M. Àngels Viladot denuncia i exposa les situacions diverses amb disciplinada lucidesa. Ens confirma que aquell autoritarisme que he assenyalat al principi, no sols ens manté en l’aspecte de tradició, sinó també sota les advocacions intocables de totalitarismes, jerarquies, mites i dogmes científics. Aquest últim aspecte, el de la ciència, és manipulat sovint contra la dona gràcies a conclusions i interpretacions parcials d’investigacions no resoltes.

Sabem que la societat manté uns estereotips pels quals es mou, jutja i decideix. Els estereotips clàssics fixen dues línies principals de conducta i condicionament que diferencien el gènere humà: l’emotivitat en les dones i l’agressivitat en els homes. Si som realistes, acceptarem que no sempre és així forçosament; però l’estereotip indica també que la persona no es molesta precisament a analitzar evidències, sinó que pensa i actua influïda pel medi i pel mitjà. ¿Són neutres, el medi i el mitjà?, ens preguntem. De cap manera. El medi i el mitjà reflecteixen i obeeixen la meitat dominant, interessada a sostenir l’estereotip que afavoreix les seves intencions. I és així que el manté i el propaga.

DONA RELEGADA

Solament un 1% de la riquesa és en mans de les dones, ens informen les estadístiques. La dona és relegada a la família, l’escola i el lleure; fa papers secundaris, té oficis mal pagats, i sovint és víctima d’assetjaments, maltractaments i mort. Entre nosaltres, malgrat la llei, la igualtat en la remuneració no és en cap manera efectiva. En la nostra reflexió particular sobre el món ens podem haver adonat de la realitat d’aquestes i altres dades que sovint aporten la premsa i la televisió. Aviat arribarem a les conclusions que ja sabíem: la dona no disposa d’elements per decidir el seu futur, ni per exercir l’autoritat necessària que milloraria la seva situació de tremenda desigualtat.

El poder de la informació és el primer pas cap a una política constructiva. L’assaig de M. Àngels Viladot s’orienta amb força cap aquest objectiu. Partint d’un estudi exhaustiu sobre la matèria, ens acosta la situació de les dones en la política a les societats avançades, en especial dels EUA El problema de les candidates electorals és real. Per a la dona política, l’accés als llocs de decisió li suposa un enfrontament duríssim amb els qui realment ostenten el poder. S’imposa, doncs, l’accés a la informació solvent i el canvi d’actituds propici a facilitar la igualtat necessària.

Llavors les noves qüestions es plantegen de forma evident i requereixen resposta: per què les dones, que són més de la meitat de la població mundial, no tenen representació política en la mateixa proporció que els homes? ¿És desitjable per a la societat que la política abandoni la violència, la imposició i el militarisme? Per què hi ha desconfiança en la gestió femenina, quan el cert és que la dona que accedeix als llocs de decisió té sovint una preparació millor que la de l’home? Quin tracte reben, per part dels mitjans de comunicació, les dones candidates a llocs polítics? ¿Volen les dones, realment, el canvi?

M. Àngels Viladot ha estat capaç de recollir i de sintetitzar en el seu assaig els elements que configuren el perfil de la dona política i revelar tota la problemàtica d’aquest entorn. Ha aconseguit, i aquest és el seu mèrit, que ens formulem les preguntes vitals i que actuem en conseqüència. Espero, amb ella, que trobem aviat resposta positiva.

(Olga Xirinacs. Avui, 11 de febrer de 1999)

***

La política sigue muy mayoritariamente hecha y pensada por hombres, y ello tiene repercusiones que no son precisamente beneficiosas para el conjunto de la humanidad. En estas premisas coincidieron ayer mujeres de las más dispares tradiciones, desde democristianas hasta revolucionarias, que participaron en Barcelona en una mesa redonda sobre La participación de la mujer en la política europea, organizada por la Red Europea de Mujeres Periodistas.

El debate estuvo precedido por una ponencia de la psicóloga y escritora Maria Àngels Viladot, que señaló que la doble jornada laboral -en el trabajo y en casa- supone un «impedimento objetivo» a la incorporación de la mujer al mundo de la política. Asimismo, las dos eurodiputadas catalanas Anna Terron, del Partit deIs Socialistes (PSC), y Concepció Ferrer, de Unió Democràtica (UDC), explicaron sus experiencias en el Parlamento Europeo. En el debate participaron, entre otras, Anna Balletbó (PSC), Dolors Nadal (PP), Lídia Falcón (Partido Feminista), María José Aubet (Col·lectiu de Dones Divergents) y Dolors Renau (Diputación de Barcelona).

Que todavía queda mucho camino por recorrer para alcanzar la igualdad real -no sólo legal- entre hombres y mujeres y que la discriminación es especialmente notoria en el mundo de la política se evidencia de forma gráfica en la última foto de la cumbre de la Unión Europea, reunida en Berlín para aprobar la Agenda 2000. Los 15 jefes de Estado y de Gobierno que posan sonrientes son hombres, y sólo hay una solitaria mujer cuando se reúnen los ministros de Asuntos Exteriores. Tampoco hay mujeres en puestos de responsabilidad en la Alianza Atlántica ni en el Banco Central Europeo.

Estas reflexiones fueron puestas sobre la mesa por varias de las personas que participaron en el debate como contrapunto al progresivo aumento del porcentaje de mujeres que se integran en las listas electorales, que sin embargo se mantiene en cotas muy bajas. En el Parlamento Europeo las mujeres se acercan al 29% de los diputados y la cifra está por encima de la media de los parlamentos nacionales.

¿Cómo aumentar este porcentaje y sobre todo, cómo incorporar a mujeres en todos los órganos de decisión importantes? Viladot propuso establecer cuotas como una medida transitoria para favorecer la discriminación positiva, pero la propuesta está muy lejos de alcanzar el consenso en las propias mujeres. Terron dijo que actualmente ya no es el momento de establecer cuotas porque las mujeres no son ninguna minoría y propuso como objetivo la «democracia paritaria».

En esto la secundó su correligionaria Balletbó, quien puso un ejemplo para explicar los inconvenientes que a su juicio suponen las cuotas: «Los hombres quedan forzados a situar a mujeres en las listas, pero entonces colocan a las más dóciles», afirmó. Mucho más crítica todavía fue Falcón: «Las cuotas llevan a más mujeres a los parlamentos, pero éstas acaban haciendo una política de hombres», afirmó la dirigente feminista, quien lamentó que muchas de las mujeres parlamentarias «son de derechas y algunas del Opus». Nadie contestó directamente la alusión, pero la democristiana Concepció Ferrer enfatizó que lo importante es «el respeto, el consenso y el diálogo» entre las mujeres.

Hombres

María José Aubet, por su parte, apuntó que el proceso de construcción europea «podría ser incompatible con la emancipación de la mujer». En su opinión, el liberalismo que implican los tratados de Maastricht y Amsterdam pueden representar un peligro para el Estado del bienestar y, en consecuencia, limitar las posibilidades de las mujeres.

Asimismo, Terron insistió en la necesidad de incorporar directamente a los hombres en el objetivo de rediseñar la política y feminizarla. «Tienen que cambiar los modelos de prestigio entre los hombres», afirmó. Pero pocos hombres la escuchaban. Los asistentes masculinos se podían contar con los dedos de una mano.

(P. C. R.. El País)

Les llengües són un instrument primordial de comunicació, però també ens vinculen a un grup humà i a un territori. No són realitats fredes o neutres, sinó que transmeten història, coneixements i emocions. D’una manera més o menys intuïtiva, en som conscients, però és important que disposem d’instruments científics que ens permetin d’argumentar-ho. Per això és especialment interessant que la Universitat Oberta de Catalunya hagi publicat el llibre Lengua y comunicación intergrupal de la Dra. Maria Àngels Viladot i Presas, professora consultora de la Universitat Oberta de Catalunya, que hi fa una síntesi dels treballs que ha realitzat durant els darrers vint anys a l’entorn de la comunicació intergrupal.

Viladot parteix de la premissa que la llengua és fonamental per a la vida social i cita el professor Howard Giles per dir que la falta de comunicació o una comunicació inadequada agreugen els problemes de la societat. El volum dedica els capítols inicials al concepte de comunicació i a les teories de la comunicació, i s’endinsa després en l’anàlisi de la comunicació intergrupal, tant des de la perspectiva individual (tenint presents els processos psicològics individuals dels membres del grup, buscant uniformitats individuals…), com des de la col·lectiva, que té en compte les interaccions, les interdependències i la identitat social, derivada de la consciència de pertànyer a un o diversos grups socials, associats a uns valors. Els grups són estructures socials i els podem definir per la integració en una mateixa categoria social i en termes de la percepció col·lectiva que els seus membres tenen d’ells mateixos, de motivació, de propòsits o objectius comuns, d’organització (rols i normes), d’interdependència i d’interacció. Els individus necessiten una identitat personal i social positiva, és a dir pertànyer a grups socialment valorats. Quan hi ha una permeabilitat en les fronteres socials es genera una mobilitat que, plantejada en forma de progrés, es representa de vegades amb la imatge de l’ascensor social.

Maria Àngels Viladot s’atura després a descriure i valorar la teoria de la identitat d’Henry Tajfel, que, entre altres aspectes, diferencia el «jo» com a individu singular i la percepció del «jo» com a element d’una categoria, i postula que la gent està motivada per mantenir o augmentar un sentit positiu de la identitat social, però que la forma com passa està dirigida i limitada. Tajfel es refereix en aquest punt a la competició social i a la creativitat social com a estratègies de grup. Segons Tajfel, la identitat social és «aquella part de l’autoconcepte de l’individu que deriva del seu coneixement de la seva pertinença com a individu d’un grup social (o grups) juntament amb el valor i la significació emocional relacionada a aquesta pertinença».

La professora Viladot dedica també un capítol interessant a les dimensions de la variabilitat cultural, en què analitza factors com l’alta o baixa distància del poder o la forta o feble evitació de la incertesa. Precisament el capítol següent tracta de la teoria de la gestió de l’ansietat i la incertesa de William Gudykunst, centrada en les condicions en què els individus gestionen la incertesa que tenen d’altres persones, on els processos de reducció de la incertesa es relacionen amb la cultura.

Maria Àngels Viladot dedica després atenció a la teoria de l’acomodació en la comunicació de Howard Giles, vinculada a la variació dinàmica del comportament comunicatiu, d’allunyament o apropament respecte als nostres interlocutors, que passa per la convergència (per exemple, quan adoptem la llengua del nostre interlocutor), la divergència o el manteniment (per exemple, el bilingüisme passiu, que comporta que no abandonem el català quan el nostre interlocutor l’entén, encara que no ens hi parli).

El darrer capítol del llibre, la professora Viladot el destina a la teoria de la identitat etnolingüística. Hi tracta dels factors que governen el canvi i el manteniment o la desaparició d’una llengua. Viladot posa en relleu la paradoxa que mentre, d’una banda, cada cop més persones incrementen les seves competències multilingües, de l’altra, hi ha una disminució del nombre de llengües que la gent desitja utilitzar. Algunes estimacions xifren en una vintena el nombre de llengües que moren cada any. Les llengües en perill solen ser minoritàries en els estats on es parlen i discriminades en l’espai sociopolític.

Viladot ens recorda que ser bilingüe o multilingüe és molt freqüent al món i que la nostra tria en l’ús d’una llengua té unes implicacions individuals i col·lectives rellevants, perquè la llengua és un element clau en l’assoliment d’una identitat social positiva i de reconeixement de grup dins el propi àmbit territorial i també a l’exterior. La professora Viladot destaca tres variables que influeixen en la vitalitat dels grups etnolingüístics: demografia (nombre de parlants, però també concentració i proporció dels parlants en el territori, taxa de naixements, immigració, emigració…), suport institucional (govern, educació, mitjans de comunicació, religió, indústria, cultura…) i estatus (econòmic, social, sociohistòric, intern i internacional).

Lengua y comunicación intergrupal es tanca finalment amb una extensa i valuosa bibliografia. Es tracta, doncs, d’un volum que ens ajuda a entendre’ns, a explicar-nos i a refermar, des d’una posició més argumentada i reflexiva, la nostra relació amb la llengua i la seva projecció social.

(Carles Duarte: Revista de Llengua i Dret, núm. 52, 2009, p. 548-550)

Entrevistes

  • «Hem d’aconseguir canviar el concepte comunament acceptat de ‘masculinitat'», entrevista al web de la UOC, 20 de gener de 2016. [Llegeix-la]
  • «La cara femenina del poder», entrevista a Cinco Días, 11 d’octubre de 2005. [Llegeix-la]

    • * * *

    Professora de psicologia del llenguatge de la Universitat Autònoma de Barcelona, Maria Àngels Viladot (Barcelona, 1951) acaba de publicar Les dones en la política: obrir camí i resistències al canvi (Editorial Columna), una anàlisi de les causes per les quals la presència de la dona en la política no es correspon amb el que hauria de ser un repartiment equitatiu i democràtic. L’estudi dóna dades reveladores, que si bé indiquen una millora quant a presència home-dona en la política espanyola, mostren les diferències encara existents. En la primera legislatura (1977-79) el percentatge de diputades va ser del 6,3; en la cinquena (1989-93) va augmentar al 14,5 i en l’actual (1996-2000) se situa en el 24,3.

    —Es pot parlar d’un perfil psicològic del polític home?
    —Sí i no.

    —Per què sí i per què no?
    —Perquè si considerem una sèrie de trets que el definirien, també els té la dona, però no li reconeixen i no els pot exercir.

    —Es pot parlar d’un perfil psicològic del polític dona?
    —Sí.

    —Molt diferent del de l’home?
    —No.

    —És a dir, que Reagan i Thatcher tenen patrons iguals?
    —Totalment. Perquè ambdós tenen les mateixes característiques bàsiques que es necessiten per ser a l’elit del poder, per dirigir.

    —Tots dos anaven còmodes amb pantalons, doncs?
    —La Thatcher potser sí, perquè va assimilar el comportament masculí.

    —Per fer política, ¿la dona ho continua fent?
    —Es veu impel·lida a fer-ho. Si no ho fa, no pot exercir el poder.

    —Feblesa de la dona o demostració de força de l’home?
    —Totes dues coses. Per això és tan important que les dones no estiguin aïllades al poder i facin prevaler valors vinculats a la solidaritat i a l’honestedat.

    —Parla de la conveniència d’un ‘lobby’ femení en política?
    —Sí.

    — Perquè les dones no són ni corruptes ni deshonestes, potser?
    —Penso que no ho són.

    —És clar, vostè què m’ha de dir…
    —A una dona no li plau fer un procés d’assimilació del comportament del polític masculí perquè sap que no és l’única manera de fer política. Però això no vol dir que no utilitzi els aspectes positius de la política masculina.

    —Unes floretes. Quins són?
    —No es tracta de capacitat de treball, perquè òbviament la dona en té. Sinó que l’home potser té una forma més dura d’actuar en les negociacions.

    —La dona en política fa servir l’art de la seducció?
    —El fa servir tothom. En tot cas, les dones fan servir comportaments que han après per ser acceptades socialment. Però els polítics homes també ho fan. Els líders són seductors.

    —Quan hi haurà una dona presidenta de la Generalitat o alcaldessa de Barcelona? Mai?
    —Mai, no. Però falten molts anys. Han de canviar moltes coses. I no perquè els electors hi estiguessin en contra. Si els ho demanes, les acceptarien. El problema són els passos previs per arribar-hi, és trencar el sostre de vidre, els processos de selecció previs.

    —Com canviem això?
    —En última instància, es tracta que l’escola incorpori valors igualitaris, que la dona tingui més expectatives quant a carreres universitàries. Cada vegada hi ha més dones, advocades, enginyeres, metges, estudis que abans feien homes, que eren imprescindibles per entrar en les elits polítiques.

    —Per què les dones no volen ser bomberes o lampistes?
    —No és veritat que no ho vulguin ser.

    —L’altre dia Gilles Lipovetsky em va dir que no voleu ser-ho.
    —S’equivoca. No volen ser-ho com a última instància. Però em sembla que no ha analitzat els motius. Se’ns ha impedit tenir aquestes motivacions. Però cada vegada es trenquen més barreres.

    —N’està segura?
    —Sí. El problema és l’ús del temps dels uns i les altres. És a dir, que no hi ha un repartiment igualitari en les tasques domèstiques.

    —Jo cuino, rento, planxo…
    —No és suficient. Hi ha uns àmbits relacionats amb la qualitat de vida que només fa la dona.

    —Per exemple?
    —Coses molt subtils. La dona vetlla per les persones, en el sentit que fa que l’hàbitat sigui acollidor, fa que els membres de la família s’hi trobin a gust.

    —Dibuixa als homes com uns monstres, incapaços de fer-ho.
    —No. Els homes sou fantàstics. Però heu estat sotmesos a processos de socialització que determinen el vostre comportament. No feu res que no hagueu après, cosa que no vol dir que no pugueu fer altres coses.

    —Vol afegir-hi res més?
    —Sí, destacar el fet que hi ha un feminisme de la diferència, la igualtat en la diferenciació, com diu Pujol quan parla de Catalunya. Una estratègia de canvi social a través de l’enaltiment de la diferència.

    —Vol dir que ara totes anireu més als salons de bellesa, oi?
    —No, no es tracta d’això.

    (Quim Arana: Avui, 16 de gener de 1999)