Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845-Vallvidrera, 1902) es el escritor catalán más importante y representativo del siglo XIX. Desde una posición católica y conservadora, contribuyó a la Renaixença catalana con una obra que comprende poesía épica y lírica, prosa narrativa y periodística y literatura de viajes, por la que tuvo una enorme repercusión popular, incomparable en la época. Internado en el seminario de Vic, donde cursó la carrera eclesiástica, se familiarizó con la retórica y los clásicos, iniciándose en la escritura poética.

Entre sus títulos destacan los poemas épicos de factura romántica L’Atlàntida y Canigó, así como los poemarios Idil·lis i cants místics, Pàtria, Montserrat, Flors del Calvari y Aires del Montseny. En prosa publicó Excursions i viatges, Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, un conjunto de Rondalles y la recopilación de artículos publicados en prensa En defensa pròpia. Fue proclamado maestro en gaya ciencia en los Juegos Florales de 1880. La producción verdagueriana, musicada por diversos compositores (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc.) y ampliamente imitada, editada y estudiada, ha sido traducida a buena parte de las lenguas cultas.

Página elaborada por Xulio Ricardo Trigo para AELC.
Documentación: Òscar Vendrell i X. R. Trigo.
Actualización: Toni Terrades.
Fotografías: © Fundació Jacint Verdaguer [FJV].

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845-Vallvidrera, 1902) is the major and most representative nineteenth-century Catalan writer. He contributed to the renaissance of Catalan culture, from a Catholic and conservative position with a body of work that includes epic and lyrical poetry, narrative prose, journalism and travel writing, which had a tremendous popular reception unequalled at the time. In the seminary at Vic, studying for his ecclesiastical career, he familiarised himself with rhetoric and the classics and it was here that he began his poetic writings.

Notable are his epic poems in the romantic vein «L’Atlàntida» (Atlantis) and «Canigó», and the collections «Idil.lis i cants místics» (Idylls and Mystical Songs), «Pàtria», «Montserrat», «Flors del Calvari» and «Aires del Montseny». In prose, he published «Excursions i viatges» (Excursions and Trips), «Dietari d’un pelegrí a Terra Santa» (Diary of a Pilgrim to the Holy Land), a collection of «Rondalles» (Stories) and another of articles published in the press «En defensa pròpia» (In Self Defence). He was proclaimed «Mestre en Gai Saber» (Master in the Art of Poetry) in the 1880 Jocs Florals (Literary Contest) in Barcelona. His work, set to music by different composers (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc.) and extensively imitated, published and studied, has been translated, in good part, into the major languages.

Web page: Xulio Xulio Ricardo Trigo for AELC.
Documentation: Òscar Vendrell i X. R. Trigo.
Update: Toni Terrades.
Translation: Julie Wark.
Photographs: © Fundació Jacint Verdaguer [FJV].

Jacint Verdaguer i Santaló neix a Folgueroles (Osona) el 1845, en una humil família pagesa d’una certa cultura. Ja de ben jove, la seva mare l’instrueix en la lectura d’alguns llibres.

El 1855 comença els estudis al Seminari de Vic, on estudia durant quinze anys. La formació acadèmica que hi rep es divideix en tres fases: Humanitats i Retòrica; Filosofia i Teologia; i Moral, Dret canònic i Pràctica. Gràcies als seus propis descobriments a les biblioteques de Vic i a la influència de professors i companys llegeix clàssics grecollatins, com Virgili, Ovidi i Plató; clàssics italians; autors castellans de totes les èpoques; autors romàntics francesos i autors catalans antics i moderns. Encara estudiant, el 1865, li són premiades dues poesies als Jocs Florals de Barcelona: Els minyons d’En Veciana i A la mort d’En Rafel de Casanova. D’altra banda, aquell mateix any publica al periòdic Eco de la Montaña el poema de dos cants Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià i entra en contacte amb personatges rellevants de l’època com Milà i Fontanals i Marià Aguiló. Dos anys després funda l’Esbart de Vic, format per un grup d’estudiants entusiastes amb sentiments i idees romàntiques que es troben a la font del Desmai amb l’objecte de practicar la poesia.

El 1870 és ordenat sacerdot. En comptes de ser enviat a Barcelona a ampliar estudis —com la majoria dels seus companys de Vic— és destinat a una petita parròquia a Vinyoles d’Orís. En cap moment deixa de dedicar-se a la poesia.Treballa sobretot en el poema èpic L’Atlàntida, tot i haver de portar a terme les tasques de vicari i de la greu malaltia que hi contrau. El 1874 marxa a Barcelona per recuperar-se d’aquesta malaltia; hi està vuit mesos en què freqüenta «la penya dels minyons» —en la qual coneix els futurs bisbes Torras i Bages, Estalella i Cortès—, veu els membres de l’Esbart de Vic i participa en tertúlies on observa lluites polítiques i tendències literàries. Aquell mateix any, entra com a capellà de vapor de la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas. Són gairebé dos anys i nou vegades la travessia d’Amèrica (en la línia de Cuba) un període d’equilibri necessari per recuperar la salut i enllestir L’Atlàntida, que és premiada als Jocs Florals de 1877 i aconsegueix un èxit clamorós immediat. L’obra és entesa ja a l’època com la culminació de la Renaixença. A més, aleshores s’inicia l’etapa de triomfs i prosperitat del poeta, que dura disset anys. A partir de finals del 1876 resideix al palau dels marquesos de Comillas contractat com a capellà de la família i té, per tant, ocasió de freqüentar els ambients socials més elevats i de crear amb el mecenatge dels marquesos alguns dels seus poemes més importants. Des del 1883, amb el càrrec d’almoiner, pel qual ha d’administrar la beneficència del marquès a famílies necessitades, té més maldecaps però també una gran influència. És un període en què fa nombrosos viatges (Occitània, Castella, Tolosa de Llenguadoc, Roma, Comillas, Donostia…).

A Barcelona, se centra en la divulgació dels ideals de joventut aprofitant el seu prestigi i l’ajut de Jaume Collell —membre de l’Esbart. Verdaguer publica textos a La Veu de Montserrat i en una col·lecció de llibres gràcies al seu amic. Tots dos preparen les festes del mil·lenari de Montserrat, en què es convoquen concursos i on assisteixen autoritats i escriptors. Mossèn Cinto escriu per a l’ocasió obres com ara Llegenda de Montserrat i Cançons de Montserrat, entre les quals hi ha les estrofes del Virolai. El 1879, simultàniament a l’organització del mil·lenari, Verdaguer publica Idil·lis i cants místics que són, en paraules de Carles Riba, «un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica». Poemes, doncs, de tema religiós que contraresten la sensació creada per L’Atlàntida, considerada obra profana pels més crítics. El 1882 apareix Lo somni de Sant Joan. Llegenda del Sagrat Cor de Jesús, refós i ampliat el 1887. L’oda A Barcelona, publicada el 1883 per l’ajuntament de la ciutat en una edició de cent mil exemplars, constitueix una mitificació de l’esperit progressista i de les ànsies d’expansió de la nova burgesia industrial catalana. Amb l’objectiu d’arribar a la sensibilitat popular, Verdaguer insisteix en la poesia religiosa, arma per fer devots al catolicisme i també a la llengua catalana.

El punt culminant de l’etapa de plenitud és Canigó (1886). Aquest segon gran poema èpic serveix al poeta per vèncer les insatisfaccions i rectificar els defectes de L’Atlàntida. L’escriu prenent com a base elements de primera mà aplegats a partir de resseguir, entre el 1879 i el 1884, el Pirineu català. Allí pot veure detalladament el que seria l’escenari del poema, completat posteriorment amb llibres d’història, folklore i geografia. L’any 1886 és important, d’altra banda, per dos fets de signe contrari: per un costat, la coronació a Ripoll com a poeta de Catalunya pel bisbe de Vic —fet que mostra el cim de la glòria de Verdaguer— i, per l’altre, el viatge a Terra Santa —que significa el començament de la crisi espiritual.

Efectivament, tot i que després d’aquest any publica obres destacades deslligades del canvi espiritual —per exemple, Pàtria (1888)—, el poeta viu immers en una crisi profunda provocada pel viatge a Palestina i Egipte, del qual torna trasbalsat. Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1888) són les anotacions que mossèn Cinto va pren mentre fa el viatge i que expliquen el desig de purificació i el canvi d’orientació en la seva vida. Aquest canvi consisteix a dedicar-se més a les tasques eclesiàstiques que no pas a les d’escriptor, cosa que inclou una pràctica desordenada de la caritat, que l’omple de deutes i, més tard, el posa en contacte amb un grup d’exorcistes. És aleshores que entra en la vida del poeta la família Duran, formada per una dona vídua i dues filles, a les quals promet que no abandonaria. Aquesta actitud d’ajuda incondicional als desvalguts i els comportaments que se’n deriven li valen la desconfiança dels marquesos de Comillas i, finalment, la decisió de prescindir dels seus serveis com a capellà domèstic. Tampoc és entès per les autoritats eclesiàstiques, que, amb un diagnòstic de follia, l’allunyen de Barcelona. Al santuari de la Gleva, prop de Vic, va descobrint que el lloc de repòs era realment de reclusió. Després de visitar el marquès i el bisbe Morgades, és obligat a romandre a la Gleva, vigilat per un capellà que escampa rumors negatius sobre el seu comportament. El 1895, davant d’una situació d’empresonament insostenible, Verdaguer s’escapa de la Gleva i torna a Barcelona. Només la casualitat fa que Verdaguer no sigui detingut per la policia, enviada pel bisbe Morgades; això provoca que el poeta trameti un breu comunicat a la premsa en què demana justícia i ajut a la gent de Barcelona. La notícia va impactar tant que va prendre dimensions d’escàndol. Un mes després, un tribunal eclesiàstic el suspèn de poder exercir les seves funcions sacerdotals i, per tant, de poder fer missa. Verdaguer contraataca amb un seguit de cartes enviades a la premsa diària (anomenades Un sacerdot perseguit), gràcies a les quals guanya força i noves amistats. El mateix 1895, un grup d’amics li publiquen aquests articles sota el títol Mossèn Jacinto Verdaguer en defensa pròpia, considerats la millor prosa del primer periodisme català modern. El 1896 es publica el llibre Flors del Calvari. Llibre de consols, com a justificació personal amb atacs contra els seus enemics, i escrits i pamflets com ara Verdaguer reivindicat, que mostra un Verdaguer ferit i rebel decidit a demostrar la seva raó. A més, escriu La Pomerola, poema autobiogràfic. El 1897 publica a la premsa una segona sèrie d’articles encara més agressius que els de 1895. El 1898, es retracta i és rehabilitat. Passa els seus darrers anys de beneficiat de l’església de Betlem, de Barcelona.

En els darrers quatre anys de vida, Verdaguer torna a l’activitat literària. Dirigeix algunes revistes literàries de tema religiós: «Lo Pensament català», «L’Atlàntida» i «La Creu del Montseny; prepara nous llibres i participa en actes públics. Els últims llibres publicats en vida van ser: Santa Eulària. Poemet (1899), Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria, aquest darrer uns mesos després de la mort del poeta, el 10 de juny de 1902, a Vallvidrera. Va ser enterrat a Montjuïc enmig d’una manifestació espectacular de dol popular que va acompanyar el poeta per la Rambla de Barcelona.

La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc.) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a moltes llengües.