Conxita Tarruell Llonch

En un tribunal a Sud-àfrica, una senyora negra i fràgil, d’uns setanta anys s’aixecà lentament. Davant d’ella, a l’altra banda de la sala, hi havia uns quants policies blancs, un dels quals, el Senyor van der Broek, li acabaven de dictar la sentència de culpa pels assassinats del marit i el fill d’aquesta senyora.

Ara se sap que fa uns anys el Senyor van der Broek va anar a casa a seva, va agafar el seu fill, li va disparar de prop i va cremar el seu cos en una foguera, mentre ell i els seus companys es divertien allà mateix.

Al cap d’un temps, van der Broek i els seus companys van tornar per emportar-se també el seu marit. Van passar molts mesos sense que ella tingués notícia d’on era. Al cap de dos anys, després de la desaparició del seu marit, van der Broek va tornar per emportar-se la senyora, se la van endur a un riu on ella va veure al seu marit lligat de mans i peus, amb tot el cos colpejat i col·locat a sobre d’un pilot de llenya, mentre la policia regava el cos amb gasolina i li encenia foc. Les darreres paraules que la senyora va escoltar del seu marit, van ser «Pare, perdona’ls».

En el moment que es va fer el judici, quan va entrar la senyora a la Sala de Tribunal per escoltar les confessions del Senyor van der Broek, un membre de la Comissió li preguntà:

—Què vol fer? Com apliquem la justícia a aquest senyor que ha destruït brutalment la seva família?

La senyora, amb calma i confiança, contesta: Desitjo tres coses. Primer vull que em portin al lloc on van cremar el cos del meu marit, perquè pugui recollir les cendres i enterrar-lo com es mereix. El meu segon desig és que el Senyor van der Broek vingui dues vegades al mes a casa meva a passar el dia amb mi, així donar-li tot l’amor que em queda i que el pugui tractar com un fill, ja que no vaig poder compartir l’estimació amb la meva única família. Finalment diu el seu tercer desig: vull que el Senyor van der Broek sàpiga que li dono el meu perdó, perquè Jesús va morir per perdonar-nos, aquest també va ser el desig del meu marit. Llavors, demano un favor, que algú vingui amb mi i em porti a l’altra banda de la sala, per poder prendre el Senyor van der Broek als meus braços, abraçar-lo i fer-li saber que és realment perdonat.

Mentre els assistents del Tribunal van acompanyar a la senyora, el Senyor van der Broek aclaparat pel que acabava d’escoltar va tenir un desmai. La gent de la Sala, amics, família, veïns, tots víctimes de dècades d’opressió i d’injustícia, van començar a cantar amb dolces veus i amb fermesa «Amazing Grace». Cançó del poeta anglès John Newton (1725-1807), que transmet el missatge cristià del perdó i de la redempció, on diu que l’ànima es pot salvar amb la «Gràcia de Déu».

Quan estava escrivint aquest text em vaig assabentar de la mort de Nelson Mandela. Després de sis mesos de lluitar per una infecció pulmonar, el 5 de desembre de 2013 va fer el traspàs. El poble de manera afectuosa l’anomena Madiba, que vol dir “avi venerable” i és en el que s’ha convertit. Sud-àfrica es queda sense referent.

(Fragment del llibre Seguint el rastre de Nelson Mandela. Lleida: Pagès Editors 2015, p.113-114)

A l’hora d’esmorzar s’asseu amb nosaltres el director, Seikou Drammeh, un home alt, seriós i responsable. Li demanem que ens parli del projecte. Ens ho explica:

—El CREN és el Centre de Recuperació i Educació Nutricional maternoinfantil gestionat per l’ONG Nutrició Sense Fronteres (NSF). Un projecte de codesenvolupament que treballa donant assistència i formació a les mares i nens de la regió. La missió de NSF és contribuir a la disminució de les desigualtats en matèria nutricional en el món de la cooperació, la formació i la capacitació, promovent l’ús equilibrat dels recursos alimentaris i la solidaritat entre els pobles. La visió de NSF és arribar a ser una organització de referència, en la introducció de noves tecnologies i aplicacions adaptades a les necessitats de les poblacions més desfavorides, i ajudar a aconseguir un estat nutricional satisfactori mitjançant una alimentació correcta, adaptada a cada cultura. Perquè creiem fermament que l’alimentació és un dret universal. També organitzem estades solidàries que permeten conèixer de primera mà un projecte de cooperació i sensibilització sobre la tasca que NSF està realitzant de forma responsable a la República de Gàmbia.

—Quin és, doncs, l’objectiu concret del projecte? —pregunta la Rosa —Nutrició Sense Fronteres desenvolupa un projecte de seguretat alimentària per a la població maternoinfantil de la regió de Basse. L’objectiu del projecte és atendre nens i nenes de 0 a 5 anys que pateixen desnutrició infantil, acollint-los en el nostre Centre juntament amb les seves mares. A més, oferim formació continuada al personal sanitari local i a la comunitat perquè desenvolupin eines i recursos per evitar nous casos de desnutrició, com per exemple implantant horts i fent formació nutricional. Vàrem venir en aquesta zona de Basse en detectar que hi havia malnutrició. La majoria de dones són d’ètnia peul, en general esveltes i primes, que tenen més problemes de nutrició i d’alletament.

—Em pots resumir el més essencial del treball que realitzeu al CREN? —demana la Lluïsa.

—Voldria destacar-ne quatre punts:

1. Tenim aquí uns trenta nens mal nodrits, de 0 a 5 anys i ja han passat pel CREN uns quatre-cents. Acostumen a estar-hi entre dues i tres setmanes.

2. Controlem el pes de cada nen. Un cop al mes els pesem en una balança i donem a les mares una cartilla blava per apuntar les dades de l’evolució del nen.

3. Fem alfabetització. La majoria de dones, un noranta per cent, no saben escriure. Dos programes de ràdio a la setmana parlen de la nutrició per eliminar els tabús inculcats. Les infermeres organitzen xerrades per a dones, orientant-les de com educar els seus fills.

4. Sensibilitzem les mares sobre la importància de seguir una alimentació adequada, donant-los pautes perquè aprenguin a cultivar els horts.

Una de les missions principals del Centre és tenir cura dels nens, però no podem assumir tot el que comporta l’atenció de les mares embarassades. Hi ha un metge i algunes infermeres. Quan ens trobem amb un cas greu l’enviem directament a l’hospital. Per altra banda, cada dos dies venen metges del Medical Research Council (MRC) de diversos països: Gàmbia, Cubà, Anglaterra i altres llocs del món.

—Com detecteu la malnutrició? —pregunta la Cecília.

—Per mitjà de les visites que fem a les dones que venen al Centre i també anant pels pobles, on donem vitamines als nens, i, els que veiem més mal nodrits, els portem al CREN.

(Fragment del llibre La força del ritme i percussió. Sant Celoni: Tushita Edicions, 2017, p. 242-244)

Per fi arriba el gran dia tan esperat per fer el concert del trentè aniversari de Soul Children of Chicago. Ens preparem tots amb les nostres túniques negres i liles. Quan veig els companys de la coral de Catalunya Gospel Choir reunits i vestits tots igual m’emociono en veure que el somni de Chicago s’ha complert!

Quan entrem a l’església fa efecte veure tantes pantalles i càmeres de televisió. En aquest moment estan assajant els nens d’una altra coral. Els observo detingudament i quedo admirada perquè canten bé i es mouen amb gràcia! Tenen un bon director.

Quan ens fan pujar a nosaltres a dalt l’escenari, comencem amb una mica de por però després entrem amb força. L’Anna ens ha dirigit com mai no ho havia fet, encomanant-nos que cantéssim fort i amb entusiasme. El públic ha respost molt efusivament tot picant de mans, cantant i ballant.

Després quan surten el Soul Children of Chicago. Vaig mirant les cares dels nens que estan molt concentrats i ben avinguts. Crec que per a ells és clau cantar, tenen una il·lusió i un motiu per superar-se. Es veu que gaudeixen plenament.

(Fragment del llibre Chicago o una immersió al bressol del gòspel. Lleida: Pagès editors, 2012, p. 40)

En el trajecte en barca ens creuem amb un gran tràfec de piragües que transporten persones i diverses mercaderies. La majoria són dones que porten uns grans barrets que recorden als mexicans. Es mouen per tot arreu utilitzant canoes fetes d’un sol tronc que han buidat. Quan faig el gest per treure la càmera me n’adono que no els agrada que els facin fotografies i ho respecto.

(Fragment del llibre La Kora i el Griot. «Benín». Sant Celoni: Tushita edicions, 2021, p. 68)

* * *

Em cau molt bé la Claire. Parlo una estona amb ella i em quedo sorpresa quan m’explica que és la germana del rei gan. M’explica com va anar:

—En el moment que es va morir el rei anterior, es va decidir buscar un rei culte i per això van triar el meu germà, perquè vivia a França per estudiar en una universitat d’allà. Tenia trenta-tres anys i no volia ser rei perquè ja estava bé amb la vida que portava, però ho va haver d’acceptar perquè si no no hagués pogut viure tranquil mai més. Pel fet de ser rei té l’obligació de responsabilitzar-se de tota la família del rei anterior, fins i tot de la seva mare.

(Fragment del llibre La Kora i el Griot. «Burkina». Sant Celoni: Tushita edicions, 2021, p. 101)

Aleshores em proposa anar a dalt a coberta que veurem més bé el paisatge i farem fotos de les muntanyes enmig de la boira. Quedo impressionada de la quantitat de barques que hi ha al riu: les dels pescadors, les turístiques grosses com la nostra i les de bambú amb bancs que poden portar des de dos fins a deu persones, algunes tenen la forma d’Au Fènix. Sobre nostre volen papallones i cormorans. Al riu hi ha búfals d’aigua, ànecs i també persones banyant-se davant de la seva cabana on podem veure fins i tot un sofà vell a sobre una roca.

Em quedo encantada una bona estona mirant aquestes muntanyes màgiques, que les havia vist enmig de la boira en alguna pel·lícula xinesa. Amb una mica d’imaginació veig els nou cavalls, el gat, el gall i l’home estirat.

(Fragment del llibre Viatge a la Xina. Lleida: Pagès editors, 2014, p.70)