Lluís Via

1870-1940

Lluís Via (Vilafranca del Penedès, 1870 – Barcelona, 1940). Periodista, poeta, narrador i traductor català.

Col·laborador habitual de la premsa de l’època, és un dels fundadors i director de la revista modernista Joventut. És autor de novel·les i proses breus, així com d’una obra poètica d’una poesia naturalista, influenciada per Apel·les Mestres, gran amic personal. També reivindica la poètica maragalliana.

A banda de la trajectòria com a poeta i escriptor, Lluís Via és traductor del francès, l’anglès i l’italià. Tradueix al català els contes de Perrault (amb Oriol Martí), el dramaturg francès Edmond Rostand i el poeta italià Lorenzo Stecchetti. També és el traductor al castellà d’algunes obres de Guimerà, i d’obres de Rostand i Shakespeare (també amb Oriol Martí, i amb Emili Tintorer i Salvador Vilaregut).

El 1923 ingressa a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Mor el 1940 a Barcelona.
 

Pàgina elaborada per Oriol Valls per a l’AELC.
Fotografia: enciclopedia.cat

Castellano

Lluís Via castellano

Lluís Via (Vilafranca del Penedès, 1870 – Barcelona, 1940). Periodista, poeta, narrador y traductor catalán.

Colaborador habitual de la prensa de la época, es uno de los fundadores y el director de la revista modernista Joventut. Es autor de una obra compuesta por novelas y prosas breves, així como de una poesía naturalista, influenciada por Apel·les Mestres, gran amigo personal. También reivindica la poética de Maragall.

A parte de su trayectoria como poeta y escritor, Lluís Via es traductor del francés, el inglés y el italiano. Al catalán traduce los cuentos de Perrault (con Oriol Martí), el dramaturgo francés Edmond Rostand y el poeta italiano Lorenzo Stecchetti. También es el traductor al castellano de algunas obras de Guimerà, y de obras de Rostand y Shakespeare (también con Oriol Martí, y con Emili Tintorer y Salvador Vilaregut).

El 1923 ingresa en la Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Muere el 1940 en Barcelona.

 

Página elaborada por Oriol Valls para la AELC.
Fotografía: Fotografia: enciclopedia.cat

English

Lluís Via english

Lluís Via (Vilafranca del Penedès, 1870 – Barcelona, 1940) was a journalist, poet, fiction writer, and translator into Catalan.

A regular contributor to the press of his times, he was a founder and director of the modernist magazine Joventut, as well as publishing novels, short stories, collections of naturalist poetry influenced by his close friend Apel·les Mestres. He was also an admirer of the poetry of Joan Maragall.

In addition to his literary work, Luís Via was a translator from French, English, and Italian, of stories by Perrault (with Oriol Martí), the French playwright Edmond Rostand, and the Italian poet Lorenzo Stecchetti. He also translated into Spanish works by Guimerà, Rostand, and Shakespeare (with Oriol Martí, and also with Emili Tintorer and Salvador Vilaregut).

In 1923, he became a member of the Fine Arts Academy of Barcelona. He died in Barcelona in 1940.

Web page: Oriol Valls for AELC (Association of Catalan Language Writers).
Photograph: enciclopedia.cat
Translated by Julie Wark.

Biografia

Lluís Via i Pagès neix a Vilafranca del Penedès el 1870.

S’inicia en el món de la premsa col·laborant amb La Renaixença i Gent Nova. El 1900 funda la revista Joventut, de tendència modernista i òrgan de la Unió Catalanista, de la qual serà director fins al 1906. En aquesta època manté una relació professional amb Caterina Albert, de qui prologarà la novel·la Solitud; entre 1901 i 1909 li envia 108 cartes, on es pot traçar l’evolució de la novel·la, que posteriorment s’han publicat en la correspondència de Víctor Català. Durant aquest període també escriu a El Poble Català i fa crítica a El Teatre Català.

Seguidor de Maragall, reivindica la seva poètica espontaneista, així com la naturalista d’Apel·les Mestres, el seu amic, i la trasllada a les seves obres, tot i que segons el crític Jordi Castellanos «[Via] és un poeta molt més vuitcentista que Maragall». La seva obra poètica queda aplegada en els reculls Esteles (1907), Del cor als llavis (1910), Poesies (1913), Collita (1916) i A mitja veu: poesies (1920). Més endavant escriurà, amb pseudònim i conjuntament amb Mestres, Epopeia en redolins, però en redolins dels fins (1927).

Tot i ser, segons Castellanos, «un decidit opositor dels Jocs Florals», la marginació a què el sotmeten els noucentistes l’alinea amb el jocfloralisme de Matheu. Per aquest motiu, la majoria de participacions de Via als Jocs Florals (com a poeta i com a mantenidor) i els premis que hi obté són de la dècada de 1920. Més endavant quedarà en l’oblit.

La seva obra no acaba aquí: com a prosista, escriu reculls de temàtica rural que tendeixen al ruralisme, així com diverses novel·les breus. Dels primers, ressenyem Impressions i records (1899), Fent camí  (1905), De lluny i de prop (1911) i Proses velles (1918). Pel que fa a les nouvelles, trobem El manso (1908), Tretze (1917), Aura (1923) i La taverna dels desanimats (1927).

A banda de la trajectòria com a poeta i escriptor, Lluís Via és traductor del francès, l’anglès i l’italià. Tradueix al català els contes de Perrault (amb Oriol Martí), el dramaturg francès Edmond Rostand i el poeta italià Lorenzo Stecchetti. També és el traductor al castellà d’algunes obres de Guimerà, Cyrano de Bergerac, de Rostand, i Antonio y Cleopatra, de Shakespeare (també amb Oriol Martí, i amb Emili Tintorer i Salvador Vilaregut). El 1926 acaba l’obra Per dret diví, d’Àngel Guimerà.

El 1923 ingressa a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Mor el 1940 a Barcelona.

Premis

  • Jocs Florals de Barcelona (1898), 2n accèssit del Premi del Consistori a la millor composició en prosa: «Festa Major».
  • Jocs Florals de Barcelona (1919), 1r accèssit a la Flor Natural: «Capvespral».
  • Jocs Florals de Barcelona (1922), 1r accèssit a la Flor Natural: «La dolça queixa».
  • Jocs Florals de Barcelona (1926), 1r accèssit a la Flor Natural: «El fals menyspreu».
  • Jocs Florals de Barcelona (1926), 1r accèssit a l’Englantina d’Or: «Les dues finestres».
  • Jocs Florals de Barcelona (1926), Premi Extraordinari dels Mantenidors: «Sonets eròtics».

Traduccions al castellà

Del català

  • GUIMERÀ, Àngel: Jesús de Nazareth. Barcelona : Imprenta Viuda de J. Cunill, 1909.
  • GUIMERÀ, Àngel: El Alma muerta. Madrid : Sociedad de Autores Españoles, 1913.

De l’anglès

  • SHAKESPEARE, William: Antonio y Cleopatra. Barcelona: La Renaixensa, 1899. [En vers. Amb Oriol Martí i Salvador Vilaregut]

Del francès

  • ROSTAND, Edmond: Cyrano de Bergerac. Barcelona: La Renaixensa, 1899. [En vers. Amb Oriol Martí i Emili Tintorer]

Vincles

Comentaris d'obra

Com a escriptor és en Via —lo mateix quan escriu en vers que quan escriu en prosa— un veritable model de correcció, simplicitat, claretat y sentiment. Pochs escriptors realizan com ell el precepte que mana «pensar alt, sentir fondo y parlar clar». Y en Via parla clar perque pensa ab una claretat maravellosa, y fa sentir perque, si no sentís ell lo que va a escriure, no ho escriuria.

Com a versificador res té qu’aprendre dels mestres de la rima y del ritme: Es vibrant, concís, correcte, diu tot lo que vol dir ab tanta precisió y claretat com ho diría en prosa però ab la elegancia d’un veritable poeta. No li demaneu assumptes complicats, grans quadros d’historia, escenes aparatoses; ell pinta lo que veu, y tal com ho veu, lo que’l fa sentir i tal com ho sent.

Quan oposada és la seva poesía a n’aqueixa poesía de moda que anomenen «cerebral» perque el cor not é res que veure ab ella, y que res pot fer sentir perque no és filla del sentiment… Com si «sentiment y poesía» fossin dues coses que poguessin separarse!

*

En Via és un cantaire de la Naturalesa, a la que estima y admira y canta ab expressió d’enamorat y ab plasticitat de pintor… Però molt sovint la Naturalesa no li serveix més que d’escenari ont se mou un personatge principal: la «Dona».

La Dona! Heuse’l aquí el protagonista de l’obra poetica d’en Via! Ab la Dona somnía els idilis més purs, per ella sent el dolor més exasperat, tantost vessant devoció, tantost ironía. No obstant, els esclats de passió no desvirtuen may el sentiment de bellesa que constantment guia al poeta.

Sí, en la poesía d’en Via la Dona és l’astre de major magnitut entorn del qual tot gira com rendintli homenatge. La Dona, tal com ell la canta, baix tots els cayres, mereixeria un estudi apart —com aquells qu’ell tan magistralment sab fer quan estudia les obres dels altres—.

(Apel·les Mestres. «Pròleg» a VIA, Lluís: Lluís Via: poesies. Barcelona?: Associació d’Autors de la Ploma, 1924, p. 6-9).

***

Lluís Via és potser qui millor exemplifica aquestes posicions. Els grecs són, per a ell, un model d’art vitalista: «Sentiren la joia sencera del viure i el dolor sencer del morir, i produïren un art simple, sa i equilibrat». En nom d’aquest art, Via s’oposa al simbolisme i reivindica la interpretació i utilització verista de les formes clàssiques que havien fet Apel·les Mestres i (via Goethe) Maragall. Aquesta doble perspectiva, verista i classicitzant, és la que explica el seu entusiasme per Lorenzo Stecchetti, de qui traduí Poesies el 1925. I la seva desconfiança, també, pels averanys culturalistes que havia anat seguint la poesia catalana. Arriba, fins i tot, a explicar que la selecció que ha fet de la seva pròpia producció a Esteles (1907) l’ha limitada als «versos menys treballats, els que, bons o dolents, havien sortit de la ploma gairebé verges».

Defensor del pensament monista, creu que el poeta i la poesia completen la naturalesa i que la cultura llibresca no té perquè ser un component necessari de la creació poètica. Més aviat, podria ser-ne un destorb. Perquè allò que compta autènticament, per a la creació, és la «intensitat de sentiment», antitètica en general tant al culturalisme o l’artificialitat com a l’ideologisme, ni que aquest pretengui posar-se al servei del progrés. I és la sinceritat d’aquest sentiment la que permet penetrar en els secrets de la Natura, suprema escola de la vida. És, doncs, un enemic dels convencionalismes, un decidit opositor dels Jocs Florals i de la poesia de certamen i, lògicament, del decadentisme i el Simbolisme. I, és clar, dels sonets, que arriba a comparar amb la Lliga del Bon Mot: tant aquesta lliga com la del sonet, «de la nostra vida no en diuen res; més que bons mots i sonets». El maragallisme de Via, explícit en la teoria, és també evident —i reconegut— en molts dels seus poemes, tot i que Via és un poeta molt més vuitcentista que Maragall, molt proper a Mestres. I, tanmateix, no és aliè a l’impacte del decadentisme i de D’Annunzio, que compagina amb el mestratge del Guimerà romàntic.

(Jordi Castellanos. Antologia de la poesia modernista. Barcelona: Edicions 62, 1995, p. 35-36).

Antologia

SALAMBÓ

Astarté radiant pel zenit camina:
una immensa pau tomba sobre els cors;
tremola un estel dintre la piscina
enmig de rosers i de sicomors.

Salambó apareix. Sots la tofa bruna
del brancatge enterc blanqueja sa faç.
L’ha besada tant cada nit la lluna,
que ha dat a sa pell blancures de glaç.

Fa ses ablucions i va a la terrassa
on cremen perfums en teiers d’argent.
La verge desfà la púdica glassa
que al vol de sos flancs s’abat indolent,

i esplèndid sorgeix el cos d’alabastre
que la lluna amant tants cops ha besat.
Per rebre a son plaer els besos de l’astre,
Salambó s’ajeu sobre l’enllosat.

*

Dintre del palau flamegen les pires
fent brillar tresors en l’obscura nit.
Ferits per la llum, dardegen guspires
els ulls del pitó que vetlla a Tanit.

I es dreça la serp, i, oberta la gola,
travessa el llindar vers Salambó.
En sa nuditat la verge tremola,
i és de pler intens el seu tremolor.

Ondulant la serp, salta damunt d’ella,
s’enrosca a sos flancs, llisca pels genolls…
Salambó es debat dins la freda anella
com en torbellí de deliquis folls.

Serrada a ple cos, la verge embriaga
ja el cap del pitó, geni del palau,
ha pres, i a ses dents l’acosta manyaga,
i es clouen sos ulls al son més suau.

*

Tot calla a l’entorn. La lluna destria
ses glasses d’argent pel jardí encantat.
La serp ha fugit, la verge ha restat.
Dalt del mirador, Salambó somnia.

Somnia en l’amor de Matho, del barbre
que al lluny, en son jaç de pells de lleó,
plora com un nin per la possessió
de son llavi pur, de son pit de marbre.

Plora com un nin, mentres ella deixa
que un gaudi pervers li llevi el sentit;
plora, i un sanglot la gola li esqueixa,
i esqueixen ses mans el vel de Tanit.

La verge ha llançat un crit de paüra
pressentint l’horror d’un fat malastruc…
Llavors, cobejant sa fresca hermosura,
al fons del palau l’emmena un eunuc.

(Recollida a Antologia de la poesia modernista, a cura de Jordi Castellanos. Barcelona: Edicions 62, 1995, p.192-193).

***

LES DUES FINESTRES

Claror

El meu amor té un casal
y’l casal dues finestres:
per l’una oviro la mar
y’ls vinyats y les arbredes,
per l’altra veig el jardí
fosch y trist de casa teva.

El meu amor té un casal
y’l casal dues finestres.

De la banda de la mar
tot me crida y tot m’espera,
tants de càntichs y perfums
que la solitut alegren,
tantes ones glapitant,
tants estels que fan l’aleta…

De la banda de la mar
tot me crida y tot m’espera.

De la banda del jardí
tot són enuigs y tristeses,
el temps hi passa fexuch,
els dalers tots s’hi arrosseguen,
y tu hi vius com un roser
que ni creix ni treu poncelles.

De la banda del jardí
tot són enuigs y tristeses.

Ni alces, per veurem, el cap,
ni’l sol l’acota per vèuret,
ni has conegut may l’encís
d’una nit de lluna plena
sentint la veu del amor
que’s confessa a cau d’orella…

Ni alces, per veurem, el cap,
ni’l sol l’acota per vèuret.

Passessis la nit ab mi,
¡quina dormida tan bella,
vora vora’l rieral
que’s condorm sota l’arbreda
y murmura somniant
y ara riu, ara gemega!…

Passessis la nit ab mi,
¡quina dormida tan bella!

Gentil roser qu’en el tany
sents brandar el botó verge,
enfilat paret amunt,
travéssa la cambra meva,
esclata al ayre y al sol
exint per l’altra finestra!…

Gentil roser qu’en el tany
sents brandar el botó verge.

Mos llavis el culliran
perquè tregui olors novelles;
serà lliri de la vall,
serà fonoll de la serra,
flor d’amor al sol y al vent
que l’abracen y la besen.

Mos llavis el culliràn
perquè tregui olors novelles.

EI meu amor té un casal
y’l casal dues finestres:
per l’una hi entren recorts
que s’arrapen com les eures,
per l’altra hi entra la llum
qu’esvaeix dubtes y penes.

El meu amor té un casal
y’l casal dues finestres.

(1r accèssit a l’Englantina d’Or, Jocs Florals de Barcelona de 1926).