Emili Teixidor i Viladecàs neix a la població de Roda de Ter (Osona), el 22 de desembre del 1932. Durant els primers anys de la seva formació coincideix amb el poeta Miquel Martí i Pol a l’escola unitària del poble, i s’inicia una amistat que perdurarà al llarg dels anys. Aquests, juntament amb altres joves del poble formen la «Penya Verdaguer», una mena de grup literari que es reunia setmanalment i que li desperta l’interès per la literatura.
Un cop llicenciat en Magisteri, durant els primers anys de la seva vida professional exerceix de mestre a la comarca d’Osona. L’any 1958 es trasllada a Barcelona i juntament amb altres companys funda l’escola Patmos, que sobresurt per la seva línia de renovació pedagògica. Durant aquest període continua la formació acadèmica i estudia les titulacions de Dret, Filosofia i Lletres i Periodisme.
Inicia la seva producció literària a finals de la dècada de 1960, quan amb altres escriptors com Josep Vallverdú i Joaquim Carbó decideixen posar fi a la manca d’obres per a joves i infants en literatura catalana. Així doncs escriu, entre d’altres, Les rates malaltes (1967), premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil, Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (1969) i L’ocell de foc (1969), una novel·la històrica d’aventures per al públic jove que, amb una trentena d’edicions és un dels grans clàssics de la literatura juvenil catalana. Durant la dècada de 1970 participa en les revistes Oriflama, Cavall Fort i Tretzevents. El 1975 comença a dirigir l’editorial Ultramar, una filial de Salvat, i deixa la direcció de l’escola que havia fundat. Durant dos anys es trasllada a París, on dirigeix una revista enciclopèdica de cinema en francès. Allà aprèn l’ofici d’editor i, quan torna a Barcelona, la seva vocació pedagògica l’empeny a escriure noves novel·les i llibres per a nois i noies.
Tal com ens diu: «Abans no existien els nois i noies com a lectors, perquè començaven a treballar als 8 o 9 anys. El gènere és relativament jove, sobretot al nostre país. No tot el que té personatges infantils és per a nens. Amb l’Alícia de Lewis Carrol, els nens no hi entren, i El petit príncep és un llibre per a grans que volen sentir nostàlgia de la infantesa. Els germans Grimm no escrivien per a nens. Recollien el folklore oral. Escriure per a nens és connectar amb ells. Si has fet classe ho saps. Hi ha professors que saben molt bé la seva matèria, però que no saben connectar amb els nens, i llavors els alumnes no porten bé la matèria. I a l’inrevés. Allò que s’ha dit que la infantesa de l’art és l’art de la infantesa, és fals. Ens feien llegir Hänsel i Gretel, allò dels pares que abandonen els fills al bosc, per fer-nos por. Tot i que pot tenir una funció psicològica molt important: avesar el nen a dominar les seves pròpies pors. Però no són obres escrites per a nens. Quan s’escriu per a nens no vol dir parlar d’ells, de la mateixa manera que la novel·la negra no es fa per als presos de la Model.»
L’any 1979 escriu la seva primera obra per a adults, el recull de narrativa breu Sic transit Glòria Swanson, guardonat amb el premi Crítica Serra d’Or de narrativa. Continua la seva producció infantil i juvenil i l’any 1983 obté el premi Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya d’obra de creació per a públic juvenil per El príncep Alí. El segueixen títols tan populars com En Ranquet i el tresor (1986), Cada tigre té una jungla (1986) i El crim de la Hipotenusa (1988), entre molts d’altres. Aquest mateix any publica la primera novel·la per al públic adult, Retrat d’un assassí d’ocells, amb un vocabulari vigorós i exuberant i un domini molt acurat de la tècnica narrativa, dos trets molt característics del seu estil.
En aquest sentit, en una entrevista el 2006, diu: «La gent dels pobles té una riquesa, perquè el llenguatge era el seu principal mitjà de comunicació i hi havia una recreació constant. Per això crec en la importància de la literatura, totes les llengües estan amenaçades, és com un esllavissament. Cal posar-hi arbres que evitin l’esllavissament. […] Per això la primera funció d’una novel·la és el llenguatge, i la segona, emocionar. La literatura de gènere dóna allò que espera el lector i la llengua està més abocada cap a la comunicació que cap a la creació. Una novel·la literària es pot dedicar al màxim a la creació.» (Avui, 6 de novembre del 2006).
Al mateix temps escriu una gran quantitat de guions de ràdio i televisió, com ara El vicari d’Olot (1981), un llargmetratge dirigit per Ventura Pons, o les sèries televisives Què vol veure? (1982-84) i Dúplex per llogar (1984). També participa en diverses tertúlies radiofòniques i col·labora regularment en revistes de pedagogia i al Diari de Barcelona, l’Avui i El País.
A partir de la dècada de 1990 la seva obra es comença a publicar a l’estranger, amb obres traduïdes, a més del castellà, al francès, l’italià i el portuguès. També comença a rebre el reconeixement de les institucions, amb quantitat de premis i honors que l’assenyalen com a un dels grans noms de la literatura catalana: la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l’any 1992, el premi Crítica Serra d’Or de literatura juvenil del 1995, per a la novel·la juvenil Cor de roure (1994), el «Premio Nacional del Ministerio de Cultura de literatura infantil y juvenil» de l’any 1997, per a l’obra infantil L’amiga més amiga de la formiga Piga (1996) i el premi Sant Jordi de novel·la del 1999 per a la novel·la El Llibre de les Mosques (2000).
També publica dos aclamats reculls d’articles de les seves intervencions radiofòniques, Les contraportades d’El Matí de Catalunya Ràdio (1996), i En veu alta: escrits per a la ràdio (1998).
L’any 2003 surt publicada la novel·la Pa negre, un gran èxit editorial que ràpidament passa a considerar-se un dels clàssics moderns de la literatura catalana. Amb aquesta novel·la obté els premis Joan Crexells, Lletra d’Or, Premi Nacional de Cultura de Literatura i Maria Àngels Anglada. L’any 2010 apareix una adaptació de la novel·la al cinema, dirigida per Agustí Villaronga, que obté un gran èxit nacional i internacional, un fet que incrementa considerablement l’anomenada d’aquesta novel·la i de l’autor en general.
Tres anys més tard rep el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, i escriu la novel·la Laura Sants on, en un particular homenatge a Laura a la ciutat dels Sants de Miquel Llor, torna als paisatges de postguerra de Pa negre. El 2010 aprofundeix en l’ambient opressiu de la postguerra en els entorns rurals amb la novel·la Els convidats, que és aclamada per la crítica com una de les seves novel·les més completes.
L’any 2011 rep el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, un premi que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana en votació directa dels seus associats i que premia la trajectòria literària. Uns mesos més tard és investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de Vic, el primer cop que aquesta universitat atorga tal distinció.
Emili Teixidor mor el 19 de juny de 2012.
_0.webp)
