Anna Tortajada

Anna Tortajada (Sabadell, Vallès Occidental, 1957) als vint anys es trasllada a Alemanya, on viu durant quatre anys i estudia Filologia hispànica.

Treballa durant molts anys com a traductora de l’alemany al català i al castellà de textos tècnics i de literatura per a diferents editorials abans de començar a publicar els seus propis llibres. Algunes d’aquestes obres han estat traduïdes a diverses llengües –entre d’altres, a l’italià, el japonès, el neerlandès, el polonès o el portuguès.

Col·labora amb diversos mitjans de comunicació i realitza tasques editorials per a diferents empreses.

Des del 2000 i durant el curs escolar, realitza una activitat complementària a la lectura dels seus llibres, als centres d’ensenyament, instituts, escoles d’adults i col·legis de Catalunya i d’Andorra. També realitza tallers de lectura i d’escriptura a biblioteques, centres cívics o d’ensenyament.

Forma part del col·lectiu Autors en Perill d’Extinció (APE).

Contacte amb l’autora

Textos i documentació: Montserrat Palau i Anna Tortajada.
Pàgina elaborada per Josep Miàs per a l’AELC.
Fotografies de l’arxiu personal de l’autora.

Castellano

Anna Tortajada castellano

Anna Tortajada (Sabadell, Vallès Occidental, 1957) a los veinte años se traslada a Alemania, donde vive durante cuatro años y estudia Filología hispánica.

Trabaja durante muchos años como traductora del alemán al catalán y el castellano de textos técnicos y literarios para diferentes editoriales antes de empezar a publicar sus propios libros. Algunas de estas obras han sido traducidas a diversas lenguas –entre otras el italiano, el japonés, el holandés, el polaco y el portugués. Colabora con diversos medios de comunicación y realiza trabajos editoriales para diferentes empresas.

Desde el año 2000 y durante el curso escolar, realiza una actividad complementaria a la lectura de sus libros, en los centros de enseñanza, institutos, escuelas de adultos y colegios de Cataluña y de Andorra.

También realiza talleres de lectura y escritura en bibliotecas, centros cívicos y educativos.

Forma parte del colectivo Autors en Perill d’Extinció (APE).

Contacto con la autora

Textos y documentación: Montserrat Palau y Anna Tortajada.
Página elaborada por Josep Miàs para la AELC.
Fotografías del archivo personal de la autora.

English

ANNA TORTAJADA ENGLISH

Anna Tortajada (Sabadell, Vallès Occidental, 1957) went to Germany at the age of twenty and lived there for four years while studying Hispanic Philology.

She worked for many years with several publishing houses as a translator of technical texts and literature from German to Catalan and Spanish before starting to write and publish her own books, some of which have been translated into several languages, including Italian, Japanese, Dutch, Polish and Portuguese. She works with different branches of the media and as an editor for several enterprises.

Since 2000 and during the school year she has also been working with an initiative, in which readings of her works are offered in primary and high schools, adult education centres and colleges in Catalonia and Andorra.

She also gives reading and writing workshops in libraries and civic and educational centres.

She is a member of Autors en Perill d’Extinció (APE – Authors in Danger of Extinction).

Contact

Texts and documentation: Montserrat Palau and Anna Tortajada.
Web page: Josep Miàs for AELC.
Photographs from the author’s personal files.
Translation by Julie Wark.

Biografia

L’escriptora i traductora sabadellenca Anna Tortajada Orriols, nascuda l’any 1957, ha estat des de ben petita una lectora voraç amb vocació d’escriptora. Va escollir fer el batxillerat de Ciències, convençuda que a les Lletres sempre s’hi dedicaria, amb estudis o sense, i que en canvi, les Ciències ja no les tornaria a tocar a fons. Les seves assignatures preferides van ser la Història i el Llatí, on va descobrir el plaer de la traducció.

Després d’una estada de quatre anys a München —on va estudiar alemany i va fer alguns cursos de Filologia espanyola i de català a la Ludwig Maximilian Universität— i ja de tornada a Barcelona, va iniciar la seva vida laboral com autònoma fent traduccions per a diverses agències, sobretot de textos tècnics, fins que va poder fer el salt a la traducció literària, primer al castellà, i poc després també al català.

Com a traductora

A partir d’aquell moment, mai no li va faltar feina ni li va caldre buscar-ne, ja que diverses editorials com Edhasa, Edaf, Cruïlla, Grijalbo, Urano li encarregaven informes de lectura i traduccions, fins que va ser ella qui triava què volia traduir. En aquests moments ha traduït més de dos-cents títols.

Les seves primeres traduccions literàries van ser per a Edhasa; Regreso a Entia, d’Stanislaw Lem, i El judío Süss, de Lion Feuchtwanger, de qui, a partir de llavors, n’ha estat la traductora. Són seves les traduccions de totes les novel·les històriques d’aquest autor que ha publicat l’editorial Edaf: La judía de Toledo, que va ser objecte d’estudi i de treballs a l’escola de traductors de la Universitat de Viena; Goya, La duquesa fea, La hija de Jefté i La sabiduría de los locos o Muerte y glorificación de Jean-Jaques Rousseau. Arran d’una invitació de l’escola de traductors de la Universitat de Salamanca, va donar la seva primera conferència sobre els reptes de la traducció literària i en concret de l’obra de Feuchtwanger.

En els anys on les medicines alternatives es van començar a donar a conèixer al país, va traduir per a l’editorial Urano molts títols d’aquestes disciplines, entre d’altres: Manual práctico de la terapia floral de Bach, Hotel mamá, Las flores de Bach, Mudras, Aura-Soma, Manual práctico de la terapia de las zonas reflejas, Es sano si es divertido, Menopausia, y la novela El león rojo.

Ha prologat i traduït també, per a El Aleph Editores, En la tierra de los olivos, de l’activista palestina per la pau Sumaya Faraht-Naser.

En l’àmbit de la literatura infantil i juvenil ha traduït nombrosos títols per a primers lectors per a l’editorial Edaf, al català i al castellà. La major part, però de les traduccions de literatura infantil i juvenil han estat per a l’editorial Cruïlla per qui va traduir molts dels títols de la col·lecció La penya dels Tigres, de Thomas Brezina; algun títol de Dagmar Chidolue com Peripècies a París o de Christine Nöstlinger com La Mini és la millor o Petita Panotxa, de Käthe Recheis; El museu dels records robats de Ralf Isau; La decisió de l’Emma, d’Elisabeth Zöller; Vint-i-un contes bojos, d’Ursula Wolfel o No t’atabalis, Svenja de Christian Bieniek.

També ha traduït literatura infantil i juvenil per altres editorials com Grijalbo (Cabeza de fuego, de Jo Pestum o Detrás de las ventanas encantadas de Cornelia Funke); Oxford University Press España (L’expedició dels llibres de Vicente Muñoz Puelles o Una història familiar de Cristine Nöstliger); Bambú (Atenció! En Vranek sembla del tot inofensiu! també de Christine Nöstlinger).

En els darrers anys, tot i dedicar-se majoritàriament a escriure, ha continuat fent traduccions: El nuevo Paris, un conte de Goethe per a l’editorial Gadir, Mecanoscrito del segundo origen de Pedrolo, per a l’editorial Anaya o El cor de la nina de Rafik Shami, per Cruïlla.

En aquests moments treballa en la traducció d’una selecció d’assajos i textos de Thomas Man, per a l’editorial Navona.

Com autora

L’any 2000 publica amb Barcanova la seva primera obra de producció pròpia, una novel·la històrica per a joves, Cruïlla de mons. A partir de llavors, no ha deixat de publicar.

En les més de vint obres publicades fins ara, ha conreat diversos gèneres: la novel·la històrica rigorosa i documentada, una de les seves grans passions, com a lectora i com a escriptora. Són novel·les molt corals, on no parla de grans personatges, sinó de la vida de la gent corrent en un determinat context històric: els ibers de la Dama d’Elx; el Sabadell del segle XIV, quan la ciutat va deixar de ser feudal per passar a dependre directament de la corona amb la reina Elionor; La princesa fenícia Jezabel, personatge bíblic, casada amb el rei Ajab d’un Israel ja dividit.

En els seus contes infantils i novel·les per a joves, ofereix una visió diferent, sovint silenciada, quan giren a l’entorn de temes d’actualitat com la guerra d’Afganistan, l’homosexualitat femenina, el conflicte a Palestina, els joves amb més dificultats a casa nostra o els maltractaments a les dones.

La seva passió pels contes tradicionals és també present a les seves obres on pretén recuperar el sentit de mestratge de les rondalles i donar les claus per a una lectura actual. En aquest sentit imparteix també tallers i conferències. També ha publicat en aquest sentit una obra de teatre per infants amb l’editorial Animallibres.

En les seves novel·les i textos de narrativa, aposta per temes que sovint incomoden: la mort, la pèrdua… I en totes elles, mira d’enfrontar els seus personatges amb les pors, les angoixes, perquè les afrontin i canviïn de les seves vides allò que no els agrada o els fa patir, de manera que en les novel·les que escriu en aquesta línia, a vegades qualificades de dures, els seus personatges, fan una introspecció profunda que els fa replantejar-s’ho tot.

Si quan escriu novel·la històrica les trames estan plenes de personatges que li permeten fer un retrat exhaustiu d’un moment de la Història, sovint la Història Antiga de les cultures de la Mediterrània abans no fossin anorreades per Roma, en les seves novel·les situades a l’època actual, hi ha pocs personatges, per donar tot l’espai al món interior dels protagonistes.

Els seus llibres més periodístics, que alguns anomenen de viatges, però que ella ha escrit com a denúncia sobre l’Afganistan sota el règim talibà on va viatjar l’any 2000 o per posar en relleu la tasca de les dones als campaments sahrauís o una nova manera de fer política quan Lula da Silva va accedir al govern, li van donar un ressò inesperat i la van convertir en assídua col·laboradora de diversos mitjans de comunicació com a tertuliana amb Josep Cuní, articulista en premsa escrita, o guionista en programes de ràdio. També ha col·laborat en programes de ràdio y televisió dedicats a la cultura, com De Llibres a TV3, el programa d’estiu No és obligatori a RAC1 o l’Eureka, de COM-Ràdio.

En l’actualitat les seves col·laboracions amb els mitjans són molt esporàdiques.

Sempre ha estat implicada en moviments i activitats socials en els llocs on ha viscut, i en el seu moment va contribuir a la difusió de la situació de la població civil afganesa amb xerrades per tot l’Estat durant més de dos anys. Juntament amb una de les seves companyes de viatge, la periodista Mònica Bernabé va ser co-fundadora de l’associació ASDHA (Associació pels Drets Humans a l’Afganistan). Per aquesta tasca de divulgació i de cooperació en projectes d’ensenyament als camps de refugiats i a l’Afganistan després, totes dues van rebre la Menció especial a Mitjans de Comunicació que atorga l’Institut de Drets Humans de Catalunya en el XIV Premi SOLIDARITAT 2000.

Des del moment en què va començar a publicar, i molts dels seus títols van convertir-se en llibres de lectura a centres d’ensenyament de Catalunya i Andorra, cada any visita una trentena d’escoles on té trobades amb els lectors. Promou i imparteix activitats de foment de la lectura, dona conferències sobre història antiga i imparteix tallers de lectura i d’escriptura. Arran de la precarietat en què es veu immersa la literatura infantil i juvenil en català, és membre de l’APE (Autors en Perill d’Extinció) on ha procurat col·laborar activament en la reivindicació dels drets laborals del col·lectiu.

A finals de juny de 2014, donada la situació de la cultura i de la literatura a Catalunya i a la resta de l’Estat, i de la crisi del sector editorial, acaba de traslladar-se a viure a Berlín, on explorar nous territoris, tot i que farà estades a Barcelona per tal de poder mantenir els seus compromisos i activitats puntuals.

Premis

  • Accèssit del Premi Eduard Rifà de guions de ràdio, modalitat d’adaptació d’un conte popular (1998): Entrevista a la Caputxeta Vermella.
  • Menció Especial del Premi Serra Moret de guions per a curtmetratge (1999): Dones mediterrànies.
  • Premi Agna Canalias de literatura del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat al reconeixement cultural del Baix Llobregat (1999).
  • Premi Solidaritat-Menció Especial Mitjans de Comunicació de l’Institut de Drets Humans de Catalunya (2000): per la seva experiència a l’Afganistan.
  • Premi Mitjans de Comunicació de la Federación Española de Mujeres Directivas, Ejecutivas, Profesionales y Empresarias (2001).
  • Premis APEI-PRTVI Catalunya (2011): per les seves columnes al diari El Mundo.
  • A l’alemany

    • Nahid, meine Afghanische Schwester [Nahid, la meva germana afganesa]. Berlín: Verlag, 2022. (Trad. de l’autora)

    Vincles

    Comentaris d'obra

    [Sobre Nahid, la meva germana afganesa]
    Anna Tortajada practica una fórmula que combina en la ficció el coneixement periodístic sobre el terreny i una intencionalitat temàtica definida. En aquesta ocasió, fa una aproximació al conflicte de l’Afganistan des d’un punt de vista intencionadament feminista. Tenint en compte que davant la diferència cultural és impossible ser neutral, l’empremta occidental d’aquest punt de vista pot donar compte del tractament que l’autora fa d’aquesta qüestió, sobretot en relació als personatges femenins afganesos que apareixen a la narració. El fet que una autora occidental, amb una intencionalitat feminista clara, presenti unes dones afganeses enmig d’un conflicte caracteritzat precisament per l’acarnissament del grups ètnics afganesos practicants de l’islamisme més tradicionalista contra les dones, pot donar idea del posicionament de l’autora i també de la condescendència del lector envers la versemblança del relat, dit sia a propòsit del caire realista que té. Ara bé: és l’autora qui ha trepitjat el terreny abans d’escriure el llibre i, doncs, cal atorgar-li aquest benefici en pro de les finalitats literàries de la seua creació, unes finalitats literàries que poden concretar-se en l’objectiu de proporcionar idea al jovent de la situació que viuen les dones en un conflicte tan penós com el de l’Afganistan, al qual, d’altra banda, és tan relliscós apropar-s’hi des de l’òptica occidental que identifica estat amb país i amb grup ètnic homogeni, quan justament l’Afganistan no s’adiu a cap d’aquestes identificacions.

    El relat ens presenta dues noies, una d’aquí, que podria ser de qualsevol país europeu a no ser que alguns noms remeten a un determinat grup, i una noia afganesa, Nahid, que viu amb la seua família, exiliada al Pakistan en el moment que els talibans s’han fet els amos de l’Afganistan, abans dels atemptats de l’11-S. Aquest diguem-ne diàleg intercultural té el seu reflex en l’estructura del relat en els missatges de correu electrònic que intercanvien les dues noies. La d’aquí, Ariadna, és una estudiant universitària que recerca informació sobre la situació de la dona al país de la Nahid. Aquesta, per la seua banda, col·labora en l’organització de dones afganeses que treballen clandestinament per l’educació, un dret que els talibans van prohibir com tantes altres coses.

    Aquests correu electrònics són la plataforma on s’articula el discurs ideològic de l’obra, un discurs sense embuts, destinat a proporcionar criteri a un lector juvenil. També serveixen per fer avançar la història, ja que vénen a ser el testimoni dels canvis que experimenten els personatges afganesos.

    A banda de la cruesa de les situacions descrites i del descabdellament de la història contada, en algun moment de la narració s’assoleix un determinat to èpic que atorga a la història un valor literari interessant, sobretot de cara al desenllaç i  la idea que, finalment, s’acabarà formant el lector del que se li ha contat, del país del burka i de la situació de les dones que l’han de dur.

    Amb un llenguatge del tot intel·ligible Anna Tortajada proporciona una aproximació a una cultura en conflicte que pot ser un descobriment per al públic lector jove, i posa el dit a la nafra del masclisme mostrat aquí en la màxima expressió possible que van ser-ne els talibans.

    (Vicent Sanz. Blog Triticària, 19 de juliol de 2009)

    * * *

    [Sobre La dama. Titayú, una mujer íbera]
    A la novel·la se’ns desvetlla el món encara poc conegut dels ibers i el context que va envoltar la creació d’aquesta obra. L’argument es centra en la vida diària dels pobles ibers abans que esclatessin les guerres púniques i s’iniciés la romanització de la Península. Una època fascinant en la qual s’adoraven les deesses de la fertilitat (de les quals probablement la Dama d’Elx sigui una representant), encara quedaven reminiscències del matriarcat i l’artesania hi tenia molta importància.

    Mitjançant el retrat de la vida de sis personatges i els seus familiars, l’autora s’endinsa en el món misteriós que va crear aquesta obra tan enigmàtica. Titayú, la protagonista de la història, és la dona de l’escultor Alucio, creador, a la novel·la, de la Dama d’Elx. Així, l’autora mostra un món en què el comerç i no la guerra és el punt de contacte entre els diferents pobles. Però els conflictes entre cartaginesos i romans acabaran per afectar a la Península, canviant el món per sempre…

    (Sílvia Tarragó. Blog La veu del roure, 22 de juny de 2011)

    Entrevistes

    «No vull viure. Viure em fa un mal espantós… No vull estimar ningú més. La pèrdua és massa dolorosa… El dolor esborra la felicitat, perverteix els records». Con estas lastimosas palabras se expresa Amàlia, una mujer joven, intérprete de violonchelo, cuya hija acaba de morir debido a una trágica casualidad. Es la voz de una madre desesperada, a la que el mundo se le ha venido abajo por el dolor de la pérdida súbita. Un sentimiento desgarrador al que la escritora Anna Tortajada (Sabadell, 1957) se enfrenta en el libro Les habitacions tancades, recién editado por Amsterdam.

    Se trata de la primera novela «de tema contemporáneo» de la escritora, traductora y periodista, que convirtió en superventas el libro crónica de su viaje por Afganistán El grito silenciado (Mondadori; Barcanova en catalán), ya traducido a una decena de lenguas. Tras ensayar la narrativa infantil, el libro de viajes y la novela histórica, ahora se ha atrevido con «una historia situada en el contexto actual». Y ha elegido un relato de sentimientos, introspectivo, que mira de frente a la muerte. «Quería crear una novela claustrofóbica, más de personaje que de acción… en la que no ocurrieran cosas. Donde la acción sucediera por dentro», dice.

    En efecto, en este relato en primera persona, que utiliza en buena parte el recurso del dietario, el lector asiste a la lenta y costosa evolución de Amàlia desde su derrumbamiento inicial hasta la resignada aceptación. «La pérdida es un sentimiento muy generalizado; y no sabemos asimilarla –razona la autora–. Lo queremos tener todo al momento y, si no, nos frustramos». Para Amàlia, «la muerte de la hija se convierte en la oportunidad de hacer tabla rasa, de ir al fondo de sí misma y llegar a gestionar su vida».

    La autora dice que no ha pretendido escribir una novela «de autoayuda», aunque admite que pueda servir de consuelo para personas que pasen por un trance similar. La historia no se inspira en ningún caso real: «Todo es ficción. Todos hemos sufrido pérdidas o nos han ocurrido cosas. Y conocemos de algún modo estas emociones», explica Tortajada. Aunque la narración pivota en Amàlia, la autora dibuja también las relaciones que esta mantiene con los personajes de su entorno: su marido, su madre y una amiga de infancia de esta, Dida, que fue su profesora de música y que deviene su auténtica y comprensiva confidente. «La madre y Dida son dos personajes femeninos contrapuestos: mientras la madre es entrometida, dominante y no respeta a la hija, Dida es respetuosa y confía en que Amàlia superará por sí misma su dolor».

    (Rosa M. Piñol: «Anna Tortajada novela el dolor desgarrador de la pérdida», La Vanguardia, 17 de juliol de 2008)

    * * *

    –De la literatura juvenil a la novela de denuncia y, ahora, a la novela histórica. ¿Cómo ha transcurrido su trayectoria literaria entre estos saltos?
    –Me gusta hacer cosas distintas según el público al que quiero dirigirme. Esto requiere un tema, como la Reina Isabel, de la que escribí una novela histórica juvenil, y también del propio argumento, para luego enfocarlo a un determinado público o una manera de narrar apropiada. En mis algunas de mis novelas juveniles hay historia, pero en otras bandas urbanas, la situación de Palestina, de Afganistán…

    –Con El grito silenciado usted se sumergió, como en una catarsis literaria, en pleno conflicto talibán para conocer de cerca la injusticia que se ejerce sobre la mujeres. ¿Es necesario conocer profundamente sobre lo que se escribe?
    –En la época talibán se redujo a nada el derecho de las mujeres, a las que se les impedía estudiar en la universidad, por ejemplo. Eso no le importó a nadie, ni Naciones Unidas ni ningún gobierno hizo nada en contra. Entonces, me planté allí y escribí esa novela hablando de aquellas mujeres. Sin embargo, creo que no siempre es necesario acudir a los lugares para escribir sobre ellos. En el caso de Afganistán sí porque no había información sobre ellos, pero en otros casos tan sólo es necesario buena documentación, sobre todo que sea rigurosa. En la novela histórica es fundamental que el contenido que no es ficción esté rigurosamente documentado.

    –De ahí, Afganistán al Sáhara con Hijas de la arena… ¿Por qué le atrae el «submundo»?
    –No es por el lugar sino por la gente, me llaman la atención cosas como que en Barcelona dio una charla una afgana sobre su país y aluciné. Pensé que aquello había que narrarlo y fui allí a conocer la situación. En el caso del Sáhara, leí un reportaje en una revista dominical, no sobre lo que todos conocemos (el Frente Polisario y esas cosas) sino de los campamentos que organizan las mujeres en el desierto y que funcionan gracias a ellas. Todos sabemos que en nuestras ciudades hay asociaciones de Amigos del Sáhara, pero nadie había hablado de sus campamentos, que son muy importantes.

    –¿Por qué en La dama Titayú se queda en la Península Ibérica?
    –Porque con esta novela me encantó ver a la Dama de Elche en vivo, en el Museo Arqueológico de Madrid. Todos la conocemos por foto o por la televisión, pero cuando la vi, tan preciosa, me intrigó tanto que busqué información sobre los íberos y, a partir de ahí, creé una novela historia para hablar de nuestro pasado. Tampoco sabemos nada de la Península Ibérica y sus leyendas y sí, en cambio, de los vikingos.

    –Esta novela surge de una visita al museo Arqueológico de Madrid, El grito silenciado nació en una conferencia… ¿Necesita de la casualidad para arrancar una historia?
    –Más que por la casualidad es porque estoy muy abierta a todo y las cosas que veo me llaman la atención. No programo nada, antes, con las novelas de viajes, me preguntaban cuál sería mi próximo destino y, por lo tanto, de lo que trataría mi próximo libro. Pero siempre estoy con varios proyectos abiertos y a veces la vida te lleva por un lado y por eso se concretan. La vida sorprende y es generosa.

    (Diego Marín A.: «Entrevista a Ana Tortajada», blog Ciudad del Hombre, 13 de desembre de 2006)

    * * *

    –¿Qué se siente al llevar un burka?
    –Como si desaparecieras del mundo, como si te convirtieras en un espectador mirando por el agujero de una cerradura. Tienes esa rejilla delante de los ojos, ves y oyes, pero es como si no pudieras participar de lo que hay afuera. Yo lo utilizaba para visitar la red clandestina de escuelas y atención médica que tenían organizada las mujeres allí, así que sabía que era circunstancial. Era mucho peor para ellas, porque la mayoría nunca había usado esa prenda, sobre todo en las ciudades.

    –Se incide mucho en este tema. ¿Es lo que más preocupa a las afganas?
    –El burka es lo que menos. Es importante que quede muy claro, porque si no, parecerá que cualquier régimen que lo elimine arreglará la situación. Mucho más importante que tener que ir vestidas de una determinada manera es tener otros muchos derechos negados: derecho al trabajo, a la sanidad, a la enseñanza.

    –¿Cuál es el origen de la brutalidad talibán hacia las mujeres?
    –Probablemente que los talibán eran huérfanos de guerra, que se educaron en orfanatos financiados por Arabia Saudí y Pakistán, y nunca han convivido con mujeres, ni madres, ni hermanas. Sólo estaban encerrados en esas escuelas aprendiendo consignas: a la pregunta de qué es la mujer, los maestros respondían que era la encarnación diabólica y un campo de donde sacar provecho.

    –¿Es la Alianza del Norte la solución?
    –Ahora se nos presenta la Alianza del Norte como los grandes salvadores de Afganistán, los grandes defensores de los derechos y la democracia, cuando son igual de fundamentalistas que los talibanes y cometieron crímenes horrendos contra la población civil: violaciones, saqueos, matanzas… Cuando los bombardeos amenazaban con empezar la gente empezó a huir de las ciudades. Huían de los bombardeos, pero sobre todo de que, bajo la mano de EEUU, iba a volver la Alianza del Norte.

    –¿Qué es lo que más te impresionó de tu viaje?
    –En el aspecto negativo, la opresión que se respiraba en las calles, el silencio del terror. El silencio de una ciudad donde estaba prohibida la música, donde estaba prohibido reírse. Veías por las calles patrullas de talibanes que en cualquier momento podían hacer lo que les diera la gana: detenerte, registrarte, darte una paliza; era vivir en suspenso todo el tiempo. Pero lo que realmente me impresionó fue el coraje de la población civil, el valor de esas mujeres y la perspectiva de futuro que tienen.

    –¿De qué forma se materializa ese futuro?
    –Había maestras que montaban una escuela en su casa, con un número reducido de niñas o mujeres que querían alfabetizarse. Mujeres que trabajaban en la sanidad, se ponían el burka y con el maletín escondido debajo iban a visitar a mujeres enfermas. Y sin medios, porque en esos maletines no había ni una aspirina. Esa voluntad de salir adelante, de mantener la dignidad y el respeto por uno mismo, es lo que más me impresionó.

    (R. Ramos: «Viaje al integrismo», Revista Fusión.com, abril de 2002)

    * * *

    L’Anna Tortajada va viatjar l’estiu passat a l’Afganistan, juntament amb dues amigues, la periodista Mònica Bernabé i la puericultora Mercè Guilera. Al seu retorn a Catalunya van crear l’Associació per a l’Assistència Humanitària de les Dones i Nens de l’Afganistan, que té per objectiu denunciar el règim talibà i ajudar el poble afganès. Els beneficis del llibre estan destinats íntegrament a l’esmentada associació. Aquesta entrevista va ser realitzada el 25 de setembre del 2001, abans que s’iniciessin els bombardejos a l’Afganistan.

    –Com et vas interessar per la situació de les dones a l’Afganistan?
    –Va ser arrel d’una conferència que va pronunciar al nostre país la presidenta de Hawka. Em vaig quedar enganxada del tema. Vaig parlar amb ella i li vaig plantejar que volia escriure un llibre. Així va sorgir la idea de fer un viatge. Va ser quan vaig conèixer la Mònica Bernabé i la Mercè, que també estaven molt interessades en el tema, i vam decidir fer el viatge juntes a l’Afganistan.

    –Amb quina sensació vas tornar del viatge?
    –Jo vaig intentar de no anar amb una idea preconcebuda. Em vaig documentar molt sobre la història de l’Afganistan, però un cop allà, la situació és molt pitjor del que et puguis imaginar. Realment la situació és molt dura. Malgrat això els veus tant sencers… Et diuen que estan passant el pitjor moment de la seva història, però que se’n sortiran. Davant d’això no t’enfonses.

    –Què destacaries de la situació de les dones i les nenes de l’Afganistan?
    –Des de l’any 1992 amb l’Aliança del Nord la situació de les dones ha anat empitjorant cada vegada més. Abans d’aquesta data les dones tenien tots les drets reconeguts. Tenien professions, estudis superiors, participaven de la vida pública… Per posar un exemple, l’any 1965 hi havia quatre dones al Parlament. I és que l’any 1964 l’Afganistan tenia una Constitució democràtica i laica que reconeixia la igualtat de drets dels homes i les dones; i els partits polítics –des dels comunistes fins els més de dretes/fonamentalistes– eren legals. Però va haver-hi un cop d’estat que va derrocar la monarquia.

    Quan el 1992 van arribar al poder els fonamentalistes de l’Aliança del Nord van començar a imposar el vel a les dones. I els talibans van imposar el burca, van prohibir el dret al treball, a l’ensenyament, a la sanitat i qualsevol tipus de dret. Les dones fins i tot tenen prohibit riure fort o fer soroll al caminar.

    –Estem parlant molt de les dones, però els homes tampoc gaudeixen dels drets més fonamentals.
    –Aquí el que cal és diferenciar entre la població civil i els talibans. Els homes també són víctimes del règim fonamentalista. Ningú està d’acord amb els talibans. Tota la població està oprimida. Cal fer entendre que els homes no són talibans. Els talibans són una banda armada d’uns cent mil individus que reprimeixen tota la població. Els talibans agafen homes i nois joves i se’ls emporten en camions cap al front.

    –Quin és el paper de l’ex-rei Mohamed Zahir Shah en el conflicte?
    –Fa anys que l’ex-rei intenta convocar la Loya Jirga (Gran Assemblea) des de Roma. La població afganesa no vol ni l’Aliança del Nord ni els talibans i l’única alternativa vàlida per a la població és la convocatòria de la Gran Assemblea, que és l’òrgan tradicional que està capacitat per decidir el futur del país. Aquesta Assemblea ha d’estar convocada per una persona de prestigi.
    El rei seria aquesta persona, perquè la seva època es recorda com a bona. Però ara fa quatre dies els EUA diuen que tornaran a posar al rei i que hi haurà un govern de coalició amb l’Aliança del Nord. Però el rei sempre ha dit que no vol ser rei, i el país no vol la monarquia. I així ens tornem a trobar amb el problema que ha patit sempre l’Afganistan: una altra ingerència estrangera que vol posar un govern titella que faci el que li diguin les grans potències.

    –Però la Loya Jirga seria el procés més democràtic. Així, com s’explica l’oposició dels EUA i la Comunitat Internacional a la celebració de la Gran Assemblea?
    –Hi ha un projecte de construir un oleoducte i un gasoducte del Turkmenistan fins el Pakistan que es disputen les petrolieres nord-americanes i europees. L’Afganistan mai ha reconegut la frontera amb el Pakistan. Al govern del Pakistan no li interessa un govern democràtic, perquè la situació actual li permet espoliar el país. Ells, els afganesos, hauran de decidir. En canvi, si els posen un govern titella no podran fer-ho.

    –Existeix un enfrontament real entre la civilització occidental i la musulmana?
    –No, no és veritat. La gent d’Afganistan deien que no volien ser occidentals, perquè tenen la seva pròpia cultura, amb les coses bones i les dolentes; igual que la gent d’aquí té les seves coses bones i dolentes. Crec que no hi ha un enfrontament perquè el concepte d’occidental no existeix com a tal, l’hem creat nosaltres per sentir-nos com una espècie superior.

    –El nivell religiós no marcaria una diferència substancial amb els països –diguem-ne doncs, entre cometes– «occidentals»?
    –L’Afganistan de tota la vida és un país musulmà, de la mateixa manera que Espanya es pot considerar com un país catòlic o els EUA com un país amb majoria protestant. Afganistan sempre ha tingut una població musulmana molt tolerant, amb un Islam molt respectuós. Allà hi convivien comunitats hindús, budistes, jueves… La gent que jo he conegut viuen l’Islam com aquí podem viure el catolicisme. Tenen les seves festes, les seves tradicions i costums que venen marcats. I si algú resa és a títol personal.

    –Així, no hi ha cap incompatibilitat en ser musulmà i demòcrata alhora?
    –No, no n’hi ha cap. L’Islam, igual que el cristianisme, són religions amb una filosofia de la vida que tenen una sèrie de principis orientatius. Les autoritats poden fer una interpretació d’allò que pot ser més o menys laic. Aquí també vam tenir la inquisició. I quan el Bush ha dit que Déu està de part seva també podríem dir que és fonamentalista.

    –Però no és aquesta la visió que ens ofereixen els mitjans de comunicació.
    –Els mitjans de comunicació poden ser utilitzats com la maquinària per preparar una guerra. Hi ha una complicitat, involuntària, perquè s’alimenten de les grans agències.

    –I què passa amb l’esperit crític dels periodistes?
    –Que troba un mur a l’hora de mostrar la veritat. Cada mitjà té unes prioritats. Tot és qüestió d’incloure-ho a l’agenda o no. No és la veritat el que interessa, sinó l’actualitat, i també hi intervé el factor proximitat.

    –Quins són els projectes de l’Associació per a l’Assistència Humanitària de les Dones i Nens de l’Afganistan?
    –La denúncia, buscar finançament per a projectes de cooperació i la pressió política. Ara, són els mitjans de comunicació, mobilitzar gent i buscar finançament per ajuda d’emergència, que serà imminent.

    –El llibre que has publicat, El grito silenciado, ja ha arribat a la sisena edició. Hi ha la intenció de publicar-lo en català?
    –Bé, d’aquest tema se n’encarrega l’editorial.

    –Voldries afegir alguna cosa?
    –Sí, el que voldria remarcar és que la població civil de l’Afganistan està absolutament desarmada. La població són homes, dones, nens i nenes víctimes de la repressió dels talibans. Estem parlant de 100.000 talibans contra milions de civils, la majoria d’ells refugiats fora de les fronteres.

    (S/s. 25 de setembre de 2001)

    Antologia

    Tot es va saber una tarda de diumenge a casa dels avis, en una reunió amb els pares i els tiets, on també vam anar el meu germà Marc i jo. Feia mesos que l’avi estava malalt i no es movia del llit, i havíem de parlar de com organitzar-nos per ajudar l’àvia. La trobada havia començat com qualsevol altra amb la família, però de mica en mica van anar sorgint totes les veritats que, per por i per vergonya, havien estat amagades durant anys. Acceptar que el teu avi no és qui sembla no és gens fàcil, però en Marc i jo vam prendre una decisió: no deixaríem que la por seguís sent el monstre que planava per la història de la nostra família.

    (Del llibre El silenci de la por. Barcelona: Edicions 62, 2013)

    ***
     

    I si la Lídia tenia raó i valia més no pensar-hi gens en la mort? No. Ara sí que ho sabia: era un parany. Negar l’evidència de la mort mutilava de soca-rel la força de la vida, desmereixia el present, plusvàlua de sobte, quan no es tenia futur. Ara ho sabia. Sentia expectació davant la seva pròpia mort. En volia gaudir tant com pogués.

    (Del llibre La mort i els cucs de seda. Barcelona: Base, 2012)

    ***

    Des que els talibans van imposar el seu règim de terror, tot està prohibit, Tot. I si no obeeixes, et maten. D’un tret, d’una pallissa, a fuetades o a cops de pedra. I no pots dir res. No et pots queixar ni protestar perquè també et maten. I ningú, no ha fet res per evitar-ho, per posar fi a aquesta situació. El món sencer ha callat durant anys. El món sencer s’ha fet còmplice dels talibans, ja que qui calla, atorga.

    (Del llibre Nahid, la meva germana afganesa. Barcelona: Barcanova, 2002)

    ***

    Feia seixanta colzades de llarg, vint d’ample i trenta d’alt, i s’alçava, majestuós i sòlid, damunt d’una plataforma que l’aixecava de terra. L’entrada al temple era per una de les cares estretes d’aquell bloc de línies rectes, amb el sostre pla. S’hi accedia per una escalinata de graons amples i la porta estava custodiada per dues columnes magnífiques de bronze amb capitells enormes en forma de lliri. Al fons de la sala àmplia, on s’erigiria l’altar d’or per a l’encens i la taula, també d’or, on cada sàbat es deixarien els dotze pans de l’ofrena, hi havia unes altres escales que conduïen al recinte sagrat, allà on no entrava ningú i on es dipositarien les tauletes que Yhwh entregà a Moisès, amb els deu manaments gravats.

    (Del llibre Cruïlla de mons. Barcelona: Barcanova, 2001)