Vida pagesa
(…)
Debades l’arpa d’or de la natura
sa poderosa veu nos fa sentir,
i els estels cada nit allà en l’altura
mos mostren en silenci el ver camí.
No vull segar del món les sementeres
on la falç sempre talla engans novells:
vull anar entre mates i falgueres
escoltant les passades dels aucells.
Vull fer la vida sana i reposada
que fa el carboneret dins l’alzinar,
mentre la idea, com l’aucell alada,
just el fum de la sitja pujarà.
I lluny així dels plaers i la fortuna,
seré lliure entre els arbres com el vent,
i sols el curs del sol i de la lluna
m’assaciarà els ulls i el pensament.
M’adormiré al ressò de les esquelles
i a la dolça tonada del flabiol,
i desclouré gojosa les parpelles
quan dauri ma finestra un raig de sol.
(…)
(Fragment de «Vida pagesa», escrit el 1898, recollit a Poesies mallorquines. Palma: Editorial Moll, 1992)
* * *
Recordances
A la memòria de la meva amiga del cor, Na Pepeta Pons.
Dins aquella boirina lluminosa
del temps ja llunyedà de la infantesa
ton record, dolça amiga, se destria
com llàntia de l’altar a dins l’església.
Com no t’he d’enyorar, si érem germanes
d’esperit i de cor!… si de ninetes
agermanades sempre, compartírem
un mateix joc i una mateixa feina!
Tu, plena de bon seny i delicada,
desbaratada jo i de vida plena,
entremesclares amb mos jocs de nina
uns altres jocs que fan sentir i aprendre.
Gentilment exquisides la teva ànima,
de tot lo va avorries les flaqueses,
i en les nostres converses mai mesclàrem
festejaments ni flocs ni banderetes.
De bondat i bellesa enamorada,
lo bo i lo bell me dares a conèixer;
i per tu el gust de l’art i la poesia
de petitona ençà ja vaig concebre.
I a l’edat descuidada en què les nines
lo que diuen encara no comprenen;
noltres dues gojoses recitàvem
comèdies d’en Ferrà, gloses d’en Penya.
El Pi de Formentor tu repeties
amb veu que encara sona a mes orelles,
i d’aquell arbre august, damunt l’altura
triomfador dels vents, tenia enveja.
Trescant les valls de Valldemossa i Sóller
on la natura tan bella se desplega,
a sos encants el nostro cor’s badava
com se bada an el sol la flor vermella.
Mes la mort t’endugué, quan més la vida
amb sos rosats miratges te somreia
més encara que a mi, que m’endolava
robant-me per a sempre ma mareta.
Dues voltes va entrar a dins ca nostra
ferint de cop traïdor i per l’esquena
i deixant-hi sa trista acompanyada
de gemecs i negrors i llargues vetlles.
(…)
(Fragment de «Recordances», escrit el 1898, recollit a Poesies mallorquines. Palma: Editorial Moll, 1992)
* * *
Aspiració
Fermats a la terra, com pobres colomes
d’aleta eixalada, no podem volar,
i sols mos arriben desiara els aromes
que escampen a l’aire los vents de la mar.
La nostra gabieta de ferro i daurada,
que estreta, que trista, que dura mos és!
i amb ànsia febrosa d’alçar la volada,
voldríem, a voltes, aixecar-la en pes.
Mes, ai! que sos ferros mos trenquen les ales
i sembla que vida i coratge mos falt;
i lluny queden sempre la mar amb ses cales,
i el cel, les estrelles i el sol allà dalt.
(Recollit a Poesies mallorquines. Palma: Editorial Moll, 1992)
* * *
L’ànima i el dolor
Darrere ma finestra cada dia
Veig los núvols passar sobre el cel blau.
Oh, núvols, que entelau l’ànima mia,
per què serà que voltros no passau?
Passen los dies remolcant les hores
fent saragalls de rialles i laments.
Tu, ánima, no rius, tu només plores,
tu passes ratllant penes a torrents.
Los cors humans són costes i són cales
on rebaten les ones de l’amor,
el pensament ocell de llargues ales
i tu l’urna sagrada del dolor.
I el dolor és etern com tu ets eterna,
com l’aroma i l’encens anau surant,
pel vell temple del món, sou la llanterna
que mostra el port segur al navegant.
(Publicat a Catalunya. Revista Literària Quinzenal el 1903, recollit a «De mi no en fan cas…» Vindicació de les poetes mallorquines (1865-1936). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010)
.webp)
