Dolors Udina (Barcelona, 1953) és traductora literària des del 1983, i des del 1998 compagina aquesta feina amb la de professora a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i amb la realització de diversos seminaris sobre aquesta activitat. Des de la seva traducció de la novel·la L’ampla mar dels Sargassos, de Jean Rhys, publicada el 1984, ha traduït uns dos centenars de llibres, entre narrativa, assaig i poesia, principalment de l’anglès al català. Entre (molts) altres autors, podem llegir en versió seva obres de Jane Austen, Virginia Woolf, J. R. R. Tolkien, Ralph Ellison, Isaiah Berlin, Nadine Gordimer, J. M. Coetzee, Cynthia Ozick i Alice Munro.
—Vas estudiar Història. Com vas arribar a dedicar-te a traduir? Per vocació, per necessitat, per accident…?
—De sempre el que més mha agradat a la vida és llegir. Per més que hi penso, no sé per què vaig inclinar-me per estudiar Història i no Literatura, la veritat, no ho recordo. La Història m’agradava… No ho sé. Fa tant de temps!
Acabada la carrera, amb el títol d’Història a la butxaca, no tenia cap objectiu concret. Tampoc diria que vaig sortir amb gaires coneixements de res. Era una època convulsa a la universitat, i tots plegats fèiem més política que cap altra cosa. Va ser bastant determinant a la meva vida un viatge de sis mesos que vaig fer per Sud-amèrica (principalment a Perú i Equador) a la primeria dels vuitanta. Hi havia molts «viatgers» europeus que fèiem tots si fa no fa el mateix recorregut i ens trobàvem a cada port, com si diguéssim, i allà vaig adonar-me que no es podia anar pel món sense saber anglès. (Com gairebé tothom en aquella època, jo a l’escola havia estudiat francès i, per algun motiu, no era una llengua que em fos gaire simpàtica.) Quan vaig tornar a Barcelona, vaig posar-me a estudiar anglès i em va entrar una veritable passió per la llengua i la cultura angleses. Vaig anar diverses vegades a Anglaterra per estades més o menys llargues i vaig anar fent tan meva com vaig poder la llengua. Mentre buscava què fer a la vida (treballant de coses diverses, sense gaires ganes ni oportunitats d’entrar al món editorial), vaig presentar-me a unes oposicions de professora d’anglès. A l’examen hi havia dues opcions: respondre unes preguntes de no recordo què o fer la traducció d’un text. Vaig posar-me a fer la traducció i, malgrat ser un examen, m’ho vaig passar molt bé, ho vaig trobar fantàstic. (Val a dir que, de lletres com era, tenia l’experiència de les traduccions de les classes de llatí i grec que, tot i que lamentablement no em van fer decidir per estudiar Clàssiques, que en dèiem llavors, m’havia agradat molt.) Per sort, a la segona part de l’examen d’oposicions, l’oral i pràctic, em van suspendre (segons va dir el president del tribunal, per l’accent). Vaig anar-me’n un parell de mesos a Anglaterra a millorar l’accent (no sé si me’n vaig sortir gaire), però vaig tornar convençuda que volia posar-me a traduir.
—Quin va ser el primer llibre que vas traduir?
—Després d’haver traduït una sèrie d’articles per a diferents revistes i ja decidida a dedicar-m’hi del tot, vaig anar a veure el Miquel Alzueta (que amb l’Àlex Susanna dirigien Columna) i li vaig demanar si tenia algun llibre per traduir —eren temps de vaques grasses, a mitja dècada dels vuitanta, quan Columna començava a publicar traduccions a dojo— i d’entrada em va donar un llibre del Tom Sharpe. Al cap d’uns dies em va trucar i em va dir que s’havia equivocat de llibre, que el del Sharpe l’havia de fer el traductor que havia fet el primer (Wilt) i que havia tingut un èxit descomunal. Me’l va canviar per L’ampla mar dels Sargassos. És un dels moments de la vida en què he fet sort. Jean Rhys és una de les meves autores preferides, m’ho he llegit tot de dalt a baix, no me’n cansaria mai. Va ser una gran fortuna començar amb un llibre així. A part de ser una novel·la preciosa, l’estil de Jean Rhys és una meravella, molt precís, molt despullat, essència pura.
—Quines qualitats són indispensables per ser un bon traductor literari?
—Diria que la principal és ser lector i tenir sensibilitat literària, sigui això el que sigui. Evidentment, cal tenir domini de la llengua pròpia, i sobretot, estar disposat a dedicar hores i hores a la feina. És a dir, passió per la literatura i passió per la llengua, i molta curiositat intel·lectual.
—Què li aconsellaries a un futur traductor literari? I no ens diguis que canviar d’ofici!
—Que l’objectiu principal és disfrutar, trobar-li la gràcia al fenomen que es produeix quan llegeixes una cosa en una llengua i l’has de desintegrar per construir-la novament en una altra. Perquè si no l’hi trobes, la gràcia, difícil com és viure de la traducció per la precarietat econòmica que tots coneixem —sobretot en la literària— no té cap sentit dedicar-s’hi. […]
—Ets traductora des del 1983, i fent un cop d’ull a l’ISBN veiem com a mínim dos centenars de títols traduïts per tu, principalment de l’anglès al català, però també de l’anglès al castellà, del castellà al català i viceversa. Els tens comptats?
—Va arribar un moment que em vaig descomptar. Com que a l’ISBN surten totes les edicions noves (edicions en el sentit real, no reimpressions), el nombre de llibres traduïts no és mai equivalent. El que sí que és veritat és que, si els poso un sobre l’altre, la pila supera de molt la meva estatura. Sospito que dec superar els 200, però el que vol dir això essencialment és que sóc bastant gran i que he treballat molt. La majoria de traduccions han estat al català, i em sembla que ara fa dos o tres anys que només faig català, però he de confessar que m’agrada traduir al castellà, sobretot assaig. Sóc de la generació que estudiava en castellà tant a l’escola com a la universitat, i vaig aprendre a escriure en català llegint i estudiant gramàtica pel meu compte, amb tots els inconvenients (i avantatges?) que això comporta. Amb la novel·la pateixo més perquè no tinc la quotidianitat castellana, però per traduir articles o assaigs el castellà té una pompositat i una prosopopeia que m’agrada molt.
—Essencialment queda clar que ets traductora literària. Es pot viure només de la traducció literària? Quina altra mena de traduccions has fet?
—Abans d’entrar a la universitat a fer classes com associada (que representa un sou molt minso però que el cobres cada mes cada mes, cosa que marca una diferència fonamental amb la vida de l’autònom) vaig viure deu o quinze anys exclusivament de la traducció, sobretot literària i de llibres, però també d’articles de revistes. (Tinc la impressió que ara han desaparegut les revistes amb articles traduïts, o si més no totes les revistes per a les quals treballava ja no existeixen.) En tot cas, vivia només de traduir i de vegades el compte bancari em provocava moments de pànic, però en general no em va faltar feina i vivia prou bé.
—De totes les teves traduccions, digue’ns: la més venuda?
—L’amic retrobat, sens dubte.
—La més elogiada?
—Potser L’edat de ferro, de Coetzee.
—La més complicada?
—L’home invisible de Ralph Ellison. Abans de fer la traducció, em semblava gairebé impossible poder sortir-me’n. Hi havia trossos que no entenia ni què deien en anglès! Recordo un paràgraf, especialment, del qual no entenia ni de què anava, i buscant a Internet comentaris sobre el llibre i sobre el fragment en qüestió, vaig llegir que imitava la manera de parlar dels esclaus negres d’Oklahoma al segle XVIII. Amb aquesta dada em vaig tranquil·litzar… El resultat, la veritat és que em va sorprendre a mi i tot, sobretot els primers capítols.
—La que t’ha agradat més fer?
—La tinc molt fresca, i potser sóc parcial, però m’ha enlluernat La senyora Dalloway de Virginia Woolf. Em va fer la sensació d’haver traduït durant tants anys per arribar a aquest llibre. És d’aquells textos que, a còpia de llegir-los, vas descobrint capes ocultes a cada frase. Diria que és «el meu» clàssic.
Per dir-ne dos de més antics: em va agradar molt En lloc segur, de Wallace Stegner; i encara tremolo quan penso en El xal, de Cynthia Ozick, un llibre esfereïdor extraordinari. […]
—Entre els autors que has traduït hi ha com a mínim dos Nobel, Munro i Coetzee, i altres figures de la rellevància de E. M. Forster, Gordimer, Rhys, Austen, Carver, Woolf. Com afrontes una traducció d’aquesta envergadura? Explica’ns una mica el teu mètode de treball.
—Cada llibre és diferent i cada moment també. De vegades llegeixo el llibre sencer abans de traduir-lo i d’altres em poso a traduir-lo directament. Depèn (la paraula més habitual en traducció!). Hi ha qui s’escandalitza quan dius que no et llegeixes el llibre abans de traduir-lo, però és molt més engrescador anar descobrint el que diu l’autor, una mica com fa ell (que abans d’escriure un llibre no se l’ha llegit, és clar). No llegir-lo em permet mantenir la frescor del lector i, per altra banda, el llegeixo tantes vegades després d’haver fet la primera versió que ja compensa el fet de no haver-lo llegit d’entrada.
Normalment faig una primera versió bastant ràpida —deixant subratllat en groc o en majúscules el que no acabo de veure clar o no entenc del tot— ben bé com si llegís el llibre i el traduís alhora, buscant sobretot el to de l’autor. A continuació ve la feina de més concentració, que és la revisió en pantalla, quan ja tinc tot el llibre traduït i al cap i hi faig la segona passada, encara molt a prop de l’original, revisant que no m’hagi saltat cap línia (cosa que passa de tant en tant, i quina ràbia que fa!) ni cap paràgraf. Després l’imprimeixo i en faig una lectura-revisió: per a mi és el millor moment de l’ofici, quan pràcticament ja tens la traducció feta i pots intervenir-hi, anar polint-la.
En un llibre normal (si és que existeix res que pugui qualificar-se així), doncs, amb aquestes tres passades n’hi hauria prou, però hi ha casos que necessiten una altra i encara una altra revisió. Penso, per exemple, en Alice Munro, que la llegeixes i sembla relativament fàcil, però és endimoniadament difícil. Concentra una tal quantitat d’informació en un paràgraf, tirant uns quants anys enrere i tornant al present per tornar després al passat, i fins i tot avançant cap al futur, que fa molt complicat tot el joc de temps verbals. Normalment, després d’haver-la imprès una vegada per repassar-la i d’haver introduït les correccions, em veig obligada a fer una altra impressió per veure clar què hi sobra i què hi falta.
Una altra autora molt difícil és Nadine Gordimer. Abans que me n’encarreguessin una traducció, havia llegit un llibre d’ella en castellà, i no parava de pensar: que mal traduït està això, no pot ser que sigui així… La ignorància és atrevida, certament, perquè quan la vaig haver de traduir vaig veure que tenia un estil complicadíssim, molt difícil de traslladar amb naturalitat, sempre queda latent una mena d’estranyesa. […]
—Què et queda per traduir? Algun títol que et vindria de gust especialment? Algun autor que voldries traduir per primer cop? Algun autor que voldries tornar a traduir? Algun autor que no vols traduir més?
—Em queda per traduir… espero que molt. Com a utopia, m’agradaria traduir la Vida del Doctor Johnson de James Boswell. Potser més real, m’agradaria veure què passa traduint Faulkner. Tornaria a traduir sense pensar-m’ho ni un instant qualsevol cosa de Virginia Woolf. I no se me n’acut cap autor de qui no vulgui saber-ne mai més res.
(Carles Miró i Tina Vallès: «Per traduir, s’ha d’haver viscut una mica», Paper de Vidre, núm. 63, 27 de gener del 2014)
_0.webp)
