Als dietaris hi ha conversa, lectura, art, música, passejades, paisatges… la vida concentrada.
No deixen de ser una celebració de la conversa. Per mi el dietari és el gènere d’acció de gràcies, em permet una cosa que necessito, que és ser agraït amb la vida. És agrair-li l’amplíssim ventall d’experiències que ens depara, des de les més sensorials i tangibles fins a les més intangibles i metafísiques o abstractes. Entre els dos extrems hi ha un ventall riquíssim.
El lector entra dins del món d’una persona que es dedica a l’art i la cultura.
Reflecteix el món d’algú que des de fa molts anys viu fonamentalment immers en la cultura, però des de la màxima curiositat i interconnexió entre tots els camps. Normalment veus escriptors tancats en la literatura, artistes tancats en l’art, i per mi és tan important alimentar-me de literatura com de música, art, arquitectura, teatre o cinema. És un llibre molt cultural, sí, però també molt airejat, i a més a més intento reflectir l’experiència de la cultura des d’un punt de vista el més vital possible. La cultura m’ajuda a entendre la vida i a viure amb més intensitat. Vida i cultura són vasos comunicants, no soc un savi erudit tancat en una torre.
No és un recull de trobades i cites amb gent, tampoc.
Practico el dietarisme gairebé com si fos un transgènere que permet passar d’un to i d’un registre a un altre: hi ha fragments que són microhistòries, micronarracions, altres que poden ser digressions filosòfiques, cròniques més aviat periodístiques, poemes en prosa, aforismes… I això em permet modular l’escriptura per a cadascuna de les experiències que reflecteixo. M’hi sento com un peix a l’aigua, molt còmode.
Pot saltar d’un tema a un altre sense haver-se de justificar com passaria en un assaig.
Perquè aquí la veu narrativa té plena llibertat. Hi és tot. Tot el que m’interessa de la literatura ho retrobo en els dietaris. I, d’altra banda, el fet que no hi hagi dates o que n’hi hagi molt poques també li dona un ritme. No m’imposo escriure cada dia, escric quan em ve de gust, quan tinc temps, sense una obligació que trobo que llasta els dietaris.
Reescriu molt, per convertir el dietari en llibre?
No gaire. Hi ha experiències que transcric el mateix dia o l’endemà o n’hi ha que m’espero uns dies. Crec que aquest dietari té una diferència respecte als anteriors, si més no jo com a autor ho experimentava així, i és que el traç, parlant en termes pictòrics, és més lliure. No tinc cap mena de fre, sent sempre respectuós.[…]
No ha deixat mai d’escriure poesia, però.
La poesia està molt vinculada a experiències que suposen algun tipus de revelació, d’il·luminació, d’epifania, i estarem d’acord que a mesura que passa el temps les possibilitats de tenir revelacions són menors i això explica que el ritme d’escriptura poètica decaigui. D’altra banda, a diferència del dietari, que escric quan vull, el poema més aviat és ell que truca la porta, de manera que, i fa molts anys que ho dic, si al cap de l’any he aconseguit escriure 4 o 5 poemes, ja em dono per satisfet. És que no cal més. Enfront d’autors que cauen en una mena d’incontinència, sobretot cap al final de les seves vides, jo soc del parer que d’una banda un excés de producció pot fer malbé la veu poètica, com va dir Montale, i de l’altra, com deia Gil de Biedma, per cada cinc o sis poemes que deixis d’escriure, potser n’escriuràs un de bo. Vull defugir aquesta incontinència o verborrea en la qual grans poetes han caigut. No tinc cap interès en això.
Potser n’hi hauria prou amb un únic llibre, o fins i tot un bon poema i prou.
Exactament, com el Cant espiritual de Joan Maragall, o Tot l’enyor de demà de Salvat-Papasseit. Els poetes que més ens agraden, per quants poemes ens agraden? Siguem-ne conscients. A mi m’agrada molt Vinyoli, però fonamentalment per 15 poemes que són els que em van sacsejar i que encara avui m’agraden molt. Això no vol dir que la resta sigui prescindible, però vol dir que l’objectiu hauria de ser escriure aquest grapat de bons poemes, aquests pocs bons poemes, pels quals potser algú, algun dia, es recordarà de nosaltres. No cal insistir, insistir, insistir, s’acaba girant en contra.
Retallar, retallar i retallar?
Sí, i callar i només escriure quan realment no pots evitar-ho. En això soc una mica rilkeà, crec que un dels consells principals que dona a les Cartes a un jove poeta és “deixa d’escriure, escriu només quan no puguis deixar d’escriure”. Entre un poeta i els seus lectors hauria d’haver-hi una certa síndrome d’abstinència, perquè el cas contrari l’he vist en noms molt potents, com el mateix Estellés, Brossa, Miquel Martí i Pol, o fins i tot l’últim Margarit. Arriba un moment que penses: “Tranquil·litzeu-vos”, perquè no em fa cap il·lusió un llibre nou, si encara estic paint l’anterior, això no té cap sentit. Ferrater, Gil de Biedma, Larkin o Kavafis, quatre poetes que han passat a la història, van escriure tres llibres i un centenar de poemes. Més que suficient.
Francesc Bombí-Vilaseca: «Àlex Susanna: “Hi ha un excés d’atenció a les veus emergents i a partir d’una edat ets invisible”», La Vanguardia. Culturas (6 març 2024). En línia.
.webp)
