En L’arca de Babel vuelve a aparecer el narrador. Algunas de las mejores cartas toman como pretexto la fotografía de una niña brasileña o el dibujo de una mujer ejecutada en Timor Oriental. A partir de estas imágenes, Torner crea una ficción, como cuando en L’estrangera creaba un fantástico blow up a partir de los fragmentos de antiguos carteles de la estación de Fontana. Para construir sus cartas, utiliza una técnica próxima al décolage: va describiendo las escenas en jirones de papel que añaden sucesivas capas de sentido. Otras veces se planta en un aeropuerto o en una ventanilla en el tren y describe un paisaje desolado, que una chica con una camiseta anti-Berlusconi o un taxista parlanchín llenan de humanidad. Se presenta a sí mismo como un personaje de novela, sometido a desconocidos rituales, poniendo a prueba su extrañeza, como cuando una vez, en Borneo, asiste a los rituales de la cosecha del arroz, o cuando en Madrás le invitan a almorzar en una casa, y le toca comer solo. Algunas cartas incluyen parábolas y fábulas (el oso extraviado en una montaña de sal que no puede apagar su sed como nos pasa a nosotros con las imágenes de muertes y catástrofes). Es muy probable que Torner sea el mejor prosista catalán en activo. En muchas de sus páginas se puede adivinar la influencia de Marià Manent y de Jordi Sarsanedas, dos maestros de la concisión y la sutileza.
(Julià Guillamon. «El diálogo que salva», La Vanguardia, Cultura/s, 16 de novembre del 2005)
* * *
Y así, la película, sin imágenes de archivo, sin música de fondo, se compone de más de nueve horas de entrevistas acongojantes a supervivientes, de melancólicas canciones, de impactantes imágenes y, sobre todo, de silencios. El silencio se convierte en una palabra ética, lo inexpresable se expresa quizás solamente a través del silencio, como el de Abraham Bomba, el barbero de Treblinka, cuya espantosa tarea consistía en rapar a la mujeres antes de ser gaseadas. En un momento determinado de la película, su voz se rompe, calla, da un paso atrás, llora. Silencio. Como dice Torner, nadie puede hablar en su lugar, su soledad es total. Después de la reedición del libro ineludible de Montserrat Roig, de la publicación de la primera versión de K. L. Reich de Joaquim Amat-Piniella, y del libro sobre Francesc Boix, el fotógrafo de Mauthausen así como las entrevistas con los supervivientes catalanes del exterminio incluidas en Memòria de l’infern, el libro de Carles Torner demuestra de una forma impecable que también desde Cataluña se puede participar con voz propia en los debates actuales sobre la noción de pedagogía de la memoria colectiva.
(Xavier Pla. «Shoah, refugio de memorias», La Vanguardia, Cultura/s, 17 de juliol del 2002)
* * *
Alguna cosa a dir que necessita ser dita amb certa urgència. D’aquí vénen segurament l’emergència i la puixança, el nervi orgullós, desinhibit però meticulosament dominat, de l’estil, que apuntala la sobrietat de la seva retòrica en un coneixement exemplar de la inexhaurible mina dels textos bíblics (tant del Vell Testament com del Nou), en una selecta col·lecció de motius temàtics i simbòlics que procedeixen tant de la tradició més solvent com de l’actualitat més comprometedora (Sarajevo, l’àngel rilkeà, l’aigua com a metàfora de la mort, els interiors de les cases buides) i en una manera de versificar que renuncia gairebé del tot a l’efectisme i que s’aprofita en canvi indistintament i sense manies, dels guanys del classicisme i de l’avantguarda. Al fons, constant al llarg de les tres parts del llibre, el recordatori d’un fet importantíssim: la responsabilitat del poeta envers el seu ofici i l’objecte al qual l’aplica, subratllada al final amb veu potent per una citació d’Albert Camus. A l’inici, encapçalant el llibre, una exactíssima afirmació de Narcís Comadira: ‘La poesia és l’única que té dret a no callar quan una cosa no es pot dir’. Al principi i al final, doncs, el dret i el deure. Entremig, la necessitat de mirar el propi temps, i de participar a l’altre la visió obtinguda. Per a més bellesa.
(Sebastià Alzamora. «Carles Torner, Viure després«, Serra d’Or (Barcelona), núm. 470, febrer del 1999)
* * *
«Poesia religiosa? En el sentit més alt, sens dubte; inevitablement religiosa. En els sòlids fonaments del llibre hi ha la consciència que el mal se la campa per la terra i que l’home és insuficient per combatre’l ni tan sols per entendre’l, i al mateix temps es manifesta la necessitat d’expressar el dolor i el lament. La citació de Comadira –’La poesia és l’única que té dret a no callar quan una cosa no es pot dir’—marca el terreny de joc en el qual ens movem: entre la denúncia del que és inacceptable i l’intent d’expressar l’esperança.
La importància que es concedeix a Viure després a la paraula poètica explica aquest particular afany de brevetat i de concisió en els plantejaments que Torner manifesta clarament, com per evitar que res superflu, ornamental, ens pugui distreure del tema a què ens vol acarar. En alguns casos, no per interès recreatiu sinò per anar més de dret cap a l’objectiu, fa entrar en escena personatges de la Bíblia. Significativament, en trobem un parell que expliciten aquest balanceig entre la negació i el lliurament que és propi dels esperits forts: David, esclau del seu desig fins arribar al crim, i, amb la mateixa força, abocat als salms; Zacaries, el pare del Baptista, que va quedar mut com a càstig per haver dubtat de la promesa de Déu fins que aquesta prometença es compleix, i llavors esclata en un càntic de lloança.
En definitiva, es pot reconèixer una bona poesia quan el lector, havent-la llegit, queda, abans de tota altra consideració, íntimament agraït perquè aquella paraula ha estat dita. La de Torner ha deixat de ser estrictament interessant i s’ha convertit en una paraula imprescindible.»
(Manuel Castanyo. «Entre lament i esperança, sobre Viure després«, El periódico, 30 d’octubre del 1988)
_0.webp)
