Novel·la Narrativa breu Teatre Obres traduïdes

Palmira Ventós

1858-1916

Palmira Ventós i Cullell (Barcelona, 1858-1916). Escriptora de relats, novel·la i teatre, dramaturga i pintora aficionada. Tot i ser una autora actualment desconeguda, és una de les primeres dones que publica narrativa durant els primers anys del segle XX i la primera escriptora catalana que porta una obra de teatre a escena. 

Sota el pseudònim de Felip Palma, Palmira Ventós publica les seves primeres obres a les revistes L’Avenç i Joventut. Es dona a conèixer amb La Porc, un relat del 1902, seguit del recull Asprors de la vida, el 1904, i la seva única novel·la, La caiguda, el 1907. Totes tres s’emmarquen en el corrent modernista, marcat pel ruralisme de l’època i per la figura de Víctor Català. 

A partir de 1909, paral·lelament amb l’inici del Noucentisme, la seva escriptura fa un gir i es dedica al teatre. S’estrena amb la representació de l’obra Festa completa, posteriorment reescrita i convertida en Isolats, que té un èxit eixordador però efímer. El fracàs de les següents obres marquen el final literari i gairebé vital de Felip Palma, ja que mor prematurament l’any 1916.

La seva obra destaca per la crítica a les convencions socials de l’època, com el matrimoni i la religió, i analitza la situació de la dona al principi del segle XX.

 

Pàgina elaborada per Marta Barberan per a l’AELC.
Documentació: Felip Palma. La caiguda i altres.
Fotografia: © Diccionari Biogràfic de Dones.

Castellano

Castellano Palmira Ventós

Palmira Ventós i Cullell (Barcelona, 1858 – 1916). Escritora de relatos, novela y teatro, dramaturga y pintora aficionada. A pesar de ser una autora actualmente desconocida, es una de las primeras mujeres que publica narrativa durante los primeros años del siglo XX y la primera escritora catalana que lleva una obra de teatro a escena. 

Bajo el seudónimo de Felip Palma, Palmira Ventós publica sus primeras obras en las revistas L’Avenç y Joventut. Se da a conocer con La Porc, un relato de 1902, seguido de Asprors de la vida, el 1904, y su única novela, La caiguda, el 1907. Las tres se enmarcan en la corriente modernista, marcada por el ruralismo de la época y por la figura de Víctor Català.

A partir de 1909, paralelamente con el inicio del Novecentismo catalán, su escritura da un giro y se dedica al teatro. Se estrena con la representación de la obra Festa completa, posteriormente reescrita y convertida en Isolats, que tiene un éxito estrepitoso pero efímero. El fracaso de las siguientes obras marcan el final literario y vital de Felip Palma, ya que muere prematuramente en 1916.

Su obra destaca por la crítica a las convenciones sociales de la época como el matrimonio y la religión, y analiza la situación de la mujer de principios del siglo XX.

Página elaborada por Marta Barberan para la AELC.
Documentación: Felip Palma. La Caiguda.
Fotografía: Diccionari Biogràfic de Dones.

English

Palmira Ventós english

Palmira Ventós i Cullell (Barcelona, 1858-1916) wrote stories, novels, and plays and was an amateur painter. Although she is no longer well known, she is one of the first women to publish fiction in the twentieth century, and the first Catalan woman writer to have a play performed in a public theatre.

Using the pseudonym Felip Palma, Palmira Ventós published her first works in the magazines L’Avenç and Joventut. She became known with “La Porc” a story published in 1902, which was followed in 1904 by the collection Asprors de la vida and, in 1907, by her only novel, La caiguda. All three works are modernist and marked by the ruralism of the time, as well as by the work of Víctor Català.

After 1909, coinciding with the advent of Noucentisme, the Catalan cultural movement mainly initiated in opposition to Modernism, her writing took another direction, and she mostly wrote for the theatre. She made her debut in this domain with the play Festa completa which, later rewritten and performed with the title Isolats, was a resounding success, although this was short-lived. The failure of her subsequent works marked the end of her literary career and, basically, of the life of Felip Palma since Palmira Ventós died prematurely in 1916.

Her work is notable for its criticism of the social conventions of her times, for example, with regard to marriage and religion, and she also analyses the situation of women in the early years of the twentieth century.

 

Web page: Marta Barberan for AELC.
Documentation: Felip Palma. La caiguda i altres.
Photographs: © Diccionari Biogràfic de Dones.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Palmira Ventós i Cullell neix a Barcelona el 1858, però passa llargues temporades a la casa familiar del seu pare, Miquel Ventós i Felip, a Torroella de Montgrí, a l’Empordà, on moltes de les seves obres estan emmarcades.

El seu entorn familiar i amistós està lligat al món intel·lectual. La seva germana Isabel es casa amb l’escriptor i editor Josep Massó i Torrents, fundador i director de la revista L’Avenç, on les primeres narracions de Felip Palma surten a la llum, i el fill dels dos i nebot de Palmira Ventós és l’escriptor, crític literari i poeta Josep Massó i Ventós. 

Palmira Ventós és una escriptora tardana. Comença a escriure cap als 40 anys, però abans de la seva primera publicació ja ha fet d’actriu en teatres amateurs de la mà del pintor i dramaturg Modest Urgell, amic i mentor de l’autora, amb qui també comparteix l’afició per la pintura. Ventós també participa en tertúlies literàries i recitals que es fan majoritàriament en l’àmbit privat. De fet, en una d’aquestes trobades de personatges il·lustres sabem, gràcies a la poeta Roser Matheu, que Palmira Ventós organitza uns jocs florals infantils en els quals ella mateixa participa.

Palmira Ventós es dona a conèixer gràcies a les publicacions dels seus relats en revistes literàries com Feminal, L’Avenç i Joventut, i signa les primeres obres en l’anonimat, sota el pseudònim de Felip Palma. La seva primera obra, publicada el 1902, coincideix amb el sorgiment del Modernisme, a principis del segle XX, i amb la irrupció de la generació de narradores com Víctor Català (Caterina Albert), Carme Karr, Dolors Monserdà, Francisca Torrent i Maria Domènech.

La Porc és el primer conte de Felip Palma, seguit del recull de narracions Asprors de la vida, el 1904, i La bondat d’en Lino, el 1905. Són tres obres agres i punyents, ambientades a l’Empordà i amb un llenguatge ric i característic de la zona. Fidel al corrent modernista, destaca el ruralisme, que l’autora rebutja com a entorn idíl·lic, així com una forta crítica als matrimonis de conveniència, una denúncia a la brutalitat de l’home i l’èmfasi de la sexualitat, que, alhora, són els temes recurrents de l’obra de Ventós.

A partir de 1907 Felip Palma presenta una distanciament amb les obres anteriors, que ja queda palès en la novel·la La caiguda, publicada aquest mateix any. L’autora abandona l’agressivitat i la violència dels primers relats i busca un nou estil al marge del ruralisme en un moment en què el Modernisme està en crisi i s’obre pas el Noucentisme. En aquesta etapa de canvi, Palmira Ventós descobreix la seva identitat al públic i signa les publicacions afegint-hi el seu nom. Pel que fa a la seva obra, introdueix amb força la ironia i els diàlegs, preludi de la seva posterior etapa com a dramaturga.

Així doncs, després de rebre dures crítiques pel ruralisme cruent dels seus relats i afavorida per la destresa en els diàlegs, Palmira Ventós fa un gir cap al teatre, la seva vertadera passió, i debuta amb Festa completa, de la qual només se’n fa una única representació al Teatre Principal. Més tard, Ventós en fa una  nova versió anomenada Isolats que s’estrena el 1909 al Teatre Romea. És la primera obra d’una escriptora catalana portada a escena, cosa que li profereix una gran rebuda pel públic i la crítica i obre la porta a altres escriptores dins d’aquest camp. Isolats és una obra reivindicativa que denuncia la mala situació social de la dona, critica el matrimoni i carrega contra la xafarderia i el conservadorisme del context on succeeix l’obra.

Després del gran èxit d’Isolats, Felip Palma continua escrivint teatre, però les següents obres no obtenen el mateix ressò. Tant L’enrenou del poble, representada al Teatre Romea el 1909, com La força del passat, el 1911, deceben el públic. A partir de llavors, Felip Palma desapareix de l’escena catalana i viu els últims anys de la seva vida retirada i malalta. Mor el novembre de 1916, deixant un inèdit volum de treballs en prosa titulat Visions d’un paratge, part d’una novel·la titulada La força del passat, i l’acte primer del drama L’onada, però cap d’aquestes obres s’ha mantingut.

 

Al castellà

  • La caída. Barcelona: Publicaciones Mundial, “La novel·la femenina”, 1925. (Trad. desconeguda)

Vincles

Comentaris d'obra

«Cap dona fins ara, ni catalana ni castellana, havia tingut el coratge de portar una obra dramàtica de tanta força a les taules, i quan aquest coratge és seguit d’un èxit, i d’un èxit tot espontani, no dels de compromís, representa un esforç i un pas molt gran en l’avenç de la veritable cultura femenina. […]

El drama és d’aquells que es fan sentir. Tal volta no afalagui a molts, perquè no hi ha artifici, ni pompositat en res; tot desde el llenguatge fins a la presentació, és d’una veritat, d’una senzillesa i d’una observació que corprenen. […]

Pot estar ben satisfeta Felip Palma; el seu triomf ha vingut a donar una prova valenta de lo que poden fer les intel·lectuals (quan ho són de debò) a n’aquells qui no creuen en l’obra de la dona, ni la consideren digna del noble torneig de l’Art.»

(Roser de Lacosta. Feminal, març 1909, núm. 24)

***

No es la primera vegada que Feminal ret acatament a aquesta escriptora y a ses obres, tan vigoroses y plenes de vida. Malhauradament, els qui havíem admirat son talent preciar, no podrem gaudir en l’esdevenidor lo molt que d’ell esperavem encara. ¡Na Palmira Ventós ha mort! ¡Era artista per temperament! ¡La devoció de l’art era innata en ella! De primer fou una intuhició. A poch va convertirse en vocació resolta y fervorosa, L’atreya la pintura, el teatre la seduhía; y, baix els auspicis d’en Modest Urgell, son mestre y amich, pintava y actuava d’afició, may ab caràcter professional. Mes, ¡quántes de nostres actrius podríen apendre d’ella! ¡Que poques la igualaven en forja d’observació, y en naturalitat y justesa en el dir! […] Mes la personalitat de Felip Palma s’anà precisant bentost, y bentost va ferse inconfondible. Ella sentía y ella observava per compte propi; sa visió del natural era personal y sincera, y en sos diàlechs hi havía una justesa que difícilment hauría assolida qui no sentís l’afició qu’ella sentía pel teatre de costums. Na Palmira Ventós no era una literata en la pura accepció de la paraula; però, guiada pel sentit de la realitat y per son pregón sentiment artístich, no trigà a ferse un nom. En la Biblioteca Popular de «L’Avenç» publica, pel 1904, un recull de sos quadres en prosa sots el títol Asprors de la vida, y pel 1907 sa novela La Cayguda.  

(Anònim. Feminal, novembre 1916, núm.116)

***

[…] Son temperament observador i inquiridor es demostrà amb les seves obres, quedant netament dibuixat amb l’aparició en la Biblioteca Popular de l’Avenç del recull déls seus traballs Asprors de la vida, en el qual ja donà la nota precisa de sa mentalitat femenina ben orientada vers l’ideal de cercar goriment amb la palesa demostració del mal. Tenen els quadrets d’Asprors de la vida, moments verament humans, trobant-hi el lector, al nostre humil entendre, més força d’acció que acurament de descripció, motivant-ho segurament la gran sentimentalitat de l’autora, la qual, portada per la mateixa, dóna més relleu a les accions que preses del natural tenen la força de lo viscut, que an els medis on elles se desenrotllen.

Més endevant publicà en la mateixa Biblioteca Popular de l’Avenç la novela La caiguda, per les planes de la qual traspúa tota la delicadesa de l’ànima de l’autora, que com sempre té tendreses de dòna amant i bravesa de dòna forta. La Letes i en Manel son dos personatges que ens donen l’impresió d’haver-los conegut, i davant l’imbecilitat d’apoplètica d’aquella avia fins llavors discreta, emperò amb febleses d’avia, sentim un fort agreujament de no poguer-li fer compendre les consolacions de l’ànima de sa néta; tal és la força emotiva de l’obra en la qual Palmira Ventós deixà ben sentada sa personalitat de modelista. 

(María Domenech de Cañellas, Ofrena, 1916, Any I, núm. 2)

***

Llegir La caiguda i els relats La Porc i La bondat d’en Lino que teniu a les mans té aquell al·licient rar de la descoberta, de poder assaborir uns textos llarg temps escatimats i d’una llengua que ens connecta amb alguna primigènia en què ens podem reconèixer. […] La caiguda marca una distància clara tant pel tractament com per l’estructura de nouvelle dels dos relats que presentem, però en els tres textos hi ha una força emotiva i dramàtica d’alt voltatge que s’identifica i es reconeix com la narrativa de Felip Palma. […] De tard en tard, deia en començar, es troben joies com els relats que conté aquest volum. Oblidada o negligida aviat, Felip Palma tampoc no va viure la recuperació dels anys vuitanta a través de les revistes feministes i de l’editorial La Sal, a qui devem haver posat a l’abast noms i títols des d’una nova perspectiva. Durant massa dècades ha estat poc més que un nom. Autora d’una obra breu però potent i trencadora, aquest volum és una nova invitació a llegir-la sense prejudicis. És primordial reconstruir la seva figura i situar-la entre les seves coetànies, però d’altra banda no dubto que la força de la seva veu també n’assegura una lectura actual ben gratificant.

(Lluïsa Julià, Prefaci de La caiguda, juliol de 2021) 

***

[…] Cal llegir La caiguda, La Porc i La bondat d’en Lino, de Felip Palma / Palmira Ventós amb el mateix interès que llegim Charles Dickens, ja que en els seus relats també s’hi descriu un món dur d’ànimes caigudes, sofrents, desgraciades. És per aquest motiu que cal rescatar la veu d’una escriptora que no va ser recuperada en els anys vuitanta del segle passat com algunes de les escriptores de la seva generació com Dolors Monserdà o Carme Monturiol. Ara tenim ocasió de fer la descoberta d’una autora que va morir jove, a 58 anys. Aquest fet possiblement no ha ajudat a la seva posteritat i durant massa temps Felip Palma / Palmira Ventós no ha estat al lloc que li correspon. Les seves històries tenen el pòsit del temps, sí, en respiren els aires i es mostren a través d’una determinada estètica aleshores de moda com és la modernista. Però l’ànima humana, amb les seves tensions i clarobscurs, sempre és la mateixa, i aquesta és l’actualitat que podem apreciar en l’obra de Felip Palma, nom de ploma de Palmira Ventós.

(Teresa Costa-Gramunt, Eix Diari, 21 de novembre de 2021)

Antologia

El geperut de cal Teixidor, el company inseparable de la Letes, va anar-se’n de dret a seure en el seu lloc de costum: una cadira mitjana davant dels sacs de gra, i vora la vidriera de la rebotiga.

Allà va quedar-se trist, abatut, amb les mans creuades sobre els genolls i més groc que un desenterrat. Les llàgrimes li humitejaven els ulls però eren d’aquelles que no corren, perquè el pensament les detura i el foc de l’ànima les eixuga. La gelosia feia un quant temps que li mossegava el cor, però abans se l’hauria fet bocins ell mateix que donar-ho a conèixer. Feia poc que encara era feliç.

En aquella hora que, un cop acabada la tasca de teler, anava a passar l’estona a ca la Letes, sense mancar-hi ni un dia, trobava sempre a ella asseguda al costat de la vidriera, fent ganxet o puntes, guaitant distreta els pocs vianants que transitaven pel carrer. 

I ell se quedava embaladit guaitant aquella noia que, malgrat els seus vint anys, tan poc havia canviat: era encara enjogassada i riallera com sempre. De temperament fogós i decidit, expressava amb molta vehemència els seus sentiments. Voluntariosa i malcriada, lo que volia ho volia resoltament, encara que sabés que la perjudicava. A en Manel seguia dominant-lo com sempre. Li feia bromes que ell no seguia, li esclafia rialles que ell no corejava.

Semblava una inconscient que no es dongués compte d’aquell esgarrat tan terrible, havent perdut fins i tot la memòria d’aquella caiguda que en diada tan senyalada, el dia de la mort de la Mariona, l’havia malmès per la vida. 

(De La caiguda. Barcelona: Trípode, 2021, p. 48-49)

***

El fanal que aquesta tenia alçat al nivell de la seva cara li donava una expressió estranya i repulsiva. Com tants altres sers desgraciats com ella, no semblava vella ni jove. Se diria que mosses com la Porc deuen nàixer totes al plegat i després queden verges o xorques. Pròpiament a la llum del fanal mostrava retirança a una d’aquelles dones tingudes per bruixes, anant a cercar en les entranyes de la bèstia quelcom que li convingués pels polvos de fer estimar. Per sos ulls hi va passar, però més llarga, més fixa i més clara, aquella demostració indefinible de lo que son cos sentia; va clavar-los en en Mariano, i obrint sos grossos llavis amb estúpid somrís, va ensenyar unes dents mal arrenglerades però blanques, única mostra de condícia que en ella es veia, i li va dir:

—Que us creieu que vos enganyava? Guaiteu-vos-la bé i ho veureu. —I va seguir acostant-hi el fanal.

En Mariano ja no veia res, ja ni la sentia. Empunyant-la amb tota la seva força sense que hi valgués la feble resistència que ella hi oposà, va tombar-la d’espatlles i la va posseir amb tota la brutalitat del mascle dominat només que per l’instint bestial. La cambra nupcial fou digna de la parella; tot lo que rodejava a en Mariano fou ben digne d’ell: llàstima que haguessin mudat la palla! Fins el fanal, caigut a terra, avergonyit, espeternegà una estona i a la fi s’apagà no volent llumentar tanta brutícia.

Des d’aquell dia fou un seguit. Primer se n’amagaven, més endavant, amb la confiança que dona la costum de les coses, i que fa creure que ningú ho ha de veure, i molt menys endevinar-ho, se tornaren més atrevits; i allavors succeí lo que succeeix sempre en aitals casos: en Lluís va veure que molt sovint son germà es trobava pels voltants de la porquera, i que a cada punt hi havia porcs gamats o truges que no anaven prou bé al garrinar. Després de la sospita, se’n volgué convèncer amb sos propis ulls, i en lloc de veure si podia esmenar en Mariano fent-li comprendre que calia estimar-se molt poc per a posseir i pagar una cosa tan abandonada i baixa, ho va dir a la Dolores. 

(De La Porc, Barcelona: Trípode, 2021, p. 93-94)

*** 

Siseta: Casar-me?
El mestre: Sí, perquè no tens més remei. Els homes amb les lleis a favor seu, vos han tallat les ales.
Siseta: Ves si’n podia néixer jo, d’home!
El mestre: En fa moltes d’errades, la naturalesa.
Siseta: […] Si tingués llibertat, com l’aprofitaria!

(D’Isolats. Barcelona: L’Avenç, 1909, p. 36)