Prosa Poesia Crítica literària o assaig Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Joan Triadú

1921-2010

Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 – Barcelona, 2010) és un dels crítics literaris catalans més destacats del segle XX. Des de molt jove es dedica a l’estudi de les llengües clàssiques i a estructurar la literatura catalana després del trauma i la dispersió que va provocar la Guerra Civil. Treballs com l’Antologia de poesia catalana 1900-1950 (1951) o l’Antologia de contistes catalans (1951) són uns instruments clau per a la projecció de la literatura de postguerra, així com els posteriors La novel·la catalana de postguerra (1982) i La poesia catalana de postguerra (1985). A més dels títols esmentats, cal destacar, dins l’extensa trajectòria de l’autor, obres com l’assaig La ciutat dels llibres (1999) o el dietari Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent (2001), un testimoni fonamental per entendre l’enorme desfeta humana d’uns anys injusts.

Poeta, traductor i mestre de crítics i assagistes, Joan Triadú basteix una obra rica en matisos i experiències que, lluny d’una significació només literària, vol apropar la literatura a la societat, també des de la militància cultural. Fundador de revistes i iniciatives literàries, articulista i defensor de la personalitat de Catalunya, la seva tasca és reconeguda amb premis com la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d’Honor Jaume I (1982), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1992) o la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2001), entre molts altres. L’any 2009 obté, pel llibre Memòries d’un segle d’or (2008), el Premi Crítica Serra d’Or de biografies i memòries. L’any 2021, amb motiu del centenari del seu naixement, la Generalitat de Catalunya commemora l’Any Joan Triadú.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans i soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la seva obra mereix un lloc de privilegi en la nostra literatura.

Pàgina elaborada per X. R. Trigo per a l’AELC.
Actualització: Nausica Solà i Toni Terrades.
Fotografies: Arxiu Joan Triadú i Font.

Castellano

Joan Triadú Castellano

Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 – Barcelona, 2010) es uno de los críticos literarios catalanes más destacados del siglo XX. Desde muy joven se dedica al estudio de las lenguas clásicas y a estructurar la literatura catalana después del trauma y la dispersión que provocó la Guerra Civil. Antologías como la Antologia de poesia catalana 1900-1950 (1951) o la Antologia de contistes catalans (1953) son instrumentos clave para la proyección de la literatura de la posguerra, así como los libros posteriores La novel·la catalana de postguerra (1982) y La poesia catalana de la postguerra (1985). Además de los títulos citados, hay que destacar, de la extensa trayectoria del autor, obras como el ensayo La ciutat dels llibres (1999) o el dietario Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent (2001), un testimonio fundamental para comprender la enorme derrota humana de unos años injustos.

Poeta, traductor y maestro de críticos y ensayistas, Joan Triadú construye una obra rica en matices y experiencias que, lejos de una significación meramente literaria, ha querido acercar la literatura a la sociedad, también desde la militancia cultural. Fundador de revistas e iniciativas literarias, articulista y defensor de la personalidad de Cataluña, ha visto reconocida su labor con premios como la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d’Honor Jaume I (1982), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1992) o la Medalla d’Or de la Generalitat de Cataluña (2001), entre otros muchos. En el año 2009 obtiene, por el libro Memòries d’un segle d’or (2008), el Premi Crítica Serra d’Or de biografías y memorias.

Miembro del Institut d’Estudis Catalans y socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, su obra merece un sitio privilegiado en nuestra literatura.

Página elaborada por X. R. Trigo para la AELC.
Actualización: Nausica Solà y Toni Terrades.
Fotografías: Archivo Joan Triadú i Font.

English

Joan Triadú english

Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 – Barcelona, 2010) was one of the most outstanding twentieth-century Catalan literary critics. At an early age he devoted himself to studying classical languages and structuring Catalan literature after the trauma and dispersion caused by the Spanish Civil War. Studies like Antologia de poesia catalana 1900-1950 (1951) and Antologia de contistes catalans (1951), together with the later works La novel·la catalana de postguerra (1982) and La poesia catalana de postguerra (1985), have been essential instruments in making known the Catalan literature of the post-war years. Also notable besides these titles in Triadú’s extensive literary career are the essay La ciutat dels llibres (1999) and the diary Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent (2001), which is an essential testimony for understanding the tremendous human devastation of those unjust years.

A poet, translator, and teacher of critics and essayists, Joan Triadú produced a body of work that is rich in nuances and experiences which, far from being exclusively literary in intent, was also culturally militant in seeking to make literature more accessible in society. His work as a founder of magazines and literary initiatives, writer of articles, and expounder of the character of Catalonia, was recognised in the form of such awards as the Creu de Sant Jordi (St George Cross, 1982), the Jaume I Award of Honour (1982), the Catalan Letters Award of Honour (1992), and the Gold Medal of the Generalitat (Government) of Catalonia (2001), among many others. In 2001 he was awarded the Serra d’Or Critics’ Prize for Biography and Memoirs.

A member of the Institute for Catalan Studies, and honorary member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers – AELC), he was the author of works that have earned a privileged place in Catalan literature.

Web page: X. R. Trigo for AELC.
Update: Nausica Solà and Toni Terrades.
Photographs: Arxiu Joan Triadú i Font.

Biografia

Joan Triadú i Font neix a Ribes de Freser (Ripollès) el 30 de juliol de 1921. De família obrera, estudia el batxillerat a Barcelona i, el 1937, obté el títol de professor de català. El 1938 és nomenat mestre interí de primària per la Generalitat de Catalunya i és destinat al Grup Escolar Ferrer i Guàrdia de Granollers, on exerceix fins al final de la Guerra Civil. En acabar el conflicte, estudia filologia clàssica a la Universitat de Barcelona, on es llicencia l’any 1942. Aquest mateix any se li manifesta una tuberculosi latent i és operat. Posteriorment, passa una llarga convalescència a Barcelona i, a partir del 1943, a Cantonigròs. Durant aquest període funda, juntament amb Jordi Parcerisas, el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs (1944-1968), autèntic motor de la vida literària catalana de l’època pels nombrosos autors que hi van assolir el seu primer reconeixement literari. L’any 1945 torna a Barcelona i treballa com a professor en diverses escoles i institucions. Des de molt jove, destaca la seva dedicació a la llengua i la literatura catalanes, no només a través de l’ensenyament sinó també amb un bon nombre d’iniciatives culturals que esdevenen gairebé úniques en la immediata postguerra. És un dels fundadors, el 1946, de la revista Ariel, on comença a desenvolupar la seva tasca com a crític literari. Entre el 1948 i el 1950 és lector de català a la Universitat de Liverpool.

Joan Triadú aviat adquireix un gran prestigi com a crític, sobretot a partir de l’Antologia de la poesia catalana (1951), on aplega els autors més significatius de la primera meitat del segle, de l’Antologia de contistes catalans (1951), que recull tot un segle de contes, i de l’Anthology of Catalan Lyric Poetry (1953). Aquesta última obra conté una extensa introducció que el mateix any publica, revisada, a Panorama de la poesia catalana. Posteriorment continua desenvolupant la faceta de crític de la literatura a les revistes Forja, Pont Blau, Vida Nova, Serra d’Or, al diari Avui i en diverses publicacions locals, comarcals i d’entitats.

Mentrestant, va bastint una obra literària que, tot i centrar-se posteriorment en la crítica i l’assaig, té uns inicis molt marcats per la poesia, que a la fi seria el gènere més estudiat dins els seus llibres i, d’aquesta manera, l’any 1948 publica el recull Endimió. Les antologies citades van convertir Triadú en un creador de tendències i en una veu eficaç i de confiança a l’hora d’establir jerarquies dins d’una literatura que la guerra i el posterior exili de molts autors havien condemnat a la desestructuració. Però per dur a terme aquesta tasca no sols s’havien de fer antologies i, conscient de la importància que podien tenir en aquell moment els estudis monogràfics, va fer assaigs de referència: La poesia segons Carles Riba (1954), Narcís Oller (1955) o Prudenci Bertrana per ell mateix (1967), entre altres. És un dels fundadors de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1954) i també s’han de destacar les seves traduccions, sobretot la versió dels Sonets de Shakespeare, que va fer el 1958.

Fruit de la seva preocupació per la llengua, desenvolupa una gran activitat com a professor de català i s’interessa per la formació de professors de la llengua i la literatura catalanes. El 1961 és l’impulsor de la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC) i, el 1968, és un dels fundadors de la Delegació d’Ensenyament Català (DEC). A partir del 1962 és membre d’Òmnium Cultural i, posteriorment, n’és secretari durant dos anys (1984-1986). Des d’Òmnium Cultural també participa en la gestació i organització del Premi Sant Jordi de novel·la i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un cop recuperada la Generalitat de Catalunya és membre del Consell d’Ensenyament i Cultura i president de la Junta Permanent de Català. També destaca el seu suport als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili. La seva participació en l’edició de Ginebra de l’any 1972, li suposa la imposició d’una multa governativa per les autoritats espanyoles.

L’activitat com a docent de Joan Triadú comença, durant la carrera universitària, fent classes a diverses escoles i institucions privades. Durant la seva estada a Cantonigròs dona classes de forma particular i, després de la seva estada a Anglaterra, reprèn l’ensenyament. A partir de 1951, comença la seva col·laboració amb la Institució Cultural de CICF, de la que arriba a ser director amb el nom d’Institució Cultural del CIC i amb la qual és fundador de l’Escola Thau, on exerceix com a director i professor. Col·labora a l’Escola Betània i també és fundador, l’any 1975, del Consell Català d’Ensenyament. Posteriorment és el primer president de la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

La docència i el conreu de la literatura i de la crítica no li impedeixen convertir-se en un punt de confluència, ja als anys cinquanta, del nacionalisme cultural català. Dins els seus llibres sobre societat i literatura, s’ha de fer esment de La literatura catalana i el poble (1961) o Llegir com viure (1963), on adopta una posició eclèctica amb la poesia com a gran instrument per al redreçament polític i social de Catalunya. Les seves col·laboracions a la premsa i a revistes culturals han suposat una escola per a les posteriors generacions de crítics i estudiosos. Recordem les de les revistes Serra d’Or o Ariel, així com els seus articles, ja durant l’etapa democràtica, al suplement de llibres de l’Avui. Els assaigs La novel·la catalana de postguerra (1982) i La poesia catalana de postguerra (1985) han esdevingut essencials per a l’estudi d’ambdós gèneres literaris en la segona meitat del segle XX. També cal destacar, dins la seva àmplia activitat com a escriptor, l’assaig La ciutat dels llibres (1999) i el dietari Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent (2001).

Al llarg de la seva trajectòria vital i professional, Joan Triadú va rebre nombrosos premis i distincions. L’any 1981 rep, per la seva labor pedagògica, el primer premi Ramon Fuster del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya. El 1982 és distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i, el 1987, obté el premi Atlàntida del Gremi d’Editors per la seva tasca com crític literari. L’any 1992 rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i, el mes d’octubre del 1993, és l’Escriptor del Mes de la Institució de les Lletres Catalanes. L’any 1998 se li concedeix el grau de Doctor Honoris Causa de la Universitat Ramon Llull i, el 2001, se li concedeix la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Amb el llibre Memòries d’un segle d’or (2008) obté, l’any 2009, el Premi Crítica Serra d’Or de biografies i memòries.

Fou membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), del PEN Club, soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i membre emèrit de l’Institut d’Estudis Catalans. Així mateix, va ser membre com del consell consultiu de la Plataforma per la Llengua.

Joan Triadú mor a Barcelona el 30 de setembre de 2010. L’any 2011 es publica, pòstumament, el llibre Atentament. Lectures crítiques, recull d’articles de crítica literària apareguts al suplement cultural del diari Avui, entre el 1999 i el 2007. L’any 2021, amb motiu del centenari del seu naixement, la Generalitat de Catalunya commemora l’Any Joan Triadú.

Joan Triadú, l'any 1938, com a mestre a l'Escola Ferrer i Guàrdia de Granollers.
Joan Triadú, l'any 1938, com a mestre a l'Escola Ferrer i Guàrdia de Granollers.
L'any 1948, durant el Lectorat de Català a la Universitat de Liverpool.
L'any 1948, durant el Lectorat de Català a la Universitat de Liverpool.
L'any 1968, a la Delegació d'Ensenyament de Català.
L'any 1968, a la Delegació d'Ensenyament de Català.
Amb Joan B. Cendrós i Josep M. Castellet.
Amb Joan B. Cendrós i Josep M. Castellet.
Inauguració, l'any 1980, del monument a <i>La plaça del diamant</i>.
Inauguració, l'any 1980, del monument a La plaça del diamant.
Joan Triadú, a casa seva.
Joan Triadú, a casa seva.

Premis

  • Jocs Florals de la Llengua Catalana de Sao Paulo: Conjunt d’articles.
  • Jocs Florals de la Llengua Catalana de París (1948): Endimió.
  • Jocs Florals de la Llengua Catalana de París (1959): Els sonets de Shakespeare.
  • Premi Josep Yxart (1960): La literatura catalana i el poble.
  • Premi Ramon Fuster del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya (1981).
  • Premi d’Honor Jaume I (1982).
  • Creu de Sant Jordi (1982).
  • Nit de l’Edició-Atlàntida al millor articulista en català (1986).
  • Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1992).
  • Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2001).
  • Premi Fundació Ramon Trias Fargas (2001): Dies de memòria 1938-1940.
  • Premi Crítica Serra d’Or de dietaris (2002): Dies de memòria 1938-1940.
  • Premi Crítica Serra d’Or de memòries (2009): Memòries d’un segle d’or.

El Collsacabra.

Altres edicions:

  • Barcelona: Proa, 1994.

    • Vincles

    Comentaris d'obra

    Una part important de l’obra de Joan Triadú van ser les antologies. Especialment les dues que va fer a principi dels anys cinquanta: les antologies de poesia i de conte. Sobre la primera, gent autoritzada ja n’ha parlat i no només se n’ha destacat la polèmica que va suscitar en editar-se («tria-dur», van dir a l’antòleg).

    Certament encara no s’ha fet mai cap antologia que no hagi rebut una crítica o altra. Per a mi l’Antologia de contistes catalans (1850-1950) no mereix cap crítica. I és que estem parlant de –ras i curt– la millor antologia de contes en català. Una antologia que per cert, des del 1950, no s’ha tornat a reeditar. Potser perquè el gènere ha funcionat sol i no li ha calgut cap ajut. En tot cas, sembla difícil voler tenir un coneixement profund sobre el conte en català i no haver-hi donat un cop d’ull. O voler escriure contes i no haver-la tingut a les mans. Evidentment, més que en cap altre gènere, per a l’aficionat al conte és natural moure’s en un àmbit universal. Sigui com sigui, qualsevol intent d’aproximació a aquest llibre ha topat amb la dificultat de trobar-lo. Què hi farem.

    (Pere Guixà. «Anàlisi de la resistència i la lucidesa», Avui. Cultura [Barcelona], 4 de novembre de 2010, p. 4)

    * * *

    Em sembla que devia ser per tossuderia que, després de l’experiència traumàtica de la guerra i en ple drama de la dictadura, [Joan Triadú] va decidir tenir confiança en el futur del país i dedicar-se de ple, com a mestre i com a escriptor, a fer-lo possible. Aquesta confiança el va dur a professionalitzar-se com a lector fins a fer de la crítica literària un dels seus oficis. I segur que va ser per tossuderia que va exercir-la sempre en la nostra llengua, des de les publicacions més marginals o clandestines quan no n’hi havia d’altres, des de Serra d’Or i l’Avui principalment després.

    Era sens dubte per sentit de la responsabilitat que la seva mirada exigent –que ho era, i molt– es traduïa sempre, en les seves intervencions públiques, en elogi i crítica constructiva. Triadú va posar en pràctica el principi que del que s’ha de parlar malament més val no parlar-ne. I això no per cofoisme o per cap mena de complex, sinó tot al contrari. Perquè l’espai és escàs i el temps és breu i més val no malbaratar-los. I perquè la crítica negativa potser dóna molta notorietat al crític però, en canvi, no aconsegueix fer gaires lectors. Més aviat els retreu de llegir, i això un mestre no s’ho pot permetre. I una cultura fragilitzada, com ho era i en tants aspectes encara ho és la catalana, tampoc.

    (Oriol Izquierdo. «Mestre de lectors», El Periódico de Catalunya. iCult [Barcelona], 2 d’octubre de 2010)

    * * *

    Dietari íntim d’un mestre adolescent en temps difícils: confessió, obstinació, conflicte. El llibre ens permet de conèixer l’itinerari vital i d’autoformació d’un jove que el 1938 iniciava la seva carrera pedagògica a Granollers: un lloc privilegiat on l’impuls de la societat civil protagonitzava nombrosos projectes culturals, i del qual ja n’han deixat constància alguns creadors (cal mencionar l’opereta Abans del silenci [Crònica de la Unió Liberal de Granollers 1887-1936] del compositor Salvador Brotons). El jove Triadú començà aleshores un aprenentatge en molts sentits: a la consciència d’un origen humil no lletrat, s’hi afegia una obstinació fèrria per accedir al coneixement. I la gràcia del llibre és, precisament, la de poder assistir al naixement d’una vocació, fortament empeltada de dues devocions paral·leles: ser persona de cultura i ser catalanista de soca-rel.

    Època poc escripturada del clima social del període 1938-1940, la memòria de Triadú permet d’aprofundir en els vincles de la classe obrera amb els moviments revolucionaris, d’observar la conservació de la llengua en la gent menestral, d’intuir la importància del teatre català en la Barcelona del 1938 i els films de l’època republicana, i de lamentar després les sessions tristes del cinema franquista. Home d’un «catolicisme britanitzat», tal com el qualificarà el seu biògraf Agustí Pons a Joan Triadú, l’impuls obstinat (1993), havia de lluitar amb l’escepticisme patern contra els capellans, i sentir ell mateix una fe que no sempre era compatible amb la imatge d’una Església repressora.

    (Susanna Rafart. «La classe d’un mestre», Avui [Barcelona], 28 de febrer de 2002)

    * * *

    Triadú ens ensenya també que en el teatre on es desenvolupa la feina del crític hi ha una quarta paret molt important: la tradició literària. Res no és gratuït ni sorgeix per generació espontània. El present flueix perquè s’alimenta d’uns corrents del passat que l’ajuden a projectar-se cap al futur. I en el cas de la societat catalana, mancada –per doloroses raons prou conegudes– durant molt temps de vies per poder accedir al coneixement del seu passat cultural, la tasca d’homes com Joan Triadú i Font ha estat cabdal per establir ponts entre la tradició i el present. En aquest punt és, precisament, quan s’entén millor l’admiració de Triadú per la figura de Carles Riba.

    Com ha escrit Albert Manent en el seu magnífic retrat literari de Joan Triadú: «El ribisme volia dir rigor moral, severitat literària, antifolklorisme, una lluita aclaparadora per la cultura, un viure modest, poc folgat, només de les lletres i sense escarafalls». Aquest rigor és el que fa que amb Joan Triadú passi una cosa que, per desgràcia, no és gaire habitual: a Triadú ens el creiem. «Què n’ha dit en Triadú» és una referència summament fiable per saber de quin peu calça un autor o un llibre.

    (Joan Josep Isern. «80 anys i Medalla d’Honor», Avui [Barcelona], 15 de novembre de 2001)

    Entrevistes

    L’escriptor, crític literari i pedagog Joan Triadú ha reviscut el final de la seva adolescència durant la reelaboració d’un dietari que va encetar fa més de seixanta anys, en plena Guerra Civil, quan va començar a fer de mestre en una escola de Granollers. El resultat és el llibre Dies de memòria(1938-1940), publicat per Proa, que va merèixer el V Premi Fundació Ramon Trias Fargas 2001.

    –Hem de llegir aquest dietari reelaborat com el primer volum de les seves memòries?
    –Depèn de l’acceptació que tingui. Aquest és el meu primer llibre d’escriptor; fins ara havia fet llibres del gremi. Aquest llibre pot interessar a tothom. Si veig que realment interessa, potser sí que m’animaré a continuar. Ara el material documental que tinc són cartes, de dietari no en tinc cap més. Aquest el vaig trobar per casualitat: em va venir a veure una noia que estava fent un treball sobre l’ensenyament a Granollers durant la guerra i vaig recordar que jo en aquella època escrivia un dietari. El vaig buscar i van sortir els tres dietaris que m’han servit de material documental en brut per escriure Dies de memòria. M’ha agradat conservar l’estil dels setze, disset i divuit anys. Fins i tot he procurat mantenir algun error que no he volgut tocar.

    –¿Li ha calgut fer un gran esforç per escriure del passat en present, per ficar-se de nou en la pell del noi de setze anys que va ser?
    –No, no em va costar gens completar els dietaris per donar-los una projecció més gran. Des que m’he fet vell, aquest passat llunyà té més lloc a la meva memòria que no tenia abans. La memòria m’ha ajudat molt. Com més al començament del llibre, més objectivat ho veig tot.

    […]

    –¿Pensava que aquelles pàgines trigarien més de seixanta anys a veure la llum?
    –No, no. Ho hauria pogut publicar els últims temps del franquisme, o just després, però no hi vaig pensar més. I no tenia temps. Jo mai he fet un llibre d’escriptor perquè no he tingut temps. Si escriure hagués estat la meva primera dedicació, ho hauria deixat tot per fer un llibre. Però la meva primera dedicació ha estat l’ensenyament, i l’ensenyament és molt absorbent. Com que aviat vaig passar a ocupar càrrecs directius, entre l’ensenyament i la vida cultural no tenia temps per escriure. Només em quedaven lliures els dissabtes, els diumenges i les vacances. I així no es fa un llibre. Ara, jubilat, és quan tinc temps.

    –En un altre context polític, vostè potser hauria escrit més.
    –Probablement, sí. No hauria hagut de fer tantes coses. Aquí sempre t’estiren i t’estires i acabes fent molt més del que toca.

    […]

    –¿Li ha recat mai no haver fet més literatura de creació?
    –Jo he estripat molta poesia. Com que sóc crític de manera de ser, sóc també molt autocrític, i això fa difícil que accepti el que faig. Una cosa l’escric entusiasmat i l’endemà ja me la miro com si fos d’un altre i només hi veig problemes. Almenys en el meu cas es fa difícil ser crític i escriptor alhora.

    (Eva Piquer: «Joan Triadú: «He estripat molta poesia»», Avui Cultura, 10 de gener del 2002, p. 1-3. En línia.)

    * * *

    –Com veu la situació actual de la cultura i la llengua catalanes?
    –Si la comparem amb l’època d’aquest dietari, infinitament millor. No solament perquè llavors estàvem en un moment de persecució i pràcticament de genocidi cultural, sinó perquè també la literatura i la cultura en general estan avui molt més consolidades i esteses per totes les terres de parla catalana, i la seva projecció a l’exterior mai no ha estat tan marcada, encara que no és prou coneguda. Aleshores es reduïa molt al Principat, a Catalunya, però avui hi ha una literatura i una cultura al país Valencià, a Balears, fins i tot a la Catalunya Nord; hi ha tota una xarxa d’escriptors, d’institucions… Posem l’exemple del teatre català i en català: no havia existit mai un teatre d’aquesta amplitud, varietat i categoria com hi ha ara. Hi ha moltes mancances; però, de tota manera, és un període més bo que cap dels anteriors, encara que aleshores hi havia grans personalitats: els uns vivien a l’exili, els altres, aquí. Però faltava una xarxa, que és el que fa que una cultura sigui més normal. I aquestes personalitats probablement també hi són ara, però es veuran a mesura que es tingui més perspectiva.

    –Han passat 25 anys des de la recuperació de la democràcia. Ha faltat un veritable projecte cultural en aquest període?
    –No crec gaire en l’actuació de l’Administració pública sobre la cultura. En el cas de Catalunya, sí que s’ha d’exercir aquesta acció sobre l’ús de la llengua i la seva propagació, perquè aquesta llengua es troba en una situació de bilingüisme i de dificultat que arrossega des de l’època franquista. Però fora de la qüestió de la llengua, la cultura en general, com més pugui anar pel seu compte, millor.
    No crec en la cultura oficial ni gaire dirigida. Només a aquells punts on la iniciativa privada no hi arribi, és bo que hi arribin les institucions públiques. Aleshores, el projecte cultural se’l fa la mateixa cultura. Surten els escriptors, els poetes, els dramaturgs; surten entitats diverses, escampades per tot el país, que són les que, en definitiva, donen un color i caràcter a una cultura.
    Hi ha qui critica la Generalitat per haver concentrat els seus esforços en la política lingüística, tot deixant en un segon pla una política cultural d’abast més ample.
    Bé, d’altres diuen el contrari: hi ha qui diu que no s’ha fet prou en política lingüística i que caldria fer-hi més, perquè l’ús del català actual continua sent inferior al que havia estat en altres èpoques. Crec que en política lingüística no es pot afluixar. Només s’ha de veure el que ha passat amb el doblatge de Harry Potter. Malgrat els reiterats esforços de la Direcció General de Política Lingüística per aconseguir que aquesta pel·lícula es doblés, com altres, ha calgut que hi hagués un moviment popular i que arribessin e-mails a la Warner a Amèrica perquè, finalment, en una petita proporció s’hagi acceptat de fer el doblatge. Totes aquestes accions volen dir que encara no s’ha aconseguit la normalitat, no s’ha aconseguit que des de l’exterior es reconegués.
    Falta que els grans productors cinematogràfics entenguin i sàpiguen i vegin que hi ha una altra llengua que també té el dret de veure doblades les seves pel·lícules. Tot això només ho dic com a exemple de la feina que hi ha, encara ara, a fer a la política lingüística. Però la principal política lingüística, de tota manera, la fa el Departament d’Ensenyament, potser, al costat del Departament de Cultura, que és l’ensenyament a l’escola.

    –Està prou consolidat l’ús del català?
    –Un informe recent deia que l’ús concret del català estava en una situació d’equilibri i que depenia d’una generació que es tirés endavant o es tirés endarrere. I que això és el que s’ha de mirar de millorar; però és difícil, perquè l’ús és una decisió individual. I sembla que les generacions noves tendeixen –encara que els seus pares els hagin parlat en castellà– a parlar català amb els seus fills. I això pot ser un gran avantatge si continua amb una generació més. Per tant, la política lingüística és molt important.

    –Quin lloc ocupa el castellà a la cultura catalana?
    –Sempre he dit, i crec que és una qüestió pràcticament indiscutible, que els escriptors que escriuen en castellà pertanyen a la literatura castellana, com els escriptors que escriuen en francès a qualsevol país pertanyen a la literatura francesa. Aquest és un fet real, i no crec que això sigui dolent per a ningú, ni de bon tros. Hi ha una literatura en castellà a Catalunya, més que mai –en part és conseqüència de la situació del franquisme, de quaranta anys d’aquesta situació–, que pertany a la literatura espanyola o castellana, i al costat hi ha una literatura catalana. Hi ha molt bones relacions, i és bo que hi siguin, entre l’una i l’altra, personals i col·lectives. Hi ha bona convivència, en tots sentits, entre les dues llengües i, per tant, crec que també hi ha d’haver bona convivència de les cultures. Només això.

    –I per a la cultura catalana, quin és el principal combat de futur?
    –És aconseguir que totes les capes, tots els sectors de la societat, la tinguin com a pròpia i se la facin seva. Que no hi hagi sectors tancats en els quals la cultura catalana no entri. Per a mi, el principal repte és arribar a tots els sectors, encara que siguin de parla castellana, i que aquests sectors trobin natural el català i les formes de cultura catalana, siguin lingüístiques o plàstiques o musicals o el que sigui. Arribar a tot arreu i ser una cultura per a tothom, una cultura que tothom la senti com a pròpia.

    (Felicia Esquinas. «Joan Triadú: No crec en la cultura oficial», Revista Breu [Barcelona], núm. 57, 2001)

    Antologia

    Ben de debò que, passats els trenta anys, m’havia trobat que era prou conegut i fins i tot apreciat per un cert nombre de persones de sentiments afins, és a dir, de lluny o de prop catalanistes. En la meva professió, l’ensenyament, i entres els col·legues de la meva dedicació, la literatura, tenia ja un acolliment distingit. No m’havia costat gaire trobar feina en diverses escoles com a professor de grec i de llatí i, al cap de poc, de literatura o del que jo anomenava «criteri literari» (a tocar de l’exercici de la crítica literària). A poc a poc, a més, la pedagogia i la dedicació literària es complementaven i sovint esdevenien fins a un cert punt la mateixa activitat, amb el pas marcat per aquells sotracs que fan dues vies de tren quan s’ajunten.

    Trenta anys! I una rebel·lió permanent. Per a què? Per a qui? D’una banda, m’havia posat al marge de la indiferència general. Ara sé que això de sentir-me revoltat em ve de molt petit, des que tenia cinc o sis anys. Les monges paüles del col·legi on vaig començar l’escolarització em parlaven una altra llengua i jo no les entenia. La primera vegada que vaig dir, en català, que havia d’anar a orinar, la monja de la classe va enviar-me al fons de l’aula de cara a la paret, fins que el pipí va lliscar cames avall i les llàgrimes de ràbia, calentes també, baixaven per les galtes.

    (Fragment de Memòries d’un segle d’or. Barcelona: Proa, 2008, p. 15-16)

    * * *

    La personalitat de Joan Fuster és avui indiscutible. La seva idea de nació en el sentit que se sintetitza en el terme de Països Catalans no ha passat de cap manera a la història, malgrat que ara mateix no sigui admesa per qui sap quants i quants destinataris. Joan Fuster n’era tan conscient aleshores com ho fóra si ara, sortosament per a tots, encara visqués. Per això havia plantejat de cara aquella idea, sense reserves verbals, i l’havia exposat amb la clara i contundent dialèctica que li era pròpia. Ho feia des de casa mateix, des del País Valencià, que era el seu i que coneixia tan bé, el lloc de la seva passió i mort.

    Predicà amb l’exemple escrivint en català també sense reserves. Per a ell, el català era valencià, cosa ben natural i senzilla. Les Normes de Castelló no li feren cap nosa (ni, per tant, l’ordenació fabriana) per a escriure els milers de pàgines que el fan un dels grans escriptors catalans de la història. I bé, des d’almenys Nosaltres els valencians ençà, que n’ha sortit d’aquella idea i del seu guiatge? Doncs que, per exemple, si donem un cop d’ull a la Notícia dels escriptors valencians (de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) ens trobem, per a l’any 2004, no sols amb més d’un centenar d’autors sinó, a més -fet molt positiu-, amb un predomini, entre els títols publicats, de l’assaig i del llibre infantil i juvenil. Val més no dir noms, malgrat que el de Joan Francesc Mira, ara de poc Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, s’imposa tot sol, com ho fan en difusió més oberta Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó.

    (“Crònica d’una amistat: Joan Fuster i Joaquim Maluquer”, Avui Cultura, 26 de maig del 2005, dins Atentament. Lectures crítiques. Barcelona: Proa: 2011, p. 149-150)

    Veus literàries

    La col·lecció «Veus literàries» de l'AELC dona a conèixer algunes de les veus literàries més emblemàtiques de la literatura catalana contemporània. És un projecte que es va dur entre 2005 i 2010 en DVD i que l'Associació recupera ara al seu canal de YouTube. Enregistra què pensen i què han viscut, quines són les seves passions i com han construït la seva obra. Presenta cada autor en el seu entorn personal i literari i els objectes i el món en què viuen.