—T’atreveixes a valorar la teva obra?
—És molt difícil ésser objectiu amb la pròpia obra. L’autor, com a lector, no controla correctament tots els elements de comunicació amb el seu públic. Jo només puc llegir com si no fos escrit per mi el llibre Iniciació a la Química. És un llibre que m’impressiona molt. El jove que el va escriure –que ja no som jo– és d’una potència expressiva i clarividència sobre el futur –el meu futur humà– que em sorprèn.
—Quina creus que pot ser la definició de la paraula poesia?
—És una de les formes de dir la veritat i avançar en el coneixement de la realitat. Cal que sigui densa de llengua i de sentit, i en la qual no hi pot haver cap paraula fora de lloc. Cal també que sigui polisèmica –un poema sempre diu moltes coses alhora– i útil, que ajudi a la gent a viure, que es pugui recitar i que tengui música. La poesia, tal com jo l’entenc, és com una escultura o un arbre: tot és una peça. La novel·la està feta com una casa de petits maons i referits; per contra, la poesia no té decoració. Es fa necessari, doncs, que la bellesa sigui estructural i poc confortable.
—Quina influència tenen els teus versos en la teva vida?
—En certa manera, els meus versos són el meu dietari, on es pot veure l’evolució del meu pensament i se’n poden destriar les meves petjades biogràfiques. El fet que la meva poesia consideri sempre el pensament científic, o el pensament, com una de les seves variables, fa que això, a voltes, no es noti gaire. He d’afegir en aquest punt que la poesia ha estat un consol molt gran en front de situacions de dificultat al llarg de la meva vida.
—Com s’aconsegueix relacionar poesia i ciència?
—Tot començà amb els presocràtics, en què, en el seu pensament, no hi havia distinció entre ciència i poesia, per exemple, el poema de Parmènides. Continua amb els poemes didàctits a l’època hel·lenística, Arat i el seu Phenomenon. Al món llatí, Lucreci a De Rerum Natura, estotja una quantitat d’idees i de formes de dir que encara avui en dia ens serveixen. A la nostra cultura, Goethe és un màxim. Té dos llibres sols d’aquesta temàtica i molts de poemes dispersos. Al segle XX, tal volta Miroslav Holub, un txec patòleg que empra la ciència per escriure, és l’autor de més èxit. Tot allò que és humà o de la natura és susceptible d’ésser convertit en un poema. L’home esguardant la natura, fa ciència o poesia?
—Ets un científic que fa poesia, o un poeta que fa ciència?
—A la poesia de W. Wordsworth pots trobar la resposta. «The child is the father of the man / thus by natural piety…». Som humans, la professió és secundària. És, per tant, l’home –el poeta– qui fa ciència i no pas a l’inrevés. Per contra, la ciència li ofereix uns recursos en la visió i l’expressió que el fan més personal.
—Què és el que no ha de fer mai un poeta?
—Falsificar la poesia, mentir-nos amb la retòrica, fet que és més habitual del que sembla. O escriure en prosa: no hi ha res més antitètic. He arribat a pensar que la poesia no forma part de la literatura com avui l’entenem, és una altra cosa possiblement més propera a la dansa o la música que a la literatura de consum i suplement de diaris.
—I un científic?
—Perdre la sensibilitat d’un infant.
—Què n’opines de la dita la poesia és amb mètrica o no és…?
—Crec que l’expressió exacta de Blai Bonet és «“la poesia és una mètrica o no serà». L’espai sonor, oral, del poema és sempre essencial. Seguir els patrons clàssics ajuda molt, és anar en carruatge per un camí de pols. Si un opta pels vers lliure o la prosa, creua la garriga a peu i de través: és molt fàcil esgarrinxar-se. A voltes les coses no són tan clares. El vers lliure de T. S. Eliot a Four Quartets, per exemple, és d’una complexitat sonora importantíssima. I algunes proses d’en Foix són escrites en alexandrins amagats. Els versos lliures de Joan Vinyoli són plens de decasíl·labs i alexandrins mesclats amb d’altres, no és totalment mètric però tampoc arriba a ésser ·prosa retallada·, sinó que s’assembla més a una mena de mètrica líquida. Per tant, la mètrica sempre és essencial, evident o amagada. La poesia mai no és prosa, fins i tot quan s’escriu amb l’aparença de prosa. […]
—Per quin motiu et va captivar l’obra de Robert Graves?
—Vaig llegir Graves influenciat per Gabriel Ferrater. M’agraden els seus poemes històrics i mitològics, els poemes de descripcions de paisatges i de la defensa de l’unió de l’home i la natura. També els tan celebrats poemes d’amor, que són molt subtils. Ell es defineix sempre sols com a poeta. Considera l’ofici de poeta com a sagrat, com el bard antic. Però, especialment m’interessa l’erudit ocult, que empra la cultura per sobreviure com a ésser humà. Així, tant la mitologia gaèlica com el grec o el llatí, l’ajudaren. Quan necessità doblers per l’educació dels fills va crear les fabuloses novel·les històriques que sempre menyspreuà un poc, però que construí amb un rigor brutal de documentació i llengua.
—Has quedat satisfet amb les traduccions has fet de l’obra d’aquest autor?
—És molt difícil ésser objectiu. Sols he publicat sis poemes, set si afegesc una paràfrasi. Em va ajudar molt Llúcia Graves i el resultat va agradar a molta gent que sempre m’ha animat a continuar. Amb la meva feina de químic a la Universitat, això no ha estat possible.
(Josep Pizà Vidal: «Àngel Terron», S’Esclop, núm. 29, octubre de 2006)
_0.webp)
