Juli Vallmitjana

«Com a coordinador del número 1789 de «L’Esquella de la Torratxa», dedicat als barris baixos de Barcelona, Vallmitjana fa que el resultat reflecteixi a bastament el propòsit de la seva obra. S’hi nota el coneixement profund, la comprensió i, fins i tot, la justificació de tots els actes dels marginats; repeteix amb obstinació l’acusació a la societat de les lleis i de la força que, en el millor dels casos, esquiva la realitat dels pobres ignorant-la, i que , si cal, aplica accions cruels, fatals, sovint irreversibles, contra aquesta nosa que, en definitiva, és el cul de la caldera d’homes i de dones honrats.

Que l’obra de Vallmitjana no és escrita a mitges tintes, ho podem constatar tant analitzant els arguments com els personatges, analitzant la riquesa lingüística dels textos i fixant-nos en l’estructura formal. Cal, però, mirar-ne el conjunt. Només d’aquesta manera es pot entendre què representen «les tenebroses excursions» als suburbis de la ciutat i als altres llocs on hi ha éssers que pateixen; només d’aquesta manera es pot comprendre i valorar l’abast de la gran acusació als lectors, als espectadors i a tota la societat dels «respectables», ja que les obres de Vallmitjana, per la difícil manera peculiar de subsistir els seus personatges a la vida real, per la intenció que mou l’autor i per la manera de treballar que aquest practica, en el conjunt de l’obra en qüestió, depenen les unes de les altres més del que sembla al primer cop d’ull.

El «femer humà» on Vallmitjana «llegeix» no es veu pas tal com és de seguida que es mira, és enganyós, és una il·lusió òptica i sentimental, que caldrà contemplar una vegada i una altra, abans de veure les persones i a crua realitat dels seus problemes. Són persones individualistes per necessitat, que, moltes vegades, s’han de perjudicar els uns als altres, que mai no duran a terme – ni hi pensaran – una acció conjunta contra el petit déu-societat, al qual temen per trista experiència. Aquesta pobra gent viuen a salts, no de manera continuada. Viuen sense posar a les coses ni a les persones afeccions que costen d’arrencar.

A l’obra de Vallmitjana apareix constantment la mort, com a contrapunt, que soluciona problemes als indigents; la mort – paorosa – no és tan cruel com ho són per a ells tants moments de la vida, i és implacable, per a tots igual.»

(Francesc Castells i Joan Castells: «Pròleg» dins Juli Vallmitjana: Teatre de gitanos i de baixos fons. Barcelona: Edicions 62, 1976, p. 9-10)
 

* * *
 

«Els drames urbans de Vallmitjana són de les coses més crues de la nostra literatura, si deixem a part els drames rurals de la Víctor. Més que penetrar molt en cada personatge, la gràcia de Vallmitjana és com, mostrant-ne sols algunes accions i , sobretot, el parlar, ens fa reviure tot l’arremolinament ambiental dels barris pobres de per allà el carrer de Trenta Claus, la violència latent, la gana, el sexe, el càlcul constant amb què funcionen els que no tenen res. D’aquest món, misteriosament, Vallmitjana ho sap tot: en un terrat on viuen barrejats tota mena de pobres, «els esguerrats voluntaris sempre es barallen per qüestions d’amor». L’altra gran novel·la és La Xava, trepidant d’acció i crua com ella sola. Dels lladregots que intenten arrossegar una pesada lleona (caixa forta), diu: «La suor els regalava cara avall, com si fessin un treball honrat». El breu (10 pàgines) monòleg En Terregada (1911) és un alt poema, una poderosa i inesborrable lliçó idiomàtica, un bon retrat del pobre desgraciat (que estic segur que va existir) i una gran peça de teatre de la cruesa o de la crueltat, per mitjà de la paraula, i de la saviesa rara de l’autor, que és un artista ben rar, ben especial. Tot el que Vallmitjana escriu quan fa parlar els personatges és de primera fila mundial, va a missa (encara que sigui negra). Una altra petita obra mestra de teatre és El corb, tan bona o millor que el poema de Poe. I amb un valor històric i humà molt especial: les relacions entre l’espiritisme i el moviment obrer català del començament del XX, amanit amb inquietants intervencions de la follia, de la subnormalitat, de la màgia, de la mort, tot sobre el fons de l’escarràs del menjar i viure de cada dia.»

(Enric Casasses: «Dels esguerrats voluntaris», El País (Barcelona), 2 de gener de 2003)
 

* * *
 

«L’actualitat de LA XAVA o del mateix Vallmitjana, malauradament, no és fruit tan sols del seu notable interès literari sinó del seu testimoni radical d’una Barcelona amagada durant massa temps, d’una literatura catalana araconada des del àmbits socials i acadèmics i d’una llengua silenciada. «Vaig al poleio: acabo d’escarbar un parluco. És de là. Té, pinxera: tralla i tot», diu l’Hospici. «La tralla és xunga; no val un bul» li respon el Morata. «Sí, però del parluco me n’adinyaran tres jalates», conclou l’Hospici. Si us calen subtítols, no us amoïneu, ja que en Vallmitjana els va servir en l’edició original i els trobareu complementats per Casasses. I descobrireu perles de saviesa popular, dignes de dur estampades a la samarreta: «Dime con quién vas, que et diré quina hora és».

Com Nonell amb les seves gitanes, Vallmitjana va saber prescindir del traç d’angles rectes dels dibuixos de camp dels antropòlegs. A força de conviure amb els habitants del seu univers literari, se’ls va acabar fent seus. I els lladres, les putes i els mangants dels voltants de Santa Madrona se’ns presenten avui com uns altres senyors de Barcelona, aquells dels quals durant molt temps se’ns va voler negar l’existència. I aquesta és una de les altres grans virtuts de la novel·la de Vallmitjana: fer callar d’una vegada i per totes aquells que creuen que els que van pel descuit, les marcotes, els del topo, els sainistes, els que van pel timba i els del tirón han hagut de venir de fora a ensenyar-nos l’ofici. Remetent-nos només a les pàgines de Vallmitjana -sense recórrer als arxius policials-, sempre hi ha hagut catalans que han viscut de tots els qüentos i com diu un dels personatges de l’obra: «Pinxera a raderacs. És pasma. Pirent! Xalem a forata. Sté, sté».

(Joan Rimbau: «La Barcelona amagada», Avui (Barcelona), 29 de gener de 2004)
 

* * *
 

«El triomf fulgurant de Juli Vallmitjana en l’escena catalana dels primers anys deu del segle XX condicionà l’evolució posterior del seu teatre, ja que fixà, per al públic i la crítica, la imatge del dramaturg com a especialista en la temàtica dels gitanos i els baixos fons barcelonins. Qualsevol intent d’allunyar-se’n – EL CORB, MUNTANYES BLANQUES o LA GRAN DIADEMA – era rebut amb prevencions, mentre que les peces que s’hi adeien gaudien, en general, d’una bona acollida. No gosarem dir que Vallmitjana quedés atrapat pels seu primers èxits – amb ELS ZIN-CALÓS- com a fita-, perquè, si bé la seva proposta dramatúrgica era més aviat extemporània, acceptable pel seu exotisme o la seva originalitat, tampoc no cal negligir les temptatives ni les virades que féu, sobretot amb el pas dels anys, per adaptar-se a registres que potencialment podien plaure més al públic ( A LA COSTA BRAVA, EL BARANDER, EN UN RECÓ DE MÓN), a costa d’atenuar l’instint dramatúrgic que més el fiblava i que tornaria a aflorar amb CANTS D’ORIENT i LA CARAVANA PERDUDA.

I és que, com apuntà Prudenci Bretrana en la crítica d’A L’OMBRA DE MONTJUÏC, els èxits de Vallmitjana depenien no únicament del fet que no era un «literat, ni un home de teatre, en el sentit que s’acostuma a donar als tals qualificatius», sinó que, com l’argentí Alberto Ghiraldo (ELS SALVATGES) o el jueu rus Shalom Hass (DÉU DE LA VENJANÇA), tots dos representats a Barcelona el 1921, el seu teatre s’inspirava en «un temperament artístic primitiu», en una implicació vivencial de «les seves tragèdies» («agafa el que més ha commós el seu cor d’explorador de la gent del bronzo»), que portava a escena «amb una emoció infantina, amb un llenguatge que és plasticitat i no retòrica, i amb un argument que és palpitació d’episodis i mai una cosa premeditada i combinada» (LA VEU DE CATALUNYA, 13-XII-1922). Vallmitjana, al cap i a la fi , com molt bé definia Bertrana , gaudia de «la sabiduria de l’instint» i pintava «amb escenes, com un altre pinta amb colors».

(Francesc Foguet i Albert Mestres. «Pròleg», dins Juli Vallmitjana: Teatre. Barcelona: Edicions de 1984, vol. 2, 2006, p. 44-45)

Varen passar uns quants dies que la Gravada i la Xava no tenien estada segura. Fins hi hagué nits que varen dormir en una escala; però com va desllogar-se un quartet dels molts que hi havia en el terrat del dotze del carrer de Migdia, encara que es tenia de pagar per mesos i era un xic difícil recollir sis pessetes tot d’un cop, amb bones paraules el procurador va accedir a que dintre pocs dies li darien les tres pessetes que els faltaven.

Elles mateixes varen anar a recollir les quatre fustes que tenien al terrat de la casa on estaven abans.

Això de tenir quartet propi després d’haver corregut tant temps les eventualitats dels perduts, va refer-los el seu estat d’ànim, tan decaigut.

No podien haver escollit lloc en tota aquella barriada on la vista s’hagués pogut distreure més.

Per la part de darrere podien veure la muntanya de Montjuïc, amb sa varietat de colors; els camps i roques, que per ses diferentes posicions distreien la monotonia, intercalant-hi mesquines edificacions cercades d’horts, esbarjo dels mig burgesos; les tristes fondes o barraques que fan menjar, on la criada, seduïda pel promès amb promeses vanes, desfulla la flor de sa virginitat, quals despulles van a parar a la Casa de Maternitat o amb vilesa són llençades al carrer; i també sobrepugen la vergonya a la bondat amb l’instint de fera sadollada de plaer aquella vida que s’inicia amb tendra forma humana, se descompon corrompuda com les ànimes dels que l’han engendrada dintre el fangall excrementós.

L’adúltera que rodola impel·lida per sa lascívia deixa caure el seu cos damunt del llit impúdic on amb grapes d’esparver triomfa el conquistador i amb rialla sarcàstica frueix lo que no ha de posseir; i ella, amb plors d’esposada, se plany, volent ocultar el goig que descobreix sa perversitat. Complert el desig iniciat, el desori…

Confosa per la boirina s’hi obirava la Satalia vella; la font del Geperut, on l’obrer disfruta llurs innocentes gatzares; enllà, la Venta Eritaña, on tant s’hi recull el menestral com s’hi refugia la gent de mal viure; més enllà, la font del Gat, on els goluts s’hi afarten de cargols i muscles; ençà, la font dels Tres Pins, on gent ja més humil, a l’ombra d’escassos arbres, hi couen costelles o hi plomen l’aviram i amb perfídia barregen oli i vinagre per a excitar més la set, perquè ni menjant dugues vegades lo que tenen quedarien tips.

Pel costat del mar, on la muntanya és més espadada, s’hi veuen totes aquelles construccions que en diuen «recreos», on la modisteta, excitada en el ball, creu les paraules del promès que l’endemà ha de demanar-la als seus pares i, confiada, en un moment entrega lo que després li resulta un calvari passional.

Amb astúcia arcavotesca estan arreglats els camins amb laberintiques desviacions per a desorientar al perseguidor, al marit escammat o a la dona que tontament vol especular les accions de l’espòs infidel.

També hi troba el seu niu la prostituta que, excitada per l’alcohol, s’entrega febrosa a totes les corrupcions pels diners que espera, i els embrutits calaveres s’adormen en l’atmosfera carregada d’emanacions perverses i, saturats per aquest maligne ambient, la dignitat se corromp, s’embruteix la família i el desvari s’estén amb fecunda malura. La misèria…

(Del llibre La Xava. Barcelona: Edicions de 1984, 2004, p. 102-104)
 

* * *
 

LA FESTA DEL PORC
Feia pocs dies que en un femer dels suburbis de la ciutat, prop de la muntanya on hi ha un castell, s’havia mort un porc dels molts que allí criaven aprofitant les escombraries que de la ciutat recollien. Es va escaure que la Gaspatxa rondava per aquells horts, voltats d’estores mig podrides, esperant poguer estirar alguna col o lo que fos. La dona de les escombraries, veient a la gitana, li digué si volia comprar aquell porc que havia mort de desgràcia. Ràpidament la gitana va pressentir un negoci, però va fer-se la paia, dient que li faria escrúpol menjar d’una bèstia morta d’enfermetat. Com que no duia cap diner, ni ella s’hauria pogut endur tant de pes, va dir a la dona que ja hi tornaria.

Amb tot i tenir els seus anys, la Gaspatxa corria com una llebre, i se’n va anar al Pati dels Mistos a dir-ho a la Maria; trobant-s’hi l’Hocalata i el Sambomba, tots quatre se’n van anar al femer i allí vegeren el porc mort, que era una bona peça. En un dels ulls, que talment semblava una escletxa o un trau fet amb un ganivet, ja hi niaven les mosques vironeres, les quals, batent-hi el sol, relluïen sa verdor com un grapat d’esmaragdes. Els gossos prou hi haurien disfrutat; sort de la dona que vigilava el mort com si fos un ser estimat. No hi ha dubte que ho era d’estimada aquella bèstia que per moments s’anava embotint; els seus diners costà. Les escombraries que s’havien consumit per a canviar els fems en carns de bon preu!

Més d’una hora van estar fent els tractes per a comprar-lo, però veient la mestressa del porc que mentres ella discutia amb els gitanos elles corrien per allí creient espantar alguna cosa que estigués distreta, va tenir por que no li sortís més cara la venda que tirar-lo al femer, i es va convenir amb el preu. Mes heus aquí que ni entre tots quatre se’l poden endur, perquè era una bestiassa que pesava unes quantes arroves, i van decidir fer-lo a trossos.

L’Hocalata es va treure una ferramenta tan grossa que la dona del corral es va espantar sols de veure-la, i a punyalada va i punyalada ve destrossaren el porc com van poguer. Amb tot i que la pestilència del suc era insuportable, aquella gent ho resistia com si tal cosa; i era tant el brunzir de les mosques que d’un tros lluny se sentia.

Un cop trossejat van dir que se n’endurien dos trossos i els pagarien, i que farien lo mateix quan anessin pel restant. A tot s’avenia la paisana amb tal que marxessin d’allí. Pagades les quatre pessetes, els dos homes cobriren la carn amb les bruses, seguint-los les dones carregades d’hortalissa; deixant que les mosques de tota mena acabessin de devorar allò que ells havien deixat, convençuts de que la dona confiava que hi tornarien…

El misteri estava en entrar aquella brutícia sense caure a les mans dels guardaconsums. Tots a la vegada no podia ésser i, aprofitant l’ombra d’una figuera de moro, descansaren. Les dones van entrar l’hortalissa, que per a això no hi havia cap dificultat; i l’Hocalata se’n va anar a una taverna que tenien tenda de botifarres dient-los-hi que la carn era d’un porc que havien robat. Li van comprar la que duia i la que va anar a cercar, quedant-se per a ells el tros que millor els va semblar.

Tot plegat fou un negoci; entre les pessetes per a comprar beguda i la carn per atipar-se, ja no podien demanar més per aquell dia.

Amb uns quants trossos de fusta que van recollir, la Gaspatxa va fer foc, emmatllevant una cassola al Borni de les Burilles, hi posaren aigua i una mica d’oli i un bon trossot de carn. Era un tros deforme, de gairebé un pam quadrat, però una mica llargarut. L’aspecte blanquinós de la carn feia dubtar de si era de gos, mes els pèls de la pell que, tot i la humitat del suc, restaven encastats a la brutícia, delataven la veritable qualitat.

Entre el fum de trossots d’estora per a avivar el foc i la fortor del suc de la cassola, una ferum estranya quedava com ensopida dintre els racons del nas.

(Del llibre De la raça que es perd. Barcelona: Edicions de 1984, 2005, p. 89-91)
 

***
 

ESCENA IV
Els mateixos, més la Dadatta i la Xivet

LA DADATTA.- (A LA XIVET) Mira que em faràs patir del fetge!
LA XIVET.- (Acalorada) Ai, mareta! Anar amb vós pel món ja és una bona pena!
EL SALOMA.- Si no pot fer-hi més! No callarà ni quan sigui mulé.
LA DADATTA.- No callaré! No callaré! El dia que jo calli, de què jalareu? Mala
negada facin la gent! Les coses s’han d’enraonar! És que aquesta barjaula em
fa fugir de fogó! Tinc la busní cujabada, que ja m’adinyava les tres peles, i ella
me l’ha esverada. No cridis, no renyis. Calla, encara; dóna’m una maledicció!
Ja callaré, ja. Ja callaré!
EL SALOMA.- (Al CIGALETA) Què et sembla? La deixo enraonar?
EL CIGALETA.- Ai, per mos mulés; la dona, quina atxip abilla!
LA DADATTA.- (Que ha sentit EL CIGALETA) Què remuga aquest posturetes? Valdria més que se n’anés amb els seus, que d’ençà que corren per aquí sembla que només ens rondin esperits dolents. (Pel TAPAT, que estona fa que dorm) I aquell mira com sovinya! Ai: la Mare de Déu, quina gent!
EL SALOMA.- Deixa’l dormir, dona, que dorm la carpanta.

(EL TAPAT badalla)

EL CIGALETA.- Ai! Ni mai que la meva gent fos com la vostra!
LA XIVET.- Ah! Sí? I doncs, per què em cameles?
EL CIGALETA.- Perquè una flor fa bonic encara que siga enmig d’un femer.
EL SALOMA.- Aixís te puguis jalar una pul, que la nostra gent és ben honrada. Als nostres no els treuen per lladres.
EL CIGALETA.- Això d’honrats, jo no puc pas dir-ho.
LA XIVET.- I per què no pots dir-ho?
EL CIGALETA.- Hi ha coses que fan vergonya, tornar-les a dir.
LA XIVET.- El dimoni se’t pugui menjar el fetge!
EL CIGALETA.- Per tu va, ja que garibeles tant!
EL SALOMA.- Mira ben bé el que dius, perquè d’un cop de cat et rompré el garo!
LA DADATTA.- (Menaçant-lo) Ta mare deu ser la deshonrada.
EL CIGALETA.- Per mos mulés, no em toqueu la mareta, que si el bato se n’entera es cansarà de fer desgràcies.
EL SALOMA.- Tant de tu com dels teus no en tinc ni per començar; mala gentota! Fuig d’aquí! Ho sents? Fuig!
EL CIGALETA.- Ai, Xivet, que el teu pare em treu!
LA DADATTA.- I jo també! Mala fi facis! Que sou la desgràcia de tots nosaltres. Gent borratxa! Xerraires! Bruixots! Ai! Que de pensar-hi, jo m’esgarrifo de fred!
EL CIGALETA.- Jo no dic res! És el Bordet!
EL SALOMA.- El Bordet dius? Aixís el botxí lí tallí el garó. I què t’ha dit aquell maleït? Aixís un gos rabiós el mossegui al sortir de casa seva i un tren el faci en trenta mil trossos. Digues?
LA XIVET.- Ai, el mal home! Aixís se pugui veure rosegat de formigues, que ell em va dir que tu només em volies per fer-me fugir dels batos.
EL TAPAT.- (Tot estirant-se i badallant) Què fem? Que no hem de jalar avui?
EL CIGALETA.-(Anant-se’n tot determinat) Jo m’atxalo a dir-ho al meu bato.
EL SALOMA.- I jo a buscar aquell porc del Bordet, per obrir-lo de dalt a baix com un esparritxó!

ESCENA V

La Dadatta, la Xivet i el Tapat

LA DADATTA.- Ho veus, filleta, com són mala gent?
LA XIVET.- Sí, mare, però jo me l’estimo, sap tant de cantar!
LA DADATTA.- De cantar menjaràs. Són gent que no estimen. Que no veus que sempre van de poble en poble?
LA XIVET.- Això és el que jo voldria!
EL TAPAT.- Però, on és el Saloma? Jo tinc gana.
LA DADATTA.- Mira si al calaix de la taula hi ha un tros de manró.
EL TAPAT.- Què dius, Dadatta?
LA DADATTA.- Cada dia sou més sord.
EL TAPAT.- I tinc més gana.
LA XIVET.- (Busca pel calaix de la taula i treu un tros de pa) Teniu, mentrestant.
EL TAPAT.- (Bo i menjant) On és el Saloma?

(LA DADATTA amida puntes amb una mitja cana)

LA XIVET.- Ha sortit. Ha anat a buscar el Bordet.
EL TAPAT.- Potser portarà algun xuquelet, que ens vindrà bé, perquè estem najabats.
LA DADATTA.- No sé què li pot haver dit aquell escaldat.
LA XIVET.- Ai, quin pena tinc.

(De l’obra Els Zin-Calós , dins el llibre Teatre. Barcelona: Edicions de 1984, 2006, vol. 1, p. 173-176)
 

***
 

TERREGADA.- (…) Bo, a veure si ara no tindré cap esquer… Ah, sí! ( Es troba un misto d’escar que encendrà amb l’ungla del dit ros, prèviament preparada, fent una mica de serreta però amb molt de cuidado, perquè la falta de costum podria fer que es quedés una mica de mistura encesa entre pell i ungla, lo qual fa molt dolor. S’assenta damunt del sac) Ai… estic rendit! Ja fa dos hores que volto amb el sac al coll… Sembla estrany que arribi [a] fer el pes que fa… Ah…si jo tingués salut!… és a dir, de salut ja en tinc, lo que em fa falta és l’aliment… Una persona mal alimentada hasta se torna més gandula; perquè a fe de Déu, que quan jalo i puc xerricar-ne mitja del pastós, que és el que a mi m’agrada, tinc més delit; no sé, em trobo més àgil… Si no fos que la llibertat és mitja vida gairebé preferiria l’estaribel per poguer menjar a l’hora… Però ca… això de l’estaro no es pot ni dir en broma… pel gato… Uff… quina bua!… Això va fer que jo em tirés a la vida… d’haver-m’hi tancat ignocent m’hi varen tornar culpable… Oh, i que és ben bé la vri… Quantes vegades hi penso em recordo de les coses com si les hagués passat ahir, és a dir, una cosa estranya em succeeix; d’ahir no me’n recordo de res, i en canvi de la meva joventut em recordo de tot. Lo que és la primera vegada que vàreig entrar al pati de la gardunya ja vàreig pagar una bona quintada… No vàreig tenir més remei que sucumbir… Ah, però ja vàreig fer ben bé la pau… Pocs anys… poca experiència… Ara no ho faria lo que vàreig fer… Ja n’hi fet de mal, si un reflexionés… però això que n’hi ha que diuen que el fer mal porta desgràcia és bola, perquè si això fos veritat, on fora jo?… Oh, i no és solament per lo que jo hagi pogut fer… L’altra nit collia papers d’una botiga que si jo em des a conèixer a l’amo… però això sí que ho hi tingut jo, no m’ha agradat mai remenar la roba bruta de ningú… Ja en veig d’homes que si jo xivatés… però què en treuria; hasta hi ha vegades que en tinc orgull; quan els veig tan ben abillats, jo penso: «Sort tens de mi que no xamullo, o si no…» Què hem de fer-hi, n’hi ha tanta de fuleria. Ben mirat, és el destí o la planeta de les persones… A veure, a mi qui m’ho tenia que dir que m’havia de veure com me veig i als meus guetos qui els hi tenia que dir. El vostre fill acabarà d’aquesta manera i encara gràcies, perquè vaja… Encara va ser una sort que es morissin, perquè si el meu pare hagués vist la meva vida no sé pas què hauria passat; es a dir, no l’hauria vist, s’hauria tornat a morir… De les coses que més me remordeixen, és una, perquè lo demés, què té que veure; són coses que la vida mateixa les ha portades… Que m’hi trobat amb fet… hi tingut de fer per lo que em trobava… Perquè jo hi sigut dels homes que no m’hi rendit mai per res, allà on ha arribat un altre jo hi dat un pas més enllà… Però lo de la Lluïsa, això sí que no ho tenia d’haver fet… Tan maca…hermosa, i tant que me’n volia… Però és lo que jo em dic a mi mateix: «Qui ho diria que a mi tan brut i esparracat m’hagi estimat una dona?… » Ningú; perquè ningú s’ho creuria. Que n’hi vàreig costar de llàgrimes… La pobra no havia tingut altra il·lusió que jo la camalés… I la vàreig deixar. Com? No… no, en això sí que no puc pas pensar-hi… això és per mi com un càstig… No n’hi sabut mai més res… Ni de la nena tampoc. Qui sap si elles són alguna d’aquestes desgraciades com jo mateix… De vegades quan vaig sota el pont del Bogatell, que hi solen anar dones, penso: «Qui sap si alguna d’aquestes es la Lluïsa!» Els faig bromes per enraonar-hi, però res… Quan anava a tirar l’art vàreig conèixer una que també es deia Lluïsa i fins s’hi semblava; de moment vàreig pensar: «deu ser ella»; però aquesta em va dir que havia tingut pares coneguts, la meva Lluïsa no… Per això m’agrada cansar-me, beure; aixís no hi penso, perquè quan me ve la dèria d’aquestos pensaments em fa l’efecte que em veig venir la mort. Mai hi havia pensat tant com ara que ja sóc vell, que l’espinada m’aclota cap a terra… Ja me la començo a mirar… Tant me té, tampoc conec a ningú… Mai estic més bé que quan estic fora del món, no em recordo de res. Sembla mentida tant d’esperit que hi tingut per tot i que ara tinga por de lo que em pugui succeir; i no sé què pot succeir-me a mi, però haig de dir la veritat: tinc uns moments d’una por que m’esfereeix… Quantes nits prop del mar, que ja no hi vaig a dormir perquè em fa una fereesa quan hi ha ventot… sembla un reny, de vegades se senten com unes veus estranyes, i no és d’estranyar, hi ha mort tanta gent… Prefereixo en terra els carrers, fan més companyia; el llum d’un fanal, per esmortuït que siga, sembla que t’abrigui.

(De l’obra En Terregada, dins el llibre Teatre. Barcelona: Edicions de 1984, 2006, vol. 1, p. 243-245)