En poques hores s’aixecaria, arrossegant la cama que el consumia de dolor alguns dies, i, amb el coc d’ametlla que havia preparat la tarda abans la seva dona, es dirigiria al Centre Obrer, local centenari que formava part de la seva història. Allí trobaria un grapat de companys, tots més joves que ell, amb qui celebraria un doble aniversari que era més significatiu que el del seu naixement o el del seu casament: un de feliç —el de la proclamació de la 2a República, a 1931— i un de nefast —l’entrada a la població de les tropes franquistes set anys més tard. La casualitat havia marcat la mateixa data per a l’esclat de les il·lusions i per a la imposició del terror.
Pel camí, passaria per davant d’alguns escenaris que li evocarien records, especialment el que tenia esculpit a l’ànima: la casa on havia viscut fins feia pocs anys l’assassí del seu pare i on encara habitava la seva família, el seu fill i els seus nets, a qui mai perdonaria. Li havien arrabassat un dels éssers més estimats —el seu pare—, però havia aconseguit evitar que ho fessin amb la seva filla —almenys això es pensava.
(Fragment de Tots els colors del vent. Benicarló: Onada Edicions, 2017)
* * *
Només fa dos dies que estic aquí dins i sembla que faci dos anys. No sé quant de temps hi hauré d’estar, espero que sigui poc, però les hores passen molt lentes i d’alguna manera m’he d’entretenir. Ma germana, la meua estimada germana, m’ha donat un grapat de papers perquè escrigui, amb un llapis rosegat dels xiquets. Em diu que la meua vida s’ha de conèixer, la d’un entre molts altres que hem sacrificat una bona part de la nostra existència per la llibertat.
Si he de ser sincer —i ho vull ser, quin sentit tindria no ser-ho, què he de perdre?—, jo mai he volgut ser un heroi, més aviat he sigut un covard i la meua conducta ha respost a la necessitat de sobreviure.
No crec que lo que jo escrigui serveixi per a res més que per passar les hores i reflexionar sobre què m’ha portat on estic. Igual amb uns anys, els meus nebodets llegiran aquestes tristes memòries. Els nebodets, sí, perquè jo ja no crec que tingui fills. M’he fet vell, no tant pels anys que tinc sinó d’esperit. Després de tot el que he vist no m’han quedat ganes de portar ànimes innocents al món.
(Fragment d’Una lluna a la finestra. Benicarló: Onada Edicions, 2020)
* * *
Finalment, he vist satisfet el primer dels meus desitjos. No és el primer en intensitat, però sí en la llista de tots els que he de fer realitat. No ha estat una tasca senzilla ni portada a terme espontàniament. Les obres d’art necessiten una planificació detallada, mil·limètrica perquè no s’ensorri per culpa d’un error de càlcul insignificant.
La idea va néixer fa uns anys per un motiu que va despertar un tret del meu caràcter que desconeixia, de tant amagat com el portava. El primer impuls va ser tirar pel dret i executar immediatament el que ha arribat a ser l’embrió del magnífic projecte que estic desenvolupant, com les grans construccions de la història de la Humanitat, que s’han anat transformant amb el pas del temps fins a arribar a ser majestuoses, però alguna cosa del meu interior em va aturar, encara no era el moment. Quan tot va començar no tenia totes les dades que ara he reunit ni tampoc l’experiència que he acumulat. Necessitava tot el temps que he esperat per madurar cada un dels passos, prendre notes de les mesures, de l’entorn, dels moviments de la víctima, de què li havia de preguntar en tenir-la davant i de com li explicaria per què moriria.
(Fragment de Murs d’aigua. Benicarló: Onada Edicions, 2023)
* * *
Abans de sortir de l’habitació, he mirat per la finestra. Res era normal. Habitualment l’11 de setembre els carrers estan gairebé buits a les 7.30 h. Com a molt, es pot veure passar algú fent running. En canvi, aquest matí els cotxes circulaven com un dia qualsevol, els busos es paraven davant la marquesina que hi ha enfront de casa, els executius marxaven carregant els seus maletins… Minuts després seria jo un dels que, amb la motxilla a l’esquena, pujaria a l’autobús que em deixaria a la cantonada de l’institut. De la mare, no n’he pogut treure res més que mala cara i un reguitzell de renecs, he suposat, en aquesta llengua infernal perquè, si no m’espavilava, arribaria amb el timbre d’entrada al centre ja tocat.
Ha estat el carrer el que m’ha demostrat que el món en el qual m’he despertat avui no és el mateix que el d’ahir. Potser és un somni, però, si ho és en aquest cas, ja dura massa. I que real! Els comerços del veïnat són els mateixos. La fleca on em compro el berenar algunes tardes està al mateix lloc i la Joana, la dependenta, corre estressada, però amb un somriure, darrere el taulell. L’única diferència és que al rètol de la façana no hi posa fleca sinó una barreja de vocals i consonants que he intentat pronunciar sense èxit. El mateix m’ha passat en cada un dels llocs en què m’he fixat durant el trajecte. Al vehicle gairebé tothom anava callat, excepte alguns nens, que acompanyats d’un dels seus pares, o potser de la cangur, parlaven xiuxiuejant mig adormits. Entre les poques paraules que he pogut escoltar, res de res. No he pogut entendre ni una sola síl·laba. Què ha pogut passar que em vaig posar al llit parlant català i m’he despertat sense entendre ni un so?
(Fragment d’On és la meva llengua. Benicarló: Onada Edicions, 2024)
.webp)
