Poesia Crítica literària o assaig Altres Poesia infantil i juvenil Estudis sobre l'autor/autora

Montserrat Vayreda i Trullol

1924-2006

Montserrat Vayreda i Trullol (Lladó, Alt Empordà, 1924 – Figueres, 2006). Escriptora que alterna la prosa descriptiva amb la poesia lírica i col·labora activament a diferents revistes i diaris locals.

Es dona a conèixer l’any 1955 amb el poemari Entre el temps i l’eternitat al qual segueix Ofrena de Nadal de 1965, llibres amb poc ressò a causa de la dictadura franquista. També va ser antologada el 1967 per Carmen Conde a Poesía femenina española, i ha mantingut molta relació amb poetes en llengua castellana. Al llarg dels anys cinquanta i seixanta participa en molts certàmens poètics i és nomenada Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de la Ginesta d’Or, a Perpinyà, i al Felibritge provençal. Posteriorment cal destacar el llibre Els pobles de l’Empordà (1984), volum en què dedica un poema a cada poble de la comarca.

En prosa ha escrit, sobretot, llibres descriptius sobre l’Empordà, com L’Empordà màgic (1988) i La màgia del Baix Empordà (1990) i catàlegs d’exposicions com Exposició antològica de Josep Bonaterra (1984). A més a més, col·labora a les revistes i als diaris Presència, Empordà, Vida parroquial, L’ocell de paper i Revista de Girona.

L’autora va realitzar una important tasca d’animació i difusió cultural. Cal destacar les Festes anuals de la Poesia de Figueres juntament amb Carme Guasch i Carles Fages de Climent i la promoció d’actes d’homenatge entorn de figures empordaneses o vinculades a l’Empordà.

Va ser sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Sara Beltran per a l’AELC.
Fotografies: © Arxiu Montserrat Vayreda / Departament de Cultura (pòrtic), Sara Beltran (biografia).

Castellano

Castellano

Montserrat Vayreda i Trullol (Lladó, 1924 – Figueres, 2006). Escritora que alterna la prosa con la poesía lírica y colabora activamente en diferentes revistas y periódicos locales.

Se da a conocer el 1955 con el poemario Entre el temps i l’eternitat y, posteriormente, el 1965, publica Ofrena de Nadal, libros poco publicitados a causa de la dictadura franquista. También es antologada por Carmen Conde el 1967 en Poesía femenina española, (1967) y ha mantenido una estrecha relación con poetas en lengua castellana. A lo largo de los años cincuenta y sesenta participa en muchos certámenes poéticos y es nombrada Mestre en Gay Saber en los Juegos Florales de la Ginesta d’Or, de Perpinyà, y en el Felibritge provenzal. Más tarde publica Els pobles de l’Empordà (1984), libro en que dedica un poema a cada uno de los pueblos de esa comarca.

En prosa tiene, sobre todo, libros descriptivos como L’Empordà màgic (1988) y La màgia del Baix Empordà (1990), así como catálogos de exposiciones (Exposició antològica de Josep Bonaterra, 1984). Además, colabora en las revistas y en los periódicos Presència, Empordà, Vida parroquial, L’ocell de paper y Revista de Girona.

Montserrat Vayreda ha realizado una importante tarea de animación cultural y, con Carme Guasch y Carles Fages de Climent, inició las Fiestas anuales de la Poesía de Figueras y la promoción de actos de homenaje a figuras ampurdanesas o vinculadas al Empordà.

Fue socia de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Sara Beltran para AELC.
Fotografías: © Arxiu Montserrat Vayreda / Departament de Cultura (inicio), Sara Beltran (biografía).

English

English

Montserrat Vayreda i Trullol (Lladó, Alt Empordà, 1924 – Figueres, 2006) is a writer who alternates descriptive prose with lyrical poetry while contributing to a range of local reviews and newspapers. She made her literary debut in 1955 with the collection of poems entitled Entre el temps i l’eternitat (Between Time and Eternity), which was followed with Ofrena de Nadal (Christmas Offering) in 1965, though they had limited circulation because of conditions under the Franco dictatorship. Her work also appeared in 1967, in Carmen Conde’s anthology Poesía femenina española (Spanish Women Poets) and she has remained in close contact with poets writing in Spanish. In the 1950s and 1960s, she participated in many poetry contests and was named Mestre en Gai Saber (Master of the Art of Poetry) in the Ginesta d’Or Jocs Florals (Golden Broom Poetry Competition) in Perpignon and in the Felibritge (literary – and also political – movement) of Provence. Notable among her more recent work is Els pobles de l’Empordà (Villages of the Empurdà, 1984) in which she devotes a poem to each village of the region.

Her prose work mainly consists of descriptive books – L’Empordà màgic (Magical Empordà, 1988) and La màgia del Baix Empordà (The Magic of the Baix Empordà, 1990) – and exhibition catalogues (Exposició antològica de Josep Bonaterra (Anthological Exhibition of Josep Bonaterra, 1984). She also writes for the reviews and newspapers Presència, Empordà, Vida parroquial, L’ocell de paper and Revista de Girona.

Montserrat Vayreda has made a major contribution with her work in the cultural sphere and, with Carme Guasch and Carles Fages de Climent, she was one of the initiators of the Annual Poetry Festival of Figueres, while also organising functions in homage to figures from, or connected with, the Empordà region.

She was an honorary member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers – AELC).

Web page: Sara Beltran for AELC.
Photographs: © Arxiu Montserrat Vayreda / Departament de Cultura (portal), Sara Beltran (biography).
Translation: Julie Wark.

Biografia

Montserrat Vayreda i Trullol neix a Lladó, Alt Empordà, el 28 d’agost de 1924 al bell mig d’una família coneguda per la dedicació artística de molts dels seus membres i mor a Figueres el mes de novembre de 2006. Ja d’adolescent llegeix els grans autors europeus, gràcies a l’extensa biblioteca familiar. Després d’un primer període en què viu a Can Nogué de Segaró, es trasllada a Figueres, on cursa els estudis de primària i batxillerat que ha d’interrompre en començar la guerra civil. Després conclou la seva formació general a Barcelona amb uns cursos de cultura i per un període de tres anys.

Es dona a conèixer el 1955 amb el poemari Entre el temps i l’eternitat al qual seguirà Ofrena de Nadal de 1965, llibres amb poc ressò a causa de la dictadura franquista. Al mateix temps es relaciona amb poetes castellans i l’any 1967 Carmen Conde la inclou en l’antologia Poesía femenina española. Durant aquests anys cinquanta i seixanta participa en nombrosos certàmens poètics, però davant la repressió de la llengua catalana decideix concorre a concursos del Rosselló i altres comarques de la Catalunya Nord. D’aquella època són els reconeixements de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de la Ginesta d’Or, a Perpinyà, i al Felibritge provençal.

Posteriorment, obre una botiga d’objectes d’art i d’antiguitats a Figueres, un lloc que, fins als anys vuitanta, esdevé centre de tertúlies literàries dirigides per Carles Fages de Climent, de qui l’autora es considera deixebla. Amb aquest i amb l’escriptora Carme Guasch inicia les Festes anuals de la Poesia de Figueres i promou nombrosos actes d’homenatge a figures empordaneses o vinculades a l’Empordà. Al llarg de tots aquests anys, alterna la prosa amb la poesia lírica i col·labora activament a diferents revistes i diaris locals.

També és autora d’alguns dels llibres més representatius sobre l’Empordà, la terra que tant estima. Cal destacar-ne, el llibre Els pobles de l’Empordà de l’any 1984, en què dedica un poema a cadascun dels pobles d’aquesta comarca. En prosa escriu, sobretot, llibres descriptius sobre el paisatge empordanès. A L’Empordà Màgic, de 1988, fa un recorregut al llarg de la història i de la geografia de l’Alt Empordà, mentre que a La màgia del Baix Empordà, de 1990, la protagonista és aquesta altra comarca. Per escriure aquests llibres, l’autora va recórrer a peu tots els indrets de les comarques i hi va visitar totes les cases pairals.

En el vessant artístic, és autora de catàlegs d’exposicions del Museu de l’Empordà (Figueres) com, per exemple, de l’Exposició antològica de Josep Bonaterra, de 1984, fruit de l’estreta relació que ha mantingut sempre amb nombrosos pintors. A més a més, col·labora a les revistes i als diaris Presència, Empordà, Vida parroquial, L’ocell de paper i Revista de Girona.

Mor el 8 de novembre de 2006.

L'autora © Sara Beltran (2006).
L'autora © Sara Beltran (2006).

Pregó

  • Pregó del 15è Capítol de la Venerable Confraria de la Bóta de Sant Ferriol d’Empordà celebrat al Castell de Peralada el dia 7 de desembre de 1996, dins Tres pregons. Figueres: Venerable Confraria de la Bóta de Sant Ferriol d’Empordà, 1997.

    • Vincles

    Comentaris d'obra

    «Les visions poètiques de Montserrat Vayreda es caracteritzen per un afinat realisme, fruit d’una observació minuciosa i sensible, d’estones llargues i sense pressa passades enmig dels camps i els boscos.»

    (M. Àngels Anglada: Amb el sol a la mà (poemes per infants), 1978)

    * * * 

    «La personalitat creadora de Montserrat Vayreda és, a hores d’ara, força atípica en el nostre panorama literari. Hom hi troba, d’una banda, l’arrelament a la terra i al paisatge que era propi d’alguns poetes catalans de generacions anteriors a la seva; i, per altra part, una curiositat universal i uns amplis interessos culturals, no limitats a la poesia, i basats en una formació en bona part autodidacta. Afegiu-hi encara el seu arbre familiar —es pot ben parlar d’una «dinastia» Vayreda— ple d’artistes plàstics, escriptors i científics de vàlua: estareu d’acord amb mi que podem esperar, d’un rebrot d’aquests arbres, autèntics «fruits saborosos».»

    (M. Àngels Anglada: Els pobles de l’Empordà, 1984)

    * * *

    Qui ha tingut el goig de presenciar Montserrat Vayreda —a casa seva, en taula de restaurant o sala d’actes, o en l’escenari d’un teatre— declamant un poema, haurà sentit fins a quin punt es pot injectar vida a la lletra inert del paper, com fa un músic amb les notes negres i mortes d’un pentagrama, i com vers i poeta recuperen l’antiga esplendidesa de l’oralitat que ja practicaven els antics en aquest espai mediterrani.

    (Joan Ferrerós: Solapa del llibre Irisacions. Gaüses: Llibres del Segle, 2001)

    * * *

    «Nascuda a Lladó i resident a Figueres, que la féu filla adoptiva de la ciutat, germana de l’escriptora Maria Àngels Vayreda, i marcada sense cap mena de dubte per la nissaga artística i literària del seu cognom, Montserrat, mestra en gai saber, és una enamorada de l’Empordà que pinta amb lletres el seu paisatge i despulla l’esperit de la seva gent amb subtil delicadesa.»

    (Joan Armangué i Ribas: Montserrat Vayreda, 2003)

    * * *

    «Arrelada en el nostre Empordà, al qual tant has sabut lloar amb les teves poesies, reps aquella força especial que dóna la terra, un fort caràcter i un precís sentit crític. No puc deixar de fer referència a aquells robustos avets que has vist créixer en la teva masia, i que el teu pare plantava per celebrar el naixement de cadascun dels seus fills, un bell símbol d’entitat familiar que has rebut i que practiques.»

    (Rodolfo Márquez Morgade: Montserrat Vayreda, 2003)

    Coberta del llibre <i>Montserrat Vayreda</i>.
    Coberta del llibre Montserrat Vayreda.

    Entrevistes

    —Tothom la coneix i tothom fa elogis de Montserrat Vayreda; però no he sentit mai una definició feta per vós. Us voleu definir, si us plau?
    —Sóc una persona molt de la terra, molt d’aquí. Sóc clara i franca. Al pa, pa i al vi, vi. Sense cap prejudici per si aquest és d’un color o d’un altre. Valoro la gent pel que és i no pel que representa.

    —Us sentiu satisfeta de tot el que ha estat la vostra vida? 
    —Satisfeta sobre l’obra que jo he anat fent sí, encara que l’artista mai, mai no està prou satisfet. La persona que se sent satisfeta de si mateixa, malament, perquè vol dir que «ho he fet tan bé que ja està». I no. Jo crec que una persona una mica responsable ha de ser exigent amb si mateixa i sempre podem millorar, com també sempre podem aprendre.
    […]

    —De no haver viscut dins una família com la vostra, al costat de les manifestacions culturals, haguéssiu estat escriptora? 
    —Des de petita he tingut dèria per la cosa artística, perquè a casa meva sempre s’havia parlat de pintura, de literatura, de música. A la meva mare li agradava molt la música, i aquest ambient artístic el vàrem viure tots els germans. 
    […]

    —Sou conscient de la discriminació de la dona dins la societat? Us heu sentit discriminada alguna vegada? Què penseu del moviment feminista? 
    —Jo no m’he sentit mai discriminada. Jo no sóc feminista, perquè des del moment que reivindiquen coses per a les dones és perquè es consideren per sota. Jo considero que la societat ha, o hauria de tractar al mateix nivell l’home que la dona. Perquè és la capacitat la que serveix. Sí, ja ho sabem que la dona és discriminada, s’ha avançat molt però la societat encara discrimina.
    […]

    —Heu sacrificat alguna cosa pel fet d’escriure en català? 
    —Des del moment en que jo vaig poder escriure i publicar en català m’hi vaig dedicar, perquè considerava que era la meva llengua la que havia de cultivar. 

    (Alina Vallmajó: «Montserrat Vayreda», Hora Nova (Figueres), Any XIIè, Època IV, núm. 557, 29 de març-5 d’abril 1988, p. 7)

    Antologia

    Marcada per la terra on he nascut, 
    Oberta com és ella, vull ser clara. 
    No pretenc posseir altra virtut. 
    Tot el que tinc m’és prou. Adés i ara 
    Somnio obrir camins entenedors, 
    Els que tothom podrà seguir algun dia. 
    Retinc als ulls la força dels colors, 
    Respiro de la terra l’alegria, 
    Avanço enmig dels versos, que són flors 
    Tallades al jardí de la poesia. 

    Vull sentir-me vibrant i receptiva 
    Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà. 
    Yacht sense moll, no vaig a la deriva 
    Retrobo sempre el lloc on ancorar. 
    Espero, crec, afirmo, i de vegades 
    Desitjo el ritme intens de les onades 
    Acompassar-hi el meu i fer-lo clar. 

    I si pogués, amics, ai, si pogués 

    Treballar més per a poder després 
    Reposar en el repòs fet herba blana! 
    Un vers a flor de boca, que restés 
    Labiat com petita flor boscana, 
    La pau a prop de tots els meus rosers 
    Or de blat i de sol a la vessana. 
    La meva vida no desitja més. 

    (Els pobles de l’Empordà. Figueres, 1984)

    * * *

    No em culpis a mi!

    Si vols vine amb mi
    pel petit camí
    que va a la muntanya,
    si vols vine amb mi.
    El sol s’alçarà
    sobre les nostres testes,
    la vida serà
    plana com la mà.
    Veurem camperoles
    damunt cada camp,
    de les flors més soles
    jo te’n faré un ram.
    Si un petó s’enreda
    enmig del setí
    de la galta teva
    no em culpis a mi!

    (Irisacions: poemes a ritme de cançó. Gaüses: Llibres del Segle, 2001)

    * * *

    Per què l’Empordà màgic? Per la senzilla raó que aquesta terra tan real, palpable i atractiva sembla que, per art de màgia, hagi fet seves totes les expressions, contrastos i meravelles d’una natura robusta que tan aviat s’eixampla i es dilata en planes ubèrrimes i productives com s’encara amb la mar i s’arredossa a prop, o s’enfila pels estreps de les muntanyes fins entaforar-se pels congostos i aiguavessos, en petites valls que guarden molts testimonis de l’home primitiu. Així els menhirs i dòlmens que s’alcen en molts replecs de les Alberes o s’aferren en els altiplans d’alguns dels turons i pujols que envolten Roses.

    (L’Empordà màgic (l’Alt Empordà). Barcelona: Nou Art Thor, 1988)