Lluís Urpinell

Lluís Urpinell (Barcelona, 1953). Poeta, editor, difusor cultural i professor.

Llicenciat en Filologia Catalana i Anglogermànica per la Universitat de Barcelona, ha fet de professor de català per a Òmnium Cultural i per a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona i d’anglès per al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Ha estat corrector-redactor, assessor lingüístic i coordinador dels «diaris de sessions» del Departament de Publicacions i dels Serveis Lingüístics del Parlament de Catalunya. També ha fet d’editor, de traductor, d’intèrpret simultani i consecutiu, de traductòleg i de recercador lingüístic i literari. Amb Joan Alegret i Jordi Vintró va cofundar les Edicions Anglo-Catalanes i, l’any 1986, va dissenyar i regir el I Simposi Internacional sobre Traducció i Interpretació en Llengua Catalana. Fou cofundador de la revista Tarotdequinze (1972-1975) i creador de les anomenades «estovalles poètiques».

És autor dels llibres de poesia Exili forçós al Walhalla (1975, Premi Joan Salvat-Papasseit), Lerwick (1981), March/Arthur (1985), Tractat d’Ofiologia (1995), Naips Nous (2007) i Neons (2012) i, conjuntament amb Joan Noves i Jordi Vintró, de Tankes de París (1989).

Fou membre cofundador de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i del Centre Català del PEN Club Internacional. També ha estat vocal de la primera etapa de la Institució de les Lletres Catalanes.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Lluís Urpinell.
Fotografia: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano Lluís Urpinell

Lluís Urpinell (Barcelona, 1953). Poeta, editor, difusor cultural y profesor.

Licenciado en Filología Catalana y Anglogermánica por la Universidad de Barcelona, trabaja como profesor de catalán para Òmnium Cultural y de inglés para el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Ejerce de corrector, de redactor y de coordinador de los diarios de sesiones del Parlament de Catalunya. También trabaja como editor, como traductor, como intérprete simultaneo y consecutivo, como traductólogo y como investigador lingüístico y literario. Con Joan Alegret y Jordi Vintró cofunda Edicions Anglo-Catalanes y, en el año 1986, crea y dirige el I Simposi Internacional sobre Traducció i Interpretació en Llengua Catalana. Fue cofundador de la revista Tarotdequinze (1972-1975) y creador de las llamadas «estovalles poètiques».

Es autor de los libros de poesía Exili forçós al Walhalla (1975, premio Joan Salvat-Papasseit), Lerwick (1981), March/Arthur (1985), Tractat d’Ofiologia (1995), Naips Nous (2007) y Neons (2012) y, junto a Joan Noves y Jordi Vintró, de Tankes de París (1989).

Fue miembro cofundador de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana y del Centre Català del PEN Club Internacional. También ha sido vocal de la primera etapa de la Institució de les Lletres Catalanes.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Lluís Urpinell.
Fotografía: Archivo personal del autor.

English

English

Lluís Urpinell (Barcelona, 1953) is a poet, cultural activist and teacher.

With degrees in Catalan Philology and Anglo-German Studies from the University of Barcelona, he works as a Catalan teacher at Òmnium Cultural and an English teacher for the Department of Education of the Generalitat (Government) of Catalonia, as well as being a proof-reader and editor for the Parliament of Catalonia and coordinator of the parliamentary gazettes. Moreover, he is a publisher, translator, a simultaneous and consecutive translator, translatologist, and linguistic and literary researcher. With Joan Alegret and Jordi Vintró he co-founded the publishing house Edicions Anglo-Catalanes and, in 1986, he founded and directed the First International Symposium on Catalan Language Translation and Interpretation. He was co-founder of the magazine Tarotdequinze (1972-1975) and also creator of the so-called “estovalles poètiques” (poetic tablecloths).

He has published the books of poems Exili forçós al Walhalla (1975), winner of the Joan Salvat-Papasseit Prize, Lerwick (1981), March/Arthur (1985), Tractat d’Ofiologia (1995), Naips Nous (2007), and Neons (2012), as well as the jointly authored collection (with Joan Noves and Jordi Vintró) Tankes de París (1989).

He was a co-founding member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers) and of the Catalan Centre of PEN Club International, and was also a board member of the Institution of Catalan Letters in its early years.

Web page: Toni Terrades for AELC. 
Documentation: Lluís Urpinell.
Photographs: Author’s personal files. 
Translated by Julie Wark.

Biografia

Lluís Urpinell i Jovani neix a Barcelona el 14 de febrer del 1953.

Estudia a les Escoles Laietània de Barcelona, on, d’una banda, té notícia, de la mà de la seves professores de literatura francesa i de grec i llatí, Rosa Arribas i Dolors Valls, respectivament, de la vida i l’obra de poetes com Baudelaire, Rutebeuf o Villon, entre d’altres, i on, d’altra banda, escolta, per primer cop, els Catulli Carmina i els Carmina Burana de Carl Orff. Passa llargues temporades practicant francès i aprenent occità a Tolosa de Llenguadoc. Als nou anys, inicia estudis clandestins de llengua catalana a l’Orfeó Gracienc de Barcelona amb la professora Roser Latorre i, als setze, al CICF de la mateixa ciutat, amb el professor Eduard Artells. Als disset anys obté els diplomes de Nivell Elemental i Nivell Superior de Català que atorgava la Junta Assessora de Català i, als divuit anys, obté el certificat de Proficiency in English per la Universitat de Michigan dels Estats Units.

Es llicencia en Filologia Germànica (Anglès) i Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona per bé que, abans, havia estudiat a la Universitat Autònoma de Barcelona sota el guiatge dels professors Joaquim Molas i Josep M. Jaumà. També estudia a diverses ciutats estrangeres com Edimburg i Cambridge. Obté el títol de d’intèrpret jurat de la Generalitat de Catalunya i treballa com a mestre de llengua catalana d’Òmnium Cultural i és el primer professor de català de l’Escuela Oficial de Idiomas de Barcelona durant la dictadura franquista. També exerceix com a corrector i redactor del Parlament de Catalunya i n’és el coordinador dels diaris de sessions. Treballa de professor d’anglès del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, d’editor, de traductor, d’intèrpret simultani i consecutiu, de traductòleg i de recercador lingüístic i literari: va revelar, a la primeria dels anys 80, l’autoria de Catalonia. A poem with notes (Londres, 1811).

Com a editor cofunda, amb el professor Joan Alegret i el poeta Jordi Vintró, Edicions Anglo-Catalanes, que també dirigeix. Sota aquest segell comercial, Lluís Urpinell prepara, durant cinc anys, la versió facsímil de la primera revista escrita íntegrament en català als Estats Units, La Llumanera de Nova York (1874-1881), que edita l’any 1978, i també publica, entre altres volums, una tesi doctoral sobre el poeta J. V. Foix i, amb Jordi Vintró i Joan Noves, les Tankes de París (1989), que esdevé el primer llibre-pòster de Catalunya. Com a traductòleg, l’any 1986 crea i dirigeix el I Simposi Internacional sobre Traducció i Interpretació en Llengua Catalana i ha fet diverses conferències sobre traductologia a Catalunya i a altres universitats europees com la Galway University.

Com a promotor d’altres iniciatives encaminades a la difusió pública de la poesia i la llengua catalanes, cal esmentar, entre altres, que fou cofundador de la revista Tarotdequinze (1972-1975) i creador de les «estovalles poètiques», que aconsegueix difondre massivament pels restaurants de l’autopista AP-7, amb 250.000 unitats, i pels centres de Normalització Lingüística —en aquest cas, a preu de cost de fabricació— a través del Departament de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

Comença a involucrar-se en el món de la poesia, i a escriure’n, cap als disset i divuit anys per, com Salvador Espriu, «salvar els mots», durant el franquisme, i, alhora, conjuntament amb els altres cofundadors i codirectors de Tarotdequinze, mira de recuperar de l’oblit els poetes —que encara vindica— J. V. Foix, Josep Palau i Fabre i Joan Vinyoli, que havien romàs força eclipsats, després de l’ensulsiada republicana, pel ressò de Carles Riba, Salvador Espriu i per la poesia anomenada «realista social». A vint-i-dos anys publica el seu primer llibre de poemes: Exili forçós al Walhalla (1975), il·lustrat per l’artista Carles Vidal i Marcó i, cinc anys més tard, el segon, Lerwick (1981), que duu un dibuix del pintor Miquel Barceló. En aquestes dues obres s’insinuen, ja, els temes que acompanyaran Urpinell al llarg de la seva poesia: Eros, diners, narcòtics i Thànatos. La seva tercera obra poètica, que li valgué un Ajut a la Creació Literària i que il·lustrà el pintor Albert Ràfols-Casamada, és March/Arthur, publicada el 1985. La quarta, finalista del Premi Carles Riba i considerada com el seu opus maximum, és Tractat d’Ofiologia, del 1995, amb una il·lustració del pintor i activista cultural torellonenc Eduard Fontserè. Naips Nous, apareguda l’any 2007, constitueix la seva cinquena obra, il·lustrada pel pintor jamaicanocatalà Francis Vicenç. Estudiós, també, de la llengua i la poesia japoneses, el 2012 publicà el llibre de poemes Neons, d’estructura literària nipona (haikus i tanques), per bé que adaptada totalment al català i il·lustrada pel pintor català Joan-Pere Viladecans.

Conjuntament amb l’actriu i professora de teatre Carme Parés dissenya, organitza, i dirigeix el I Espectacle de Poesia de la Comarca d’Osona: PO-OSONA (Teatre Cirviànum. Torelló, 23-IV-1996). A més, realitza el programa literari radiofònic setmanal Happy Hour, per a Ràdio Ona de Torelló (1996-1997). D’ençà del 2012, s’autodefineix com a «ex-poeta» i libidinòleg, essent la Libidinologia una nova ciència fundada per ell mateix l’any 2008.

Fou membre cofundador de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i del Centre Català del PEN Club Internacional. Ha estat també vocal de la primera etapa de la renovada Institució de les Lletres Catalanes.

Premis

  • Premi Joan Salvat-Papasseit (1975): Exili forçós al Walhalla.
  • CODINA, Francesc:

    Vincles

    Comentaris d'obra

    L’Urpinell fa de la geografia la raó del poema. Geografia de morals i despersonalitzacions. Poesia de doblatges: tot és cert; la ficció n’és absent. Els engranatges de les peces, però, tenen l’obcecació maniàtica del desplaçament; la voluntat de moure’s ha de detectar-se. Tota frase té la tornada; discurs visual: la cibernètica i el maniquí, l’escrivent, l’autòmat i el pop-art en dirien la seva. La llengua d’aquest llibre és matemàtica i els caràcters són triangles, cercles i d’altres figures geomètriques (Galileo Galilei): «La festa acaba sempre amb rombes; / Comença amb triangles ovals». Els seus models, els signes de representació que li són propis, a ell i als altres personatges d’aquesta crònica d’stars i d’ídols, s’emmarquen en l’ús i desús de la quotidianitat estricta. El món i la paraula s’han fet per ser en el llibre. Les cites, els robatoris, els paral·lelismes s’incrusten en el text a guisa de collages envernissats. S’amaga el secret o es personalitza el nom propi a manera d’adjectiu fins a l’arquetipus. La metàfora, si hi és, és universal. La lírica és gènere d’exili, la asèpsia categoritza la seva moral, dissonància de plaer que conjunten el dandisme de la inconcreció i el sentiment de l’àngel blau que plora per la felicitat que li han fet escollir (M. de Palol). Poesia psicoanalítica, nu davant del despatx. L’Alquimista cerca encara la seva ànima; l’Urpinell camina sota Aquari recepta en mà. On hi havia aventura hi ha raó. A pesar de la generació que li ha tocat viure, una mística de coll de camisa retorna del món germànic. Els modernistes seduïts pel nord enllà. Exili forçós al Walhalla (Col. Cristall, 1976), més epilèptic en les metàfores, importava la psicoanàlisi i el cinema de Bergman, seduït pel nord enllà i les biblioteques de les institucions anglosaxones. En Lerwick, els personatges provenen de la nostra-ençà-universitat —crònica— i anomenen, magnificentment, l’amic i l’amiga. L’estranger força el miratge, l’estrany obre la màgia dels sons. Hi ha un cansament a no fondejar les planes del jeroglífic. […] Lluís Urpinell escriu a l’altre/a, als altres amics concrets, i no encercla la universalització perquè s’adreça, en els poemes llargs, per carta en vers. Cordialment. Pocs nexes d’unió sinó l’ús quotidià d’uns objectes comuns i referenciats. Altres realitats funcionen com a metàfores en els poemes minúsculs, on reflexiona a partir de l’ordre visual: paral·lelismes lèxics en oposició aparent, imperatius d’una norma i descripció en la contundència de les frases simples. […] Veu insòlita i original en la poesia dels setanta, s’acosta al món urbà a cops d’avió i de cantonades, i des dels despatxos d’antipsiquiatres i estafetes de correus. Day by day, de dia en dia… 

    (Vicenç Altaió. «Epíleg» a l’obra Lerwick. Palma: Tefal, 1981, p. 73-75)

    * * *

    Ve
         Que…

    Ve que se saben tots els secrets de la llengua (de la gramàtica) i sembla que no hi pugui haver sorpresa; ve que se saben tots els secrets del vers (de la mètrica) i sembla que no en quedi cap per explorar ni, doncs, per explotar; ve que es coneixen tots els embats de la poesia (o ens ho afigurem) i apar feina vana esforçar-s’hi o perseguir-la…

    …Però ve que la paraula és presa amb pinces per un dels seus extrems, com si es tractés de l’antena d’un escarabat o del peuet minúscul d’una cuca, i ve que aleshores la llengua, sense més, és ritme, és vers, i ve que el vers, el ritme, sense més, esdevé poesia.

    Així considero que procedeix, en els seus amagatalls verbals, Lluís Urpinell i Jovani en aquest Tractat d’Ofiologia: atzucac i contraatzucac a la vegada.

    (Josep Palau i Fabre. «Pòrtic» al llibre Tractat d’Ofiologia. Barcelona: Barcelona: Proa, 1995, p. 11)

    * * *

    La literatura de Lluís Urpinell vol ser directa i clara com l’escriptura d’un afeccionat, per a qui és més important el que ha de dir que com cal dir-ho. A això em refereixo quan faig notar que recula. A Tractat d’Ofiologia ha escollit gèneres poètics, de tradició culta llatina o nipona, que en si mateixos ja representen un esforç de contenció i de síntesi, una essencialització del poema. L’elecció d’aquests models equival a una renúncia a la pròpia tradició, on l’autor mai no s’havia acabat de sentir còmode, i el rebuig de l’ostentació de l’estil. Es minimitza l’expressió i s’aprofiten al màxim els recursos de l’escriptura en funció del ritme. Cap lector no avisat reconeixeria els mèrits d’aquest llibre en una lectura distreta, perquè l’autor no vol que els seus mèrits siguin evidents.

    Tractat d’Ofiologia recorda l’obra de José María Fonollosa, que és un exemple d’autor que ha aconseguit escriure una obra excepcional amb els recursos d’un no-poeta. Els temes són semblants i també el despullament (de manera notable en els poemes prostibularis), però l’un és clar fins a l’evidència mentre que l’altre, conceptual i difícil, es basa en claus de lectura que el poema no explicita. Urpinell justifica la referència a l’ofiologia amb la idea que el poema és com una serp que desafia el lector frontalment.

    (Julià Guillamon. «Honor als valors salvatges», epíleg al llibre Tractat d’Ofiologia. Barcelona: Barcelona: Proa, 1995, p. 139)

    Entrevistes

    —Sóc un home nòrdic i m’agrada la solidaritat vikinga. La idea que són uns bàrbars no és certa. Ells tenien el Hávamál, una sèrie de regles per viure amb saviesa.

    —Doncs que en quedi constància i, si pot ser, estableixi precedent: Urpinell ens rep amb unes olivetes, unes patates, unes escopinyes i ens serveix un vi natural Cauzón, amb una etiqueta amb un poema seu. Com és això?
    —La meva idea és fer una colla d’ampolles de vi amb poemes, no només meus, sinó d’altra gent. És una manera de difondre la poesia. Ja vaig començar el 86 fent estovalles poètiques. I és que la meva dèria és treure la poesia del format llibre respectant la seva estructura textual i col·locar-la en objectes de consum diari. La poesia, si més no d’ençà del segle VIII xinès (Li Bai/Po), del segle XI persa (Hayyam) i del XIX europeu (Baudelaire), ha anat molt lligada al vi, als alcohols, en general, i a les drogues, també. Per això se m’ha acudit d’unir vi i poesia ara, específicament per mitjà d’una contraetiqueta afegida a una ampolla de vi 100% natural de Granada, que és on visc actualment.

    —I no creus que se’t pot acusar de banalitzar la poesia?
    —Sóc un dessacralitzador. Ara mateix estem embrutant les estovalles amb un poema. Si algú vol afinar més que es compri el llibre. Al final on jo vull que vagin a petar és al llibre. Però aquest és només un dels camps de laboratori. També tinc intenció d’anar al departament d’Educació i que contracti poetes catalans perquè expliquin la seva obra a les aules i puguin inscriure’s en la multidisciplinarietat, perquè la poesia també pot servir per ensenyar geografia, o economia, o literatura comparada.

    —No només la poesia és el teu camp de batalla: la libidinologia, també. Per cert, què és?
    —És una ciència que he creat per estudiar les passions humanes i evitar conflictes de libido en les relacions de parella. Vull que la gent eviti anar al jutjat per casar-se o a l’advocat per divorciar-se. No cal.

    —I ara que hi estàs posat, explica’m això dels moviments sísmics que estàs estudiant.
    —Balls com el zapateao i el sirtaki sempre es produeixen en llocs sísmics. És com una autoafirmació davant de la terra que et puteja quan vol.

    —Bé, ara que tenim una panoràmica Urpinell. ¿Digue’m què hi ha de comú en tot plegat?
    —La màxima curiositat lingüística. Ara estic estudiant panjabi a través dels que venen flors pels carrers. Quan era jove, vaig estudiar anglogermàniques i sempre he estat nòmada. He viscut a Anglaterra, a Alemanya, a Escòcia… i ara visc entre Granada i Reykjavík. A Escòcia vaig treballar en un pub on havia viscut un personatge històric que va inspirar Stevenson. Jo sóc un producte de la resistència de la societat franquista, que encara continua.

    —I més estrictament en el camp lingüístic, què has fet?
    —Estic fent una tesi sobre llengües paranoiques, de mantega i cervesa, i neuròtiques, d’oli i vi. Nosaltres diem llibre verd: primer, la substància i, després, l’accident. En canvi, en anglès ho fan al revés. Tot això comporta diferents maneres de veure el món, però ja t’he de dir que ni els uns ni els altres acabem d’entendre la realitat perquè abans de la llengua ja hi havia la telepatia.

    —Ostres!
    —Ho diu Oscar Kiss Maerth, un antropòleg. Sosté que abans de comunicar-nos a través de la llengua, ja ho fèiem telepàticament.

    —I encara en tenim seqüeles.
    —Sí, estem utilitzant uns estris per parlar que no toquen. La llengua era per menjar i per fer l’amor. En ser expulsats d’una tribu de micos, ens vam veure obligats a adaptar-nos en uns llocs amb un clima diferent i això suposo que va provocar que algú hagués de donar ordres. La llengua, en principi, és això.

    —I els poetes recuperen aquesta comunicació primigènia.
    —Fan la sinestèsia, com els nens. Per exemple, Ferrater escriu: «Color, dolor de poma». I això és una cosa que encara ve d’aquest món passat. En la poesia m’hi trobo còmode perquè demana concisió, encara que hi hagi aberracions aparentment lògiques. De fet, com deia Palau i Fabre, el poeta és un alquimista, i un demiürg de la tribu. Avui dia les formes poètiques que més s’adiuen a la pressa amb què es viu i que més serveix per combatre la publicitat són l’haiku i el tanka. M’agradaria convèncer els Ferrocarrils que n’incloguessin als bitllets.

    (Ada Castells: «Lluís Urpinell», Avui Cultura, 18 de març del 2010, p. 3)

    Antologia

    ABSENTA

    El fosser que viu a la forest
    Del carrer de neons-color-fúcsia
    S’ha comprat una castanyeria
    Per escalfar-hi (en el passeig
    De Gràcia) els sexes jueus
    Que el forense babèlic
    Li tramet, gentilment, per
                telepatia.

    La nevera del Cel ha plogut un Diluvi d’Arcàngels.

    (Del llibre Exili forçós al Walhalla. Barcelona: Pòrtic, 1976, p. 33)

    * * *

    HAPPY END

    La festa acaba sempre amb rombes;
    Comença amb triangles i ovals

    (Del llibre Lerwick. Palma: Tafal, 1981, p. 9)

    * * *

    TRÀNSIT

    De dia en dia, hem vençut tots el son;
    Del Sol, aqueferat, hem invertit
    De sobte la claror: per a Lilith
    Desplaçarem la Lluna vers l’Abscon.
    A John Donne rescabalarem la pau,
    De totes les amants a la solana;
    Bastirem un palau a la soldana,
    Byron recitarà en una nau
    Víkinga, índia o bé galàctica
    —Hi haurà un gran dinar de sibarites
    A l’Orc, sota presència d’hitites,
    Si som fidels deixebles d’eremites.
    Només tindrem poder en una tàctica:
    Jorn i Nit negarem la vida fàctica!

    (Dins del llibre March/Arthur. Barcelona: Columna, 1985, p. 28)

    * * *

    POÈTICA

    Vaig fer
    cançons,
    adés.
    Doncs,
    ja he
    complert!

    Ara no,
    que és l’enfadós,
    qui canta.

    Si sonen…,
    millor,
    doncs,
    que millor.

    (Dins del llibre Tractat d’Ofiologia. Barcelona: Proa, 1995, p. 16)