Vicent Usó

Vicent Usó i Mezquita (Vila-real, 1963). És narrador, tot i que ha conreat altres camps com el periodisme, el guionatge o la traducció.

Entre les novel·les que ha publicat destaquen La mirada de Nicodemus, La taverna del Cau de la Lluna, L’herència del vent del sud, Crònica de la devastació o Les ales enceses. Ha obtingut premis literaris com el Fiter i Rossell 2001 al Principat d’Andorra o l’Andròmina de narrativa dins els Premis Octubre i va quedar, en les edicions de 2004 i 2008, finalista del Premi Sant Jordi de novel·la. Així mateix, obres seves han merescut el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i el Premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. El 2015 rep el Premi València de narrativa per Les veus i la boira i el Premi Vila de Catarroja Benvingut Oliver de narrativa juvenil per La retratista d’ànimes. El 2018 publica El paradís a les fosques, Premi Enric Valor de Novel·la.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Carme Ros per a l’AELC.
Documentació: arxiu personal de l’autor.
Fotografia: arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Vicent Usó i Mezquita (Vila-real, 1965). Es narrador, aunque ha trabajado en otros campos como el periodismo, el guionismo o la traducción.

Entre sus novelas publicadas destacan La mirada de Nicodemus, La taverna del Cau de la Lluna, L’herència del vent del sud, Crònica de la devastació o Les ales enceses. Ha obtenido premios literarios como el Fiter i Rossell 2001 en el Principado de Andorra o la Andrònima de narrativa en los premios de Octubre y en las ediciones de 2004 y 2008, quedó finalista del premio Sant Jordi de novela. Así mismo, algunas de sus obras han merecido el premio de la Crítica de los Escritores Valencianos y el premio de la Crítica del Instituto Interuniversitario de Filología Valenciana. En 2015 recibe el Premio Valencia de narrativa por Les veus i la boira, y el Premio Vila de Catarroja Benvingut Oliver de narrativa juvenil por La retratista d’ànimes.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Carme Ros para AELC.
Documentación: Archivo personal del autor.
Fotografía: Archivo personal del autor.

English

English

Vicent Usó i Mezquita (Vila-real, 1963) writes fictional works, although he has also worked in other areas like journalism, scriptwriting, and translation.

Notable among his published novels are La mirada de Nicodemus, La taverna del Cau de la Lluna, L’herència del vent del sud, Crònica de la devastació, and Les ales enceses. He has received several literary awards, including the 2001 Fiter i Rossell Prize in the Principality of Andorra, and the Andròmina Prize for Fiction in the October Awards, and in 2004 and 2008, he was a finalist for the prestigious Sant Jordi (St George) Prize for the Novel. He has also been awarded the Critics Prize for Valencian Writers, and the Interuniversity Institute of Valencian Philology Critics Prize. In 2015 his book Les veus i la boira received the Valencia Award for Fiction, and the same year his book for young people La retratista d’ànimes won the Vila de Catarroja Benvingut Oliver Prize for Young People’s Fiction. In 2018, he published El paradís a les fosques, which was awarded the Enric Valor Prize for the Novel.

He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers – AELC).

Web page: Carme Ros for AELC.
Documentation: Author’s personal files.
Photography: Author’s personal files.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Vicent Usó i Mezquita neix el 1963 a Vila-real, on encara viu. És escriptor, periodista, traductor i guionista. Escriu narracions breus, crítica literària, reportatges, entrevistes i guions per a televisió i per a teatre de carrer, i tradueix narrativa i obres clàssiques de teatre, però la novel·la és l’àmbit on es troba més còmode i que més sovinteja. Des de 2013, imparteix tallers d’escriptura narrativa. A més, col·labora en programes de ràdio i, més recentment, en podcast, com a divulgador literari.

Debuta com a narrador en 1992, amb La cançó de la terra estimada, una novel·la breu on aborda el retorn de l’exili de postguerra. Hi sorgeix la Vila, un topònim freqüent a les seves obres, amb el qual retrata de forma lliure la seva ciutat. També a la Vila hi ubica I en els arbres i en el vent, publicada el 1995 i escrita com un homenatge tant al seu avi difunt com als llocs de la infantesa. Totes dues reben el premi Ciutat de Vila-real de narrativa, tot i que la seva difusió no va més enllà de l’àmbit local, motiu pel qual, el 2002, les reuneix al volum La memòria del vent.

La mirada de Nicodemus suposa el primer salt important en la carrera literària de Vicent Usó. Es tracta d’un relat històric centrat en els darrers anys de la vida de Michelangelo Buonarroti i en les intrigues que envolten la culminació de les obres de la catedral de Sant Pere de Roma. L’obra es reedita el 2017 sota el títol de La mirada de Michelangelo. És a partir d’aquesta obra que decideix dedicar-se a l’escriptura literària.

Els darrers anys del segle XX, publica dues obres, Tan oberta com sempre i Maig era un mes sense pluja, i el primer any del segle XXI veuen la llum dues obres més: La taverna del Cau de la Lluna, més tard traduïda al castellà, i L’herència del vent del sud, un intent d’omplir de paraules el silenci que la seva família havia mantingut envers els anys de la postguerra. La guerra, però en un sentit més universal, deslligat de geografies concretes, és el tema de l’obra següent, Crònica de la devastació.

El 2004 i el 2008, Usó queda finalista del premi Sant Jordi de narrativa amb Les ales enceses i El músic del bulevard Rossini, totes dues publicades amb l’editorial Proa. A la primera, un joglar explica, en un to èpic, una història d’amor que beu, alhora, de la imaginació i les llegendes; la segona és una reflexió, amb el rerefons de la immigració, sobre el preu que estem disposats a pagar per assolir la fama. En 2011 publica, també a Proa, La mà de ningú, una novel·la negra ambientada a França.

La dècada que va de 2015 a 2025 està marcada per la relació de l’autor amb l’editorial Bromera, amb la qual publica quatre novel·les. A més, participa sovint en la campanya “Llegir en valencià”, una iniciativa de la Fundació Bromera que intenta promocionar la lectura en català al País Valencià a través de relats breus que distribueixen diferents capçaleres periodístiques. En aquesta etapa, s’accentua l’interès d’Usó per indagar en els problemes de la realitat immediata a través de la literatura. Així, aborda temàtiques com la corrupció, la condició destructiva de l’ambició sense límits a través de la figura d’un executiu sense escrúpols, el robatori de nadons o la problemàtica de la soledat no desitjada; el darrer títol d’aquesta època és Les ferides del món (2025), on reuneix part de la seva narrativa breu.

Com a crític literari, col·labora en mitjans com Mediterráneo, Avui, Lletres valencianes o Caràcters, revista de la qual és membre del consell de redacció. Com a guionista, escriu dos guions per a documentals de  televisió centrats en les Illes Columbretes i nombrosos textos per a Xarxa Teatre. Tradueix al català L’anguila, de Paula Bonet i, en col·laboració amb Hadi Kurich, el Tartuf, de Molière i La dama de les camèlies, de Dumas. Participa en programes d’À punt ràdio amb seccions específiques sobre tècniques literàries i actualment fa de guionista i locutor del podcast L’arquitectura de la ficció, basat en el llibre del mateix títol.

A més, és membre del grup literari Unai Siset, amb què va publicar el títol Subsòl (2011), fundador d’El Pont. Cooperativa de Lletres i promotor del club de lectura de Socarrats i dels premis Maig de narrativa curta i de novel·la breu, tots dos a Vila-real.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Premis

  • Ciutat de Vila-real de narrativa (1992): La cançó de la terra estimada.

  • Ciutat de Vila-real de narrativa (1995): I en els arbres i en el vent.

  • Ciutat d’Elx de narrativa (1995): La mirada de Nicodemus.

  • Premi de narrativa breu Amadeu Pi (1996): ex aequo “El protagonista”.

  • Premi de relats breus de Montroig (1996) “Blanca i bruna la noia”.

  • Premi de la Universitat de Lleida de novel·la de gènere (1997): Tan oberta com sempre.

  • Premi Rafael Comenge de narrativa breu (1998): “Susanna i els vells”.

  • Premi Ulisses de narrativa (2000): La taverna del cau de la lluna.

  • Premi Fiter i Rossell de novel·la (2001): L’herència del vent del sud.

  • Premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2002): La taverna del cau de la lluna.

  • Premis Octubre-Andròmina de narrativa (2002): Crònica de la devastació.

  • Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa (2003): Crònica de la devastació.

  • Premi València – Alfons el Magnànim de novel·la (2015): Les veus i la boira.

  • Premi Vila de Catarroja de narrativa juvenil (2015): La retratista d’ànimes.

  • Premi Enric Valor de novel·la (2017): El paradís a les fosques.

  • Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa (2019): El paradís a les fosques.

  • Premi Ciutat d’Alzira de novel·la (2019): No sabràs el teu nom.

La mirada de Nicodemus.

Bromera reedita la novel·la l’any 2017 amb el títol La mirada de Michelangelo.

Vincles

Comentaris d'obra

Amb La mà de ningú, Usó ha demostrat que no ha pogut resistir la temptació del subgènere de la novel·la negra, tan de moda entre autors, lectors i editors.

Però no han de pensar que es tracta d’un cas d’oportunisme editorial o servilisme literari. De cap de les maneres, perquè la personalitat literària d’Usó fa que sigui incapaç de seguir o obeir a cegues. Per anar bé, el nostre autor necessita passar tot per l’endreçador de la seva manera particular de veure i viure la literatura.

(Sam Abrams: “La mà sinistra del misteri”, El Mundo, novembre de 2011)

* * *
 

[Les ales enceses] narra com l’arribada d’una colla de còmics a un petit llogarret de pescadors provoca una catarsi a nivell social i un canvi profund en alguns dels personatges que més fermament restaven incardinats dins la tradició. El món simbòlic, on més significats trobarà el lector com més cerque i més recursos hi pose, resulta ric i altament enriquidor, més encara si cal que el mateix desenvolupament de l’acció narrativa (tot i que en molts moments, com per exemple el primer capítol, amb l’escena catàrtica de la cursa natatòria enmig la tempesta, resulte d’una tensió dramàtica realment extraordinària) i que produeix el to sostingut de tota la novel·la. De fet, tant la veu del discurs com el lèxic pulquèrrim i la tasca del tot reeixida de depuració lingüística ens recorda molt el fastuós Memorial del convent de José Saramago (ens resulta tan deliciosa la fruïció que experimentem amb els noms i malnoms de pescadors que exhibeix generós, amb una golafreria antroponímica exultant, Vicent Usó com la relació alfabètica dels manobres del convent portuguès) i, a una major distància, Els treballs perduts de Joan Francesc Mira, amb qui comparteix el sibaritisme lèxic i la precisió gairebé matemàtica per a cada terme, per a cada mot emprat en el discurs. També hi veiem alguna picadeta d’ull a Moby Dick o a Jules Verne que de segur que el lector trobarà. No tenim cap dubte que Vicent Usó constitueix un dels valors més sòlids de la literatura catalana actual i que aquesta obra no és sinó un graó més amunt del crescendo que encara ens durà més pàgines tan memorables com aquestes.

(Alexandre Navarro: “L’obrer de les històries”, Caràcters, octubre, 2005)

* * *

Vicent Usó és un orfebre literari. Esmerça tantes hores com calgui a construir l’univers que li convé en cada novel·la. Es documenta, escriu amb calma, reescriu sense descans. A canvi demana una lectura reposada, que parem atenció als molts detalls que enriqueixen la narració i l’estil. A Les veus i la boira, la catorzena novel·la que publica, ofereix una polifonia en què diversos personatges, a través d’una mena de monòlegs, ens narren uns fets conservant el registre i vocabulari de la seva parla, amb accents valencians i balears. Arqueologia lingüística impecable. Tot i que l’obra té moltes més virtuts (ha trigat més de deu anys a arribar a la versió final), aquest treball idiomàtic és l’aportació més personal. Una altra és descobrir, als que no n’hagin sentit a parlar, les illes Columbretes. Si fem una línia recta entre Castelló de la Plana i Palma de Mallorca, a un quart de camí (a uns 60 quilòmetres de Castelló) hi ha un grup d’illots d’origen volcànic, l’escenari principal de la novella, on només hi ha un far i on van fondejar al llarg dels segles tota mena de mariners amb tota mena de negocis.

(Lluís Llort: “Dues boires”, Avui, 15 de maig de 2016. En línia)

* * *
 

El paradís a les fosques narra, amb gran coordinació dels elements que traven els fets narrats en una relació de dependència mútua, i amb una ambició que no exclou l’artesania, de quina manera Maties va quedant desproveït dels atributs que l’han dut al cim, de quina manera tan contundent la seva “capacitat de seducció, duresa de caràcter, nervis d’acer, agilitat mental, resistència” s’evapora quan esclata la bombolla artificial on ha viscut fins llavors. I, mentrestant, el lector pensa que hi deu haver poques novel·les que examinin amb tanta meticulositat els laberints del poder econòmic en una capital de comarca (Vila-real, a la Plana Baixa), la puixança dels nou-rics a la recerca de la construcció d’aparença sòlida, les extravagàncies dels artistes locals de moda, la fascinació per les botigues de roba, les joieries de luxe i tot el que es pagui a preu d’or; o que no són gaire freqüents les novel·les que disseccionen amb tanta passió narrativa la vulgaritat del creixement econòmic, les conductes d’una societat neuròtica, la seva ridícula sordidesa. És dins d’aquesta línia de la novel·la que Usó excel·leix creant intrigues, descrivint les cabòries i la volubilitat moral del protagonista i la seva manera de relacionar-se amb les circumstàncies que el van encerclant fins a ofegar-lo.

(Ponç Puigdevall: “En una bombolla”, El País, 16 de març de 2019)

Entrevistes

—L’acció d’aquesta novel·la d’intriga [La mirada de Nicodemus] se situa a la Roma del XVI, la de Michelangelo. Què hi ha d’història i què de ficció?
—Diria que hi ha un cinquanta per cent de cada cosa. Hi ha personatges reals i ficticis. D’una banda, he acoblat la ficció que tenia en la història. I d’una altra, he acomodat la història en la ficció, sense violentar-la.

—Què us ha interessat de l’època i del país escollits?
—Hi arribe de la mà de la meua fascinació per la figura de Michelangelo. A partir d’aquí m’interesse per l’època i de mica en mica el personatge perd importància en detriment de l’època. Em vaig deixar dur un poc pel doble sentiment de curiositat i de simpatia pel personatge i després vaig descobrir una època que era fascinant. I no vaig poder alliberar-me ni d’una cosa ni de l’altra. És l’època en què es va lligant el Concili de Trento, amb dificultats perquè no hi ha acord religiós ni polític. Una època de canvi. Es liquida el Renaixement i s’assenten les bases de la Contrareforma i del Barroc. Es va cap a una altra concepció de la vida.

(Lluís Bonada. El Temps, 10 de febrer de 1997)

* * *
 

—[El paradís a les fosques] comença amb la fallida de Lehman Brothers: una declaració d’inten­cions?
—El 15 de setembre del 2008 no solament va a la fallida Lehman Brothers, un banc que havia sobreviscut a dues guerres mundials i a la crisi de 1929, sinó que, amb ell, cau un dels símbols de la cultura capitalista i s’inicia una crisi de proporcions gegantesques que no sols s’emporta l’estabilitat i el benestar de moltes persones, sinó també molts drets que havien costat anys de conquistar. Arrancar la novel·la en el moment en què cau el gegant americà em permet situar el lector en el temps i en el tema de l’obra amb una gran economia de mitjans i, a més, li dona una dimensió simbòlica molt potent.

—Una denúncia de la crisi econòmica des del punt de vista valencià?
—La situació no és exclusivament valenciana. Economistes de tot el món sustentaven la teoria que el capitalisme havia superat les crisis periòdiques que l’han caracteritzat sempre i que, per tant, entràvem en una època de prosperitat sense fi. En una espècie de paradís. I aquesta manera d’entendre el món va impregnar totes les esferes, de manera que la competitivitat era la forma natural de viure de molta gent. Fins i tot hi havia qui deia que s’hauria d’ensenyar en les escoles… L’èxit es va convertir en l’única meta admissible, sense que importara a costa de què s’aconseguira.

(Magí Camps. “L’èxit legitimava comprar immobles, cossos o vides”, La Vanguardia, 10 de desembre de 2018)

* * *

—La novel·la [Dotze] és una puntada de peu, elegant, si voleu, a aquesta cosa de no saber com tractar ni què fer amb la gent gran, tot i que és el destí de tots nosaltres que només la mort evita.
—Sí. L’altre dia llegia estadístiques sobre la quantitat de gent que viu sola, i era bastant preocupant. Em referesc a persones que tenen trencada la xarxa de relacions. Crec que fem moltes coses sabent que no les hem de fer. En la qüestió del canvi climàtic, per exemple, tots sabem que és un problema que augmentarà i no fem res de la magnitud necessària per a mitigar-lo. En el cas del trencament de les relacions familiars, crec que en el fons hi ha el sistema capitalista, el sistema de producció. Per exemple, jo abans convivia amb els meus avis. No en la mateixa casa, però uns dalt i els altres baix. Dinàvem junts, i coses d’aquestes que teixien la xarxa. Ara la xarxa s’ha esquinçat completament. La gent canvia de barri perquè als afores els pisos són més barats, el treball impedeix una relació constant… Hem malmès els paraigües que facilitaven que la gent no estiguera sola quan arribava a una certa edat. Tots ho sabem, però no fem res per posar-hi remei. Els pengem un botonet al coll perquè t’avisen en cas d’urgència i ja està. Però aquesta no és la solució.

(Esperança Camps. “Vicent Usó: ‘A la gent gran que està sola els pengem un botonet al coll perquè ens avisen en cas d’urgència i ja està’”, Vilaweb, 13 de març de 2023. En línia)

Antologia

la ciutat és una monotonia de fulles seques i vehicles de luxe recent que circulen aliens i cofois per la vora de la fam, gestionant-la, alimentant-la, un formigueig de soldats transvestits en agents de la reconstrucció d’uns àmbits que ningú sinó ells s’ha esforçat a destruir, una confusió de gests i de planys i d’enyors i de cues, una atmosfera d’aire espés i brut, brut de pols i de silencis, una melodia viciada de tristor pels rumors de sang que brollen dels enderrocs que converteixen en atzucacs els carrers i les vides, dels clots immensos que, com una signatura depravada i funesta, han esbandit els acòlits de les mosques per certificar la seua persistència irrevocablement destructora, per les olors impregnats de rovell i desencís, per l’eco de l’esclafit de les bombes que encara reverbera en les ferralles i les teules esqueixades, en la veu trista dels infants,

(Fragment de Crònica de la devastació, 2003)

* * *
 

Tadeusz va decidir d’acomodar-se a un dels seients de darrere. A algun dels passatgers se li n’havia anat la mà amb la colònia, potser a una dona grassa i repintada, potser a una altra de més prima i amb els cabells esbullats, seien una al costat de l’altra, així que no era fàcil precisar-ho, fóra qui fóra havia saturat l’habitacle d’una sentor dolça i marejant que recordava més un ambientador barat que no un perfum. A Tadeusz va espantar-lo la idea de conviure més de tres mil quilòmetres amb aquella aroma penetrant. Pobre ingenu, no imaginava que, de totes les que arribaria a percebre el seu olfacte al llarg del viatge, aquella no seria ni de lluny la més ofensiva. Si no ho han fet mai, pensen un instant què suposa viatjar tres dies seguits en un autobús com aquell, de moment hem comptat vint-i-set persones, més Nico i el xofer, vint-i-nou, però algú ha comentat que a Pitesti s’hi afegirà més gent, la capacitat total de l’autocar és de cinquanta-cinc places, no caldrà omplir-lo per a saturar l’ambient d’olors. De quina mena? De menjars diversos, d’entrada, que cap dels passatgers no té la butxaca per a fer dispendis inútils, ja han invertit prou diners a finançar-se el viatge, així que hem de comptar que tothom s’embarcarà ben fornit de carmanyoles amb les provisions necessàries, cadascuna, no cal dir-ho, amb l’aroma corresponent. No han de mancar guisats de carns diverses amb les espècies pertinents, embotits de diferent mena, a més de fruita i de dolços per alegrar l’esperit, de begudes variades –cerveses, aiguardents, termos de café–, olors bastant agradables, en condicions normals, fins i tot estimulants, algunes d’elles, però que, confinades totes juntes en un espai tan minúscul, potser acaben per tornar carregós l’ambient. Això si a ningú no se li acut d’encetar un formatge curat, posem per cas, en un recinte clos com aquell això serà equivalent a llançar una bomba fètida, ja els avance que no n’han de faltar temptatives. Si encara només hem deixat fugir quatre sentors gastronòmiques i ja notem l’atmosfera espesseïda, què passarà quan considerem també les corporals? De primeres la de la roba, després de tantes hores l’hem de suposar penetrada dels humors del cos: potser els més previsors intentaran mudar-se en alguna de les parades, però ja poden pensar que no seran tots, ni tan sols la majoria. I hi ha, a més, la suor inevitable, que els quatre-cents euros no donen dret a dutxa, ni tan sols a bidet o lavabo, i ja n’hi ha a qui li fa falta una mà de sabó en el moment d’embarcar-se, no cal esperar al tercer dia. I això no és tot: a la nit, no faltarà qui es descalce, ja és prou càstig viatjar tantes hores assegut i haver de dormir a la butaca per a afegir a més l’opressió de les sabates durant més de setanta-dues hores consecutives. Afegim, doncs, la pudor de peus i, si els sembla, ja no cal fer més exhaustiva la llista, podríem eixamplar-la molt més, però ja crec que ens en fem tots càrrec, si algú ens reputa d’exagerats, faria bé de demorar el veredicte uns centenars de quilòmetres, no siga que, malgrat tot, encara fem curt.

(Fragment d’El músic del bulevard Rossini, 2009)
 

* * *

Fa dos mesos que plore, i n’estic farta. Molt farta. Però hi ha hagut l’orgull, durant tot aquest temps. I l’orgull ho vela tot amb una capa de cendra. I encara hi és, l’orgull. Però ara, de sobte, hi ha també la por. La por, sí. La por. I la por ho canvia tot. Per això tinc la llibreta sobre les cuixes i el telèfon a la mà. Per la por. Per això em tremolen els dits i vaig empassant-me a bocins lleus l’orgull. Mastegant-lo a poc a poc, com una ametlla amarga que, ves a saber per què, no pots escopir. Tinc por i els ulls se m’omplen de llàgrimes que ragen galta avall i em creix una bola a l’estómac que em paralitza i no em deixa parlar. Però m’he de fer l’ànim. Sí. M’he de fer l’ànim, que va fent-se tard.

(Fragment de Dotze, 2023.)