Jordi Tomàs

Setmana del llibre en català. Pluja. Diumenge a l’hora del vermut. Dos escriptors amb barba i uns parasols per protegir els espectadors de la pluja. A ells no. Que aguantin. Els protagonistes dels seus llibres pateixen molt més i no es queixen. Són Marc Pastor, autor de Bioko (Amsterdam) i Jordi Tomàs, guanyador del premi el Lector de l’Odissea per El mar dels traïdors (Proa). Ells dos representen la nova fornada de la novel·la d’aventures en català. Si es que es pot parlar de l’existència d’aquest gènere en la nostra llengua.

Sota la pluja semblava que no, però si anam a gratar una mica en la tradició podem concloure que de novel·la d’aventures en català n’hi ha hagut prou. El que ja no és tan habitual és que n’hi hagi d’ambientades al segle XIX i a més a més al mar. Potser un dels pocs precedents d’aquestes dues obres sigui Les pomes d’or, de Baltasar Porcel. «En el fons tota novel·la té un punt de novel·la d’aventures i el repte de la lectura ja és una aventura en si mateix, pel que implica de transformació del lector», assegura Tomàs.

L’autor d’El mar dels traïdors pertany a un col·lectiu que ha conreat el gènere amb profusió: el dels antropòlegs i africanistes. Qui va encetar la tradició de l’africanista-novel·lista d’aventures és Alfred Bosch, actualment parlamentari a Madrid per ERC, professor d’història de l’Àfrica a la Pompeu i autor de L’atles furtiu, una novel·la clarament del gènere que li va valdre un premi Sant Jordi de novel·la, tot i que l’aventura plana perfectament per sobre del conjunt de la seva obra. També és antropòleg en Sànchez Piñol, que en aquest cas basteix una clàssica obra d’aventures, terrestre, això sí, a Pandora al Congo. El nostre escriptor més internacional comparteix professió i gust literari. Gustau Nerín no ha entrat a la ficció, però el seu Un guàrdia civil a la selva és un llibre dels horrors que no deixarà ningú indiferent, perquè la barbàrie ens recorda inevitablement la que narra Conrad a El cor de les tenebres. Segons Tomàs, l’afició novel·lística de l’africanista es deu a que «investigar a l’Àfrica i plasmar el que has viscut no es pot fer en un article científic, t’obliga a deixar-te molta teca».

Marc Pastor va explicar en aquella taula rodona sota la pluja per què no interessava gaire fer novel·la d’aventures del XIX a casa nostra: «el procés de construcció nacional ha d’enaltir els punts positius i no hi ha mirada crítica de cap al nostre passat més immediat, que sovint és molt brutal. No mostram les nostres vergonyes com sí que han fet els escriptors d’altres països».

Certament, la nostra novel·la d’aventures se situa en altres contexts. Potser perquè el país va quedar molt tocat després de les ensulsiades continuades i la progressiva castellanització amb el canvi de dinastia Trastámara, la derrota de 1640 i la del 1714 i això va fer que al XIX hi hagués poca novel·la, potser perquè com a bons nacionalistes els catalans han preferit situar la seva acció en l’Edat Mitjana. Certament, bona part de la nostra novel·la d’aventures té l’època medieval o tardo-medieval com a escenari. Potser sigui també la influència del Curial e Güelfa i sobretot del Tirant lo Blanc, la nostra gran novel·la medieval, que també pot ser llegida com una novel·la d’aventures.

Sigui com sigui, els grans de la nostra literatura han flirtejat amb el gènere: Jaume Cabré a Galceran, l’heroi de la Guerra Negra; Carme Riera a Dins el darrer blau; Emili Teixidor aL’ocell de foc i a Cor de Roure… i també el prolífic Andreu Martín ens deixa un gran relat marítim a L’amic Malaspina, que ressegueix l’expedició del navegant, aquesta sí clarament una novel·la d’aventures ambientada a cavall entre finals del segle XVIII i el XIX.

Així doncs, dos llibres que han coincidit en un mateix any en un mateix espai i en una mateixa llengua ens obliguen a fer una ullada i a concloure que sí, que la novel·la d’aventures en la nostra llengua té una tradició important però que encara queda un llarg camí per recórrer. Això sí, veient el que llegien els autors que en fan i el que llegeixen els joves a les nostres aules avui en dia tot fa pensar que no anem pel millor camí. Tomàs en proposa una solució: «que els clàssics juvenils es llegeixin però a l’aula d’història, amb una visió crítica i mostrant el paral·lelisme amb l’actualitat, perquè, ¿sabem d’on vénen les coses que consumim i les condicions laborals en què s’han fet? Voleu dir que ja no cal parlar d’esclavisme?”

(Sebastià Bennasar. «La novel·la d’aventures en català, un gènere amb múltiples possibilitats», revista digital cultural Bearn [enllaç], 2013)

* * *

Només un autor com Jordi Tomàs, que a la seva faceta de novel·lista suma la d’antropòleg, podia regalar-nos un enfocament tan original del fenomen de les pasteres. […] La genialitat antropològica de Jordi Tomàs consisteix a reemplaçar aquestes dues preguntes per una tercera, en aparença només tècnica, però que amaga una grandesa insospitada: «Com vénen?». A través del protagonista, el jove senegalès Patrick Ejosa, entrem en una pastera, i en fer-ho descobrim un univers simbòlic d’una complexitat astoradora.

(Albert Sànchez Piñol. «Del viatge com a frustració», pròleg a TOMÀS, J. i LAMBAL, P.: El pescador que volia anar al país dels blancs. Barcelona: Pòrtic, 2013, p. 11-17)

* * *

En Patrick Ejosa Lambal, un pescador de Senegal, va narrar de viva veu la seva història al Jordi Tomàs. El resultat d’aquesta mena de confessió, o d’alliberament per part d’en Patrick, és aquest llibre que és pura emoció, i res més que pura emoció.

En Patrick explica amb pèls i senyals la peripècia de fugir en una pastera d’un poblet de Senegal cap a les Illes Canàries cercant una vida millor.

Ni un, ni dos, sinó tres: tres cops ho va intentar en Patrick Ejosa. I les tres vegades va fracassar. O van embarrancar, o els va enxampar la Guàrdia Civil. I apa: cap a casa de nou.

És una manera ben diferent d’entendre els motius i les misèries de la gent que intenta fugir buscant una vida millor. Res a veure amb el tractament que donen tots el mitjans, que et fa apagar la tele o tancar el diari.

Això és periodisme pur, seriós, eficaç i capaç de posar-te la pell de gallina.

És fantàstic, Nosaltres.

(Lia. Ressenya publicada al web Nosaltres Llegim [enllaç], 14 de febrer de 2013)

* * *

Jordi Tomàs es un antropólogo fuera de lo normal, un escritor destacable, un admirable experto en la región de la Casamance (al sur de Senegal), un maestro en ámbitos diversos y un compañero de muchas inquietudes. Un día en Oussouye (a medio camino entre experto, maestro y compañero) me pidió que le ayudase en (sólo técnicamente) a preparar un vídeo para promocionar el libro [El pescador que volia anar al país dels blancs]. Habitualmente, intento ir un paso más allá. El me pidió ayuda como un favor, yo accedí, en un primer momento, por pura admiración. Pero después de conocer a Patrick, de poder charlar con él varias veces, me sentí afortunado de haber podido tener acceso, en vivo, en persona, a una historia fascinante. Por un lado, era un elemento más de motivación para intentar colaborar de la manera más modesta en un proyecto que Jordi ha llevado con una elegancia tremenda. Por otro un motivo más de agradecimiento hacia los protagonistas. Y, por otro, una nueva razón de satisfacción y de gusto por las historias interesantes y bien contadas.

(Carlos Bajo. «La primera persona para un fenómeno actual», dins el blog «Actúa y comunica» [enllaç], febrer de 2013)

* * *

El pescador que volia anar al país dels blancs es simplemente un ejercicio de vida. Una de las principales fortalezas del texto es que no tiene adornos, es simple, directo, en ocasiones casi descarnado. Es el tono más adecuado para la crudeza de la historia que cuenta. Y, a pesar de todo, deja un agradable sabor de boca, una sensación de calma y serenidad que a priori no es lo que se espera. El secreto es la combinación perfecta entre la personalidad de su protagonista (y medioautor) Patrick Lambal y el tono escogido para la narración por el antropólogo (y también medioautor) Jordi Tomàs.

El libro es mucho más que una historia sobre migraciones, sobre todo, en lo que se refiere a todo lo que ha rodeado su creación. Jordi Tomàs es un antropólogo experto en la Casamance, una región del sur de Senegal, y más concretamente en los diolá huluf, posiblemente una de las personas que mejor conoce en el mundo las costumbres y los usos tradicionales del reino de Oussouye ubicado en aquella región senegalesa. Patrick Lambal es, precisamente, un pescador originario de Oussouye, un joven superviviente o como dice el propio Tomàs, un emprendedor. Patrick ha realizado tres veces el viaje en piragua desde las costas senegalesas hasta las islas Canarias y lo ha hecho como tripulante, lo que le convierte en una voz especialmente autorizada para hablar de estos viajes.

La historia de la producción de este libro resulta tan atractiva como sorprendente. Tomàs confiesa que los fenómenos migratorios nunca habían despertado especialmente su interés. Patrick, por su parte, tampoco tenía ninguna intención de contar su historia en un principio. Sin embargo, un día comenzó a hablar, sin siquiera preguntar a Jordi porqué quería conocerla. Simplemente empezó a hablar. Finalmente, el joven pescador descargó toda su experiencia y el antropólogo se encargó de darle forma, de convertir las horas de conversación en un relato coherente y atractivo. El último punto sorprendente es que a todos los efectos, los dos, son autores de esta obra, tanto en lo que se refiere a la cubierta del libro como en los resultados económicos. Ni Patrick había exigido este tratamiento, ni había nada que le exigiese a Jordi hacerlo y, sin embargo, el resultado es la más absoluta naturalidad.

El pescador que volia anar al país dels blancs narra, como ya se ha señalado, la experiencia de Patrick Lambal y sus peripecias por el océano Atlántico en busca de un lugar en el que poderse ganar la vida. El relato de Patrick es sereno, él no va tras el Eldorado, simplemente es un joven inquieto que pretende garantizarle a su padre una vejez plácida. La narración, en primera persona, ataca directamente la atención del lector fundamentalmente porque está planteado con la sencillez de una conversación cara a cara. Seguramente, en muchos momentos la persona que se encuentra ante las líneas de este libro tiene la sensación de estar en realidad ante el propio Patrick.

(Carlos Bajo. «Corage, dignidad y orgullo. Vida en estado puro», ressenya publicada al web Wiriko. Artes i culturas africanas [enllaç], febrer de 2013)

* * *

Le gros livre dirigé par Jordi Tomàs sur les mouvements sécessionnistes africains est très représentatif de cette attention aux phénomènes identitaires, sans tomber, il convient d’emblée de le préciser, dans les travers d’un culturalisme réducteur.

Le livre part d’un constat: sur les 53 États que compte l’Afrique, 25 ont connu, à un moment ou à un autre, des situations que l’on peut qualifier de sécessionnistes. «Ce chiffre, constate Jordi Tomàs, dépasse de beaucoup ce que l’on peut lire dans la plupart des études sur l’identité en Afrique […]» (p. 40). Treize études sont présentées dans l’ouvrage. La plupart des cas sont connus car ils ont fait, ou font encore, la une de l’actualité africaine (Sahara occidental, rébellions touarègues au Niger, Casamance, mouvements régionalistes au Nigeria, Cameroun occidental, Katanga, Sud-Soudan, Somalie, Érythrée), mais ils font l’objet dans le livre d’une analyse synthétique fort bien documentée avec, souvent, des points de vue originaux dont on ne peut ici que donner quelques exemples. Neus Alberich explique comment se fabriquent dans les camps de réfugiés une nation et même un État sahraoui. Jordi Tomàs montre qu’en Casamance, derrière le discours culturaliste se cache un large éventail de «nuances identitaires» qui varient selon le lieu et l’expérience de vie et se croisent avec d’autres appartenances (ethniques, religieuses, mais aussi locales, parti sanes et de genre), si bien que seule une analyse interactionniste et contextuelle permet de rendre compte de cette complexité. Mbuyi Kabunda Badi et Germain Ngoie Tshibambe, s’ils soulignent le caractère néocolonial et artificiel de la sécession katangaise, remarquent aussi que celle-ci a été instrumentalisée par des leaders locaux pour se doter d’une légitimité politique, et que ce phénomène a été favorisé par l’incapacité de l’État congolais à s’accommoder des diversités régionales et ethniques. Albert Farré conclut son étude sur le Sud- Soudan en avertissant que le self-government du Sud ne règlera pas nécessairement la question de la place de peuples minoritaires de la région qui peuvent craindre la «dinkaïsation» des nouvelles instances politiques. Quant au cas de l’Érythrée, apparemment seule véritable success story du sécessionnisme africain jusqu’à présent, Alexandra Dias en relève toutes les limites et même l’échec, puisque les guérilleros libérateurs ont été incapables de se muer en constructeurs d’un État démocratique.

D’autres études de cas nous informent sur des situations moins familières, sans doute parce qu’elles sont plus localisées, de moindre ampleur ou moins violentes. Les mouvements sécessionnistes de l’enclave de Cabinda et la bande de Caprivi trouvent leur origine dans des découpages coloniaux poussés en l’occurrence jusqu’à l’absurde, mais ont aussi à voir avec les défaillances des régimes en place en Angola et en Namibie dans la prise en compte politique, économique et culturelle de ces situations particulières. En ce qui concerne le séparatisme lozi (Zambie) et les aspirations sécessionnistes du royaume Rwenzururu, situé à la frontière de l’Ouganda et du Congo démocratique, qui donnent lieu dans le livre à deux analyses remarquables, nous sommes plutôt en présence d’un problème mettant en relief «la redécouverte des autorités traditionnelles» et la place de celles-ci dans la gestion des espaces dits périphériques.

Pour terminer, il convient de signaler que ce livre propose une réflexion comparative de bonne tenue sur des phénomènes politiques qui relèvent certainement de problématiques plus larges sur les dynamiques identitaires et territoriales, mais qui les poussent à leur extrême.

L’introduction de Jordi Tomàs est de ce point de vue très éclairante. Si elle n’aboutit pas à un modèle, à cause de la diversité des situations, elle suggère quelques pistes de travail. Parmi celles-ci, on retiendra en particulier que ces mouvements participent souvent d’une «créativité identitaire» (p. 43) même lorsqu’ils tiennent le langage de la «tradition»: beaucoup sont en réalité pluriethniques, certains même, surtout ceux qui se sont organisés en lutte armée, sont volontiers critiques de l’ordre social ancien, beaucoup aussi ont des liens marqués avec les diasporas et sont passés maîtres dans l’utilisation des nouvelles technologies de l’information et de la communication. Il reste que ces mouvements sécessionnistes savent aussi, dans de nombreux cas, instrumentaliser la revendication séparatiste pour négocier des accords de paix et aboutir à de nouvelles politiques territoriales, rendant par là même aléatoire la distinction entre mouvements sécessionnistes et mouvements autonomistes ou régionalistes. Ce sont toute cette complexité et toutes ces dynamiques dont l’ouvrage rend compte, sans jamais simplifier dans une théorie générale l’analyse des phénomènes sécessionnistes, car «chaque cas doit être observé à la loupe, constamment contrasté et revisité» (p. 42). Tel doit être en effet le travail incessant du chercheur de terrain.

(Christian Coulon. «La revue des livres: Secesionismo en África«, Politique africaine, núm. 20, desembre de 2010, p. 232-233)

* * *

La biografia [El mestre Joan Tomàs i Parés: passió per la cançó popular] té una estructura temàtica, però amb inici i final, que fan pensar en una estratègia quasi novel·lesca, similar a la que trobem a la cèlebre pel·lícula Ciutadà Kane. El pròleg es titula «Un passat ple de futur», i la setena i última part, «Un futur ple de passat?». La biografia comença amb el fet de la mort de Joan Tomàs, el 7 de novembre de 1967, i les apreciacions fetes en aquell moment per periodistes, amics i col·legues. Totes coincideixen a destacar-ne dues virtuts, la humilitat i la constància, i també el fet que fou un home seriós i treballador.

En aquest punt el biògraf explica el seu objectiu: qui era Joan Tomàs i què va fer per la música a Catalunya? Recorda el fet que el personatge era minuciós i ho guardava tot (partitures, cartes, notes, quaderns, programes). Exposa el seu pla de reconstruir la vida del biografiat tot tenint en compte les seves diverses facetes d’activitat: professor, director de corals, musicòleg i compositor. I regracia tots els qui l’han ajudat en la feina, especialment el pare i l’àvia (fill i muller del biografiat).

Els sis apartats següents van desgranant la vida de Joan Tomàs per mitjà d’enfocaments temàtics: la vida familiar, professor de música, un model de mestre d’orfeons, a la receca de la cançó popular, com a compositor i, finalment, com a difusor (conferenciant, articulista, etc.). […]

El recorregut ens ha donat la clara visió d’un home que dedicà la vida a la música, i el biògraf sent l’escalf de les referències a la feina de l’avi que es van donant en els treballs més recents, espera haver-hi posar el seu propi gra d’arena amb la present biografia i, finalment, espera que, amb l’arxiu ara totalment posat a disposició dels investigadors, Joan Tomàs vagi recuperant el reconeixement i la valoració merescuts pel treball acomplert.

(Ramon Miró. «La biografia del mestre Tomàs», Serra d’Or, núm. 586, octubre de 2008, p. 73-75)

* * *

El llibre que acaba de publicar l’editorial Proa, Un cor aixanti, del bon amic Jordi Tomàs, és un exemple magnífic de connexió entre diferents mons que es troben: la música i la cultura tradicionals de la Vella Europa amb l’acostament a les cultures africanes, tan pròximes i alhora tan desconegudes, almenys per a mi, ho confesso. Aquest jove escriptor i antropòleg, pose en comú i interconnecta els seus coneixements d’història i antropologia amb la seva sensibilitat musical i literària, mitjançant un fil argumental seductor que produeix acostament i genera proximitat.

(Àlex Robles. «Programació», Catalunya Música, núm. 37, maig de 2008, p. 3)

* * *

Varias voces nuevas han hecho su aparición últimamente en la narrativa catalana, confirmando el relevo generacional. Algunos de estos autores firman textos estimulantes, talentosos o innovadores en su temática. Destacamos aquí las novelas de tres escritores de orientación muy diversa, nacidos en la década de los setenta. […] El antropólogo Jordi Tomàs construye en Un cor aixanti (Proa) una singular historia de amor y música en el corazón de África. Aunque la novela es algo más que la fusión de sus dos grandes pasiones –la realidad africana y la música, que estudió de los 8 a los 24 años– ofrece también una mirada crítica sobre el papel de Occidente en la colonización del continente negro, y deja testimonio de la progresiva pérdida de identidad de la etnia ashanti, un pueblo de Ghana.

(Rosa Maria Pinyol. «Novelas para el relevo», La Vanguardia, 8 de febrer de 2008, p. 40)

* * *

El llibre del Jordi Tomàs no només ens ensenya que la música és, indefectiblement, un locus privilegiat de diàleg intercultural, sinó que, gràcies a la sòlida formació musical i musicològica de l’autor, alhora que antropològica i africanista, l’obra ens explica tècnicament (i molt pedagògicament per a inútils musicals com jo) com es produeix l’encontre entre signes musicals, significats culturals i emocions universals. El Rèquiem Aixanti, sigui qui en sigui l’autor (jo ho sé, però no us ho desvelaré) és, sense cap dubte, una magnífica obra d’art, i la novel·la del Jordi Tomàs que ens explica la seva increïble història i la de la musicòloga que el va «descobrir», també… i fins i tot amb menys dubtes
encara!

(Ramon Sarró. «Ein wunderliches Sich-verstehen: Rilke, Tomàs i la mirada aixanti», Studia Africana, núm. 19, 2008, p. 140-142)

El cooperant

Quan en Mukumo desembarca de l’avió, el cel de l’aeroport de Barcelona està teixit de blau i blanc. Com que té la pell negra i el passaport d’un país africà, el policia del control fronterer l’atura amb un somriure franc.
–Vostè ve per cooperar, oi? –li demana, molt cordial, mentre es mira el passaport que en Mukumo acaba de passar-li per sota la finestreta.
–Sí –fa ell, sorprès per la gentilesa del militar.
–Per quina entitat treballa?
–Savis sense fronteres.
–En quin projecte?
–Un per frenar les depressions al barri de la Bonanova.
–Ah, perfecte! –i amb els ulls brillants, li diu–: Fa falta més gent com vostè a casa nostra.
En Mukumo esbossa un somriure desconcertat.
–Patam –cop de mata-segells–. Té un visat per sis mesos. Després l’haurà de renovar, però no pateixi –l’informa, sincer–, vostès els cooperants africans són molt benvinguts a Europa.
–Moltes gràcies –respon ell.
–Si ara acabés el torn, el convidaria a fer una cervesa a casa meva, però tot just acabo de començar-lo –explica el policia de pell descolorida.
–Ah… –fa en Mukumo, desconcertat, i confessa–: No sabia que la gent d’aquí fos tan agradable.
–Ja ho veurà, amic –fa el policia amb els ulls guspirejants–, aquí som tots molt hospitalaris amb els nouvinguts, sobretot si ens poden ensenyar alguna cosa.
–Vaja…– fa ell, gratament sorprès.
–Ja li ho he dit: falten més projectes de cooperació per tal de tornar la felicitat a aquest país. Sort que vostès es van inventar les ONGF, les Organitzacions No Governamentals per a la Felicitat i van fer que tot Occident se’n beneficiés. Sinó, la taxa de suïcidis, depressions, angoixes i complexes hauria crescut fins a límits insospitats!
–Ja té raó, ja –exclama en Mukumo.
–Au, que tingui una bona estada a casa nostra –i li torna el passaport per sota la finestreta i afegeix, picant-li l’ullet– I faci moltes fotos, que així al seu país veuran quanta gent infeliç que hi ha a casa nostra.

(«El cooperant», dins Uns contes tataris. Palma: Documenta Balear, 2007)

* * *

Sóc jo, mare. He tornat, mare. He tornat del país dels blancs. He tornat i t’he vist, mare. Pensava que Déu ens deixaria. Pensava que Déu dalt d’aquest vaixell no existia, però tu tenies raó, mare: Déu és a tot arreu i per això he tornat. Sóc immensament feliç de veure’t, mare, i de veure el pare, els meus germans, els cosins, la gent del barri i del poble, els meus. Veig que, tot i el temps que ha passat, sou tots aquí, la casa continua dempeus, la terra i el ramat encara ens pertanyen i el bosc roman on era.

Hi fa fred, mare, molt de fred, al país dels blancs. Un fred que tanca la gent a casa i mata arbres i animals. Un fred que entumeix l’ànima, i paralitza el cos. Ara entenc per què alguns tenen el caràcter tan aspre, per què alguns ens miren amb aire gèlid, per què molts somriuen poc. Pobrets. Al seu país fa molt de fred, mare. Molt.

Fa anys que vaig marxar. No sabia si tornaria. Ha passat tant de temps! Si sabessis com m’he enyorat, marona meva. No m’he sentit sola, perquè viatjàvem junts molts joves del nostre poble, i perquè Déu era amb nosaltres. Però he enyorat les nits en què els teus cants acolorien la foscor, he enyorat les pluges que beneeixen els nostres camps i que humitegen tota la nostra roba, he enyorat el gust dens i amarg de l’oli de palmera, he enyorat la dolçor i la frescor del vi de palma acabat de collir pel pare, he enyorat els dies en què els meus germans sacrificaven un porc per fer festa grossa i totes nosaltres el rostíem, he enyorat la pasta de nyam cuinada per tu, mare.

Però he mantingut el coratge. Com tu m’has ensenyat. Ni el dia que un dels meus cosins va caure al mar vaig mostrar a aquesta gent de pell ara blanca ara rosada què passava pel meu interior. Hauria volgut afaitar-me el cap, com fem a casa nostra, mare, quan mor algú. Però no ho vaig fer. Vaig anar de dol per dins. Tampoc no vaig poder fer el bragoro, la cerimònia que fa dones les nenes. Els blancs no em deixaven seguir la tradició. Fins i tot em van obligar a fer ceràmica quan sagnava com totes les dones. No he pogut complir amb els nostres costums, mare, allà dalt d’aquell vaixell, ni tampoc en els grans pobles que visitàvem. Malgrat això, he tingut present en l’esperit la nostra manera de fer, els nostres costums, dia rere dia. I ara que he tornat faré el que calgui per purificar-me, demanaré perdó per les infraccions comeses durant el viatge, i esperaré, humil, el perdó diví.

Però he rodat món, mare. He vist pobles de pedra i ciutats plenes de carruatges. He contemplat ports amb vaixells sumptuosos i llacs deu vegades més grans que el nostre Bosumtwi, el llac on les ànimes dels nostres morts s’acomiaden de la vida davant de Déu. He vist muntanyes amb farina de mill als cims i, a les ciutats empedrades, m’he escalfat sota arbres de ferro amb foc al cimall. He anat a cases més grans que l’antic palau del nostre rei, l’Asantehene, que només he conegut per fora, i he tastat fruits més dolços que el mango madur i licors més forts que el vi de palmera vell de sis dies, mare.

(Fragment d’Un cor aixanti. Barcelona: Proa, 2008)

* * *

Quan comença a fullejar-la, aquest cop detingudament, s’adona que té entre les mans una peça de gran magnitud. Allò no ho ha fet un aprenent, un músic principiant. Allò és una obra de maduresa, de gran qualitat. La seva mirada apassionada escruta els pentagrames buscant el més captivador de la partitura. Però no pot: tota ella és fascinant. Tota l’obra desprèn un entramat musical poderós i a la Clara li costa frenar un passar pàgines atabalat. Mentalment no pot abastar el que els seus ulls contemplen i el que la seva oïda interior escolta. Amb una mirada atrafegada vol copsar la grandesa d’aquella música, que combina el to sovint intimista dels solistes amb el pes dramàtic del cor, la tensió de la corda amb el sincopat de la percussió, l’èpica del metall amb la melangia de les veus blanques… L’obra té una riquesa de temes extraordinària, plena de variacions, i sap combinar perfectament la forma clàssica amb el lirisme més romàntic. També destaca per uns ritmes i unes línies melòdiques desconegudes per ella. Farcit de passió, però sense perdre el rigor formal, aquell rèquiem traspua una energia potentíssima, una plenitud d’esperit capaç d’emocionar el més fred dels mortals…

(Fragment d’Un cor aixanti. Barcelona: Proa, 2008)

* * *

Què m’impedeix caure en la barbàrie quan estic envoltat de bàrbars? Començo a escriure aquest dietari a bord del bergantí Verge de Montserrat on visc immers en la vilesa més salvatge que mai no m’hagués pogut imaginar. Vet aquí perquè escric. Per no morir. Perquè mentre escric sóc el jo que era abans d’embarcar. I en canvi, quan surto a coberta, quan veig els meus companys de viatge, quan les narius se m’omplen de la fortor de la sang i la suor d’aquests desgraciats sóc un altre. I aquest altre que hi ha en mi em fa pànic. Si escric i em llegeixo, em lligo al meu passat. Si no escric i no ordeno les meves turbulències, ell, aquell altre que habita en el meu cap des de fa pocs dies, creix, es fa fort dintre meu i se’m menja.

Tot va començar fa poc més de cinc setmanes, el dia 6 d’agost. Vaig embarcar al port de Barcelona amb la convicció que la meva bona sort no havia fet més que començar. Ho vaig fer orgullós, satisfet del meu destí, i sense escoltar les veus que em recomanaven que no pugés. La meva mare, que va insistir i insistir perquè busqués feina a Catalunya, em va suplicar que no me n’anés. La darrera vegada que la vaig veure no parava de dir: «No vull perdre un fill de 23 anys». Vaig pensar que era el típic patiment matern que veu en l’aventura del fill la desventura de la família, i que és incapaç d’entendre els fogots viscerals de la joventut i les ànsies de conquerir horitzons ignots. Però m’equivocava.

I també em va avisar aquell massip del port, que, dissimuladament, mentre carregava les caixes d’arròs i de cigrons, va murmurar, en passar vora meu: «No s’embarqui, senyor metge. Aquest és el vaixell de la mort». Però jo, ni cas. Vaig fer-me el sord, convençut que cal respectar un treballador portuari, però que un metge té deu mil vegades més coneixements que un massip i per tant té més bon criteri en els assumptes de vida o mort. També m’equivocava.

Vet aquí. Vaig embarcar encegat per la meva grandesa professional i he caigut en mans de la baixesa moral més despietada. I ara, al bell mig de l’Atlàntic, estaré cinc o sis setmanes sense poder sortir d’aquest bergantí, envoltat d’aigua i de depravats, sense més companyia que aquest dietari. I també amb el lleu consol d’escriure cartes que qui sap quan arribaran a destí.

Que lluny queden aquells moments de tanta il·lusió, a Barcelona, quan vaig saber que havia d’embarcar cap a un món ple de promeses. Que enrere queden aquells temps optimistes en que alegrement escrivia a la meva mare, al meu cosí i al meu estimat professor les aventures i les desventures del viatge. Que remot aquell dia que em vaig llicenciar en medicina i vaig creure que el món era meu i la meva vida em pertanyia.

(Fragment d’El mar dels traïdors. Barcelona: Proa, 2013)