L’havia vist de sobte, entre els arbres, prop del camí, avançant i aturant-se per moments. Amb la punta del peu va retenir la sargantana, la va agafar, i la va enganxar a terra amb quatre de les agulles que sempre duia a la butxaca de la vella però elegant armilla que feia servir per anar a la muntanya. Després va treure un ganivet de darrere els pantalons i la va obrir, en incisions rectilínies. Va agafar un llumí, el va encendre i el va acostar al cos: el cor, els ronyons, els budells…, semblaven moure’s a espasmes fins que tot es va aturar. Aleshores la va llençar al riu. Va mirar l’hora al rellotge de cadena que duia en una butxaca: dos quarts de vuit, havia ja d’anar fent camí. Ho havia deixat clar l’oncle Amadeu quan set anys enrere, amb dotze anys, l’havien portat a la casa: calia estar a les hores als àpats, encara que l’home no baixava a menjar amb ell gairebé mai. […]
El Pere, que esperava fora, va desfermar el cavall en veure’l sortir, i va ajudar-lo a pujar a la berlina, adonant-se per la cara de l’ancià, que les coses no havien anat bé, però ni l’un ni l’altre no van dir res. Van avançar silents entre els prats, les arbredes, els camps de blat i ordi, entre les masies i algun riu. Tot i les punxades de dolor que tenia a les cames, l’ancià feia el cor fort pensant en el nebot que hi havia a casa i a qui hauria de donar la nova. També ell havia tingut un disgust amb l’Enriqueta, feia ja molts anys, rumiava, i ara l’Enriqueta estava casada, encara que mal casada, i tenia tres fills; “qui sap, potser de tant en tant se’n recorda de mi…”, no se’n va poder estar de pensar. Ara i adés notava el sotragueig de la berlina, fins que per fi el camí va esdevenir més planer. Quan van arribar a la casa ja vesprejava. “Al Jofre li diré que amb els anys ho veurà diferent i que potser trobarà una altra dona, encara que no hi insistiré en el fet que només és un potser”, va acabar concloent. […]
Quan aquell vespre l’Eulàlia va entrar a l’habitació de la Mariagna, es va deturar a mirar-la perquè la noia, asseguda davant del tocador, es pentinava el cabell un i un altre cop; després deixava la pinta i agafava el raspall; i al cap d’uns minuts tornava a deixar el raspall i agafava la pinta: sense acabar mai. L’Eulàlia va abaixar el cap, vençuda.
Al seu davant la Mariagna no se n’adonava. Es pentinava un i un altre cop per estar bonica i arreglada.
Feia només una estona que, ajaguda al llit, sense esma d’aixecar-se, rumiava que algun dia, tard o d’hora, hauria de sortir i trobar-se a la gent del poble, al carrer, ben de cara… l’Assumpta, l’Engràcia, el fill del batlle… no sabria què dir-los i es moriria de la vergonya… però aleshores havia pensat en el noi d’una família molt coneguda, ben plantat i de bones maneres, potser fill d’un rei, que coneixeria un dia, que la tractaria molt bé, i no deixaria que ningú es rigués de la seva sort –ningú volia dir ningú–, i ja s’oblidaria per sempre aquell malson: farien un gran casament i allò d’ara només seria un capítol passat i esborrat de la seva memòria i de la memòria del poble.
I ara calia que es pentinés un i un altre cop els rínxols deixats anar, pensava, per tenir-los bonics i resplendents quan arribés el moment.
La mare es va asseure al llit, notava que els ulls li cremaven mentre veia que la seva filla no acabava mai. “Per què ens ha hagut de tocar a naltros?”, es preguntava, “no n’hi ha hagut prou a perdre l’honra, que ha hagut de perdre el senderi…?”, i va recordar el que li havia dit l’antic mossèn, mort ja feia anys: “Tots tenim la nostra creu i hem de passar el nostro calvari”.
(Sota terra. Palma: Edicions Documenta Balear, 2019)
* * *
A mi em fa ràbia el seu petó a la galta, i torno a casa amb el cap cot i les mans a les butxaques. Físicament em sento bé, perquè el meu cos ha tingut sexe, però sé que alguna cosa no funciona. Encara que tampoc no hi vull donar gaires més voltes ara, no en trauria res.
Camino pel carrer Astúries cap a casa. Quan hi arribo, encenc la tele, i de nou anuncis. Una noia jove que diu que té el truc antiedat, ensenyant una crema d’àcid hialurònic. Faig zapping. M’aturo en una presentadora que aconsella maduixes i cítrics, perquè tenen antioxidants i frenen l’envelliment. Apago la tele, miro el Facebook, l’Instagram. Quins cossos que tenen aquesta gent, tan ben fets, no com el meu. I el Pol, que no m’ha dit de quedar.
De nou em dic que hauria de llegir algun diari, que hauria de començar algun llibre, però no en tinc ganes. El Pol ocupa gran part del meu pensament, des que em llevo fins que me’n vaig a dormir. Potser hauria d’anar a un psiquiatre que em receptés antiobsessius, però no ho faig. Penso en les flors de Bach que em va anomenar la noia de la farmàcia que diu que van tan bé per a les obsessions, però, rumio, com ho saben quines flors van bé i quines no. Així que segueixo
sense creure-hi.
Torno a mirar el Facebook, l’Instagram. Passa la setmana, espero que el Pol em digui de quedar, però no fa acte de presència. No m’envia ni un whatsapp, mecasundena, i al Facebook veig fotos d’altres noies boniques a qui dona likes. Em vaig desinflant, cada cop em sento més petita. Quin fàstic de vida.
I llavors, a sobre la tauleta de nit, veig la targeta del doctor Foix, d’un color caramel tan bonic, i just en aquest moment em truca la Gisela, que em pregunta que si ja m’he decidit a passar per la clínica del doctor, que és un crack, que a què estic esperant. I jo penso que potser és un senyal, i que sigui com sigui he de prendre una decisió ja.
(Pobre Pol. Palma: Edicions Balèria, 2026)
.webp)
