Novel·la Narrativa infantil i juvenil Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Altres Narrativa Guions Estudis sobre l'autor/autora

Ferran Torrent

Ferran Torrent (Sedaví, Horta, 1951). És escriptor i periodista.

No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants, Butxana (1985) i Un negre amb un saxo (1987), marquen l’inici d’una exitosa producció que el situa com a un dels autors més importants de literatura de gènere en la nostra llengua. D’entre les seves novel·les també cal destacar Gràcies per la propina (1994), que rep el premi Sant Jordi de novel·la, Societat limitada (2002), guanyadora dels premis Joan Crexells, Nacional de la Crítica i Crítica Serra d’Or o Bulevard dels Francesos (2010), entre moltes altres.

Amb un estil que transita de la novel·la negra a la costumista, l’autor ha anat creant novel·la rere novel·la, un món i uns personatges de ficció que retraten la cara més canalla i corrupta del submon de la València actual. Tot això amb un estil personalíssim i una llengua, en les variants de l’Horta i de la ciutat de València, rica i moderna, i amb uns diàlegs àgils i incisius.

Com a periodista, és constant la seva presència en els mitjans de comunicació a través d’articles, cròniques i espais radiofònics. També ha participat en diferents guions de ràdio, cinema i televisió, i té quatre novel·les adaptades al cinema.

Té obra traduïda a l’alemany, el castellà, el francès i l’italià.

Pàgina actualitzada per Josep Miàs per a l’AELC.
Fotografia cedida per Columna Edicions, © Carles Mercader.

Castellano

Pòrtic

Ferran Torrent (Sedaví, Horta, 1951) es escritor y periodista.

No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants, Butxana (1985) y Un negre amb un saxo (1987), marcan el inicio de una exitosa producción que lo sitúa como uno de los autores más importantes de literatura de género en lengua catalana. Entre sus novelas también cabe destacar Gràcies per la propina (1994), que recibe el premio Sant Jordi de novela, Societat limitada (2002), ganadora de los premios Joan Crexells, Premi Nacional de la Crítica y Crítica Serra d’Or, o Bulevard dels Francesos (2010), entre muchas otras.

Con un estilo que transita de la novela negra a la costumbrista, el autor ha ido creando novela tras novela, un mundo y unos personages de ficción que retratan la cara más canalla y corrupta del submundo de la València actual. Todo esto con un estilo personalísimo y una lengua, en las variantes de la Horta y de la ciudad de València, rica y moderna, y con unos diálogos ágiles e incisivos.

Como periodista es constante su presencia en los medios de comunicación a través de artículos, crónicas y espacios radiofónicos. Ha paticipado en diferentes guiones de radio, cinema y televisión, y cuatro de sus novelas han sido adaptadas al cinema.

Tiene obra traduida al alemán, castellano, francés e italiano.

Página actualizada por Josep Miàs para la AELC.
Fotografía cedida por Columna Edicions, © Carles Mercader.

English

Pòrtic

Ferran Torrent (Sedaví, Horta, 1951) is a writer and journalist.

No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants, Butxana (1985) and Un negre amb un saxo (1987), are the first novels of a successful production that situates the author as one of the most important Genre Literature’s writer in Catalan language. One could highlight novels such as Gràcies per la propina (1994), awarded the Sant Jordi Prize, Societat limitada (2002), awarded the Joan Crexells, the Premi Nacional de la Crítica and the Crítica Serra d’Or Prizes, and Bulevard dels Francesos (2010), among many others.

With a style that passes through black and customary novel, the author has created, novel after novel, a fiction world with characters that portrait the most corrupt and shameless contemporary Valencian underworld. All this with the typical language from de Horta province and the city of València, and a very personal style, rich and modern, with agile and incissive dialogues.

As a journalist, he has constanty taken part in the media through articles, chronicles and radio programmes. He has also participated in radio, cinema and television scripts, and four of his novels have been adapted to cinema.

His work has been translated into French, German, Italian and Spanish.

Page updated by Josep Miàs for AELC.
Photograph by Columna Edicions, © Carles Mercader.
Translated by Josep Miàs.

Biografia

Ferran Torrent Llorca neix a Sedaví, comarca de l’Horta, el 30 de maig del 1951.

«A casa meua jo era el que, davant la xemeneia, a les llargues nits d’hivern, o bé sota el porxo en una nit primaveral, assumia la responsabilitat d’entretenir els components de la família, el xai inclòs. Era molt pesat, francament. Hi havia dies que tothom escampava el poll fugint de mi. A més, feia trampa. De vegades plagiava fragments de narracions de Jules Verne, les retocava una mica i les explicava amb una increïble pompositat. Per sort, entre la meua família la lectura no ocupava un lloc preeminent i cap dels membres se n’adonava de la martingala creadora.» (Escriptor del mes. Abril 1996. Institució de les Lletres Catalanes)

Comença la carrera de Dret, però la deixa i comença a treballar com a representant comercial i després en altres oficis. Més tard treballa com a redactor, i des de l’èxit de les primeres novel·les, es dedica a la tasca d’escriptor i periodista.

La primera novel·la, La gola del llop (1983), l’escriu en col·laboració amb Josep Lluís Seguí. L’any següent publica No emprenyeu el comissari, que amb un índex de venda insospitable marca l’inici de l’èxit com a autor de novel·la negra. El periodista Hèctor Barrera i el detectiu Butxana, personatges centrals d’aquesta novel·la, apareixeran novament en les següents novel·les, Penja els guants, Butxana (1985), Un negre amb un saxo (1987), premi dels lectors d’El Temps del 1988, Cavall i rei (1989) i L’any de l’embotit (1992). L’any 1994 surt publicada l’autobiografia novel·lada Gràcies per la propina, premi Sant Jordi de novel·la del mateix any. Continua la seva producció amb títols com La mirada del tafur (1997), Semental, estimat Butxana (1997), escrita juntament amb Xavier Moret, L’illa de l’holandès (1998), Cambres d’acer inoxidable (2000) i La vida en l’abisme (2004), publicada simultàniament en català i en castellà, finalista del premi Planeta.

Amb la novel·la Societat limitada (2002) rep els premis Joan Crexells de narrativa (2002), Premi Nacional de la Crítica (2002), Crítica Serra d’Or (2003) i Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2003). Aquesta novel·la inicia una trilogia dedicada a les trames de corrupció i els jocs d’interessos entre la classe política, l’empresarial, els caps de policia i els periodistes a la ciutat de València, que continua amb Espècies protegides (2003) i Judici final (2006). Només socis (2008), és una novel·la que ret homenatge a molts dels seus personatges més coneguts, com Toni Butxana, el comissari Tordera, Juan Lloris o els germans Torres. En la novel·la Un dinar qualsevol (2015) apareixen personatges reals, com ara Paco Roig, barrejats amb d’altres de ficticis, com un alter ego de l’autor, un periodista que vol descobrir la veritat del modus operandi a la ciutat de València.

També cal fer esment de Tocant València (1995), on a través de diverses cròniques, reportatges, entrevistes i articles dona la seva visió sobre la societat valenciana; i un llibre a mig camí de la narrativa i el llibre de viatges, Living l’Havana (1999). Pel que fa al teatre, juntament amb Carles Alberola ha escrit les obres inèdites O tu o res, estrenada a Albalat de la Ribera el 1991, i Nit i dia, estrenada a València el 1993.

Aconsegueix un estil personal, un llenguatge directe i incisiu, i unes dosis d’humor que donen coherència als argots del gènere. Segons Àlex Broch, utilitza «una llengua força àgil que és rica en expressió popular, enginyosa en la caracterització, ràpida en el diàleg, moderna en l’adjectivació, aguda i divertida en les comparacions». I Jaume Fuster ens diu: «Aquesta és la gran aportació de Torrent: la normalització d’escriure novel·la –i novel·la de gènere– des del País Valencià per a tots els Països Catalans. I, és clar, la torna de l’èxit que l’ha convertit en un dels escriptors més llegits. I encara una altra aportació transcendent: tot això sense renunciar al registre lingüístic propi, amb les variants valencianes que fan dels seus textos un retrat de primera mà dels usos reals del parlar de l’Horta i de la ciutat de València.»

Ha participat en la redacció de guions per a ràdio, televisió i cinema. També col·labora amb articles i cròniques per a la premsa escrita, com El País, El Periódico, El Punt Avui, i participa esporàdicament en debats en diverses televisions públiques. Des de fa anys se’l pot escoltar al programa La primera pedra de l’emissora de ràdio Rac1.

Quatre de les seves novel·les han estat adaptades al cinema: Francesc Bellmunt adapta i dirigeix Un negre amb un saxo (1989) i Gràcies per la propina (1997); Sigfrid Monleón adapta i dirigeix L’illa de l’holandès (2001), guanyadora entre d’altres del premi Goya al Millor Guió Adaptat del 2002, i Ventura Pons adapta i dirigeix La vida abismal (2007).

Té obra traduïda a l’alemany, el castellà, el francès i l’italià.

Premis

  • Premi dels lectors d’El Temps (1988): Un negre amb un saxo.
  • Premi dels lectors d’El Temps (1993): L’any de l’embotit.
  • Sant Jordi de novel·la (1994): Gràcies per la propina.
  • Premi de la Crítica de narrativa catalana (2002): Societat limitada.
  • Joan Crexells de novel·la (2003): Societat limitada.
  • Crítica Serra d’Or de novel·la (2003): Societat limitada.
  • Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2003): Societat limitada.
  • Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes de l’Ajuntament de Silla (2010).
  • Premi de les Lletres Vila de l’Eliana (2021).
  • Premi Joan Roís de Corella a la trajectòria literària (2022).
  • Premi Lletraferit de Cultura Valenciana (2023).
  • Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (2024): Memòries de mi mateix.
  • Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana (2024).

A l’italià

  • Un negro con un sax [Un negre amb un saxo]. Milà: Marcos y Marcos, 1997. (Trad. Gina Maneri)
  • Whisky e chicchi di caffè [Gràcies per la propina]. Narni: Gran Via Edizioni, 2015. (Trad. Simone Bertelegni)

    • Vincles

    Comentaris d'obra

    Tot seguint un símil esportiu proper a l’autor, sempre he vist Ferran Torrent com una mena de boxejador molt hàbil. Amb nervi, sap colpejar constantment amb la paraula el seu enemic: els convencionalismes de la societat i les seves altes dosis d’hipocresia. I ho fa, en termes de boxa, bellugant molt bé les cames, és a dir, amb una gran eficàcia narrativa. Això ha comportat que, si bé Joan F. Mira representa en les lletres valencianes actuals el treball literari des d’un posicionament culte, amb especial atenció a grans figures literàries i històriques, Torrent completa l’altre extrem del panorama amb una magnífica tasca dins l’anomenada literatura de gènere. Em refereixo a la novel·la negra, de la qual aprofita molt bé allò que, des de la meva perspectiva, en constitueix la clau de volta: el fatalisme com a força que arrossega irremissiblement els protagonistes tot enfrontant-los al seu destí. Ara bé, Torrent pren aquesta base per anar més enllà, bé mitjançant la composició d’un fris irònic i, a voltes, sarcàstic, del present de la societat valenciana, bé per mitjà de l’emotiva expressió sentimental d’uns protagonistes –bàsicament homes– que mostren l’arrelament de l’autor al seu poble.

    (Vicenç Llorca. «Tria personal», Serra d’Or, núm. 542, febrer del 2005)

    * * *

    La figura de Ferran Torrent és ací de referència obligada. Ara més, després del seu quasi-Planeta, que alguns es diverteixen a jutjar des de categories –les traïcions o fidelitats a no sé quines essències– que més aviat semblen caricatures. Però no oblidem que la narrativa de Torrent fa temps que va somoure el panorama literari. Acostumats a no tenir més que un grapat de lectors, una bona part dels escriptors valencians s’arreceraven en la reivindicació d’una concepció del creador i de la literatura, encertada i saludable, que no ha de sotmetre’s a les lleis del mercat. Però, de vegades no massa conscientment, feren d’això l’argument més poderós a favor de la baixa qualitat de tot aquell producte literari que triomfava en aquest mercat. I, és clar, s’equivocaven: vendre més o menys llibres, per a la concepció de la literatura que encertadament defensaven, no és criteri per decidir qualitats. Diré més: una ullada a la producció narrativa valenciana dels darrers anys mostra que el model Torrent ha provocat una desviació –que es constata també en escriptors concrets i no només en general– dels plantejaments estètics en el sentit d’atendre amb més cura les característiques del mercat literari. La llàstima és que aquesta mena de síndrome Torrent ha agredit també alguns comentaristes de l’actualitat que s’entretenen a menysprear tot el que no s’escriga amb l’objectiu d’accedir als quasi-Planetes. 

    Entre nosaltres, Torrent ha estat, i és, un luxe. Pel que ha escrit, òbviament. Traslladar els interessos narratius des de passats més o menys gloriosos o exemplificadors fins a l’actualitat rigorosa bé mereix un reconeixement que alguns sistemàticament li neguen. Trobar l’instrument, lingüístic i narratiu, perquè el model siga creïble no és cosa de quatre vesprades ni de llums naturals feliçment heretades. Però també és un luxe perquè la síndrome que ha generat ha redibuixat el nostre mapa literari, i per a bé de tots. Ara només falta que tot quede al seu lloc. Vull dir que el mapa no és monocolor. Tampoc no ho és el cel de la literatura, a pesar que alguns vulguen fer-nos creure que és un escenari glamurós, cobert de bitllets de banc.

    (Vicent Alonso. «La síndrome Torrent», Avui, 30 d’octubre del 2004)

    * * *

    Col·laborador habitual de tertúlies radiofòniques, Torrent és un tipus simpàtic, xerraire amb molta gràcia i que sap amb seguretat què vol i per on vol tirar. Jo diria que es planteja el fet literari amb tota normalitat i que el presenta als possibles consumidors amb el savoir faire propi d’aquells pocs que saben connectar amb el públic per oferir-los, justament, allò que els manca. En aquest sentit, penso que no anem errats si diem que, pel que fa a novel·la de gènere –en l’àmbit de la negra, o del thriller– es pot parlar d’un abans i un després de Ferran Torrent, aquest personatge extremadament vitalista que confereix als seus personatges, malgrat que siguin perdedors a cops, una passió extraordinària de viure.

    (Marta Nadal. «El triomf de la novel·la negra», Punt de Lectura. Institució de les Lletres Catalanes, 1998)

    * * *

    Torrent és un escriptor professional, conscient de les dificultats culturals i lingüístiques del seu país, de la anormalitat que representa per als valencians l’eterna discussió sobre les senyes d’identitat, el nom de la llengua i la pertinença cultural. Per això, quan al 1984 apareix a les llibreries No emprenyeu el comissari, no es tracta d’una novel·la de lladres i serenos més, sinó de la culminació del procés de normalització literària que l’enyorat Joan Fuster reclamava per al País Valencià i que anava dels poemes de Vicent Andrés Estellés a l’assaig de Joan Francesc Mira, passant pel teatre dels germans Sirera i per la narrativa solitària i poc coneguda d’Enric Valor, la literatura del jo de Josep Piera o la novel·lística experimental de Josep Lluís Seguí.

    Aquesta és la gran aportació de Torrent: la normalització d’escriure novel·la –i novel·la de gènere– des del País Valencià per a tots els Països Catalans. I, és clar, la torna de l’èxit que l’ha convertit en un dels escriptors més llegits. I encara una altra aportació transcendent: tot això sense renunciar al registre lingüístic propi, amb les variants valencianes que fan dels seus textos un retrat de primera mà dels usos reals del parlar de l’Horta i de la ciutat de València.

    (Jaume Fuster. «No pengis els guants, Torrent!», Escriptor del mes. Institució de les Lletres Catalanes, abril del 1996)

    Entrevistes

    –Es pot escriure novel·la negra d’esquena a la realitat?
    –És difícil. La novel·la negra és un gènere molt complicat perquè està molt codificat. Crec que vaig reinventar el gènere en català, però ara he passat a un altre tipus d’estructura.

    —Quina?
    —Abans posava molt d’èmfasi en l’argument. Ara també m’interessa, però he treballat més els personatges i la seva psicologia, així com la mirada sobre la ciutat. També hi ha un joc entre passat i present.

    —Què hi ha a la seva obra d’inspiració dels grans mestres de la novel·la negra com Chandler, McCoy o Le Carré?
    —Les que més note són les del cinema. Sempre dic que el cinema m’agrada més que la literatura. Si ací hi hagués una indústria com Hollywood, jo segurament m’hi dedicaria completament. No descarte algun dia.

    […]

    —Les dones deixaran de ser alguna vegada personatges secundaris a les seves novel·les?
    —En aquesta novel·la tenen més paper, però és cert que són els homes els protagonistes. Però és que si una dona fa una novel·la sobre dones és feminista i està ben vist, però si jo explique una història sobre homes sóc un masclista.

    (Ester Pinter. «Amb Cambres d’acer inoxidable, l’autor recupera el detectiu Butxana», Avui, 14 de setembre del 2000)

    * * *

    —Amb Judici final es tancava la trilogia sobre València, però ara amb Només socis sembla que l’hagi volgut continuar.
    —No, només agafe un fil, l’extorsió de l’exdetectiu Butxana a l’empresari i alcalde frustrat Juan Lloris. La meua intenció era fer una novel·la d’humor, un divertiment per llegir-lo d’una tirada. Molts personatges, molts diàlegs, moltes situacions. He de confessar que m’ha costat més que la teòricament més complexa Societat limitada, segurament perquè la tenia menys preparada. Fins a la pàgina 80 o 90 no tenia trama, m’estava entretenint en el poble de Gilet fent una novel·la costumista i quan l’argument arriba avança com un coet. Sóc bastant masoquista a l’hora d’escriure. No planifique. Necessite lluitar contra la novel·la, contra els personatges i això crea una tensió que després rep el lector.

    —El títol ja és tota una invitació-homenatge als diferents personatges de les seves novel·les, que ara apareixen plegats, així com als seus lectors fidels.
    —No havia pensat en els lectors, tal vegada amb el subconscient. Jo pensava en els dos socis, en Butxana i l’escriptor Ferran Torres de Gràcies per la propina, que és qui el posa a ell en la trama, malgrat que la gent pot pensar que el soci de l’exdetectiu és l’excomissari Tordera. En origen, a la meitat de la novel·la hi havia una conversa de vint fulls entre l’escriptor i Butxana en la qual aquest sabia que era un titella en les mans del novel·lista, però la vaig eliminar perquè em semblava que el lector perdria aleshores ja tot l’interès.

    —Era una assignatura pendent això d’enfrontar el seu personatge més autobiogràfic, l’escriptor Ferran Torres, amb l’alter ego seu, el veterà Butxana?
    —No, simplement era un joc. Bé, Zorba el Griego és una obra que m’agrada molt. Eixe enfrontament entre el vividor i el poeta, entre la vida i la literatura. Això sempre m’ha interessat molt i a la novel·la es dóna entre el vitalista Butxana i l’escriptor observador. He d’admetre que això està en mi, està el Torrent vitalista i el Torrent que menys coneix la gent, el que es tanca, el que llegeix. I això em provoca moltes contradiccions.

    —¿El fet que Ferran Torres es quedi sense idees i inventi conspiracions internacionals té paral·lelismes amb la realitat? ¿Ferran Torrent ja ha exprimit tot el que podia donar de si València com a protagonista i per això ara recorre a protagonistes externs?
    —No, no és això: una ciutat com València no s’esgota mai. Simplement és que em venia de gust canviar de registre, fer una novel·la trepidant. Mai és divertit fer una novel·la perquè et porta l’angoixa de si l’acabaràs, de què passarà, però sempre és més divertit si canvies de registre.

    —I torna de ple al Mossad, als anomenats Venjadors, a la causa jueva que ja deixava entreveure a Judici final.
    —Sempre he tingut ganes de fer una novel·la d’espionatge, sóc un fan d’autors com John Le Carré, però per a un tipus de Sedaví com jo és molt complicat. Le Carré té diners per traslladar-se allà on faça falta, prestigi i fonts per assabentar-se del que vulgui. Per això Només socis no acaba de ser una novel·la d’espionatge, tampoc és una paròdia de l’espionatge. I trie el Mossad perquè de tots els serveis d’espionatge és el que més conec, del que més he llegit. També em va sobtar la història de la Brigada Jueva, que és real, la història dels Venjadors, els combatents jueus que decideixen formar un comitè per carregar-se nazis. Jo pose molta collita pròpia al llibre.

    —Butxana passa al llarg de la novel·la de ser un detectiu jubilat a qui li va la marxa a semblar en un moment donat un agent 007 amb la xica Bond que li acaba tocant la fibra.
    —Butxana James Bond…? No. El que jo pretenia era un enfrontament de mentalitats. La dona compromesa amb una causa i espia del Mossad i el Butxana sense ideologia que l’únic que vol és una illa per a ell i posar-hi un casino. Eixe joc de mentalitats té un problema, que pot arribar a un punt de lirisme que a mi no m’agrada. Ell, més que estar enamorat d’ella, l’admira. I és que, per a mi, un ídol és aquell que fa tot el que tu no ets capaç de fer. Butxana pren partit però no deixa de ser qui és, acaba trampejant altre cop. M’agraden els personatges fracassats però que viuen.

    (Ester Pinter. «Dubte que acabe la vida com a autor en català», Avui, 13 de febrer del 2008)
     

    Antologia

    Una minyona em va replegar el got i me n’oferí un de nou. El portaveu i la senyora desaparegueren per una porta lateral. Llavors, la majoria dels convocats intercanviaren impressions alhora que es fornien de begudes. Vaig atansar-me fins on eren el Noi i Trilita, departint amb dues periodistes.

    La vàlua professional de les dues nenes no devia ser res de l’altre món, i la sobtada revalorització que acabaven d’adquirir com a belleses més aviat venia donada per l’esguerrada estètica del Noi i Trilita que no per mèrits propis.

    A Trilita el vaig trobar singularment canviat. Després de l’experiència per terres de la jet-set, exercint de paparazzo free-lance, el meu fotògraf preferit tenia un aspecte saludable, per bé que el seu atractiu no havia assolit cap matís rellevant. Així que em va veure vingué al meu encontre.

    –Com estàs, mariconot –digué, encaixant la mà amb energia i fent-me el rendez-vous habitual.
    –No tant bé com tu, però aguante.
    –Estic que d’una pardalà tombe una paret– m’assegurà amb vehemència–. Tinc un grapat d’històries per contar-te. Quines ties, Barrera!
    –Et deus haver unflat.
    –No era allò d’arribar i besar cony, però tots els dies li palpava la cara al germanet– digué ullant-se la bragueta–. Xixi com el que hi ha a Marbella no l’he vist en cap lloc. Uns pits com pometes, unes cintures i uns morros…
    –Com les que vos heu apalancat ara, vaja.
    –¿Eixes? El Noi és capaç de ventar-li a una bacona amb sandàlies. Ja el coneixes.
    –Tu en canvi ets més refinat. En fi, Trilita, m’alegre de veure’t, ja trobava a faltar conversa d’aquella amb continguts. Però dissortadament ni açò és Marbella ni tu la baronessa Von Thyssen.
    –La puta realitat s’ha encarregat de recordar-m’ho. Un suïcidi i un mort per heroïna. Li he dit a Jesús que ho cobriria ell, necessite un temps d’aclimatació.
    –T’entenc.
    –El Noi m’ha contat que trobaren la germana de Rocky morta. Deu estar molt afectat.
    –Sí, era l’única que tenia.
    –Pobre Rocky. No cal que et diga que em tens a la teua disposició. Estàs investingant-ho, no?
    –A estones, però si el forense em confirma que Mabel no es picava m’hi posaré de ple. Llavors et necessitaré a tu i potser el Noi. ¿Encara fas vacances?
    –Em queden tres dies, però com avui s’ha acumulat la feina m’han cridat.
    –Si no et fa res, les continues a Nadal.
    –I ¿per a què collons vull jo tres dies a Nadal?
    –Pots fotografiar la infanta esquiant a Baqueira.
    –On estiga Estefania de Mònaco en conill, que s’aparte la família reial.
    –Per això no discutirem. Vés, allibera’m el Valentino, que hem de programar el treball.

    En un rampell de crueltat estètica Trilita va fotografiar el Noi amarrat a les dues belleses. Pensí en l’enorme descony de la redacció en guipar la foto. A l’extrem del saló, en el cancell de la porta per on havien eixit el portaveu i l’esposa de l’industrial, vaig veure Mara Beltran, redactora de la revista Mestresses, que firmava els seus reportatges amb el pseudònim Carlota Max. Alçà la mà, saludant-me; li vaig fer un senyal amb la idea de parlar amb ella després. Ho va entendre, somrigué i desaparegué tot seguit.

    (Fragment de Cavall i rei. Barcelona: Quaderns Crema, 1989)

    * * *

    El carrer Montecarmelo és al barri de Torrefiel. La galta esquerra del carrer té una renglera de cases, a la dreta edificis amb pisos ocupats per emigrants espanyols que vingueren a València a partir de la dècada dels seixanta. Torrefiel és un barri poblat, majoritàriament, per famílies d’extracció social obrera barrejades amb una fornada de parelles joves que s’hi instal·laren als anys noranta. Per a qui viu al centre de la ciutat, i fins i tot per a la gent dels pobles del voltant, Torrefiel és el cul del món. El major caos especulatiu del marge esquerre del llit del Túria, riu que, en èpoques passades, dividia socialment València. Al sud del riu hi havia la València clàssica; a la banda esquerra, la València nova, ocupada per emigrants i altres col·lectius que trobaven als barris perifèrics domicilis a l’abast de les seues possibilitats econòmiques. Com gairebé tots els barris perifèrics, a hores d’ara Torrefiel era, socialment, una zona híbrida.

    Les casetes de la galta esquerra del Carrer Montecarmelo, ara deshabitades, les havia comprades Juan Lloris. Les va adquirir l’any 1995 amb la intenció de construir un edifici amb pisos d’una categoria superior a l’existent al barri. Lloris esperava que el barri estiguera més ben comunicat –la futura Ronda Nord, que estava previst que enllaçara amb la Biblioteca Valenciana de Sant Miquel dels Reis i, per la part sud, amb el centre estricte de la ciutat, passaria prop del carrer– per començar a construir, o bé, en cas contrari, vendre i aconseguir una plusvàlua important. No tenia pressa. A València, una ciutat que creixia en conflicte permanent amb l’horta que l’envoltava, el més adequat era adquirir solars o terrenys dins la ciutat. En aquest aspecte, Lloris era l’empresari de la construcció que més havia invertit. Invertir i esperar que la demanda fera del solar un lloc altament revalorat.

    Montecarmelo era el carrer més tranquil del barri. Segons com, encara tenia l’aspecte d’un poblet. Fins i tot es podia aparcar sense gaires dificultats. Un taxi deixà Lloris al número vint-i-set, just a la casa on anava. Obrí la porta i es va trobar amb Rafi, un dels amos del club Jennifer, prenent una copa de conyac assegut vora una gran taula de fusta, al mig de la casa. Lloris penjà l’abric en una perxa de peu de l’entrada i va seure al costat d’ell. Rafi li va servir una mica de conyac. Es notava una humitat atenuada per dues estufes elèctriques, una sota la taula.

    –T’he dut un regalet que t’agradarà molt –féu Rafi, satisfet.
    –¿Quina edat té?
    –Calcule que divuit o denou anys, però sembla més jove. És russa.
    –Russa.
    –Un bombonet. Es fa dir Ana.
    –¿I què tal?
    –Molt disposada.
    –¿Segur?
    –No et deceberà. També tens Asha.
    Asha era la nineta dels ulls de Lloris.
    –M’encanta Asha –es dugué la mà a l’entrecuix. Amb la llengua s’escampà la saliva espessa.
    –La russa t’agradarà més.»

    (Fragment de Societat Limitada. Barcelona: Columna, 2002)