Novel·la Altres Narrativa Estudis sobre l'autor/autora

Jordi Tiñena

1955-2018

Jordi Tiñena (Barcelona, 1955 – Tarragona, 2018). Novel·lista i Catedràtic de Llengua Catalana i Literatura a l’ensenyament secundari.

Llicenciat en Filologia Hispànica i en Filologia Catalana, l’any 1992 es doctora amb la tesi La novel·la històrica catalana (1862-1882). És professor de l’institut Campclar de Tarragona des de l’any 1983, feina que l’empeny a realitzar adaptacions de textos medievals per a alumnes. És responsable de versions i edicions d’obres com Blandín de Cornualla (1987), El llibre de les dones (1988), de Jaume Roig, Curial e Güelfa (1989), Tirant lo Blanc (1992), de Joanot Martorell, o Lo somni (2004), de Bernat Metge.

Tiñena és autor d’una important obra literària que comprèn novel·les com Mort a Menorca (1994, finalista del premi de novel·la Carlemany), Un dia en la vida d’Ishak Butmic (1995, premi de Novel·la Ciutat d’Alzira del 1994), Els vespres de don Magí Castellarnau (1995), La dona del grill (1996) i El comediant de Perpinyà (1997, finalista del Premi Llorenç Villalonga). Amb Dies a la ciutat (1998) guanya el premi Pin i Soler de Narrativa. També és autor de les novel·les L’ombra del coronel (2002), El mercant (2005), Peix de gat (2011), El gos suïcida (2012, finalista del premi Sant Joan del 2010) i El somriure del viking (2017). Amb La mort sense ningú (2016), s’endinsa en la novel·la policíaca, gènere que recupera en el seu darrer títol, Joc d’identitats (2018). L’any 2015 se li concedeix el premi Tarragonès de Creació i, el 2016, el Premi Enlaira a la Trajectòria.

Va ser soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Berta Ramos.
Fotografia de la portada: © Xavi Jurio.

Castellano

Castellano Jordi Tiñena

Jordi Tiñena (Barcelona, 1955 – Tarragona, 2018). Novelista y Catedrático de Lengua Catalana y Literatura en la enseñanza secundaria.

Licenciado en Filología Hispánica y en Filología Catalana, en el año 1992 se doctora con la tesis La novel·la històrica catalana (1862-1882). Es profesor del instituto Campclar de Tarragona desde el año 1983, trabajo que le lleva a realizar adaptaciones de textos medievales para alumnos. Es responsable de versiones y ediciones de obras como Blandín de Cornualla (1987), El llibre de les dones (1988), de Jaume Roig, Curial e Güelfa (1989), Tirant lo Blanc (1992), de Joanot Martorell, o Lo somni (2004), de Bernat Metge.

Jordi Tiñena es autor de una importante obra literaria que comprende novelas como Mort a Menorca (1994, finalista del premio de novela Carlemany), Un dia en la vida d’Ishak Butmic (1995, premio de novela Ciutat d’Alzira de 1994), Els vespres de don Magí Castellarnau (1995), La dona del grill (1996) y El comediant de Perpinyà (1997, finalista del premio Llorenç Villalonga). Con Dies a la ciutat (1998) gana el premio Pin i Soler de Narrativa. También es autor de las novelas L’ombra del coronel (2002), El mercant (2005), Peix de gat (2011), El gos suïcida (2012, finalista del premio Sant Joan de 2010) y El somriure del viking (2017). Con la obra La mort sense ningú (2016), se adentra en la novela policíaca, género que recupera en el su último título, Joc d’identitats (2018). En el año 2015 se le concede el premio Tarragonès de Creació y, en 2016, el premio Enlaira a la Trajectòria.

Fue socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Berta Ramos.
Fotografía de la portada: © Xavi Jurio.

English

Jordi Tiñena English

Jordi Tiñena (Barcelona, 1955 – Tarragona, 2018) was a novelist who taught Catalan Language and Literature in secondary schools.

After graduating in Hispanic Philology and Catalan Philology, he obtained a PhD in 1992 with the thesis La novel·la històrica catalana (1862-1882). After 1983, he taught at the Campclar secondary school in Tarragona, and in the course of this work he was motivated to adapt medieval texts for his students. In this endeavour, he produced versions and editions of such works Blandín de Cornualla (1987) and El llibre de les dones (1988), by Jaume Roig, Curial e Güelfa (1989) and Tirant lo Blanc (1992) by Joanot Martorell, and Lo somni (2004) by Bernat Metge.

Jordi Tiñena is the author of a substantial body of literary work including the novels Mort a Menorca (1994, finalist for the Carlemany Prize for the Novel), Un dia en la vida d’Ishak Butmic (1995, winner of the 1994 Ciutat d’Alzira Prize for the Novel), Els vespres de don Magí Castellarnau (1995), La dona del grill (1996), and El comediant de Perpinyà (1997, finalist for the Llorenç Villalonga Prize). His book Dies a la ciutat (1998) was awarded the Pin i Soler Prize for the Novel. He also published the novels L’ombra del coronel (2002), El mercant (2005), Peix de gat (2011), El gos suïcida (2012, finalist for the 2010 Sant Joan Prize), and El somriure del Viking (2017). With La mort sense ningú (2016), he ventured into the genre of the crime novel, in which he also published his last book Joc d’identitats (2018). In 2015 he was awarded the Tarragona Prize for Creation and, in 2016, the Enlaira Award for his literary career.

He was a member of the Associació d Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers – AELC).

 

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Berta Ramos.
Cover photograph: © Xavi Jurio.

Biografia

Jordi Tiñena i Amorós neix a Barcelona el 3 de maig de 1955.

A partir dels deu anys viu a Tarragona, on passa la major part de la seva vida. Es llicencia en Filologia Hispànica i en Filologia Catalana i l’any 1992 es doctora amb la tesi La novel·la històrica catalana (1862-1882). Des del 1983 exerceix la docència a l’institut Campclar de Tarragona, del qual també va ser director i Catedràtic de Llengua Catalana i Literatura. Compagina la feina com a docent amb l’adaptació de textos medievals per a alumnes. D’aquesta manera, l’any 1987 publica la versió del títol anònim Blandín de Cornualla. També és autor, entre d’altres, de les versions i edicions d’El llibre de les dones, de Jaume Roig, i de les novel∙les cavalleresques Curial e Güelfa, anònima, i Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. L’any 2004 publica la versió de Lo somni, de Bernat Metge.

Com a novel·lista, Jordi Tiñena enceta la seva carrera l’any 1994 amb la publicació de Mort a Menorca, títol amb el qual queda finalista premi de novel∙la Carlemany. El mateix any guanya el premi de Novel·la Ciutat d’Alzira pel seu segon llibre, Un dia en la vida d’Ishak Butmic, obra que tracta del setge de Sarajevo durant la guerra de Bòsnia. També és autor de les novel·les Els vespres de don Magí Castellarnau, del 1995, La dona del grill, publicada l’any 1996, i El comediant de Perpinyà, del 1997 i amb la qual queda finalista del Premi Llorenç Villalonga. L’any 1998 obté el premi Pin i Soler de Narrativa per Dies a la ciutat. Ha publicat, encara, les novel·les L’ombra del coronel, apareguda l’any 2002, El mercant, del 2005, i Peix de gat, que apareix el 2011. Amb El gos suïcida, publicada l’any 2012, havia quedat finalista del premi Sant Joan del 2010. L’any 2016 publica el títol La mort sense ningú, amb el qual s’estrena en el gènere de la novel·la policíaca. Els darrers títols que publica són El somriure del viking, de l’any 2017, i Joc d’identitats, publicat el 2018 i amb el qual recupera el gènere de la novel·la negra.

A banda de la seva intensa i rellevant tasca com a novel·lista, ha publicat narracions esparses com «El guia», «L’entrevista», «Esperant», «El manuscrit» o «La por blanca», aparegudes en en diverses compilacions. És autor, a més, de guies i estudis de literatura com Guia de consulta ràpida de literatura, del 1994, i Guia de lectura de Tirant lo Blanc, del 1999. Durant anys també va publicar publicar una columna setmanal a l’edició de Tarragona de La Vanguardia i, posteriorment, a la revista Fet a Tarragona. L’any 2015 se li concedeix el premi Tarragonès de Creació i, el 2016, el Premi Enlaira a la Trajectòria.

Jordi Tiñena mor a Tarragona el 23 de març del 2018. Del 19 al 22 de febrer de l’any 2019, pràcticament un any després de la seva mort, els escriptors, la ciutat de Tarragona i la Càtedra Josep Anton Baixeras de Patrimoni Literari Català de la Universitat Rovira i Virgili dediquen les jornades d’estudi «El plaer d’escriure. Jornades Jordi Tiñena: obra literària i pedagògica». El 19 de març de 2019 se li fa un homenatge al Centre de Lectura de Reus.

Jordi Tiñena. © Xulio Ricardo Trigo.
Jordi Tiñena. © Xulio Ricardo Trigo.
L'autor, durant una signatura de llibres, l'any 1995.
L'autor, durant una signatura de llibres, l'any 1995.
Jordi Tiñena amb l'escriptor Amin Maalouf, durant la investidura d'aquest com a doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili.
Jordi Tiñena amb l'escriptor Amin Maalouf, durant la investidura d'aquest com a doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili.
L'any 2007, en un viatge a Menorca. © Enrique Gómez.
L'any 2007, en un viatge a Menorca. © Enrique Gómez.

Premis

  • Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira (1994): Un dia en la vida d’Ishak Butmic.
  • Premi Pin i Soler de Narrativa (1998): Dies a la ciutat.
  • Premi Tarragonès de Creació (2015).
  • Premi Enlaira a la Trajectòria (2016).
Coberta del llibre <i>Un dia en la vida d'Ishak Butmic</i>.
Coberta del llibre Un dia en la vida d'Ishak Butmic.

Entrevistes [selecció]

  • BELLMUNT, Cinta S.: «Els clàssics acaben sent com el retrat de l’àvia», Nou Diari, 17 de setembre de 1994.
  • BERTRAN, M. Victòria: «Tenia pendent una novel·la negra», Diari de Tarragona, 26 de setembre de 2016, p. 14.
  • BONADA, Lluís: «De divulgador a creador», El Temps, núm. 554, 30 de gener de 1995.
  • BONADA, Lluís: «La novel·la té un fil argumental, però tot gira al voltant del personatge de Teresa», El Temps, núm. 1415, 26 de juliol del 2011, p. 68.
  • ORENSANZ, Toni: «Sembla que ens hem contagiat del ritme de la narració audiovisual», La Vanguardia. Tarragona, 28 d’octubre del 2011.
  • PEROY, Rosa: «Jo volia un policia-filòsof per poder especular, elucubrar, pensar, relacionar…», La Mañana, 29 de setembre del 2016.
  • SOLER, Albert: «Potser en un futur els enterraments seran virtuals, a Facebook», Diari de Girona, 14 de setembre del 2016.

    • Vincles

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Jordi Tiñena feia tres anys que no apareixia amb una novetat narrativa. Des de Dies a la ciutat, que va aconseguir el premi Pin i Soler del 1998, que l’autor barceloní resident a Tarragona no tornava als prestatges de les llibreries. Ara torna amb L’ombra del coronel i ho fa inaugurant una nova col·lecció, La Miloca, una sèrie que l’editorial tarragonina Arola Editors vol dedicar a la narrativa contemporània. Una col·lecció que, com a mínim, ha aconseguit una estrena de luxe. Acurada presentació i el fitxatge d’una de les plomes més segures i fermes que hi ha al panorama català actual.

    Allunyat dels cenacles públics i sense figurar en el món dels autors mediàtics, requisits que de vegades passen per damunt de les pròpies condicions creatives a l’hora de valorar l’obra i la feina d’un autor, Tiñena ha protagonitzat una carrera curta i sòlida que va començar l’any 1994 amb Un dia en la vida d’Ishac Butmic, que va aconseguir el premi Ciutat d’Alzira. El mateix any va ser finalista del premi Carlemany amb Mort a Menorca. Després vindrien Els vespres de don Magí Castellarnau, La dona del grill i El comediant de Perpinyà, finalista del premi Llorenç Villalonga del 1996. En un altre ordre de coses, també ha estat el responsable de les adaptacions dels clàssics catalans Tirant lo Blanc, Curial e Güelfa i Spill.

    Seguir les seves novel·les ens situa al davant d’un autor capaç de trenar històries de les que es llegeixen amb ganes, lligades sense escletxes i treballades amb rigor i precisió. En aquest sentit, la trajectòria literària de Tiñena ha anat caminant del passat al present i cada nova novel·la s’ha anat acostant més a l’actualitat fins a arribar a L’ombra del coronel, que se situa a la Catalunya de començaments de la dècada dels cinquanta, després de la Guerra Civil i quan la societat dels vençuts comença a lluitar per aixecar el cap i sortir de l’ostracisme a què els sotmeten els vencedors.

    (Jordi Cervera. «Caminar pel temps», Avui Cultura, 13 de juny del 2002, p. XIV)

    * * * 

    A hores d’ara, el franquisme com a tema, en tota la seva dimensió cronològica (guerra, dictadura i postfranquisme de galtes rosades), ja ha donat una bona colla de fruits literaris. En català i referint-se a Catalunya, hi ha hagut textos que s’hi han acarat des del mateix moment en què es produïa el fenomen i altres que han provat de reflexionar-hi amb posterioritat. Sales, Pedrolo o Baixeras poden ser exemples del primer tipus. Els exitosos Pa negre, d’Emili Teixidor, o Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, podrien ser-ho del segon. Jordi Tiñena, que en les dues darreres dècades ha anat construint una sòlida i coherent obra narrativa, hi ha dedicat el seu darrer títol, en què, d’alguna manera, conflueixen els diferents interessos temàtics de l’autor. Efectivament, Tiñena ha mostrat, d’una banda, una predilecció per conflictes polítics pròxims en el temps, en què es posava en joc la llibertat de les persones, i en què ell podia mostrar fins a quin punt la condició humana pot degradar-se. És el cas de novel·les com Un dia en la vida d’Ishak Butmik (premi Ciutat d’Alzira, 1994; 1995), dedicada al llavors fresc conflicte dels Balcans, o d’El mercant (2005), d’un caràcter més abstracte però que prenia com a referent la situació kafkiana que viuen els presoners en alguns conflictes del s. XXI. Per altra banda, Tiñena ens ha acostumat a la novel·la històrica, en un viatge per diferents èpoques. En moltes d’aquestes novel·les, l’autor ha volgut que Tarragona se’n constitueixi en l’escenari, ja sigui a l’edat mitjana (La dona del grill, 1996), al segle XVI (Dies a la ciutat, Premi Pin i Soler 1998; 1999) o al segle XVIII (El vespres de Don Magí Castellarnau, 1995). A Peix de gat, la novena i, per ara, darrera novel·la publicada de Tiñena sembla que conflueixin totes aquestes coses. Està ambientada a Tarragona, bàsicament al barri del Serrallo, en un període històric molt concret, el franquisme, i, com les novel·les esmentades en el primer grup, ens mostra la vilesa a què pot arribar la condició humana, encara que, aquí, amb espurnes d’ironia i d’esperança.

    (Joan Cavallé. «Peix de gat», Diari Més, 19 de gener del 2012, p. 14)

    * * * 

    Una llarga trajectòria farcida de novel·les excel·lents avala el nou títol de Jordi Tiñena, un autor que ha guanyat premis com el Pin i Soler o el Ciutat d’Alzira i que ha conreat principalment la narrativa, amb incursions en la novel·la històrica.

    En Tiñena és un novel·lista que sap harmonitzar magistralment el llenguatge amb l’època i amb els personatges que escull a cada llibre, una característica no tan freqüent com seria desitjable. Al capdavall, però, les històries les construïm amb paraules i la dosi de versemblança necessària a cada novel·la comença en aquest port; de fet, cada novel·la és un port on van arribant personatges, cadascun amb la seva història, amb les seves pulsions vitals que s’estendran pel territori escollit.

    (Xulio Ricardo Trigo. «Jordi Tiñena, El somriure del viking«, Serra d’Or, núm. 697, gener del 2018, p. 71)

    Entrevistes

    —Què pot explicar de la darrera novel·la que acaba de publicar? 
    —Bé, s’acaba de publicar però és una novel·la anterior a la que va sortir l’any passat, és a dir, està escrita abans. El gos suïcida va quedar finalista del premi Sant Joan 2010 i no es va publicar, perquè aquest guardó només publica l’obra guanyadora. Llavors la vaig guardar i ara he tingut temps de revisar-la i posar-la en solfa per publicar-la.

    —Argumentalment, el relat pivota sobre dos personatges, un d’ells professor de literatura. 
    —És la història de dos personatges, principalment, que conviuen durant una temporada en un mas aïllat a prop d’un poble de la Provença francesa. És una història que els posa en contacte i els temes són la fragilitat de les aparences i la dificultat de prendre decisions en moments de tensió a partir d’un conjunt d’històries.

    —El protagonista viu angoixat per la precarietat laboral, un tema molt actual… 
    —Sí, és un professor que va a acabar una tesi a París, i les coses no surten com ell espera. No té prou diners i accepta una feina temporal per escriure les memòries d’un personatge important, un exministre, en aquest mas a Provença. El que passa és que s’imagina que hi estarà un any tranquil·lament escrivint i fent la seva feina, i de cop i volta tot plegat es complica amb l’aparició d’un personatge que no sap qui és. Ell tampoc no s’atreveix a preguntar, perquè no gosa enfrontar-s’hi, i va acceptant obligacions fins que decideix qüestionar-lo, i a partir d’aquí s’embolica la troca.

    —Els lectors es poden sentir identificats amb la situació del protagonista, a qui les coses no li surten com voldria, no?
    —És cert, de fet és un dels grans temes de la literatura i un dels temes que jo tracto habitualment, que és la dificultat de reaccionar per canviar el propi paper. Tots plegats som bastant presoners del paper que ens hem fabricat en societat, del que ens hem atribuït i el que ens han atribuït els altres. Quan l’entorn canvia, aquest paper queda en una fragilitat extraordinària però assumir-ne un de nou realment és molt difícil quan estàs acostumat a reaccionar d’una manera i, a aquest personatge, entre altres coses li passa això.

    —Com influeix el fet que vostè també faci edicions de textos clàssics en la seva trajectòria novel·lística?
    —És possible que hi hagi influït al principi. De totes maneres, jo vaig començar a escriure preparant versions modernitzades dels clàssics catalans, i només quan ja n’havia fet força em vaig decidir a fer el pas a la narració de creació pròpia, però sí que en aquell moment la història pesava molt. Vaig començar a escriure com a extensió de la meva feina de professor, però amb el que em trobo a gust és fent creació pròpia.

    —Com veu el panorama literari català actual?
    —Crec que s’ha de distingir entre la producció de literatura, que afecta sobretot a autors, i una altra cosa és la distribució i la comercialització, que afecta més a editors. Des d’aquest punt de vista, la literatura catalana està en un bon moment. Hi ha molta producció i de qualitat, i s’edita amb regularitat. És un nivell perfectament equiparable o fins i tot una mica més alt que el d’altres mercats. Les coses estan bé, el que falla fonamentalment és la sortida, ja que es tradueix molt poc del català a altres llengües. La projecció exterior està molt limitada, i ja no parlem de la professionalització en el sentit econòmic, perquè això amb el mercat que tenim és molt difícil.

    —Té algun altre projecte entres mans?
    —He tingut una temporada molt carregada de feina, ara de moment tinc ganes de descansar, però això és molt difícil, perquè sempre hi ha idees que ronden pel cap. De fet, em tempta força escriure algun llibre novel·lat però que tingui com a personatge de rerefons el Leandre Saún, un militant històric del PSUC que acaba de fer cent anys. Encara no li he ni comentat, però em tempta aquesta idea. 

    (Alba Porta: «Tots plegats som presoners del paper que ens hem fabricat en societat», Diari Més, 11 d’abril del 2012, p. 25)

    Antologia

    L’últim cop que havia visitat Tarragona s’havia barallat amb la dona del seu cosí. Hi havia estat només un parell de dies, però n’hi havia hagut ben bé prou. La dona, feta a la seguretat i a la vida rutinària del benestar, el temia; no li agradava perquè li duia la intranquil·litat, la promesa de problemes. Aquell cop Cristià ho havia entès perfectament i no s’havia ofès quan la dona li havia demanat que marxés. Fins i tot l’havia complagut i havia evitat de sortir gaire al carrer, i li havia estalviat donar explicacions de l’hoste que tenien a casa. Aquesta vegada, en la situació en què estava, no es feia il·lusions de ser rebut de millor manera. L’edat agreja el caràcter i els diners ens fan més porucs. 

    A la mateixa hora, però pel camí de Lleida, arribava també a Tarragona el carruatge de l’inquisidor Enrique Ibáñez. Igual que Cristià, venia de Saragossa i portava el cos capolat per tots els bots del camí. Havia sortit alguns dies abans que el provençal i havia fet llargues aturades per tal d’evitar la fatiga del viatge. Davant seu l’havien precedit per tenir-ho tot a punt quan arribés i només l’acompanyava el seu secretari, Juan Barbate, i el fantasma de Guillem de Najac, que no l’abandonava des de feia més de vint anys, quan va arribar-li a les mans un llibre confiscat a un fraticel titulat Tractatus contra manicheos. Però no se li va aparèixer immediatament. Guillem de Najac, autor del tractat, havia sigut un dels valdesos que formaven els pobres de Lió de Duran d’Osca que al segle XIII van ser perseguits per l’Església acusats d’heretgia. A diferència de Duran d’Osca, però, Najac no havia acceptat tornar al si de l’Església i no hagué de tornar-se’n a separar quan ho féu novament aquell. Ibáñez havia començat a llegir el llibre atret per una curiositat irreprimible i es trobà davant d’un text sòlid que pretenia aportar arguments als valdesos en les polèmiques amb càtars i catòlics. Un dia, llegí una argumentació que considerà falsa i ho digué en veu alta. Fou llavors que se li aparegué el fantasma del valdès, decidit a polemitzar. De primer només el visitava molt de tard en tard, i sempre a petició de l’inquisidor; però cada cop les visites foren més freqüents i ben aviat s’instal·là a casa seva. Ibáñez l’havia trobat fascinant i útil, almenys al començament. Amb ell podia parlar i discutir sense temors, i tant era el seu confident com el seu adversari. Però d’això feia massa temps. A mesura que els anys l’havien anat apagant i el caràcter se li havia fet més inconstant i menys temperat, havia vist que el fantasma sabia massa i era cada cop més insolent, i començà a trobar-lo enutjós, inoportú o francament insuportable. I al final, n’havia perdut el control. Amb tot, qualsevol intent d’alliberar-se d’ell havia resultat inútil. El fantasma de Guillem de Najac l’acompanyava sempre i se li feia visible quan li convenia. 

    A diferència de Cristià, però, Ibáñez venia a la ciutat per acabar una feina, l’hi esperaven i la seva visita despertava sentiments diversos. Però tampoc no hi venia de grat i s’hauria estimat més no haver sortit de Saragossa. 

    A la mateixa hora, doncs, poc abans que tanquessin les portes de la muralla, l’inquisidor aragonès Enrique Ibáñez i el contrabandista provençal Gastó Aventín entraven a Tarragona. 

    (Fragment del llibre Dies a la ciutat. Tarragona: El Mèdol, 1998, p. 17-19)

    * * *

    La dona que duia l’hàbit de beguina passejava els signes del cansament i de la tristesa pels carrers entollats per la pluja de la ciutat de Barcelona. La mort de Mariona Munnar no hauria pogut emparar ningú, encara que ho hagués volgut. I sorprenentment, perquè la beguina no era una persona que fos fàcil veure plorar.

    Aquell matí, després d’haver conegut la mort de la Munnar, la beguina havia anat a reposar el seu ànim a l’església del Pi, on solia.

    —Us veig molt abatuda. Què puc fer per vós? —el prevere Tàpies no havia deixat de notar el trasbals de la dona.

    Na Trialls va estar a punt de rendir-se i abandonar-se al consell acollidor del capellà que tan sincerament se li oferia. Va reprimir-se, però, al darrer moment. Acostumada a la prudència, no va ser capaç de vèncer la seva desconfiança.

    —No és res, pare. Gràcies, tanmateix. Reseu per l’ànima de Mariona Munnar i per la de tots nosaltres.

    Mossèn Tàpies va capcinejar, va prémer lleument l’espatlla de la dona en un gest de coratge i va deixar-la en la solitud freda de la nau, en aquella hora gairebé buida del tot. No va marxar, però, sinó que va romandre quiet, darrera d’una columna a prop de l’altar. Des d’aquella posició podia veure la dona sense destorbs. Na Trialls tenia el posat absent, amb els ulls fixos a terra. Al cap d’uns instants d’immobilitat, va senyar-se i va moure els llavis, com si pregués i immediatament va amagar el rostre entre les mans i va començar a fer-ho; però sobtadament va interrompre el seu moviment i, en lloc d’aproximar-se a la dona que plorava, va deixar-se veure i va seure al primer banc. Era una manera de dir-li que era allí, si el volia. Quant de temps feia que coneixia aquella dona? Dos anys? Potser tres, a tot estirar. Deien que era menorquina i que estava al servei d’un cavaller de Mallorca. I també deien que li prestava serveis no prou dignes. Mossèn Tàpies, però, l’únic que podia dir d’ella era que semblava prou devota i de bons costums: visitava malalts i presos, socorria necessitats, feia encàrrecs pietosos, assistia als oficis i sostenia la vella Munnar que vivia en una casa prop del mercat. Res que pogués ser reprovat, doncs. Si algun secret hi havia en el seu passat, era ben seu i de Nostre Senyor Déu que havia de jutjar-la.

    (Fragment inicial del llibre La dona del grill. Barcelona: La Magrana, 1996, p. 7-8)